20/10/16

Les tribus de la ciutat (I): els autobuseros



Cada vegada m’agrada menys agafar el metro. Per moltes raons, però intento evitar-lo tan com puc, fins i tot encara que em resulti un quart d’hora més de temps de trajecte. El fet, doncs, és que cada cop agafo més l’autobús.

I els darrers dies de pluja de la setmana passada he constatat una teoria que fa temps que em ronda pel cap.

Diuen que hi ha tants tipus de persones com persones. Però jo, d’autobuseros, n’identifico dos: els servicials i els malcarats.

Els servicials s’identifiquen ràpidament. Entenen la seva feina com el servei a la ciutadania que és. S’esperen a que la gent pugi sense pressa, es prenen tot el temps perquè la rampa quedi ben posada, et pregunten si fa fred per l’aire acondicionat o si cal obrir la finestra perquè fa massa olor corporal, t’avisen perquè perds uns papers pel carrer quan intentes arribar  la parada, si hi ha bassals a la vorera enlenteixen el pas per no esquitxar els vianants i sobretot, el que més els agraeixo és que t’esperen a la parada si et veuen que arribes corrent a la parada, a vegades fent-te llums perquè no cal que corris que el semàfor està vermell.

I després, hi ha els malcarats. Aquells que ni saluden un bon dia, aquells que agafen els revolts com si fessin un rally, que els importa poc si la rampa pot obrir-se tota o no, i si no, doncs no l’obren i que qui la necessiti esperi el següent bus. I sobretot, son aquells qui quan et veuen córrer per arribar a la parada a agafar el bus, tanquen portes i se’n van, girant la cara cap a l’altra banda per no mirar-te.

No sé dir quin dels dos tipus n’hi ha més. Però jo diria que, afortunadament, els primers. I aquests veus com tenen la seva recompensa: la gent els diu bon dia, bona tarda, bona nit. Els nens els dediquen somriure (i alguns, fins i tot els fan dibuixos) i tot l’autobús es respira un ambient d’amabilitat que s’encomana.

ps. La foto, de fa gairebé un any. La pluja, el trànsit a l'autobús.

11/10/16

Fer-ne 40



He llegit que els 40 son els nous 30. Temps enrere, també havia sentit dir que els 30 eren els nous 20. En fi, suposo que és el fet que a tots ens costa fer-nos grans i ens agrada la idea d’eternitzar la joventut i els bons moments, com si aquests tan sols es poguessin donar en la joventut. 

L’any passat vaig pensar –idealitzar- com volia que fos l’entrada als 40. Volia una gran festa, llums de neó i uns globus d’aquells brillants amb els números ben grans. Estava pletòrica, em sentia contenta, gairebé podria dir plena, i tenia ganes de retornar el que em van donar a les festes dels 30 i dels 35. Però els fets del primer trimestre de l’any em van anar minvant les forces, caient en el pou dels meus malsons i misèries, ofegada per un munt de tasques, obligacions que em saturaven, relliscant en els meus defectes que no em deixen encarar reptes. I ser-ne conscient, alhora, em turmentava encara més.  I la celebració va ser a mig gas, doncs no tenia esma per gaire. A més, em vaig assabentar que els globus d’heli brillants son altament contaminants i de difícil destrucció mediambiental, i vaig renunciar a ells.

Aquests mesos, des abans del maig que va ser quan vaig fer els 40 (i sobretot l'agost, un mes que no m'agrada gens), he caigut en els meus inferns, al costat fosc de l’existència. I m’he cremat, eh! O, si segueixo amb la metàfora del pou, podria dir que m’he enfangat. Discussions, males cares, distància, abandó, plor, avorriment, insomni,…. vaja, un panorama que no convida massa a seguir-me o estar al costat. Crec que m’he enfadat (demostrant-ho o no) gairebé amb tothom, però no hi he pogut fer res més. Molt del què m'envoltava em semblava lleig i dolent. Per sort, hi ha qui conscient o inconscientment ha tingut molta paciència .

I com és evident, aquest estat d’ànim i realitat que vivia no em permetia gaudir de les coses bones que passaven al meu voltant. Les veia passar, hi participava amb el millor dels somriures possibles, però implicant-me el mínim o sense emocionar-me de les petites coses com m’agrada ser. Em movia per no decepcionar i intentava gaudir dels petits instants de pau. Però tota jo era un caos que no arribava enlloc i no feia res bé.

El cas és que no sé com, he vist la claror en aquest pou ple de merda i mal olor, de misèries i pors i m’he agafat a una corda prima per sortir-ne. Bé, si que sé com. Esforçant-m’hi. Molt que m’hi he esforçat. Intentant no deixar de participar d’activitats (per bé que alguns cops m’he arronsat a darrer moment o, en d’altres, arrossegava la mandra de sortir als peus), recuperar bons hàbits oblidats o mai aconseguits, recuperant velles aficions que se’m posaven bé, i, sobretot, escoltant les paraules i notant l'escalfor de l'abraçada en converses fàcils amb qui m’estima, veure el somriure innocent de qui és feliç perquè l’agafes a braços o rebre un whatsapp just en el moment indicat. La força. La força de l’amor.

Si enumerés els problemes familiars potser us semblaria massa dramàtic el fet com els he viscut. Segurament, molts diríeu que hi ha qui té problemes més greus i els afronta d’una altra manera. I potser és cert, o potser no i si que han estat greus. El cas és que aquest cop no he pogut posar-me els problemes a l’esquena i fer com si res. Evidentment, davant els problemes tirava, no he deixat d'anar a treballar, ni de participar en la meva vida social però en els àmbits més íntims i personals, sento que he defallit. I m’he de fustigar per haver-me sentit així?  Ho he fet – matxacar-me és marca de la casa- i això encara m’ha portat més endins del pou. Per tant: res de culpabilitat. Ho sento, sóc: complexa, exigent, insegura i completament emotiva. I cadascú se sap les seves coses i les seves raons. I pel què sigui, aquest cop, m’ha costat molt. I a qui no li agradi, que no miri, que marxi, si no ho ha fet ja.

És la tardor que tant m’agrada: arriba el fred (i espero que es quedi), les fulles que cauen, els colors càlids de les muntanyes, la fresca a la cara, la verema, els nous horaris, la vida que es posa a ritme.... tot, en mi, recomença. 

Els 40 també. Recomença una nova època. Amb canvis, amb distàncies que ja no fan mal, amistats que s’han tornat desconeguts, però també amb retrobaments o acostaments, persones noves que t’aporten nous punts de vista. Tancant etapes definitivament, actuant en reptes estètics que s’han convertit en necessitats de salut, noves motivacions i així, ara ja si que si: ser la dona que vull ser. Sense posposar-ho més.

ps. Bé, els problemes de salut o temes de casa no s'han solucionat del tot, continuen sortint cosetes, i sortiran, espero aprendre a viure-ho millor. 
La foto, de la celebració familiar dels 40. Vam anar a Els pescadors, un lloc que volia anar feia molt de temps. 

3/10/16

La força que fa tirar endavant



Va, Joan, hem d’animar ben fort. Pica amb les mans i crida ben fort, que el castell no pot caure

I vam picar, i vam esperonar i vam animar. I com a mínim, almenys per tres cops durant el matí, la força del públic i dels castellers de les altres colles, va empènyer a seguir fent força per descarregar el castell i no fer llenya. 
I l’aplaudiment per aconseguir que el castell s’hagués desmuntat heroicament van ser els més sentits i honorats, fins i tot més que quan les colles carregaven les bèsties.
I aquests moments que m’ericen la pell, tant si és en concurs com si és a plaça, són els que compten, quan el color de la camisa deixa de ser important. Quan la gent fem pinya i ens ajudem.

I m’emociona no només quan passa en el món casteller.


Pd.  Aquesta és la mini crònica de la meva primera diada de concurs de castells. Perquè parlar de castells no en sé gaire, però si el que vaig viure. I aquesta crònica no surt ni als diaris ni televisions, ni xarxes socials, on sols es parla de vencedors i vençuts, de castells històrics, o de mal guanyar i mal perdre.
I sí, una de les dues colles amb les que anava, va guanyar. I va guanyar perquè en un altre castell no es va arribar a fer l’aleta. I això entristeix (o més que entristir et fa sentir malament) perquè mai vull que caigui un castell. Mai. Però també sé que per fer aquell castell és necessari molt més que pit i collons, i a vegades l'ànsia de guanyar no s'ho val. I perquè també hi ha ganes que guanyi la vella, però que sigui a la propera.
I sí, quan els verds van desmuntar el 4d10fm, vaig embogir. Inevitable.
Altra cosa és que si el món casteller pot treure el millor de la gent, el concurs de castells també fa sortir el pitjor. Enveja, supèrbia,... i quan ho vius en directe, quan sents el mal rotllo d’alguns sense venir en compte i a sobre després es ven de manera ben diferent als mitjans, sap encara més greu.
I aquesta és la meva manera de tornar al blog. Tenia un altre post escrit, però,.... torna la rits, aquella que escriu a raig el que viu. I aquell post trenat de tornada, potser algun dia el penjo. O potser no.
La foto, la única que vaig fer, doncs m'agrada més mirar els castells que fer fotos. Per això, ja n'hi ha de ben bones aquí.