Segona època

De petita, alguns anys havíem anat a la Diada de Sant Fèlix amb la família. No cada any, però si alguns. Era el final de les vacances, abans de sant Ramon, el sant del pare. Recordava la gentada i l’emoció de la plaça, en fi, que m'agradava molt encara que no entenia res. Després, però, vaig estar molt de temps sense anar-hi. Coses de la vida, que t'allunya sense saber perquè d'algunes històries.

Ahir vaig tornar a anar a plaça. A la jornada per excel·lència. Talment, és allò de roda el món i torna al born. O coses de la vida, et retorna al més inesperat. En el meu cas, al Penedès. 

Com vaig gaudir dels castells. Immensos, dificultosos, apassionant. Com vaig gaudir de la festa; de la competitivitat però també de l'esportivitat, del reconeixement a una força immensa per pujar aquells castells. De les històries del darrere, de les normes escrites o no escrites. De les ganes d'aquesta afició tan nostra i tan estimada. Diuen, que cada Sant Fèlix té la responsabilitat de ser la jornada històrica, però cada vegada és més difícil i de fet, cada jornada és històrica pel què aplega. Per exemple, diuen que ahir els Minyons de Terrassa van portar mil castellers i no eren els únics que eren tants. Moure tanta gent per una passió, per molt de moda que sigui, va molt més enllà.

A més, per sort meva, anava acompanyada de gent que hi entén molt, dels de tota la vida, alguns castellers i tot. I per tant, tot tenia molt més sentit. I la calor, el sol i les hores passen molt més ràpides. Això i el mulla pinyes, que ens va donar alè amb aigua a tots els que suàvem la cansalada.

Així doncs, esperant poder veure molts Sant Fèlix més, aquest sempre quedarà en la meva memòria, com aquells que veia quan era petita i que em semblaven impossibles.

ps. Si espereu dades tècniques, no és el vostre post, com sempre, una visió més personal del viscut. A més, no fos cas que fiqués la pota amb alguna dada incorrecta. Per dades, molt millor el nostre blogaire casteller, que segur que coneix els 13 gamma extra que es van aixecar.

La foto, el 4d9net de la Vella de Valls, el més espectacular, més que el 3d10fm dels Minyons. I per cert, el video també és perquè no vaig fer fotos, després de perdre emoció en el primer castell pendent de fer fotos, he arribat a la conclusió que no en faré més, que ja les trobes a la xarxa i que en canvi l'emoció del moment, val molt més.

Cap de setmana amb els pares

Drops of Jupiter, Train

Sentir que els pares es fan grans és d’aquelles coses que t’interpel•len de valent, ja n'he parlat en d'altres ocasions. Deixes de ser la nena que, de fet no vols ser, però que de tant en tant va molt bé, doncs a tots ens agrada que ens mimin, i passes a ser la filla de qui necessiten ajut. Passen de cuidar-te (o sobrecuidar-te en alguns casos) a cuidar-los. 

Els pares es fan grans, ho sé de fa temps, però sovint, en el dia a dia, no ho vull veure. A més, viure independitzat, fer la teva vida, fa que la relació, encara que sigui bona i fluida (crec) no et permeti adonar-te d’aquest pas del temps.

El cap de setmana passat he estat amb ells, fora de les obligacions de la ciutat i del dia a dia i si de vacances, a la platja, com sempre els ha agradat. Relaxats, fent vacances, a la seva manera, que ja no és la meva manera de fer vacances. 

I m’he adonat de com se n’han fet, de grans. Han canviat rutines, en tenen moltes de noves, que sovint em sorprenen i em fan somriure, van a un ritme molt més lent i no atenen diverses coses alhora. Caminen poc a poc, es cansen i rondinen com a vells. 

Però aquest parell de dies també m’han reconfortat. He pogut xerrar amb ells de coses que sovint queden en un calaix per no donar trobar el moment, inquietuds que els neguitegen, records i històries de la família que desconeixies, sorprendre't per pensaments que mai gosaves imaginar. He pogut somriure amb les il•lusions i la satisfacció que et transmeten per les coses que aconseguim les fills, dels canvis que estem vivint les filles, assaborint un bon moment familiar. I com a parella, els he vist com feia temps que no els veia, ja que en més d'un moment han passat per crisis importants. Sento que es cuiden l’un de l’altre, que es tenen en compte i que fan la seva vida, ja deixant-nos de tenir sempre presents com les nenes que han de cuidar i si com les filles que admiren i qui necessiten recolzar-se. Doncs ara s'han de cuidar més que mai.

Ps. Això si, és demanar una truita de patates que fa mesos que no he tastat, i els desitjos es fan realitat en un tres i no res.

RC- Relats de la Carme: Balcó de Ramatuelle

-    Estàs de conya, oi? No ho diràs de veritat? Aquesta casa? Aquest balcó?

“I així va ser com la Ivanna, la dona més cool de la ciutat es va treure les ulleres de sol per veure-hi bé i, de cop i volta, es va adonar que l’àtic de l’Eixample barceloní, aquell pis que tant adorava, de colors blancs, grans finestrals que deixaven entrar la llum, pocs mobles escollits acuradament i molta sofisticació, es feia un trencadís.

Va sospirar profundament, intentant amagar el cor encongit, el va mirar a ell que somreia satisfet, il•lusionat amb la possibilitat de viure junts en aquella casa, i li va somriure. Sabia perfectament que si volia apostar per aquella relació havia de deixar la ciutat, que per la realitat de tots dos, era el pas amb més sentit i racionalitat i que no era una casa enmig de la muntanya sinó en un nucli urbà, com li va proposar. Però aquella casa, la paret arrebossada i la finestra petita, aquells colors, tantes plantes esfilagarsades per tot arreu, tants testos i milions de coses era tan diferent a com havia viscut fins ara.”

-    Dóna-li una oportunitat. Sé que ara no t’agrada el que veus, però la farem nostra. Casa nostra. Amb el millor de la muntanya i de la ciutat. Les finestres petites eviten que entri el fred i la calor, els testos pintats eren dels nens de la casa i tots els records són d’una vida viscuda. Poc a poc anirem construint els nostres, de records. Ja veuràs, quan siguis velleta voldràs, i tindràs, el balcó així de ple. T’ho asseguro. Vine.

“I allargant-li la mà, van entrar per la porta. I va veure la llum del patí que ho il•luminava tot.”

ps. Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts de la Carme, substitució estiuenca dels RC-Relats Conjunts. Espero que us agradi.

Les primeres vegades

A sky full of stars, Coldplay

S'ha escrit infinites vegades sobre les primeres vegades del que fem, sentim o vivim. Molts posts, articles, cançons i, fins i tot, llibres. 

Tots recordem les primeres vegades, i la infància, adolescència i joventut són les etapes que haurien d'acumular més primeres vegades. Recordem, assaborim, temem les emocions que desperten les primeres vegades: por, valentia, incertesa, desig, dubtes,….. així com les emocions que provoquen: alegria, superació d’un mateix, satisfacció encara que també poden provocar tristesa o frustració.

Hi ha qui, cansat de les rutines, fa noves activitats, es posa a prova, i crec que en part, també hi ha una mica de necessitat de tornar a assaborir les primeres vegades. També és cert que crec que també hi ha les primeres vegades de petites gestes personals, de coses que han quedat enrere o simplement, que no havien pogut donar-se per les circumstàncies que siguin. Aconseguir aquestes primeres vegades també són importants. I aquestes es poden anar donant durant tota la vida.

I benvingudes siguin! Benvinguts siguin els nervis del que passarà, del desconegut. Benvingut sigui atrevir-nos a fer quelcom no ens atrevim; benvingut sigui que la nostra vida evolucioni i no es quedi aturada; benvingut sigui que sortim de la zona de confort. Encara que ja tinguem cabells blancs, arrugues o ens pensem que ja no ens podem sorprendre ni canviar.

I és que les primeres vegades, fins i tot les doloroses, ens fan sentir vius. I queden en el record, que és el que ens enduem dins del més profund del cor, fins i tot encara que no hi quedi constància d'una fotografia.

I tot això, a què treu ara? Miro la meva infància, adolescència i joventut, i en reconec moltes, de primeres vegades. Però me n’adono que, darrerament, estic vivint moltes primeres vegades. Potser de coses que hauria d’haver viscut fa temps i que per por (que sovint em vencia i que prou coneixeu els que volteu per aquest espai) no havia fet, o simplement perquè no s’havia donat el cas. I sé que encara n’he de viure més. I ara, m’emocionen i em suposen un repte.

ps. Com per exemple, menjar ostres. Segurament, no és una experiència vital que em calia viure, però mira, ha estat una primera vegada fàcil d'explicar. I és que carai, quin darrer any de primeres  vegades!

Per cert, no em van entusiasmar, que diguem.

Rependre

I follow rivers. Lykke Li.

Reprendre la quotidianitat. La rutina. Tornar. Acabar les vacances.

I somriure. 

Retrobar-te amb la família, amb els amics. Fer una copa a la terrassa mentre s'acosten els llamps i trons de la tempesta, riure i retrobar complicitats. Rebre bones notícies, missatges alentadors.

Explicar el viscut. La vida. Els camins, els menjars, les aventures, les gents. Reconèixer que no t'has atrevit a fer rafting, que això ja no és per tu.

Tenir novament presents, la intimitat que creix a cada instant. Fins i tot en les desavinences. Sobretot per les complicitats explicades, insinuades, teixides.

Descobrint país; fent país.
Fent camí.

ps. Ja fa una setmana que he reprès l'activitat quotidiana, però agost ja ho té això, no és gens quotidià. O potser sí, en una nova quotidianitat.

La foto, Sant Joan d'Isil.