Un concert qualsevol, el concert de Sant Esteve

L’església és plena a vessar i com en les grans ocasions, esdevé l’espai acollidor per tothom, creients, ateus, agnòstics,… tots aquells qui ens estimem els uns als altres. El passadís central i la primera fila son plenes de nens asseguts a terra. Al costat, el nebot d’una amiga meva de quatre anys ens pregunta el nom en anglès. Està content i xerraire un cop ha decidit que no vol cantar. La seva tieta m’explica que a assajar si que va, però que no vol cantar davant la gent. Davant meu, a terra, el fill pre-adolescent acollit per la germana d’un antic company de l’escola, un jovenet que no ho ha tingut (ni té) gens fàcil i que sosté damunt la falda el seu germanet, un nanet d’un any i mig, com a molt dos, que els pares van tenir i que és un belluguet.

És impossible que hi hagi silenci sepulcral, que hi hagi solemnitat. I és que, de fet, no cal, no estem al Palau de la Música, però és el millor concert de Sant Esteve possible. Els cantaires de totes les edats esguarden als laterals, amb les samarretes de colors o les camises ben planxades. Nervis? Potser. Ganes de passar-ho bé? Segur.  

Puja a l’altar la canalla. Samarretes taronges, vermelles, negres i morades. I comença la música i les veus. Suaus i alhora alegres. Sona el baix, la bateria i el teclat i tothom va agafant posicions. El nanet salta de la falda i seu a terra al costat de la seva cosineta, també de la mateixa edat.

I comença la festa; totes les nadales tindran un toc diferent, des de swing, mambo, salsa, flamenc,...... Els més petits canten, alegres i desvergonyits amb una diadema divertidíssima de rens al cap. I ho fan tan bé que et fan somriure. I el nanet que tinc davant, el d'un any i mig o dos, comença a moure el cap. Bocabadat per la música, embadalit per la cançó que coneix, satisfet de veure la seva cosina gran cantant, és deixa portar per la música que el fa viure. I quan acaba la cançó i es fa el silenci de cop, crida ben fort “molt bé” i aplaudeix. I llavors, de cop, tota l’església es posa a aplaudir. I la gent ja no deixa d’aplaudir a cada nadala.

Qui diu que un infant no ho pot canviar tot? Qui diu que no son un avui pel que cal esforçar-se? El seu somriure, com el de la nena que m’ensenyava l’àlbum de p-4 de la classe dels pingüins mentre la mare recollia el lot del banc d’aliments dissabte passat, ens demana no decaure. Poder viure les petites coses que ens podem donar els uns als altres, ajudar-nos amb el que tenim i creure en l’esperança que junts, fem el món millor. Un lloc per a nosaltres. On no cal tenir grans coses ni grans dons. Només el poder saber que al costat hi ha algú que t’estima i per qui val donar-ho tot.

El concert és tot un èxit, ja s’està acabant i tothom està embriagat d’emoció. El director de la coral, l’home del moment i el més buscat, que ha aconseguit unir més de cent cantaires i que cantin junts satisfets, que fa que músics de rock s’emocionin amb nadales cantades per marrecs, que sembla que mai perdi la il•lusió i pugui trobar bellesa i esperança en tots els racons, enlloc d’admirar l’èxit, rebre les lloances dels grans, s’ajeu al costat del pre-adolescent grenyut i comenten la jugada entre riures. En aquell moment és quan més el reconec i orgullosa em sento de coneixe’l i, encara que compartim poc temps i poques coses, sentir-lo amic. En aquell moment recordo tot el que hem viscut i pel què val la pena llevar-se, poder estar al costat dels qui més ho necessiten, donar-te pel què creus i esforçar-te. I pels projectes que tenim endavant.

I ja a la festa, marxo tímidament i sense fer soroll. Pensant que m’hagués agradat també estar en un altre concert, en un altre part de la ciutat i amb un altre amic. Qui sap si h hauran més concerts. 

ps. No tinc ni fotos ni enregistraments, però aquesta és una de les nadales que es van cantar.
Ah, i per cert, el belluguet va tenir un altre moment sublim. Durant el moment més emocionant de les joves que canten de fàbula, es va posar tot atabalat amb el dit enlaire cridant "un moc, un moc". Creic que el baixista encara està en estat de xoc. La feina va ser trobar ràpidament un mocador. 

Bon Nadal

Si ens donem la mà,…

…tot és millor ;

… el difícil, el fem més fàcil;

… els mals moments, ens els acompanyen;

… les alegries, les celebrem;

… les errades, s’esborren; 

… la vida, la compartim.

Si ens donem la mà, 

cada dia pot ser Nadal.

Bon Nadal i millor 2013

ps. Les mans dels amics, de la petita Júlia, dels nens del mijac, de la mare. Totes les vostres mans.

Estar-se a casa

Una de les coses que més gràcia li va fer a la meva compi eslovaca de pis és que decoréssim la ciutat de Nadal, com si fóssim un país d’hivern, amb llumetes, papàs-noel o d’altres ornaments com si a la ciutat nevés. És clar, ella no tenia gens sensació de fred, però en fa! El dia que vam sortir a sopar per celebrar la seva estada, m’explicava que el seu poblet ja era tot nevat. Que tenia moltes ganes de veure’l, com també tenia ganes de veure la seva família, el seu nòvio i els amics.

També em va explicar que la ciutat és preciosa i el que més l’havia sorprès i agradat és l’amabilitat, proximitat i tendresa de la gent. M’explicava que tot i que la gent no parli anglès o francès, tothom sempre intentava ajudar-la. Que en tot moment es va sentir molt acollida i cuidada. Sobretot per mi. I la veritat és que el dia que ens vam acomiadar em vaig inflar com una gallina lloca pels seus compliments. Que em digués que havia estat fantàsticament a casa, que l’havia ajudat molt i que s’havia sentit molt bé, que tinc una casa molt bonica i acollidora, omple molt.

Llavors, recordo que sovint ens amaguem tot el que fem bé i ens quedem amb allò que no ens agrada. Si més no, una servidora, ho fa molt sovint. Però si. Els catalans, tenim (o ens han dit) que som esquerps, que anem a la nostra, que no som simpàtics. Potser no tenim la gràcia andalusa o les ganes de gresca constant d’altres, però això de tancats i enfurismats, tampoc és per tant. Al contrari, som gent d’acollida, que ajudem a que els que arriben, que treballem fort i que volem el millor per a tots. Terra d’acollida que ens volen fer creure que no som.

I sovint penso que sóc callada, poc amigable, que puc aportar poc, que casa és freda perquè té parets de color gris, no hi ha parquet o que li falten moltes coses per ser una llar. Però és casa meva i resulta que no està tan malament. Que d'una aparença freda, pot amargar-s'hi calidesa.

Fa una setmana que ha marxat, i no diré pas que la trobi a faltar, m’encanta poder gaudir de casa meva completament, estar escarxofada al sofà amb el portàtil i la tele encesa o poder tenir la roba sense planxar, o simplement llegint o escoltant música sense pensar si molesto o no. Fins i tot reconeixeré que algun dia havia marxat de casa pel simple fet d'estar fora i no estar en silencis incòmodes. Però compartir pis també té coses bones, com dir hola en arribar i la resposta sigui més enllà d'un miau o tenir converses e englès macarrónic i aprendre de l'altre. Suposo que és part de l'encant de compartir.

ps. si algun altre dia cau, explicaré l'anècdota més divertida, del dia que vam anar a un concert eslovac. Això si, hi ha coses que encara no han tornat a la normalitat, com l'olor del pis, encara fa una mica d'olor d'una de les espècies que feia servir per cuinar (i d'all) i el puck encara no torna a posar-se al sofà.

12.12.12

Els estius eren del Carlitos i la Sara. Ell tenia un any menys i ella li treia ben bé un pam. Tots dos portaven els cabells curts i negres i amb els genolls pelats. Eren els millors amics. Se’n van fer perquè a ell no li agradava jugar a futbol i sempre estava l’ametller del solar buit. Ella no tenia gaires amics, només anava a casa els avis de molt tant en tant i no era de la colla. Es van trobar una tarda de juliol. Ell va ensenyar-li a pujar l’ametller on farien la cabana i també a perdre la por a anar en bicicleta. Ella a nedar a la bassa i després l’ajudava amb les matemàtiques. Buscaven cargols quan plovia per fer-ne curses i empaitaven els gats entre les vinyes. Menjaven les ametlles que trencaven amb pedres i les nits d’estiu feien competicions d’estels fugaços. En Carlitos era un gran dibuixant i creava llocs imaginaris on viatjarien en una nau espacial que tots dos van pintar amb colors ben llampants. Van créixer junts, sempre es trobaven a l’ametller. Un dia, el Carlitos, a qui ja no agradava que li digués Carlitos perquè era de nen petit, li va dir que marxava. No li va dir on, només que marxava, i que li deixava la nau perquè es poguessin trobar el dia 12.12.12 a les 12.12h.
 

20 anys son masses, però la Sara encara té la nau. Fins i tot l’ha pintat a la paret de l’habitació per al seu nen. No se n’ha oblidat i això que no n'ha sabut res més. Amb el full a la mà, l’únic lloc on sap anar és a l’ametller, que ja no hi és. Un edifici a mig construir l’ha esvaït. Està de vuit mesos, plou a bots i barrals, fa un fred que pela on sempre era estiu. I no espera res. Ha vist moltes pel•lícules però té la certesa que en Carlitos no apareixerà. Que els homes de tot se n’obliden i que la vida pot haver donat mil tombs. Però tot i així, ella recull el cargol que troba al terra i mira endavant.

ps. Un petit relat. No sé perquè però aquest dia em fa certa gràcia, és el darrer any que es donarà una data amb tots els números iguals.
El final, el que cadascú vulgui. Fins i tot si el voleu continuar....

Deixar empremta

Hi ha persones que deixen empremta. Per com son, per com pensen, per la seva bellesa, per la seva intel·ligència, pel seu magnetisme,.... Persones que d'una manera o d'altra et captiven, que desprenen una àurea ben especial. Tenir-ne alguna aprop és una gran sort.

Ahir ens va deixar una d'aquestes persones a la família. D'acord, potser era ja força gran, havia fet la seva vida, dues filles precioses, quatre netes i una vida plena d'alegries i també de penes. I el seu adèu ha estat ràpid i patint poc. Massa ràpid. Sabia com voldria explicar-ho, fins i tot com havia pensat en escriure un relat de les germanes Pérez.  Però tot ha anat tan ràpid que no tinc ni capacitat de reaccionar.

I encara que no és propera del tot, la tristesa m'invaeix. Els seus ulls verds, preciosos, i aquell riure encomenadís i sincer, aquella veu tan peculiar seva. Energia pura, afrontant els problemes amb una força increïble. Així és com vull recordar-la.

Ahir ens va deixar la mà dreta de la mare. La seva força. Tenien una relació entre de mare i filla o germanes. Una relació que ha deixat la mare molt malferida. Ahir em vaig haver de deixar de tonteries com les del post passat. Reaccionar davant la realitat i deixar de ser nena per ser adulta. 

ps. I com sempre, les coses es compliquen i s'ajunten. Ahir també trucaven que portaven a la meva iaia (mare de la meva mare i germana) al Clínic, en una de les ja habituals rutines del que sabem que un dia passarà, una tarda d'anar amunt i avall. 

A preguntes tontes, respostes sense resposta

Per què escolto Ismael Serrano?

No pot portar res de bo. Millor me'n torno a alguna cosa ben canyera. Ahir em va donar per cantar cançons dels noranta, veure videos de Blur que no havia vist mai i pensar quina és la cançó de Suede que tan m'agradava. Podria posar-los. Records de joventut, de quan tot semblava anar bé. De nits i de dies, de cants i camins, de revolucions joves i de somnis per complir. De dies que passaven a velocitat fulminant com cotxes de carreres, a tot gas, intentant viure cada instant. 

Si fins i tot recordo que podria suplir aquesta manca d'inspiració blogaire amb un post que un dia vaig pensar que faria de la Shirley Manson, de Garbage, la meva musa dels noranta.

Per què escolto Ismael Serrano, llavors?

Potser perquè un mateix és el seu pitjor enemic. Que es boicoteja ell mateix, que s'enfada com ningú per les mancances, pors, decepcions, incoherències. Silencis. Perquè en el fons les aparences de un tot va bé sempre hi ha petits racons, amagadets si es vol (i es pot), dedicats a pensar.

I per què escric sobre Ismael Serrano?

Si fa dies que penso en possibles posts, que si el pinterest, que si la desobediència civil, l'advent,.... però és que fa dies que necessito tornar-me a mirar endins. I el que passa és que si miro endins, no sé què hi trobo. Rutina? esperança? força? alegria? cansament? tristesa? Masses coses, masses res.

Definitivament, sembla que no sàpiga on sóc. I alhora no em sento perduda.

I per què no poso la cançó al principi del post, com havia pensat en tornar-ho a fer, com fa mooooolt temps enrere?

Perquè no, per sorpresa no penso posar Ismael Serrano. No penso admetre que l'he escoltat. I sobretot perquè avui, avui cal escoltar música en català. 

ps. un post ben estrany. Coses que passen. Demà serà un altre dia. Però atenció, podria ser pitjor, podria ser Pedro Guerra. Llavors si que estaria fotudeta.

Bocins de dimecres

★ L'Agustina Guerrero i les seves volàtils.
★ El bon rotllo que hi ha a l'edifici on visc.
★ La mermelada de figa.
★ Una fideuà boníssima, i com que d'això ja en fa dies, li sumo unes mandonguilles amb sípia del mateix xef.
★ Treure la manteta del sofà de dins l'armari.
★ Veure per enèsima vegada Junts i prou.
★ Començar a preparar l'advent. Treure feltres, tisores, fils....
★ Saber com vull fer la postal de Nadal. Només em falta muntar-la i el text (buf, em falta molta cosa encara!).
★ Esforçar-me en allò que em costa més, encara que pensi que no ho he fet bé.
★ Converses fins a la matinada en bona companyia.
★ Embolicar-me el cap jo soleta, però quan menys t'ho esperes, desenredar-te.
★  Desvirtualitzacions, allò que sona malament però que sempre porta molt bones estones.
★La queratina.
★ Nous projectes (o no tan nous, sinó reprendre'ls) que comencen a prendre cos.
★Compte enrere de la compi de pis... 12 dies... la trobaré a faltar? potser una micarrona si.
★ Trobar dos collarets que havia perdut.



ps. I quins son els vostres bocins?
ps2. Bocins per la mare. A qui em toca mimar una miqueta. 

RC: Biblioteca

"No queda ningú. I és ben fosc; és clar, son les vuit de la tarda i no m'he aixecat de la cadira en quatre hores. I només és dimarts! Estic baldada i ja no sé on remirar. Tots els expedients son correctes. L'expropiació a l'agricultor correcte; els hauria de fer vergonya la indemnització que van pactar i negociar. De ben segur que el senyor aquest no es podia permetre un advocat expert en expropiacions administratives. La requalificació urbanística, també correcte. Tots els passos ben donats i el planejament urbanístic complint amb l'antiga llei d'urbanisme. Ah, és clar, son expedients anteriors a l'entrada en vigor de la nova, la nostra. Els projectes d'obres, acurats al mil·límetre, els expedients de contractació nets i polits. Procediments oberts amb concurrència de licitadors i meses de contractació ben definides i adjudicacions correctes. Fins i tot no puc dir que hi hagi fraccionament entre els dos negociats de difusió; els objectes contractuals estan ben diferenciats. Tots els pagaments al dia i ben justificats amb les factures. Estic farta de comptar factures. Tot quadra al cèntim. Ho he revisat masses vegades. Hauré de tancar l'informe. Si ni la intervenció ni la sindicatura de comptes va trobar anomalies, perquè dubto tant? És que és veure aquest cartell de propaganda i posar-me a riure. Mira que construir una biblioteca municipal amb sala de lectura amb banyeres. D'acord que es vulgui apropar el turisme, però hi ha idees de bomber. Aquests polítics estan tocats del bolet. I a sobre ni l'han inaugurat. No poden pagar l'aigua. Té conya, la cosa. Aviam? El fons bibliotecari té una despesa total de vint-i-tres mil euros en dos contractes menors. En llibres que no està llegint ningú, els podrien regalar, no? O portar-los a la residència del complexe, ah, no, que tampoc l'han pogut inaugurar, si ni han acabat de pagar les obres de construcció. Ens menjarem les penalitats amb patates, ja ho veig. Però tot és correcte. Tota la gestió ha estat ben portada. Me'n vaig, que aquestes hores no me les paga ningú, i a sobre prou m'han retallat el sou, un 20% portem ja entre retallades, pujades IRPF...amb tot el que ens van prometre, i ara fins i tot ens treuen els dies d'assumptes propis. Ais, he de trucar a la cangur que arribaré més tard. I al Txema, per recordar-li que encara no m'ha passat la pensió. Això si que em fa mandra, em sap greu que no cobri des de fa dos mesos, però ho he de fer, oi? Si més no, dir-li, els pares ja m'han pagat el dentista de la Carla aquest mes. Ais, el super! necessito pernil dolç, pèsols, oli i aigua..... Com? Aviam, deixa'm mirar una cosa..."

@notíciesdelmónmundial. dilluns 3 de desembre. 

Detingut alcalde del municipi de ponent per trama corrupció. Les aigües Pirineu privatitzades fa dos anys pel Govern del nostre recent creat estat tenien com a soci capitalista el cunyat de l'alcalde qui va contractar tots els subministraments d'aigua dels equipaments públics del municipi, així com de la mancomunitat de municipis de la ribera, dels tres consells comarcals i de la vegueria nord.

Segons fonts internes, els contractes fins i tot contenien una clàusula per la qual si el subministrament no es realitzava, s'incloïen comissions per pèrdues, de manera que tots els equipaments tancats, inclosa la famosa biblioteca de les banyeres, generava ingressos per a l'empresa adjudicatària.

Seguirem informant en propers avançaments.

ps. Una nova proposta per als Relats Conjunts. 

Fa dies vaig pensar en l'argument, xò vaig decidir esperar uns dies després de les eleccions. Però avui,... ais, avui.... no me n'he pogut estar. I aquí us el deixo. Espero que us agradi.

Whaaaaatsapp

Era començaments del 2011 quan em va tocar canviar el mòbil. L’anterior (que curiosament no aconsegueixo recordar quin era) demanava un substitut, de manera que tocava visita a l’operadora, una de les coses de les més pesades que es fan i desfan. Recordo perfectament la conversa amb un senyor ja maduret que m’oferia un mòbil amb connexió a internet. En un atac de garreperia i de no veure la necessitat d’augmentar despeses quan ja tinc internet a casa i a la feina, vaig dir que no. I és que per quan surto fora ja tenia un dispositiu que em permetia tenir wi-fi i que per tant no calia tenir i gastar més.

Sovint penso que la societat consumista ens porta a gastar més que el que tenim i necessitem, que no cal tenir tant ni de tot. De veritat cal estar a la última? Cal tenir un PC, un portàtil, un ipad, un ipod,....? Cal tenir sis parells de sabates? Cal tenir tres o quatre televisors a casa? I ei, que molt sovint hi caic, en aquesta voràgine. De vegades penso que potser aquest afany consumista serà una de les coses que la crisis canviarà. I potser per això, d’alguna cosa servirà. Estem en un moment apunt de no retorn, de canvi de sistema. Trigarà més o menys, però així serà. Dimecres m’explicaven que els canvis es van fent poc a poc, que hi ha realitats que anem canviant de mica en mica. I potser aquest és un dels camins que hem de seguir.

Però és clar, hi ha una altra variant amb la que, de fet, no compto massa. L’evolució. Tot canvia, muta a ritmes vertiginosos. Sobretot tecnològicament parlant. I una, malgrat no vulgui estar dins del carro consumista, s’ha d’anar adaptar als canvis.

Uns tres o quatre mesos més tard del canvi de mòbil, apareixia el whatsapp. I amb això està tot dit.

Al principi només eren uns quants, però després la gran majoria dels meus contactes. I les relacions grupals han canviat. De manera que els darrers mesos han estat difícils de portar. Si fa anys per trobar-se fèiem cadenes de trucades, aviat es va passar a cadenes d’sms, però després es va fer cadenes comunitàries de correus electrònics. I ara, ara hi ha el whatsapp.

I és clar, sempre havent de preguntar, no assabentar-me de coses, la gent havent-me de trucar expressament,.... o fins i tot, quan coneixies algú i t’intercanvies el mòbil, s’estranyaven perquè no tenia was.

Així doncs, encara que el mòbil funcionava, havia arribat el moment. Un canvi de contracte i un àngel de la guarda que es desfeia d’un smartphone, de manera que només l’hem tingut que alliberar (i per tant tampoc he acabat a les xarxes consumistes del tot, del tot ni m’he arruïnat).

Fa una setmana que ja sóc una persona “normal”. I escrivint això em faig riure a mi mateixa.

I en una setmana, he experimentat una de les coses que més temia en el moment que vaig decidir no tenir internet al mòbil i que no he explicat en el primer paràgraf. M’he enganxat. Si no tenia prou amb mòbil, internet a casa i a la feina, correus, tuits, fb,... ara whastapp a tot hora. Que si quedades, que si brometes,  que si fotos, que si comentaris a conferències, converses fins tard, crear grups, descobrir el món dels emoticonos, fer els trajectes de bus acompanyada... Hi hauré de posar fre?

ps. I amb tot, quan parlo de whatsapp, només recordo aquest anunci!

Dia catosfèric de l’enigma i l’endevinalla: Homenatge Mac McAbeu

En una presó qualsevol, hi ha 4 presos. Tots quatre duen barret però cap d'ells pot mirar-se el seu barret ni es pot moure. 

Tres d'ells estan asseguts en una escala. En tot cas, el pres de dalt de tot pot veure el barret dels altres 2 presos asseguts sota seu, però no el que porta al cap. 

L'altre pres està separat per una paret i està sol. Ell no pot veure ni el seu ni el dels altres. 

El pres que endevini el color del barret que porta posat quedarà en llibertat! 

Qui pres aconsegueix la llibertat? 

Editat a les 22.22h. Amb una pista: Els pressos saben que només hi ha barrets de dos colors, blanc i negre.

ps. Moltíssimes felicitats, McAbeu!!!!!! Pensador, enimgmàtic i sobretot, bon company i amic! Gaudeix moltíssim del teu aniversari! 

Un petó ben gran, crak!

Després de la vaga general

ps. Aquest post està dedicat a un bon company i amic. D'aquelles persones que sempre t'acullen amb un somriure sincer, amb paraules afectuoses i una amabilitat infinita. Tendre i de veueta fluixa i dolça. Un encant d'home i millor persona, molt bona persona. Dimecres fèiem la mani junts, treia ferro als meus remordiments per no haver fet vaga laboral dient que cadascú sap el que pot i no pot, rèiem i caminàvem plegats. Dijous, acomiadaven companys seus i ho feia públic perquè era una gran injustícia. Divendres, l'acomiadaven a ell. Acomiadament improcedent amb la indemnització corresponent i atenent a raons tan inversemblants com no entendre la manera de fer de l'empresa, portar mal ambient entre els companys i clients.... Excuses. La veritat, només se m'acut que sigui o bé per fer vaga o bé per denunciar una injustícia. Per ser bon company.

Leroy Merlin ha perdut una clienta. Espero que en perdi més.

ps2. També el dedico a l'Ester, una senyora que va perdre un ull a causa d'una pilota de goma llençada pels mossos, una pilota que el sr. Puig diu que no es van llençar.

El que més se sent quan arriba una vaga general és allò que no serveix per res. Jo m'ho havia arribat a creure. Potser no té un efecte immediat però cala, va obrint ments. Tot el que estem vivint és molt bèstia i no ens podem quedar de braços plegats. I cada vegada més gent ho pensa. 

He fet dues vegades vaga laboral el dia de la vaga general. I he treballat dues vegades el dia de la vaga general. I he anat a tres manifestacions. I com el que vaig viure el dimecres, cap. He anat a moltes manis d'indignats, a la independentista, a la del No a la guerra,.... i com la de dimecres cap. 

Potser perquè és la que he viscut i he necessitat més. Potser perquè he vist gent que mai hauria anat a una mani d'obrers, aquella classe treballadora en qui els burgesets catalans no acabem/n de veure-s'hi reflectits. Famílies amb nens, avis, gent de totes maneres, agrupats d'acord amb la seva manera. Fins i tot polítics a qui hauria increpat si tingués valentia. Una manifestació per dir prou, perquè és cosa de tots.

Poc a poc va arribant a la gent que s'ha de fer alguna cosa. I els polítics bé ho saben. No diuen res, però ho saben. I tenen por. I per això carreguen. Però a cada insult en forma de reforma legislativa, a cada impost que s'apuja o es crea, a cada sac de diners que es dóna als bancs, a cada corrupte que s'indulta o amaga, a cada cop de porra que rebem, a cada mesura que només ajuda als rics.... cada instant ens fem més forts.

Si l'independentisme ha necessitat més de 30 anys per tenir una manifestació que canviï tot el procés. I desenganyem-nos, també ha necessitat de la crisi, quants anys necessitarem per trencar amb aquest capitalisme i dictadura dels mercats? Tan debò ni siguin tants.

I mentre aquest canvi es gesta, es pensa, ... cal seguir lluitant perquè l'estat del benestar, la democràcia, la justícia social, siguin el que el seu nom indica. Perquè els que manen pensin i recordin que la gent és la força, que ens cal treballar i ens cal viure dignament. i que per molt que es carreguin la sanitat pública, l'educació, els drets laborals i els llocs de treball digne,  Perquè aquest d'aquest sistema corrupte molts no el causem: no paguem, no devem.

Dimecres vaig veure esperança. Feia mesos que no en veia i ho veia tot fosc. El poder és molt gran i ens caldrà molta fe i perseverança, però al final, els homes lliures salvarem la nostra dignitat i viurem en pau.

#14N

Cristianisme i justícia (enllaça interessants articles)
Vicenç Navarro
 
ps. Tot i fer l'esquirol laboralment, avui, vaga general. Enllaçats uns quants links sobre la importància de la vaga general. Laboral tots aquells qui poden, social, econòmica, de consum, de transport. Avui, més que mai, cal estar units contra aquest estat que es desmunta, contra els drets que es retallen per afavorir uns pocs, contra l'injusticia que vivim. Al llarg del dia aniré enllaçant els articles que trobi més interessants. 

Carta oberta a Jordi Évole

Hola Jordi,

“Moltes gràcies. Segueix endavant amb el programa i no canviïs”. Podria vestir-ho millor, amb paraules més maques però segurament aquestes son les que t’hauria dit si m’hagués atrevit el dia que et vam veure al far de Formentera amb la teva família. Però la vergonya i el no voler destorbar em van poder i ni ho vaig comentar a les meves companyes, amb qui només varem atrevir-nos a escoltar, furtivament, la simpàtica i entranyable conversa que pare i fill manteníeu sobre els perillosos penya-segats.

Però si, vull dir-ho. Salvados és dels pocs programes de la televisió que aconsegueix que me’n recordi d’engegar la televisió i mirar-lo, d’estar el diumenge al vespre a casa. Des dels seus inicis, quan pocs creien que un periodista humorista pogués fer denuncia social de manera seriosa, respectuosa i creïble. El cert és que ho has aconseguit. I de quina manera.

Hi ha qui elogia la teva manera casual, alegre i simpàtica de fer, com si poguessis fer broma de tot i com si aquesta manera distesa sigui la que et permet preguntar i burxar en la ferida. Però no crec que sigui solament això; més enllà d’aquesta gràcia, el que valoro del programa és la manera propera de tractar qüestions que semblen destinades a que només les puguin entendre uns quants quan en canvi ens afecten a tots. Apropes realitats que s’amaguen o que sovint no volem veure, perquè si, molta gent no vol escoltar el que es diu en el programa, incomoda i et fa saltar de la cadira. El programa dels bancs, el de les televisions o el darrer programa, ... buf, no tinc paraules pel darrer programa, una realitat que he vist des de fa deu anys i que tothom sap, però que fins ara no havia sentit denunciar-la públicament enlloc.

Segur que cada programa us costa una feinada. Les entrevistes, que semblen converses col•loquials que poguéssim tenir en un cafè, deuen estar ben preparades i documentades, perquè no s’escapa ni un fil per on estirar.

Tinc amics que ja et critiquen que si t’estàs començant a vendre a l’èxit i al sistema, que si portes la barba més retallada i vas més maquillat, que si lo de la publicitat a la mitja part... en fi, com que caus en el parany dels mercats. Però a mi tot això m’és igual doncs, ens agradi o no, tots estem endinsats dins d’aquest sistema. I a més, si hi ha més gent que mira el programa, endavant. Molt millor, moltes més consciències que poden ser obertes, i obertes en el sentit de preguntar-se, de qüestionar-se (cap on es vulgui). I això passa ben poc, en aquesta societat adormida i de pensament manipulat, que es pugui donar un altre punt de vista, que es valori seriosament i sigui escoltat, ja és un èxit.

Si hagués de reprendre’t alguna cosa seria el programa del Mas. Suposo que el més difícil que has fet, carai, com n’està de preparat aquest home! Ens agradi o no el cert és que s’ha preparat a consciència i molts polítics n’haurien d’aprendre. Però, tot i que no ho hauria sabut fer, m’hagués agradat que incidíssiu més en tots els escàndols que tenen oberts com el cas Millet, les privatitzacions hospitalàries o les denúncies de Cafè en llet, la brutalitat policial i la vulneració de la LOPD,.... Això si, li vas treure coses del programa electoral que ningú sembla tenir en compte (com el fet que no pensa treure l’euro per recepta, els peatges,...) i va estar molt bé que ell mateix escoltés la gent del poble, la passejada amb comentaris a favor i en contra em va sorprendre.

Així doncs, novament, moltes gràcies. Perquè en aquests dies tan foscos, de tantes pors, també és cert que, almenys a mi, m’encoratges. Sento que els que pensem que hi ha un munt d’interessos i realitats amagats que s’han de canviar no estem sols, no som només una minoria. I que s’han i ens han de conèixer. Una amiga, també de les que estava a Formentera, divendres em va dir que t’havia escoltat a una entrevista de la tele i que quan t’escoltava m’escoltava. Això em va afalagar perquè sovint en el grup d’amics tinc la sensació que no m’entenen, sobretot en això que no m'importen tant les banderes com en canvi les persones. Sembla que estigui malament i tot.

Demà, per diversos motius, no faré vaga laboral (que no vol dir que no faci tots els altres actes que comporta un dia de vaga general) i em sento molt, però que molt, esquirol, per molt que tothom em recolza en la meva decisió. Però avui ja he fet el meu primer acte de desobediència civil, gràcies, en bona part al programa perquè no voler pagar l’euro per recepta em sembla un acte de justícia però no m'acabava d'atrevir. Potser, entre tots, ens cal anar trobant un bri d’esperança social en el poder que tenim les persones i que ens porti a un nou sistema molt més just per tots nosaltres i per tots els que ara juguen i riuen.

Espero que els programes continuïn, que mantinguin la força i que el rumb cap un periodisme cada cop més seriós i punyent continuï per desembocar en aquest periodisme de denúncia i independència que tant ens manca.

Sincerament,

rita

Converses furtades

Avui he parat l'orella en la conversa d'uns altres. No ho he pogut evitar, de vegades sóc massa tafanera (d'altres vegades, m'empano tant que no m'assabento de res). Enmig de la conversa ha sortit el nom, el sobrenom (que desconeixia) d'algú a qui estimo molt.

I m'ha atrapat la melangia.

De cop i volta he tornat a trobar a faltar tot el que teníem. Les nostres converses, les nostres complicitats, l'entendre's sense caldre res més. Tot allò que vam fer i vam ser.

No sóc qui sóc ara ni com sóc ara sense tot allò que vam viure i que tant em va canviar. I sento que podria ser molt millor si fossim al costat. Millor.

No fa tant temps i alhora fa una eternitat. Si pogués compartir tot allò que he viscut i que visc, segur que moltes coses les viuria diferent. Millor. Si volguéssis compartir el que sents, com vius, segur que em sentiria afortunada. 

Només si poguéssim sentir-nos una miqueta més a prop, tot seria molt més millor.

I si, ja ho sé, les relacions canvien, evolucionen, no es pot retenir res.

I si, ja ho sé, em quedo amb tot allò que vam viure, tot el que em vas ensenyar.

I si, ja ho sé, qui sap què pot passar demà. 

Però avui, avui t'enyoro, com enyoro d'altres relacions que he perdut, i avui se'm fa molt present que encara no entenc què va passar. Avui encara em reprenc perquè te'n vas cansar. Avui encara em sap greu.

ps. No hi ha manera pitjor de trobar a faltar a algú que veure'l cada dia d'una manera o altre.

Ruta santsenca

Ser filla de Sants i viure a "l'exili" no és gaire fàcil. Quan tens la família, el nucli dur dels amics i algunes de les teves activitats allà però no hi vius, és complicat. I més quan ens anem fent grans. La comoditat d'un barri on hi ha de tot, et trobes coneguts a cada cantonada i l'ambient és més que confortable fa que cada vegada es facin menys coses fora del barri, sobretot als vespres. I sovint això no ho porto gens bé. Fora de les muralles santsenques hi ha tot de vida d'una ciutat que batega i anar creuant la ciutat cada dos per tres és molt cansat. Per això, de tant en tant, em recordo que al meu barri d'acollida també hi ha molta vida associativa i que ja seria hora d'anar-hi participant. Però la mandra i el fet de ja fer moltes coses, fa que sigui una cosa a anar deixant de banda.

Però bé, de fet, el post no va de tot això, sinó més aviat del que ens ha anat passant els darrers temps. Temps on ja no se surt de festa fins tard (bé, no gaire sovint), temps on ja no es pot anar de restaurants com abans (perquè no hi ha tans monis), temps on cadascú té moltes més ocupacions i trobar estones per veure's és una mica un tetris. Així doncs, quedar-se al barri, un barri que a més s'està regenerant (i molt) la seva vida d'oci, ha fet que hi hagi tot una ruta de llocs més que recomanables.

Fa uns dies, a la feina, una companya em va demanar un lloc a Sants per anar a sopar. I al més pur estil contracte del Messi, en un tovalló de paper, vam fer una mini ruta de llocs a Sants per sopar baratet i/o prendre una copa. Després, com que som uns frikis, tot es va multiplicar i el resultat és aquest:

Per si no queda clar, el nucli central és la Plaça Osca. Fa gràcia perquè històricament era el centre de la vila de Sants, però els anys setanta i vuitanta es va degradar molt. Recordo que de petita em feia por passar-hi. El meu pare era veí del carrer Riego i hi tenim forces vincles, però feia una por tremenda. Ara és el nucli de la vida d'oci santsenca i la seva reconversió s'ha de celebrar! Allí podeu trobar els millors entrepans, els del Fo bar, i un munt de terrassetes on prendre alguna cosa o fer un mos. 

Del mapa veureu en vermell els restaurants, en lila els llocs on sopar i/o fer una copa i en verd els llocs on anar a fer la copa.

A destacar (tot pel meu gust i amb un munt de llocs que em queden per provar):

La bricciola (pizzeria siciliana. Fe d'errades del mapa, que posa napolitana); La teta de monja, La taràntula, el vermut de sants (que ja no es diu així, però que no aconsegueixo recordar el nom! i que està xulo per anar en parella),  el japonès del carrer Galileu (compte! divendres vam anar un del mateix carrer que està fora de mapa que supera el del mapa), el Simbad, la paradeta (popularment, el marisquito), l'etíop.... Es veu que el Racó del bauti i la pizzeria del carrer Masnou també estan molt bé, però no hi he estat.

Les tapes del Floren (un clàssic dels dimecres), el Fo bar, Terra d'escudella, Llopart (descobert recentment), el Cucut (una agradable terrasseta darrera el mercat d'Hostafrancs), el Conesa (sucursal del popular Conesa de pl. Sant Jaume), i el Salvat (fora de mapa i on no m'hi veureu mai perquè la seva especialitat son les anxoves, i diguem que no les puc ni olorar).

El setè cel, sa cava, la cerveseria nova de la plaça, el racó de sants (que em diuen que ja no es diu així) i el recent inaugurat Koitton club.

Però segur que hi ha molts més que s'han d'anar descobrint. S'admeten tots els canvis i suggeriments! I de fet, hi falten els cafès i pastisseries. Potser això sigui un altre post.

ps. la propera ruta, al meu barri d'acollida, que també té tot aquest encant!

La BSO del post, en homenatge als 20 anys de Reservoir Dogs. I que, de fet, tb som uns màfies.

Frases

Aquesta setmana, enlloc de bocins de petites coses que fan anar endavant, apunto frases dels darrers dies. Frases que m’han dit, que recordo, que he dit o pensat, o frases que he sentit o he llegit. Dies molt convulsos i de tempestes ben abundants. Dies on he necessitat el reconfort i algunes veritats que costen d’escoltar. Tempestes que, encara que sembli impossible, sempre acaben. Això sí, sembla que ha començat a sortir una mica el sol entre núvols.  

“No, no passa res, no tinc ganes de parlar-ne”

“el cert és que quan entres dins d’una espiral, tot es va veient pitjor, i arriba un moment que creus que no fas res ben fet”.

“Si t’enfades amb tothom, vols dir que no estàs enfadada amb tu mateixa?”

"Rita, no tens raó. Em sembla que estàs equivocada, intenta mirar-te el que m'expliques des de l'altre."

“No és el meu estil, ni la meva manera de ser. S’ha d’estar per damunt de tot això i fer-se valdre per un mateix”
"En el més profund de l'hivern, vaig aprendre que dins meu hi ha un estiu invencible."

"Ara mateix, la única manera d'ajudar als altres, de canviar el món, és ajudar-te a tu mateixa. Conserva la feina, preocupa’t dels comptes, cuida’t, preocupa’t de tu. Estima't i podràs estimar els altres".

“Com pot ser que volem que els infants transformin la seva realitat i en canvi nosaltres som incapaços de fer-ho. Ni d’intentar-ho. És injust”

“Encara que estiguem molt malament i no hi hagi percepció de millora, la vida no s’atura.”"

"Per poder encabir-hi coses noves, te n'has de desfer de velles"

“No et dóna la sensació que nosaltres si que fem la puta i la ramoneta? Que n’és de difícil ser coherent.”

“Tot passa”

"Valar morghulis" 

ps. un post molt per a mi mateixa. Potser sense explicar el xq d'aquestes frases. Potser no cal. Però em cal escriure-les per deixar-les i recordar-les. Les frases liles son la primera d'Albert CAmús, la vaig trobar un dia en una fotografia i ara està a la nevera. I l'altra, de la saga Juego de Tronos.

Bona castanyada a tots!

Cròniques gatunes

Dia 1526, 10h del matí.

Finalment, la casa és buida. Torna la pau. Els darrers temps, quatre setmanes i mitja, per ser exactes, han estat un terrabastall.

Ha arribat un segon objecte d’estudi. Una arribada completament inesperada. O potser no, dies abans de la seva arribada, el subjecte d’estudi encomanat va començar a fer coses estranyes. Buidar armaris, omplir caixes de roba, llençar coses que anomenava inútils, netejar els vidres, posar cortines, penjar una làmpada…..

M’hauria d’haver adonat abans. En informes de companys, ho anomenen “síndrome del niu”. Però no, no ens equivoquem, no ha arribat un d’aquells subjectes minúsculs que acapara l’atenció sense que res més existeixi. Ni tan sols, aquell subjecte anomenat “parella” que desplaça del llit a molts camarades. El subjecte dos dorm a l’habitació del costat. De fet, es passa gairebé tota l’estona que està a casa dins de l’habitació. Així doncs, té a veure amb un altre terme que se sent constantment, “crisi”

És un subjecte completament diferent al subjecte número 1 i alhora molt igual. Força més baixeta i de cabells pel-rojos, desprèn força dolçor i la meva presència, constant des del minut 1, no la incomoda. De fet, tal i com indica el protocol d’aproximació, només arribar vaig marcar el territori damunt del llit inspeccionant detingudament el que duia a l’equipatge. Res sospitós: roba, llibres, portàtil….

El protocol d’actuació sobre com fer la guitza a la nit és força més irregular. No he aconseguit l’èxit obtingut amb el subjecte número 1, a qui la primera nit ja vaig aconseguir que m’obrís la porta per dormir entre les seves cames, on continuo dormint per enveja de molts camarades. Puc gratar la porta, que no l’obra pas. El protocol sobre el tast de menjar tampoc ha estat superat satisfactòriament. No dóna ni una minúscula porció del seu menjar. Que, per cert és ben diferent, no hi ha ni res de pollastre, ni pernil ni res de carn.

La comunicació entre ambdós subjectes és un tant irregular, fan àpats separats, horaris diferents i converses entre tallades i poc fluides, que per cert son en un idioma desconegut per a mi. M’he fet amb els diccionaris que hi ha per posar-me al dia.  Però no hi ha rastre de conflicte o distància.

El subjecte número 1 es mostra una mica negutiós. Nerviosa i incòmode a casa seva. Ha canviat alguns hàbits i per exemple l’ordinador des d’on escric ja no està al menjador sinó a l’estudi. Els plats son rentats constantment i ja puc fer les boles de pèl que vulgui que son recollides cada dia.  

S’haurà de continuar amb els bigotis a l’aguait per seguir l’evolució. Però està clar que el subjecte número 1 des de fa dies reclama més atenció i moixaines de les que eren habituals.

Per altra banda, darrerament també es rep la visita d’una subjecta no identificada. D’alçada minúscula i caminar no gaire segur, però que em persegueix constantment i em dóna la malta. És una “nena“ i li he detectat pèls dels enemics, en concret de almenys dos bull-dogs, crec que els vaig veure un dia a les portes veïnes. Demano instruccions de com procedir.

Donat els canvis, em veig forçat a sol·licitar un augment de la dotació de llauneta, fins que no s’hagi materialitzat l’augment, no hi hauran més informes. Resto pendent de la confirmació.

Puck.

ps. post seguint  l'informe del blog, el gat del XeXu, de curiosament, fa 2 anys i un dia. El que més m'ha costat és saber els dies!

Bocins de dimecres

foto d'en DooMMasteR, l'albada d'un dia entre setmana

★ Posar-nos al dia després de força temps sense veure’ns en una terrassa amb vistes al port

★ Un cap de setmana de sopar exòtics: tailandès i xinés, xinés. Boníssim el pato pekín.

★ Acompanyar la compi a un concert d’un cantautor txec, i de pas descobrir Roger Mas

★ Trobar, per casualitat, fotos perdudes al mòbil de records preciosos

★ Els mil i un cels diferents, les nuvolades d’aquests dies.

★ L'olor de mar en sortir del metro a l'estació de casa.

★ Escoltar les tempestes de llamps i trons mentre pintes una samarreta

★ El llistat de participants al Festivalet, quines ganes!

★ Trobades inesperades al carrer, una d’elles dos anys sense veure’ns i amb una panxeta de tres mesos.

★ Anar amb la mare al cine a veure Lo imposible

ps. quins son els vostres bocins?

RC. Esmorzar a l'herba

- Es pot saber què ve a fer aquesta aquí?

- Com? Doncs,.... jo no en sabia res. No, no és cert; li vaig demanar que vingués. Està ben maca, no trobes? Li poso un plat per a ella, també. La vas a buscar? Pare, avui fa un any que la mare va morir i finalment estarem totes cinc en aquest racó on veníem tots junts quan érem petites. Per què no li dius que la perdones i l’estimes? I si no pots dir-li, estigues en silenci; fes-ho per mi. Necessito la Marion. La Sophie només pensa en trobar marit, des de que hem arribat està coquetejant amb el cosí Philiphert, fixa't, no para de retocar-se el pentinat. La Cristine se'n tornarà a La Martinica amb la seva colònia. I la Giselle; la Giselle no hi és. La tinc just al costat i en canvi és tota absent mirant-se les margarides que té a la falda. Tu et fas gran, la Sophie es casarà i tindrà fills, la Cristine farà el seu camí lluny i la Giselle necessitarà més cures. Però sobretot la necessito perquè l'estimo. Mira-la, és igual que la mare, i tu ho saps. Un esperit lliure que sempre et farà enfadar, però que t'estima incondicionalment. Quan parla amb passió d'allò pel que lluita i es deixa la pell, quan ho dóna tot pels que estima. Trobo a faltar els seus riures, les vostres discussions, fins i tot els cops de porta quan no us poseu d'acord. Sense ella sento que no visc.

- No puc, Natalie. No puc.

- És clar. Com tampoc vas poder posar l'arseni a la copa que et va demanar la mare, mentre es recargolava de dolor. Ho va haver de fer la Marion. Pensava que avui reneixeria la primavera en aquest camp després d'un hivern dur de dolor, però no és veritat, tan sols torna a ser tardor. Aquell dia vas perdre la mare, vas sacrificar la Marion i em vas condemnar a mi. I avui podiem redimir-nos tots. Però potser no pot ser. Ja marxa, gira cua i se'n va ves a saber on. Fixa't, ja gairebé se li veu la silueta.

- Marion!!!! vols veure les meves margarides?

ps. Una nova proposta per als Relats Conjunts.