I què voleu que us digui? Que no? Que tan és? Que no és per tant? Doncs no. Em feia moltíssima il·lusió. Molta més de la que jo mateixa era conscient i de la que havia explicitat. Segurament, per un altre seria una tonteria, però per mi, era molt.
En tenia moltes ganes, del dia de demà. Ara, i més avui, després de tot el que ha passat aquesta tarda. Ara, i més que mai, tot i els meus raonaments indignats, tot i la meva poca confiança en el Govern. Doncs ara, que sembla que hi ha certa esperança, doncs ara em feia moltíssima il·lusió anar-hi.
A més, anar a formar-me en temes en els quals hi crec. En una llei que considero insuficient però que és un avenç, en afectacions a la meva feina directa, en el que intento defensar fins i tot quan és indefensable i pel qual molts dies em costa llevar-me. Fins i tot per qüestionar-la i poder-la millorar des de l'exercici de la feina.
Em venia tant de gust. Passar un dia fora del cau de rates on treballo, veure el sol (o el núvol, tan se val), deixar de sentir crits, deixar les tonteries que no ens porten enlloc i que son el pa de cada dia. Sentia que era una petita recompensa pel treball dels darrers mesos, la tensió acumulada que no em deixa dormir, les responsabilitats per sobre de la meva categoria laboral, la cagada d'aquesta setmana que tant m'he matxacat i que una alt càrrec d'un altre departament em va responsabilitzar quan en canvi simplement havia estat donar opcions; i és que encara que la meva companya i el meu cap li treguin ferro, jo em vaig disculpant per tot arreu.
Fins i tot em feia ganes de vestir-me bé, de posar-me vestit, pintar-me les ungles, posar-me rímel a les pestanyes. Simplement pel fet d'anar bé. Una tonteria presumida però que fa temps que no faig.
I en canvi m'he endut una desil·lusió enorme. Avui, després d'una reunió de gairebé tres hores; cansada i havent de processar tot el que havia de fer i no volent-la cagar, doncs darrerament, la meva companya i jo estem tan sota pressió que se'ns fa coll amunt. Doncs va i em diuen que demà no hi vaig. I m'he de creure la versió oficial que es donarà perquè la oficiosa comporta fer allò que menys m'agrada: culpar un company que l'ha cagat.
I m'he frustrat. I a sobre, no em puc queixar per principis, tot i que encara espero que es vingui a disculpar. El companyarisme ha de portar això? Tot és igual? Per què a la gent li costa tan admetre les cagades? Per què hi ha gent tan prepotent?
En fi, demà serà divendres, un divendres normal. I jo continuaré sent una persona normal. Però què voleu que us digui, per molt que demà no vegi cap fada, m'agrada ser una persona ben normal.
ps. que n'és de bona aquesta cançó! com m'agrada. Anima i recomforta. Segurament, aquest post no hauria estat si hagués escoltat aquesta cançó abans.
I el company aquest, doncs un que es creu que no és de la gent normal. Ai.....
Potser algun dia podré anar al Parlament, qui ho sap. Molts dels meus companys hi han anat i s'han cregut molt importants. Jo no és pas importància el que m'il·lusiona, simplement és .... no sé, sentiment de país? de treball? orgull d'un lloc que ha de ser molt important, per molts titelles que hi estan que no es mereixen ser-hi.
I amb tot, els actes d'aquesta tarda al Parlament em semblen entre ridículs i esperpèntics, que només deixen en evidència la manca de discurs i educació d'alguns.
