Alguns dies de pluja (no tots)

Al matí sortia de casa d'hora (no ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora però si aviat per un dissabte al matí i més havent anat a dormir una miqueta tard) i no he tornat fins el vespre. I en aquell moment, ja plovia; ja s'intuïa que seria un dia passat per aigua. Dia gris fosc sense ni un instant de treva.

Dia d'encarar presents i de retrobar-me amb passats. De no saber on sóc. Ni qui vull ser. De sentir el que no tens de manera ben palpable, del que perds i se'n va corrent avall. Dia de fer-te la forta quan et voldries esmunyir. Dia de sentir-te un no res.

Amb tot, m'agraden els dies de pluja. La frescor que es desprèn, l'aigua mullant-te la cara, acaronant cada part de la pell resseca pel pas dels dies i les obligacions, l'aire més pur com si fos més fàcil respirar. L'olor de la pluja i de la terra mullada. El soroll de l'aigua en caure.

Però el cert és que hi ha dies de pluja que posen molt trista. Que la melangia es fa molt punyent. Que la realitat feixuga no se sap com encarar. Aquests dies de pluja son odiosos, perquè no dir-ho, preferiria que no existisin.

I així arribo a casa un dissabte a la nit, paradoxalment, també molt d'hora. Em desconnecto, intento sopar engrunes de tot i de res, amb una copa de vi, m'escarxofo al sofà a veure una peli nyonya i amb el puck damunt per esmorteir el pes de tot plegat mentre sento caure la pluja com a company de tot el dia.

No sé què ha estat, potser un somni, potser un àngel de serenor. Miro per la finestra i ha deixat de ploure. Potser demà el dia no serà gris fosc i deixi entreveure un altre color.

ps. Sense res a veure, però el cert és que vivim moments històrics per a la independència, però ens oblidem que mentre  la treballem (prioritàriament els quatre propers anys .....) estem en crisi i que a Madrid estan atonyinant a qui lluita pel dia a dia, que independents o no, és molt dur i injust. Se'm cau la cara de vergonya per no haver anat aquesta tarda a la manifestació, simplement perquè no m'hi veia en cor.

La imatge, de google. La cançó, simplement m'agrada. Més la versió original, xò avui s'hi esqueia aquesta.

Bocins de dimecres

★ Estar de vacances.


★ Passejar pels carrerons de Roma.

★ Aprofitar els darrers dies de platja.

★ Mandrejar fins tard.

★ El millor gat del món (els veïns que l'han cuidat mentre era fora se n'han enamorat)

★ Apostar per la banca ètica de forma real.

★ Buidar l'armari i aprofitar per fer neteja de roba.

★ Que tothom s'apunti a fer el CD del post anterior.

★ L'arribada de la tardor (encara que només sigui l'estació).

★ L'anunci de Free Damm

ps. I quins son els vostres bocins?

CD de música en català

Normalment, la música que porto a l'ipod rep forces crítiques entre el grup d'amics. No sol agradar en general perquè hi ha un poti-poti considerable d'estils i moltes cançons no son gaire conegudes.  Això fa que em talli força de posar-lo quan marxem tots plegats, prefereixo que el posin els altres que no pas estar patint si agradarà o no, si la gent s'agobiarà (si, ja ho sé, no hauria de ser així, però què hi farem). Tot i així, quan vam marxar aquest estiu en veler el vam posar força estona.

Tinc un amic italià, ja n'he parlat algun cop, i en un moment, inesperat i proper, em va dir que li agradava molt la música que sonava, i mira que normalment tenim gustos musicals ben diferents! Però el més sorprenent és que em va fer adonar d'un fet del que no era gens conscient. Tinc molta música en català. Escolto molta més música en català de la que em penso, està interioritzada i ja és part del meu petit món musical. Ja no és un moment dolç sinó una realitat, una indústria que avança. 

Com que li va agradar, me'n va demanar i vam quedar que li faria un CD de música en català. Però .... l'estiu ha anat passant, s'ha acabat i el CD encara està per fer. Però ara, ara és un moment especial per fer-lo i quan m'he posat a fer la llista, me n'adono que no sé ni per on començar! La idea és que hi càpiguen tots, potser les més conegudes, les menys tristes,... algunes de les que em frepen no hi seran, potser tampoc pertoca però si la manera que un italià s'enamori, encara més, de nosaltres.

M'ajudeu? Quina cançó posaríeu? Quina trauríeu?

De moment, el llistat, que de ben segur, canviarà, és aquesta. I no espereu coherència musical, hi ha de tot. De moment, ordenats alfabèticament, després intentaré agrupar-los per estils .....

Al mar, Manel

Alegria, Antònia Font

Amb tu, Lax'n'busto.

Bamboo, Antònia Font

Bigoti vermell, Anna Roig i l'ombre de ton chien

Bocins de tu, Els Pets

Boig per tu, Sau

Bona nit, Els Pets

Calor, calor, La troba Kung Fú

Cançó de bressol després del tsunami, Raydibaum

Corren, Gossos

El carrer dels jocs florals, Joan Masdeu

El món en un cafè, 4t 1a

Els teus ulls glaucs, Glaucs

Foc i brases, Inspira

Futur incert, Sanjosex.

Homes i dones del cap dret, Quimi Portet

Jean Luc, Els amics de les Arts

Jo hi sóc si vols ser-hi, Lluís Llach

Júlia, Lax'n'busto

La flama, Obrint Pas

La gent normal, Manel

La merda se'ns menja, Els amics de les Arts
La meva terra és el mar, Lax'n'bustos

La senyora tímida,  Anna Roig i l'ombre de ton chien

Llavors, tu simplement, Mishima

L'última nit, La iaia

Maleeixo el temps, Raydibaum

Protagonistes, Pau Vallvè

Quan es faci fosc, Sopa de Cabra

Qui n'ha begut, Mishima

Saber-te estimar, Beth

Si encara fossis aquí, Elèctrica Dharma

Temps de canvis, Beth

Un tros de fang, Mishima

Viatge d'un savi vilatrista cap enlloc, Adrià Puntí

Vespre, Els Pets.

Vestida de nit, Sílvia Pérez Cruz

Wa yeah, Antònia Font

ps. Porquet, gràcies, m'has fet descobrir un munt de grups que no coneixia. Delên no m'ha convençut, xò els 4t1a si!

Per cert, hi ha temes que son demanats per part de la gent de la colla o del propi afectat. És l'únic que em consola que comenci un recopilatori amb Al mar. Espero amb delit les vostres propostes per anar omplint, modificant, traient la llista.

Incertesa

Venen, vivim, dies incerts.

Ens envolten.

Son dies per a valents. S'ha de tenir el cap clar i el cor en un puny. I arriscar-se.

Uns, esclaten d'optimisme, se senten nous i amb empenta. 

Altres, més porucs, sembla que posem pals a les rodes.

Mai he estat valenta i la incertesa em pot.

Me n'adono i em faig ràbia a mi mateixa. Voldria no ser així.

M'esforço per no ser-ho en molts àmbits, però la pèrdua, el canvi al que tant em costa acostumar-se, es fa feixuc.

Surt un pessimisme, un immobilisme, una por.

M'avergonyeix.

Però el cert és que visc temps incerts.

M'envolten en el més proper.

I intento ser valenta en el que puc. Esforçar-me per sortir-me.

Arriscar-me, en la meva petita mesura.

I no puc estar optimista, sols sobreviure i creure i esforçar-me perquè vindran temps millors.

I em quedo amb els petits avenços.

ps. No puc. Em proposo no parlar més sobre els fets d'aquests dies fins que tingui el cap més clar. I amb tot, em qüestiono xq en altres moviments no em costa viure dins la incertesa. I el cert és que el moviment indignat en el fons encara és més radical i més incert. Perquè aquest el tinc tan clar i no m'espanta?

Bona Diada!

Bona diada! 

Si tu vols ser-hi, jo hi sóc.
Perquè t'estimo i confio en tu. Perquè ets part de mi, com jo ho sóc de tu.
Perquè et dono la mà i anant plegats, els dubtes, contradiccions i les pors, se m'esvaeixen. Perquè et crec.
Perquè ets el poble qui avança ferm i sé que sols junts farem un món millor.
Un primer pas. Per sentir-nos lliures i tenir dignitat per la nostra feina i esforç.

Ens trobem, sentim, unim als carrers de Barcelona.

Ps. I des de Sants, a pl. Espanya a les 17h.
La foto, no l'he sabut fer més clara.
La cançó, sempre m'ha acompanyat en els moments que he estat més a prop de la independència, que com tots sabeu sempre navego i sempre pujo i baixo. 

Ballar i treure força

Aquesta setmana, una companya de la feina m'explicava que apuntaria la seva filla a unes classes de ball, de funky, jazz o el que es vulgui dir, perquè a la nena li agrada molt ballar i que si l'ha d'apuntar a fer extra-escolars, vol que siguin lúdiques. De més gran ja l'omplirà de feina.

A mi també em van apuntar a ballar perquè m'agradava. De petita, petita a ballet, però ho vaig haver de deixar perquè la mare es va quedar embarassada de ma germana i havia de fer repòs de manera que ningú m'hi podia portar, i després ja no vaig voler tornar. Així que em van apuntar al centre cívic del barri a fer aerobic, però, de fet, tenia ben poc de l'aerobic que es fa ara als gimnàs. Era tan divertit. No anava amb ningú de la classe de l'escola però recordo haver-hi fet molt bones amigues. Crec que aquí és on vaig acostumar-me a tenir diferents grups socials, a tenir la necessitat de conèixer diferents maneres de fer i relacionar-me. Em pregunto què deuen fer ara, ja que fa anys que ens vam separar i cadascuna va seguir camins diferents.

Eren unes hores on fèiem esport (bé, no era un entrenament però ens movíem) però també ens ho passàvem molt bé. Preparàvem balls, coreografies, el festival de curs i coneixia el món de la música. Allà vaig descobrir Madonna o el George Michael. Recordo un ball amb música de Grease i un  amb Material girl i com no, el famós ball de Dirty Dancing. 

Sempre m'ha fet gràcia això del ball en les nenes. Em fa molta gràcia quan es posen a fer coreografies al patí de l'escola, als temps lliures de les colònies, amb música, intentant semblar noies ja grans amb moviments sinuosos que no pillen. N'hi ha les que fan molta ràbia, que van "d'enteradilles" i que saben que ballen força bé, n'hi ha les que s'ho passen bé, que tenen manera de ballar de nena i n'hi ha de patosilles però que també s'ho passen la mar de bé (servidora era més aviat d'aquestes). Molta gent no ho valora bém ho entén com una cursileria o superficialitat, però m'és molt curiós com és un gest que es repeteix malgrat passin els anys, i per tant penso que deu ser una manera d'expressar feminitat que portem algunes des de ben petites.

Aquest estiu ha sonat molt aquesta cançó de la Kelly Clarkson. S'enganxa, dóna vitalitat i empenta (i m'agrada molt més que la de la Carly Rae Jepsen, que és pesadeta, pesadeta, apart que les lletres son completament oposades). I fa poc vaig veure el vídeo, ple d'aquestes coreografies fetes per gent en diversos llocs, alguns ballarins, però molta gent de carrer també. Així doncs, ballem, que el món s'acaba i que l'energia del ball ens faci més forts, perquè el que no mata ens fa més forts. 

ps. Per suposat, hi ha qui no li agrada ballar! Segur que hi ha moltes més aficions!! i totes ben respectables. 

Això si, com costa ara seguir les classes d'aerobic!! Aviam si em curo la lesió del genoll i m'hi poso, que em ve molt de gust, malgrat segur que no pillaré res de res!

Per cert, ja heu penjat la vostra bandera?

L'olor de Gessamí

M’agrada l’olor del gessamí. Em reconforta i transmet pau. I això que és un aroma intens, quan, de fet, m’agraden els suaus. Em recorda els estius al Penedès, els capvespres regant el jardí del iaio. També em recorda el pare, obsessionat amb aquesta floreta, delicada i preciosa. Quan no sóc a casa, ell cuida del Puck i recentment, quan vaig tornar d’Astúries, me’n vaig trobar un al balcó. I el cert és que el gessamí pot arrelar ben poc allà, ja que necessita els rajos de sol i no arriben gaires al balcó de casa, però de moment resisteix i cada vespre em regala el seu perfum. Fins i tot, el Puck l’olora dissimuladament quan es pensa que no el veig, com si no anés amb ell i s’embriaga de la intensitat de les floretes.

Tan debò es pogués olorar a través de la pantalla. Però no pot ser.

Hi ha detalls que per moltes paraules, per moltes confidències, complicitats teixides, estones compartides, no es travessen rere la pantalla. Potser algun dia, qui sap. Potser en els racons espies ja s’ha trobat la fórmula de la mateixa manera que es va inventar això de l’internet.

Perquè, qui ens hagués dit que a través d’un teclat i una pantalla es poguessis arribar a conèixer les persones, es poguessin compartir tantes vides, es pogués donar i rebre tan d’afecte. Només ens manca l’olor i el tacte. Tot arribarà, qui sap.

Mentre tant, aquests petits detalls que conformen un tot els hem de descobrir d’altres maneres.

Ps. Hi ha tantes coses que tenen tan bona olor! la terra mullada, l'herba acabada de tallar, les mandarines, la pell d'un nadó, la brisa del mar ben salada, un xampú especial, un perfum, aquell qui estimes,... i per suposat, el gessamí. Quines olors us agraden?

El pare sempre m’omple la casa de coses, sovint que no vull i no sé on entaforar. I quan porta plantes, les trasplanta i em deixa la cuina feta un nyap perquè m’enfadi de valent. Però m’encanta continuar trobant les seves petites empremtes.
Ah, i que consti que l’olfacte no és el meu sentit preferit. De fet, tots cinc tenen el seu què.

La foto, que ha evocat el post que comença parlant d'una cosa per acabar en una altra ben diferent, d'aquest blog.

Tan sols camina

“No esperis que tot el món entengui el teu viatge, especialment si mai han tingut que recórrer el teu camí.”

Després de tot, fer camí.

Si no es camina, es resta quiet. I aturada no em moc en cap direcció; m’enfonso com si fos terreny fangós, em desfaig com un gelat a ple agost.

La vida és de cadascú, ens la fem a la nostra mida, i si no la vivim, ens esclavitza. I prou cadenes i roques no triades tenim com per buscar-nos més.

I qui hi vulgui venir, qui la vulgui compartir, benvingut serà. Del bracet, recolzat, a coll i bé o al costat encara que sigui sense fregar la pell.

Amb les nostres virtuts i els nostres defectes, veient-la de color rosa, groc, verd, blau, gris o negre. Però veient-la. No. Vivint-la.

Teixir punts d’unió, del dret i del revés, intercalats de colors diferents. Sense fer-ne pedacets, ni estrips. Cuidant-los amb tota la tendresa possible i amb les paraules justes.

Però si no es vol fer camí plegats, tampoc es pot intentar retenir, només es genera rancúnia i dolor. T’immobilitza i atura. No et deixa fer camí. Per més que s'estimi.

No es pot fer tot sempre malament. I si es fa malament, aixecar-se, recompondre's i caminar.

Després de tot, fer camí.

 

Ps. La frase, d’un tuit.

La foto, el congost del Cares, Astúries.