Tingueu un molt Bon Any Nou!!!! un petó per a tots i totes
ps. La foto la van fer uns amics que estan a Nova Zelanda de vacances, l'altra punta del món, on ja és 2011!!!!!! Fa uns dies vaig anar a casa d'un amic i parlant de llibres li deia que no em venia de gust cap dels llibres que tinc a casa i que tampoc en trobava cap. Em va dir que tornés a llegir El Senyor dels Anells, que ja em tocava, " però llegir-lo, res de les pelis"... ejem, diguem que he començat per les pelis i els llibres els tinc al costat, per buscar les cites de la foto, mmm, potser m'ho repenso.
ps2. Molts de vosaltres esteu fent els llistats de les vostres lectures. Com que el meu llistat és petitet, curtet però juguetò, com la plantilla del Barça, us la deixo en forma de ps. Potser l'any vinent es mereix un post sencer i tot! com em passa amb les pel·lícules, que al final m'he descontat i passo de posar-les.
84, Charing Cross Road, Helen Hanff Anna Karenina, Léon Tolstoi Bogeries de Brooklyn, Paul Auster (relectura) Carta d'una desconeguda, Stefan Zweig Cinc nits de febrer, Eduard Màrquez Contra el vent del nord, Daniel Glattauer El zahir, Paulo Coelho Fin, David Monteagudo Junts i prou, Anna Gavalda (relectura) L'elegància de l'erizó, Mariel Babery La librería, Penelope Fitzgerald La meva família i altres animals, Gerald Durrell La societat literària i el pastís de pela de patata de Guersey, Mary Ann Shaffer La solitud dels nombres primers, Paolo Giordano Les filles del fred, Camilla Läckberg T'estimo si he begut, Empar Moliner
De tots ells, potser el que més m'ha sorprés i agradat ha estat Anna Karenina i el que més m'ha decebut, 84 Charing Cross Road. Potser n'esperava masssa i ja havia llegit prou de per l'estil.
I de poesia, doncs em vaig autoregalar per Sant Jordi: El amor, las mujeres y la vida, de Mario Benedetti; i ara per nadal: No era lluny ni difícil, Joan Margarit. Però aquests no conten, els vaig llegint a estones, com Walt Whitman, que he descobert aquest any també.
No ha estat un bon any. Perquè negar-ho. Sobretot a nivell emocional. Pèrdues molt significatives m'han colpit molt, deixant-me sense esma en diversos sentits. Els pitjors fantasmes s'han apoderat durant molt temps de mi, fent-me esclava de “bucles” sense fi. He plorat fins a quedar-me sense llàgrimes i molts han estat els dies que no m'hagués llevat. La salut dels qui estimo ha estat una mica a la corda fluixa i potser algú ens deixi aviat. Ma germana em preocupa tot i que sigui immensament feliç al costat de l'home que estima i els pares es fan grans. M'han abaixat el sou, i m'ho anuncien tres dies després de que em diguéssin que em reconeixien la feina que faig amb un augment de categoria (que evidentment no ha prosperat). I venen canvis. I tots sabem el que passa quan s'escolten canvis. Sento que no me'n surto amb coses que hauria, que he de renunciar a part de la vida que porto i que volia fugir a Argentina però que era una utopia que no pot ser. Penso que hauria de ser més forta del què sóc i que hi ha coses que se'm fan molt feixugues, que no poso prou fil a l'agulla en temes pendents. Sento que em faig gran i que la casa és buida.
Però no puc – perdò, no vull- quedar-me amb aquest regust. Perquè no seria just. Han passat moltes coses bones també i m'he d'agafar a aquests bocins de vida, son els que poden fer que el 2011 sigui un bon any. He conegut amics increïbles i m'he apropat a amics que tenia que potser no éren del cercle íntim i són una passada. He descobert que hi ha qui veu coses en mi que ni jo mateixa sé que tinc i m'han fet envermellir. He conegut vides que un pensaria que son d'envejar, plenes de glamour i éxit però he descobert que és al revés i envegen el que tinc. He fet un munt d'activitats i m'he esforçat a vèncer pors absurdes. He anat en veler un cap de setmana, de caps de setmana hippies en una masia al mig de la muntanya, de caps de setmana de platja increïbles, he tornat a Madrid i per fi m'he banyat a Cadis, i he fet un dels millors viatges de la meva vida; els 12 dies a Grècia sempre seran el record immens d'un viatge fantàstic. He rigut moltíssim i begut una mica massa. He fet snorkel i he descobert un món submarí apassionant. M'he entés, per fi, amb el meu cap i fins i tot fem broma sobre el Barça. L'incommensurable Barça que he tornat a disfrutar. He tornat a casa, al meu lloc, al mijac, i sento que realment era una part que em mancava, el servei que puc oferir. He superat la lesió del peu i ja gairebé faig de tot, malgrat se m'infli el peu sovint, noti els canvis de temps o senti la placa davant el fred extrem. Sembla que ma germana tindrà feina aviat i potser això desencallla els maldecaps de casa els pares. Han nascut moltes vides al meu voltant i més que en venen en camí, disfrutant-les tant com puc. I de tant en tant, venço alguna part de mi, em sorprenc de mi mateixa o em diuen que els continuo sorprenent. Visc la vida que vull viure, potser no tinc tot el que m'agadaria, però visc la meva vida. La intento construir cada dia com puc, intentant ser el més coherent possible amb el que penso i sento.
Per al 2010 vaig dir que no esperava res, potser per això ha anat com ha anat., perquè en el fons si que esperava d'ell. Potser he de creure que el 2011 sí que em pot oferir algun somriure més. Estaré a l'aguait per no deixar-lo escapar. M'agradaria recuperar alguna amistat perduda per sentir o exigir massa, fer aquell viatget pendent de noies dolentes a Londres o per fi anar a Carcassone o el País Basc plegats. Donaria el què fos per passar el dia del meu 35è aniversari, que cau en diumenge, a Paris i recòrrer de nou els racons de Le Marais o pujar per fi a mirar les gàrgoles de Nôtre Damme. M'agradaria poder-me llevar cada matí sense el pes damunt del cos i les espatlles, fent l'exercici que em manca i menjant bé. M'agradaria tenir prou valentia per encarar assumptes pendents, vèncer la por i mandra de no acabar el que he començat per començar nous reptes que encara se'm fan un nus a la boca només d'esmentar en el meu caparró.
I espero poder continuar compartint tot el què pugui venir amb tots els que passeu, llegiu, comenteu, doneu escalf a aquesta casa que també és vostra. Perquè alimenteu cada part de mi amb els vostres comentaris, perquè aquesta petita comunitat és de les millors comunitats que hi pot haver-hi, plena d'amistat i escalfor.
Bon Any Nou!
ps. i no us oblideu la roba interior vermella! Fa anys que no la porto i potser per això m'ha anat tan malament. Vermella, vermella no serà però li posaré un llaçet, per tant, ja fa el fet, oi?)
Sento la llargària d'aquest post. Si us l'heu llegit tot, us mereixeu un premi! I si, ja sé que encara falta per cap d'any, però és que és dimecres!
En tota guerra s'ha d'intentar superar les barreres de l'enemic. Trobar aquell petit instant o forat per fer caure els murs de contenció i hermetisme. Bloquejos que s'han anat construint a base de temps, de pors davant els foranis, paranys per no patir derrotes doloroses, que semblen insuperables, murs alts que fan impossible veure el que s'amaga dins.
Per això, quan aconsegueixes fer una petita esquerda, res d'important, sols una petita incisió en les línies enemigues que segurament no portarà enlloc però llavors et sents victoriosa. Com haver superat un gran repte. Alè d'esperança i somriure.
I sobretot quan l'enemic és una mateixa, i les barreres i bloquejos, el fruit de massa dolor i por acumulada.
ps. Això si, encara que sigui una mateixa qui hagi de vèncer aquests bloquejos, sense l'ajuda de camarades de brigada seria impossible aconseguir vèncer res.
La cançó em persegueix, no puc deixar d'escoltar-la.
A casa els pares sempre s'ha d'estrenar alguna cosa el dia de Nadal. Quan ma germana i jo érem petites, les famílies no gastaven tants diners en roba, o si més no, a casa meva no anàvem gaire sobrats i les robes sempre s'heredaven (jo de les cosines petites de ma mare i ma germana, de mi). Sols ens compraven una o dos peces o l'estrictament necessari. Això si, per Nadal, sempre estrenàvem el jersei que la iaia ens havia fet o després quan ja no va fer mitja, ens comprava alguna peça de roba ben maca.
El dia de Nadal és el dia de la mare. Prepara el dia amb molts dies d'avançada i sempre acaba anat de bòlid. Li agrada moltíssim preparar el tió que ens vam trobar quan tenia dos anys als boscos del Figaró, i cada any ens va avisant que no ens esperem grans regals que son xorradetes, però sempre xorradetes encantadores com la roba interior d'aquest any i sempre acabant amb els bombones ferrero, que no faltin! Es passa cuinant part del vespre abans i tot el matí, i encara que ara ja netegi les anxoves sentada en una cadira davant la pica, tot està boníssim i ben preparat. I només deixa que ma germana i jo li comprem els seus regals (quan érem petites se'ls comprava ella mateixa).
I un altre dels seus tocs personals és comprar-nos les calçetes perquè el dia de Nadal hem d'estrenar alguna cosa i calçotets a mon pare. Encara que passin els anys, ja les esperem i cada any sóm més exigents amb ella.
I és que per més que passin els anys, per més grans que ens fem nosaltres i ells dos, per més que de vegades em costi entendre-la o m'ofegui i m'enfadi amb ella, la mare es continua emocionant com quan érem petites i preparava el tió per a tots els cosins, continua donant tot el seu amor sense mesura, continua adaptant-se als canvis de la família, dissimulant les ficades de pota inocents de la iaia o estant allà per amb una carícia eixugar la més petita llàgrima.
ps. Ah, ahir quan vaig fer la bossa per anar a casa els pares vaig trobar les arrecades que em vaig comprar a Atenes i que encara no havia estrenat. Potser esperaven el millor dia per ser estrenades.
La cançó està ja molt suada en aquest blog però és la dedicatòria a la Carol, una carolina de 15 anys que quan escoltava aquesta cançó es posava a cantar ben contenta i que ens va deixar ahir.
Si vas al Born, ja saps què passa. Enlloc de paradetes de roba o complements, et trobes una expo-mercat de dissenyadors, això si, tot ben alternatiu. Amb música tècno i dj i no pas la músiqueta atrotinada de nadales; amb tallers alternatius de reciclatge de robes o sabates o fins i tot oferint massatges (però no ho hem trobat). Els artesans són dissenyadors i hi ha outlets i no pas restes de sèrie més barates. Per canviar una peça de roba si no va bé, enlloc d'una botiga o taller, has d'anar a un showroom i les peçes més mones no estan inspirades en peçes antigues, sinó que són vintage.
Tot ben fashion i guai.
I és que aquesta part de la ciutat que tant m'agrada, em desagrada cada cop més quan més fashion i superficial i menys autèntica és. I no deixa de ser un contrasentit intern ja que en aquest barri hi ha botiguetes i restaurants preciosos, ja que m'agrada pintar robes, fer coses manuals... però tot està pintat de certa superficialitat i modernitat hipiji amb la que no m'hi sento gens còmoda però hi convisc sovint.
De fet, tota la ciutat respira aquest ser alternatiu que està de moda, que ja no és alternativa de res. Caldria veure'ns a tots a casa, fent les mateixes coses que tots, oblidant-se de reciclar perquè hi ha massa brossa, obrint la calefacció, mirant programes cutres per riure una estona i no pas llegint Auster cada vespre, o comprant el sabó d'oferta i no pas la pedra ecològica que val un ronyó de la cara,....
És curiós com les persones, el dia menys pensat, ens traiem les cuirasses. I llavors és quan som més autèntiques.
Avui, mentre es constituia el Parlament, a casa nostra es donaven les gràcies, es celebrava la feina feta i el Nadal. Un esmorzar tranquil, sense festasses ni grandeses. Divertit fins i tot, i sobretot emotiu, proper i càlid.
I mentre uns es treien les cuirasses amb vídeos, llàgrimes o xocolata desfeta; mentre es cantaven nadales al so de la guitarra o amb barretina al cap, es donaven desitjos a les noves etapes personals que tanta enveja em provoquen o s’intercanviaven les notícies que mai hi ha el moment d’explicar-se; d’altres necessitàvem d’una conversa més íntima o simplement d’una abraçada per aconduir-te entre la gent quan no tens paraules ni esma per somriure.
I com que alguna conversa ja no es donarà, resulta que trobes les paraules en d’altres persones. En qui sempre has pensat que eres tu qui guiava i en canvi et coneix molt millor que no pas una mateixa. Paraules de reconfort i paraules dures. Quan calen i sabent si calen. Per sortir dels carrerons sense sortida, de les foscors més sòrdides d’un mateix. Ara, sols cal tenir-les en compte i posar-les en pràctica. I això és el que m’és més difícil.
Ps. I com no, com sempre, amb el seu cap enganxant-nos. Sort que, tot i les esbroncades que li clavo, em té cert apreci i no li importa que de tant en tant xerrem una bona estona.
L’anunci de Freixenet, m’agrada i em retroba amb la Shakira rockera i alhora romàntica dels inicis (llàstima que sentint el disc no pugui dir el mateix de la resta de cançons, el reggeaton mai m’ha agradat). Fins i tot la faldilla és cursiment xula.
Mirar llibres al mercat de Sant Antoni
Riure passant-nos vídeos xorres del youtube
Un sopar tranquil a casa
Posar les llumetes de Nadal a casa
Que el vent del nord airegi les idees i s’emporti les darreres fulles caducades
Que només em quedin dos dies per agafar vacances
Mirar bitllets d’avió (a veure si ens decidim i el comprem aviat) per estar totes juntes altra vegada
Trobar les fotos perdudes del viatge a Boston y Nova York just fa tres anys a l’ordinador de ma germana
Poder dir que no puc més, que estic saturada de xorrades que no m’aporten res i que necessito desprendre’m d’obligacions que no m’he buscat i que tinc
Les il·lusions de la purpurina(que tothom detesta però a mi m’encanta)
I és que es pot saber com se t'ha fet aquesta melena impossible de pentinar?
Em tens el cor robat i cada matí, després de despertar-me, et faig quatre mimitos cantant-te la cançó del rei lleó (i això que no he vist la peli). M'has enamorat amb les teves piruetes, les teves curses, atacs mig suicïdes sense por. Amb el teu saber estar, la teva gràcia i espontanietat. Ets divertit i fas riure, ets molt sociable quan hi ha gent a casa, escoltant atentament les converses a taula, buscant jugar. Ets guapo i ho saps. Et poses bé davant la càmera i fins i tot et volen penjar a les webs. Ets carinyós a més no poder, t'agraden els mimitos a la panxa i ets el primer que sap quan estic trista i em fas carícies a la cara (això si, alguna vegada se t'escapa l'ungla sense voler). Et quedes mirant tot allò que faig, sigui cuina, teclejant l'ordinador o fins i tot estenent la roba. Tens el paladar fi, no t'agrada el pernil dolç o el fuet, però si el gall d'indi, els cigrons i el pebrot escalivat. I les olives són per jugar! Ets el més important de la casa i si algun dia arribo, no em véns a rebre i no et trobo, em fas patir de valent. Fins i tot t'enyoro quan passo uns dies sense veure't. Si fóssis home, per mi, series perfecte. Mai més en buscaria un altre.
ps. Ja sé que em faig pesada, crec que és el tema/personatge amb més posts. Però que n'és de guapo!Mai havia entés l'amor cap als animals fins que va arribar a casa. Ara, qualsevol animaló, fins i tot de la jungla de la feina, és ben important. Tant aquesta foto com la de la barra lateral les va fer un amic dissabte a la nit enmig d'un sopar. Va ser l'atracció del sopar.
A la feina es posen sobrenoms a tothom i a tot, ja se sap. La meva no és pas una excepció i em declaro culpable d’haver-ne posat algun.
Fa temps, la meva compi em va explicar que a la zona on estem ubicades, on es concentren les àrees que donem servei a les altres àrees, ens anomenen “el terrari”. Segons diuen semblem un terrari ja que sempre estem davant l’ordinador i gairebé no ens movem, ni xerrem.
La veritat és que em va fer molta gràcia el sobrenom. Ens hem anat a ajuntar unes àrees i personatges peculiars. Xerrrem més aviat poc, la nota discordant la posa la meva compi, que li encanta xerrar i ens anima a tots. Però crec que fem un bon conjunt, l’ambient que es respira és de treball, agradable i ens ajudem tots plegats. Tenim musiqueta que ens acompanya i, de tant en tant, quan ens deixem anar fem algun aperitiu o intentem canviar el món. Però suposo que la gent el que veu és unes àrees fixes, estàtues sense moviment.
Em va fer tanta gràcia que li vaig a la meva compi de posar-nos unes foticos d’animals per donar la benvinguda al terrari (fins i tot que podíem fer un cartell, a lo que ja va al·lucinar). I és que tothom en un moment o altre de la setmana han de visitar el terrari.
Els de finances podríen ser els cocodrils, que espanten molt i semblen molt perillosos i nosaltres, el jurídic, les camaleons, adaptant-nos al medi tal com vinguin (es clar que també em diuen la juràsica).
Tot i així, hi hauria una excepció als rèptils. Un dia el cap de recursos humans em va dir que muntaria una pollasteria, per la quantitat de pollastres que se li acumulen. Potser si que podríen ser un corral, amb un gall que atabala al galliner de ben valent, amb ponedora de pollastres inclosa.
Esclar que si he de triar algun dels animalons del terrari, de totes, totes, em quedo amb l’animaló que em continua definint millor: la tortuga.
Segurament totes les feines poden ser un zoo, amb els seus animalons més amables, bèsties a tenir por, personatges de camuflatge o depredadors incansables. La gràcia suposo que és saber-se moure amb dignitat.
ps. La nostra jungla està molt esbalotada darrerament, millor descansar el cap de setmana i dilluns serà un dia millor.
Que pensis en dos dies de relax, dos dies de fer coses per casa, de descansar sense fer res, però que sàpigues que és que no vols fer res. Que no et deixin triar i et facin apuntar-te a un pla amb molt de fred fred i incomoditat possible. Que, malgrat l’arribada triomfal amb la bota de muntanya mig (gairebé tota) trencada, es solucioni per mil vies i gràcies a molta ajuda. Que t’hagis de relacionar amb gent nova, conèixer noves maneres de fer, noves realitats (no sempre millors). Que mengis calent, a l’antiga, cuinant a foc lent, a foc de brasa i llenya, amb els embotits de la terra i les verdures més fresques i et tractin com una reina. Que vora la llar de foc es coneguin amistats, es teixeixin complicitats, es passin bones estones. Que es cobreixin catifes de fulles i es barregin els colors de la tardor per collir castanyes i cireretes d’arboç. Que tothom es vagi adaptant a les diferents maneres de ser, sense mals rotllos i amb moltes ganes d'estar bé i passar-ho bé. Que juguis a jocs ja coneguts o de nous i riguis sense mesura. Que, amb totes les inseguretats a flor de pell, repassant les moltes cagades i les vegades que et poses vermella, ser capaç de ser una mateixa. Que te n’adonis que quedar-se a casa no era una bona opció, només hagués servit per donar voltes i voltes, i donar els gràcies pel segrest.
ps. Dos dies a una masia al bell mig del Montseny, enmig de castanyers, roures i fagedes. Dos dies d'incomunicació total, desconnexió del món per deleitar-se de la vida més senzilla.
Per aquest joc necessites, mínim, dos jugadors. No cal que es coneguin, ni que siguin amics. És un joc sense normes, cadascú posa les seves. El premi, possibles complicitats, descobriments, possibles encontres o desavinènces.
Hi ha mirades que desprenen dolor, d’altres amargor. Hi ha mirades tristes, melancòliques o fosques. Però hi ha mirades clares, mirades divertides i també de càlides. Algunes, o moltes, et fan envermellir; n’hi ha que et descobreixen una persona nova, fins i tot amagada encara que ja la coneguessis de temps enrere.
Hi ha mirades que fan abaixar el cap, impossibles de seguir, per vergonya pel fet o dit, per timidesa o per covardia. No sempre és fàcil mirar.
Mirades còmplices de veritats que es fan presents. Detalls sense importància que adquireixen una nova dimensió. Mirades que de sobte es troben, sense saber com i et generen un somriure i donen alè.
Es poden tenir uns ulls preciosos però una mirada gris, sense vida, i en canvi es poden tenir uns ulls que no destaquin i que la mirada sigui clara i profunda, d’aquelles que se’t claven al cor.
Ps. M’agrada allò de “m’agrada la gent que mira els ulls”, però reconec que molts cops sóc incapaç de mirar als ulls. Sovint em sento tan desprotegida per segons quines mirades, que em fan diluir la mirada en el rostre en general o abaixar el cap. Mai he estat bona jugadora.
"You need to live authentically, and you can't ignore that".
The Pekin Duck Chinatown New York 8/12/2007
De petita era un desastre amb el menjar, una figaflor. Només m'agradava el menjar de la mare i era un drama amb els altres menjars. Apart, es veu que quan era molt petita m'encantava la sopa de peix però me'n devien donar tanta que la vaig avorrir i ara la sopa i el peix només son pels dies de molt fred i el necessari (perquè de peix se n'ha de menjar). I la sopa de peix, buf, el pitjor dels malsons.
A casa no s'anava a massa restaurants, però teníem els bars del barri selectes. El pernilet del O'furancho (ara el Floren), els calamars del Martí o el bikini i els pinxos morunos de l'Antonio. I quan féiem el luxe d'anar a un restaurant, era una festa.
Per sort em vaig anar formalitzant, que em va costar mooolts i molts anys. Ara quan alguna cosa no m'agrada intento no fer un lleig, tot i que de vegades, costa (les anxoves em superen. La meva animadversió cap aquest peix va in creshendo i no la puc evitar, i sinó que li diguin al Floren, qui em va voler fer una sorpresa preparant-me un entrepà deliciós i quan vaig veure les anxoves enmig de la tonyina, el pebrot i les olives, es veu que vaig fer una cara que el pobre home encara li sap greu).
El fet és que vaig trigar uns 10 anys a fer el meu primer McDonalds (en una festa infantil, que la mare no em volia deixar anar perquè això del McDonalds no li feia gràcia. Per cert, crec que a hores d'ara encara no ha provat una hamburguesa d'ells) i la veritat, em va decebre. I fins els 15 no vaig anar al meu primer xino. I va ser horrorós. No em va agradar gens. En l'ànim de socialitzar i normalitzar, el McDonalds s'ha convertit en un clàssic adictiu i amb el menjar xinés he anat fent esforços i fins ara podia anar a menjar a un xinés tranquil·lament demanant el que anomenava “menú infantil”: rollo primavera, arrós tres delícies i boletes de pollastre. A més, la proliferació de cultures gastronòmiques d'arreu del món m'han fet obrir les mires i ara fins i tot podria dir que m'encanta els menjars diferents. No obstant, el xinés es continuava resistint (a més ja no està de moda, que l'ha superat el japonès).
Tot això fins ahir.
Una amiga va viure sis mesos a Boston fent un post-doc. Tots els que vam tenir la sort d'anar-la a veure la féiem baixar a Nova York, i ella sempre ens portava al Pekin Duck de Chinatown. Des de que va tornar volia tornar a menjar “pato pekin” però es fa a molts pocs llocs. En un esmorzar de feina va sortir el tema i em van recomenar un lloc. Ahir vam anar i va ser un èxit. El Restaurant Hoy.
Vam descobrir un xinès de qualitat, un petit local on no reserven i la clientela és la de tota la vida, entre ells, molts xinesos. L'amo parla un català impecable, és atent i simpàtic i vam deixar que ens sorprengués amb els entrants que volgués, un arrós, unes gambes amb ametlles, unes mandonguilles sublims, un wan-toon fantàstic.... i després gaudir d'una alternativa del pato pekin (aquí gairebé no el fan enlloc). No és gens el típic xinés i demostra que la cuina xinesa va molt més enllà del rollo primavera o el pollo con almendras. Fins i tot els postres van ser exiquisits, un plàtan arrebossat i emborratxat, una delícia.
Va ser un sopar fantàstic. Vam riure com feia temps, ens vam posar al dia i el fred que feia a la ciutat va quedar en un no res. Això si, no ens van donar les galetetes de la sort!
ps. El més curiós és que fa justament 3 anys, el dissabte del pont de desembre estava menjant el pato pekin a Nova York. Com passa de ràpid el temps!!!!! Quins records.
He buscat i no trobo per enlloc les fotos de Nova York, quin desastre! Espero que estiguin a casa els pares, o em desesperaré. Sols em queda una i no té res a veure amb Chinatown. Igual que la cançó no té res a veure amb el post, ni amb el menjar, però parlar de Nova York em recorda aquesta cançó i fa molt de temps que buscava l'oportunitat de penjar-la.
Ja era hora, l'estrany era que no diguéssis res, com si res passés al teu entorn. Ara em toca a mi estar a l'alçada. Poder i saber-te acompanyar.
Fa dies que hi penso. Em tens amoïnada. Penso en tot el que et passa, les injustícies que viu la teva família. No sé què dir-te, segurament necessites marxar de tot, i una estona fora de casa, és una estona de cel. Però m'inquietava que féssis com si res. Ahir vas petar, et vas deixar anar.
Els altres no es van adonar. No saben res. Però sé que per a tu va ser ben important poder parlar, poder-te queixar. Potser va ser un inici. Potser avui ja t'has tornat a tancar en el teu sofriment, no fos cas que algú et descobrís.
I ara m'ho has posat ben difícil. Ara comença la feina de veritat. Fins ara sols ens trobavem per xerrar, per posar-nos al dia. Ara ja veig que no teniu prou. Que voleu poder parlar de molt més. D'immigració, d'injustícia, de pobresa. I després diem que els joves d'avui en dia no pensen en res. Carai!
ps. I si pogués fer com tu? I si pogués dir, cridar ben fort el que em fa plorar? Perquè et demano un crit que sóc incapaç de fer jo?
I si enlloc de respondre “res, estic bé. Vaig fent”, a la pregunta “què et passa? Estàs estranya” pogués ser capaç de dir alguna cosa més?
El fred, i l'escalfor d'una manteta i un cola-cao calent; descobrir cd’s antics i recuperar cançons oblidades; Netejar l’ipod i posar música diferent; l’inici de l’advent; Tenir pensada la postal de nadal (ara només em falta posar-m’hi); Saber que la presentació de “Jonàs, vés a Nínive” va ser un èxit; Demanar disculpes públicament quan cal; nous projectes per implicar-se; Dinar i establir lligams; L’escalf d’una sola paraula d'amics que ja no tinc dia a dia (i saber que el trobo a faltar); Un mojito amb l’spiderman; 5-0; Orgull i prejudici; Escoltar-me i entendre perquè em sento com em sento i m’enrabio tant amb mi mateixa; Deixar un llibre especial que viatgi fent gairebé la volta al món; Començar a fer la carta als reis (i que la majoria siguin capritxets que sé que no demanaré, s’han de demanar les coses que necessito, oi?); Que em convidin a anar al teatre i veure “l’hort dels cirerers”; Celebrar un aniversari de manera improvisada però veure la cara d’emoció de tots.
Ps. Aquests bocins els dedico a l’Assumpta.
M'he esforçat, eh! tant, que ha estat impossible trobar fotos per a tots els bocins.