La classe dels bombers

Aviat farà 30 anys que es va fer aquesta foto, era hivern-primavera de l’any 1980 i fèiem Jardí d’Infància. Pocs havíen fet els 4 anys. Érem la classe dels bombers, plena de trapelles, que ens agradava jugar a tot hora, arrebossar-nos amb farina a les classes de psicomotricitat, ballar dances i fer files de veritat a l’hora del pati. Érem la classe dels bombers i hi havia la patrulla, que eren els nens, i les nenes érem les nòvies dels de la patrulla i cada setmana ens canviàvem els “nóvios” , bes quines coses! Érem la classe dels verds, doncs per alguna raó que ningú entenia els nens portàven més bates verdes que no pas blaves i les nenes vermelles més que no pas roses i vam plorar de valent perquè a mig curs un nen ens va deixar per anar a l'altra punta del món, a Piera! (curiós però recordo que marxava a Piera i no pas el nom del nen).

I per casualitat o bes a saber perquè, tres d’aquells marrecs de la patrulla van acabar fent-se bombers i tot i haver-los perdut la pista durant molt de temps, han tornat a les nostres vides durant aquest any 2009. I és que aquest any ha estat un any de retrobaments, alguns sorprenents i que han aportat més d’un somriure, d’altres que han descol•locat un munt de peces del meu trencaclosques particular. I que encara no es saben encaixar.

No ha estat un any especialment bo, vaig començar-lo de baixa i l’acabo també de baixa laboral, i encara que la cama ja respon i d’aquí poc tornaré a la plena activitat, ara em comença a passar factura tan medicament i repós en forma de panxa esbalotada i cap una mica emboirat. Però a més, ha estat un any de pèrdues, hem tancat el centre i això encara em fa mal i em deixa un sentiment buit de no saber cap on anar, uns amics han marxat lluny i d’altres encara que no han marxat, els sento lluny. A casa varem tenir un petit ensurt amb el pare, però per sort va quedar en un no res, i molts canvis amb l’àvia han destorotat alguns sentiments. I per damunt de tot aquest sentiment de solitud tan meu, tan arrelat dins meu, amb qui pensava que havia aprés a conviure, però que de tant en tant surt, de la manera menys pensada o en el moment menys esperat per entristir tot al meu voltant.

Però no puc deixar-me el que si que m’ha anat bé. He fet dos viatges maquíssims, escapades i dos bons amics que es casàven per continuar fent camí plegats. He conegut i fet amics nous que mai hagués pensat conèixer. He rigut i m’ho he passat molt bé I això també ho he de reconèixer, encara que sempre m’entesti en veure sols el cantó negatiu de les coses.

A dies em sento encara com la nena de la fotografia, petita i amb necessitat de ser estimada per tothom, que tenia por de fer-se mal i que necessita la mare perquè li eixugui les llàgrimes. Però a dies també sento que he de recuperar aquesta nena que somreia sense amagar les dents, que es divertia i aprenia cada dia, que s’ho passava bé sense pensar en tot el que no pot controlar.

No n’espero res del 2010, ja no n’espero que canviï res, doncs cada any és el mateix, un xic de bo i un xic de dolent. I en tot cas, l’únic que puc demanar, és una mica més de salut, per mi però també per a tots aquells que estimo.

Bon any nou per a tots.

ps. Sols donaré una pista per si voleu reconèixer la rits a la foto, porto els cabells negres ben curts com un noi.

Feia anys que buscava aquesta foto, la de casa es va perdre i pel grup de l'escola de Facebook en van començar a penjar d'altres classes, però la nostra, res de res. Aquest Nadal, una companya de la classe l'ha penajt, el millor regal.

Bon Nadal

ps. Molt bon Nadal a tots, que l'esperança d'un nou demà faci sortir el sol als vostres cors (encara que al carrer plogui i faci fred).

rita

Estrògens a tutti pleni

Ahir vaig anar a veure Los Vivancos.
7 ballarins (es veu que germans) de flamenc modernitzat fent fusió amb ballet clàssic i d’altres tipus de ball. Però desenganyem-nos, de flamenc no en tinc ni idea, no sóc gens virtuosa d’aquest art i per tant no sabria dir si l’espectacle tècnicament era bó, boníssim o dolent. El que ens va fer comprar les entrades eren aquests 7 homes sense samarreta barallant-se per un jaqueta de pell, tocant eròticament instruments de corda i vent i a veure quin d’ells lluïa les abdominals més marcades.

Ens ho vam passar molt bé; l’espectacle era vistós, els balls espectaculars, boníssims, i els ballarins eren de bon veure. I és que els homes normals i corrents no acostumen a tenir aquesta pritera i músculs tan ben dissenyats, i de fet millor que sigui així, doncs els que els tenen es passen més hores al gimnàs que no pas amb tú o s’ho tenen tan cregut que millor tenir-los ben lluny.

Això sí, l’altre espectacle era a les butaques. No ho entenc, com a dona no em vaig sentir gens reflectida i potser no hauria de criticar la gran majoria de dones presents, però l’espectacle viscut ahir encara em sorprén. Des d’un principi dones senties al fons, tio bueno!, macizo! d'entre d'altres "piropos". I un munt d’olés per tota la sala. Cada cop els aplaudiments eren més sonors i no trigaríen en arribar les ovacions i les dones en peus aplaudint la faena. Fins i tot la noia que tenia al costat va deixar anar un piropo contingut que necessitava treure com l’aire que respirava. I nosaltres ens miràvem réiem i no enteníem res, si fins i tot em vaig passar gairebé tot l'espectacle amb els guants posats de fred. Però els moments espectaculars havíen d’arribar; quan en un acte impulsiu tots es treuen les jaquetes, els crits com adolescents en un concert dels BackstreetBoys van invaïr la sala que encara es van fer més forts quan aquets homes van baixar de l’escenari per recòrrer tot el pati de butaques enmig de dones babejant i aplaudint i cridant sense parar.

Sincerament, no ho entenc. Potser va ser un acte espontani, doncs una amiga que els va veure fa un any em va dir que no va passar tot això, potser és que ahir com era l’últim dia tothom es va deixar anar. No ho sé, però només sé que no em sento identificada en aquest tipus de dona que imita les coses que més ràbia ens fa d’una societat masclista. Es pot frivolitzar i fer broma, però el respecte i bon gust no deixar-ho mai. Crec que així no anem bé i sap molt de greu. Així no construirem una societat més igualitària.

O potser, simplement que és l'esperit flamenc que no l'entenc.

Bratislava christmas market

I allí, enmig del mercat de Nadal de Bratislava, a -12ºC, amb les mans glaçades i els peus tremolosos malgrat portar dos parells de mitjons, es preguntava si havia fet bé de plantar la feina de despatx amb calefacció i café calent per dedicar-se a la seva passió de fer manualitats.

Només havia venut dos agulles d'abric de feltre, unes arrecades i un clauer en tot el dia i encara li quedaven dues hores per tancar. Per recollir tot l'escampall, tancar la parada i tornar a creuar la ciutat fins arribar a casa. Potser ara ja no tenia un cap que l'esbroncava sense motiu, sols perquè s'havia llevat amb el peu esquerra, potser ara ja no tenia que aguantar els companys egoistes i competitius que li féien la gitza i ni havia de passar hores i hores davant d'un ordinador redactant informes inútils que després no tenia ningú en compte, i en canvi sols es tenia a ella mateixa, amb un horari quan no hi ha mercat que li permet ocupar-se del seu estimat hivernacle, un espai on ningú li recrimina res i en canvi lloen les seves creacions.

No, sabia perfectament que malgrat tenir les mans glaçades i els peus tremolosos no s'havia equivocat, sabia que el treball per un mateix costa molt de tirar endavant, però quan un client lluia una de les seves creacions, se l'il·luminava la cara de manera ben especial.

ps. Una nova aportació per al Relats conjunts.

La festa, segona part. "Els somnis d'Helena"

Com recuperar el quadre. Només podia pensar en això. I mirar-lo i admirar-lo, recordar com el pare el pintava mentre cantava d'aquella manera tan seva i que em feia riure. El món havia deixat de girar, estava tot concentrat en aquell quadre.

No sabia què podia fer. Vaig anar cap una barra de bar improvisada i mentre continuava donant voltes sobre com recuperar el quadre una veu profunda i greu sorgeix del no res.

- Estimada, és tot teu. Tens tot el dret de recuperar-lo.

Vaig girar el cap de cop. Era dona alta, esbelta i molt elegant que fumava mentre prenia una copa de vi, però no semblava que parlés amb mi. No mirava enlloc, no somreia ni plorava, semblava una ànima morta enmig d'un carnaval de vida. No sabia què dir-li, m'havia deixat sense paraules.

- Tens la mateixa mirada que el teu pare, desprens passió per allò que estimes. Com hagués volgut que em mirés així. -Va veure un glop de vi i va seguir- I et recargoles els cabells com feia la teva mare, com si mai haguéssis trencat un plat. Records d'èpoques convulses i passades.

No sabia què dir, estava completament fora de joc. Aquella dona coneixia els pares? Com podia ser, el pare mai hagués anat a una festa com aquella i la mare menys, no entenia res. Però encara m'havia de sorprendre més.

- Ara tindràs una oportunitat per recuperar-lo. Al costat de la porta de la cuina hi ha un ascensor que et portarà a l'aparcament. Pots agafar el cotxe negre, no tindràs problemes per sortir de la casa.

Seguia sense entendre res, però de cop i volta una música ensordidora em va sorprendre. Tothom es va agitar de cop. Una ballarina de la dança del ventre aparegué de sobte enmig de la sala i acaparava tothom. Els quatre agosserats que encara eren a la piscina van venir deseguida deixant un rastre d'aigua. Totes les ànimes embriagades de festa l'admiraven al voltat, tota l'atenció es va girar entorn aquella dona igual de misteriosa i elegant que la que tenia al costat. O que ja no tenia al costat. Igual que m'havia sorprés, s'havia esfumat. Sols un clauer amb les claus d'un cotxe i un comandament a distància.
El cap girava i girava. Una fortor d'incens havia convertit la sala en un lloc claustrofòbic. Les rialles exagerades d'aquella gent no em deixàven pensar. Què fer? Aquella dona estava completament sonada, com podia treure el quadre. De cop ho vaig veure tot clar, vaig agafar les claus i em vaig esdinsar dins aquella boira de luxúria i falsetat.


“Avui a les vuit del vespre, inauguració de la primera exposició al MNAC d'un dels grans genis d'art contemporari català, amb el desplegament de la gran obra Els somnis d'Helena.”

He necessitat tres anys, però finalment s'ha fet justícia. No sols robava obres d'art sinó que havia creat fins i tot una xarxa de compra venta ilegal. Si fins i tot li van trobar un Van Gogh a les golfes. No podia endur-me'l aquella nit, mai hagués estat en pau, mai hagués estat meu del tot. Vaig agafar el cotxe (me l'havien deixat, no?) i després de donar voltes i voltes vaig acabar davant dels Mossos. Els dies següents van ser una bogeria, encara recordo la tarda de l'escorcoll i la cara d'aquell home. I la d'ella; somreia.

Ara ja sóc jo, i el pare m'acompanyarà sempre. Cada tarda en sortir del taller de restauració del museu el veuré, no puc deixar d'admirar-lo ni un instant. I així, podré descansar i encarar un futur, el dels meus somnis.

- Hola! No et sembla magnífic? Segur que s'estimava aquesta Helena per damunt de totes les coses. Per cert, em dic Gerard.



ps. Segona part d'aquesta petita participació als Relats Conjunts.
Les il·lustracions, del jordi Labanda, esclar. Elles han anat teixint el text.

Per cert, renuncio a posar més vídeos del youtube com a BSO del blog. Cada vegada es poden penjar menys cançons.

Insomni

Quan feia cinquè, vaig tenir insomni. Recordo aquella etapa molt convulsa, moltes coses que estaven canviant i jo que no trobava el meu lloc. Quan més hi pensava menys dormia i més m'amoïnava. Els pares, preocupats van parlar amb mestres i metges, i tots ens van dir que no em preocupés, que tal com no podia dormir, podria tornar a dormir.

I així va ser.

Quan tenira vint-i-pocs, vaig tenir insomni. Va ser diferent, per més que no volgués pensar-hi, no podia dormir. No em sentia bé enlloc, res m'estava bé, no sabia on era, què volia i cap on volia anar. Va ser la pitjor de les meves etapes. Segurament, com la gran majoria dels joves, que en algun moment o altre no saben cap on tirar, però com que jo gairebé no compartia les meves inquietuds i anava tirant com si no passés res, doncs no dormia. El metge, aquest cop em va haver d'ajudar a tornar a dormir, però també va ser el temps i anar-me trobant.

I vaig tornar a dormir.

Fa un parell de setmanes, tinc insomni. No sé si és que aquests darrers dos mesos he dormit tant que ja no em queda son, si és que la manca de rutina la que em treu el son, si és tot el que no acaba de funcionar al voltant i que no puc còrrer per avançar, o si és el dolor de la ferida i del turmell encara inflamat. Ni les medicines en forma de calmant, ajuden. Només espero que en tornar a la normalitat, tornar a caminar, baixar a la platja, mirar botigues, anar a treballar, veure els amics, riure i no donar voltes al cap. I així, tal i com ha vingut, se'n vagi.

No m'agrada no poder dormir.

El Pau i la Maria

"Hola, em dic Pau, tinc 7 anys i visc a Barcelona. Cada dia el pare em ve a buscar per dur-me a l’escola, on m’ho passo molt bé, tinc molts amics i aprenc moltes coses. M’agraden molt les matemàtiques i jugar a futbol, m’hi passaria hores. Algunes tardes vaig a fer música, estic aprenent a tocar la guitarra, que n’és de difícil!!, però la majoria de les tardes, quan em ve a buscar la mare a l’escola anem a recollir la meva germana que arriba en autocar de l’escola.

Tinc una germana, la Maria, que té 5 anys. No ens assemblem gaire, ella es morena, amb els ulls petitets i sempre somriu. En canvi jo sóc pèl-roig, tinc els ulls molt grans, però no somric gaire i xerro menys, sóc molt tímid. La Maria va a una altra escola, molt lluny de casa, per això la recullen amb autocar. Ës molt xulo tenir una germana amb qui jugar i passar l’estona, encara que de vegades no m’entén. Aquest estiu ha aprés a caminar i ara ja podem jugar al pilla-pilla i fer “passes” de pilota. De vegades cau i li surt deseguida sang de la barbeta, o d’altres es posa malalta, es va encostipat cinc vegades més que jo l’hivern passat. Me l’estimo tant, però quan veig que no pot fer segons quines coses no ho acabo d’entendre. Encara no parla, però es fa entendre i m’ajuda a fer trepelleries amagant-li alguna cosa a la mare. La mare em va explicar que té una malaltia que no es cura, que simplement fa que aprengui totes les coses més a poc a poc, però jo no sé com puc ajudar-la. Sé que quan ens fem grans la cuidaré molt, que sempre serà la meva germaneta petita i sempre podrà comptar amb mi. I jo amb ella per jugar a pilota!"

____________________________________________________

Sóc mare d'una nena de 5 anys afectada per la síndrome 5p-, també coneguda com a síndrome de Lejueune o síndrome de cri du chat. És una malaltia congènita poc freqüent amb alteració cromosòmica i provocada por un tipus de delecció estructural d'una part o de tot el braç curt del cromosoma 5. Els infants afectats per a...questa síndrome presenten en la majoria de casos un plor característic semblant al miol d'un gat (d'aquí el seu nom)i provocat per laringomalacia amb hipoplasia de la epiglotis i relaxació dels plecs ariepiglòtics, i també un extens grup d'anomalies de las quals el retard mental n'és la més important. Com a síndrome poc freqüent i molt desconeguda, forma part del les més de 7000 malalties minoritàries de les que parlareu a la marató. Tanmateix, m'agradaria en poguessiu fer difussió al programa, al bloc o allà on es pugui donar a conéixer, ni que sigui pel seu nom. La Maria, com altres infants afectas per diferents discapacitats, ha estat escolaritzada a Nexe Fundació, escola on són ateses la Noa i la Jana, protagonistes del programa "Entre línies" de dilluns. Ara va l'escola especial "Taiga" de Barcelona.El nostre suport i agraïment per la difusió i el tracte d'aquestes malalties en la marató 2009 de TV3.Som a la vostra disposició pel què us calgui.

Núria

ps. Diumenge és la Marató dedicada a les malalties minortàires, una d'elles present ben aprop meu. El primer text és dedicat a tots aquells que conviuen de molt aprop amb alguna discapacitat, perquè no és gens fàcil.

El segon, és el d'una amiga. Crec que ella explica molt millor el que té la Maria.

Malecifi trencat

Tantes vegades provant-ho, alguna havia de quedar bé. I més, amb una recepta com cal. El fet, és que ja puc dir que he vençut la por a fer dolços!

Les famoses rosquilles ja estan fetes i encara que he patit algun que altre ensurt, sembla que fan bona oloreta i tot. Algú s'anima a tastar-les?

Primer, després d'un cap de setmana una mica accidentat a la cuina, només podia posar dos ous enlloc dels quatre, així que vaig decidir dividir tots els ingredients a la meitat. Però esclar, no tot era tan fàcil, amb les mesures poc professionals de mesures de closca d'ou de la iaia, tot pot variar en segons.

Així doncs agafo 2 dels 4ous, separo rovells i clares, i als rovells els afegeixo 6 de les 12 cullerades de sucre, 2 de les 4 mitges closques d'ou d'anís, 2 de les 4 mitges closques d'ou d'oli d'oliva i remenar.


Després, el més pesat, fer la clara apunt de neu (i com m'agradava de petita fer-la. Quan sentia la mare que es posava a fer-la per als calamars a la romana, deseguida hi anava), per afegir-la a la barreja juntament amb el suc de mitja llimona (havia de ser una sencera i em sembla que m'hagués anat bé posar-la sencera).
I a continuació deixar-me portar per la intuició per posar farina fins aconseguir una massa compacta. Com si això fos tan fàcil! que la meva iaia no recorda que tinc la intuició femenina una mica atrofiada!


I quan tot està lligat, doncs treballar-la amb molt d'amor (dixit per la iaia!) sense deixar-te el bicarbonat. Deixar-la reposar mínim mitja hora sota un drap de cuina de cotó (bé, la veritat és que no sé si els draps de cuina de l'ikea són de cotó,...pensaré que si....)

Fer les formes i fregir-les en foc semi-lent (es pot saber què és això de semi lent?) posant-li peles de llimona a l'oli perquè aquest no es cremi.
I sobretot, creuar els dits, perquè estranyament mentre les donava forma s'encongíen estranyament.
I heus ací el resultat. Segurament n'hi hauran de millors, però sembla que tenen gustet i tot!! Sou tots convidats!

ps. Post de cuina estil Assumpta. Quan he començat, m'he enrecordat i no m'he pogut resistir a anar fent fotos.

Emmirallar-se

Conec una família a qui el futbol no és que els vagi massa. Potser miren algun partit, són del Barça, però no en són seguidors. Són una família que aperentment et semblarien una mica toca posats, amb ulleres de pasta, anant amb bicicleta i robes de marca, però quan els coneixes, són una família fantàstica.

S'estimen com a pocs, amb unes mostres d'afecte generoses i sinceres, respectant la manera de ser de cada un dels membres. Per decidir les coses fan assemblees (fet que sempre ens va fer gràcia) i se'ns dubte posen el benestar del fill i la filla per davant de tot.

El nen és tot un cas. D'aquells nens amb gràcia, que dibuixa d'una manera ben curiosa, tímid a més no poder però que s'esforça per tirar endavant. La nena, més petita, és tota una princesa a qui alguns volen fer crèixer abans. Bonica i salerosa, a qui tot li surt bé i en canvi ella s'entesta en dir que no fa prou bé les coses.

Recordo que al poc de conèixe'ls, la mare se'm va sincerar d'una manera espectacular. Conèixer el seu patiment, la seva manera de superació, com s'emocionava quan veia un recent nascut i recordava lo malament que ho van passar amb el seu fill de petit, per a qui la setmana de colònies eren les vacances del seu peculiar malson, doncs es podia deixar de medicar.

L'any passat, sortint del centre i amb un diari a la mà, pare i fill xerràven d'en Messi. El que demà serà coronat millor jugador del món, un exemple per a ell. Al jugador i al nen els passa el mateix, una malaltia que afecta al seu creixament. En el cas del Messi, i en el famós contracte signat en un tovalló de paper, el Barça passava a fer-se càrrec de les despeses del tractament. En el cas d'aquest infant, una minuciosa rutina i molt dolor que l'ha portat a ser més reservat, tímid i anant amb por. Poder-se emmirallar en el Messi, el millor regal. Perquè al Lionel Messi, demà li donen un premi per ser el millor jugador del món, però també és un premi a l'esforç de superació a una persona que ha patit i que es recolza en el seu equip.

ps. I quina millor manera de celebrar-ho que amb el partidàs d'avui?

Esperem i desitgem que no s'espatlli com d'altres en el passat, però no sé perquè, crec que amb ell no passarà.

1 de desembre. Sempre penso en ella

Recordo perfectament aquella trucada encara que faci ja més de 10 anys. El silenci que es va fer i el no saber què dir. Els dies posteriors que no alleugeraven la notícia. Em vaig fer un fart de plorar. Com podia ser que la vida fos tan dura, tan injusta amb una persona que ho havia passat tan malament des de que va nèixer. La figura de la mort se m’apareixia amb una tristesa ben gran.

I com podia ser que una cosa que em sonava tan llunyana, fos tan propera, pogués afectar a una persona a qui tenia molta estima. Fins llavors semblava un relat de por que penses que mai et tocarà de prop.

Però m’havia de posar al meu lloc, ser forta i com si no passés res, no podia afectar a la nostra relació. Sabia tota la teoria, les cures i el que calia seguir, però mai en vaig parlar, mai em vaig formar. Un dia no vaig saber reaccionar, i aquell dia em continua fent mal, el recordo com si fos avui i em continua sabent molt de greu. En canvi, ella que segur que s’ha trobat amb mil i una situacions, no se’n deu enrecordar gens ni mica.

La seva vida ara no és gaire millor a la que podia haver pogut accedir. Va tenir una oportunitat d’escapar de tot el que l’envoltava i viure conseqüentment amb la seva malatia ara ja crònica. Però no va poder ser, no es sap cuidar a ella mateixa, no s’estima, i per tant, els que l’hem conegut i estimat, no podem esperar que estimi.

La SIDA, en el seu cas, no la va contraure pels seus actes sinó que va ser a conseqüència de la vida d’altres. La persona més innocent va rebre una altra bofetada a la seva vida. Deia que ja estava acostumada, però segur que aquesta càrrega va ser ben dura.

Amb els anys, he aprés la importància dels nostres actes, de pensar en el que fem. Sabent que som lliures per viure la vida com la volguem viure, però també sent responsables que la nostra vida i els nostres actes poden tenir importància en d’altres.

Darrerament he sentit converses on es frivolitza molt de les malaties de transmissió sexual, i no precissament en entorns d’exclusió social sinó entre persones amb estudis i un suposat criteri. No entenc com es pot frivolitzar tant amb la salut, la pròpia i la dels demés. No entenc que persones que potser avui van lluint el llaç vermell perquè és el què toca, després no siguin conseqüents i mantinguin relacions sexuals esporàdiques sense protecció simplement pel fet de deixar-se portar pel moment o perquè li han dit que el condó tampoc prevé de totes les malalties. No ho entenc i em continua frepant de valent.