Mai havia tingut consciència que em
passés. Sempre he anat amb compte i poques vegades he tingut
problemes amb cucs o bitxos que pul·lulen per internet. El cert és
que gairebé sempre vaig amb cura i quan veig alguna cosa que no em
quadra, encara que sigui d'algú ben proper, mai obro correus.
Fins dijous.
Un descuit i un tweet que vaig obrir i
clicar. Mecatxis!! I de cop, tothom infectat. Què ràpid van
aquestes coses! Com que ho vaig obrir a la feina i allà els
antivirus son més potents que enlloc (de les poques coses que van bé
en uns sistemes a mínims) doncs no va haver-hi danys. I per sort, no
em va passar per casa.
Canvia contrassenyes i mira que tot
estigui bé i que la gent no s'infecti. La veritat és que vaig
passar molt mala estona. Una barreja entre vergonya, ràbia i
malestar amb un mateix. I encara que això passi a tothom, sap molt
de greu. Et sents indefens en un món connectat en xarxa. I com totes
les coses, no entens massa perquè, et sents com una petita peça
d'un trencaclosques sense fi.
Avui pensava que ja era qüestió del
passat i que tot havia quedat en un mini maldecap, però no. aquesta
tarda, no sé com es veu que he enviat mails a tots els contactes
d'un dels correus. Com que és el correu que tinc vinculat al blog,
suposo que tots haureu rebut algun mail. Sobretot, no l'obriu i
esborreu-lo. Demà portaré el petitó al metge, aviam si hi ha
alguna resta d'aquest virus, espero que no s'hagi constipat gaire. Em sap molt de greu.
Cel d'aquesta primavera! Regal de la Violette. Moltes gràcies!! és preciós!
És que ningú es pensa fixar en els
cels tan espectaculars d'aquesta primavera tan primavera? Cada cop
que em meravello en veu alta pel que tenim aquests dies damunt dels
nostres caps, la gent somriu i abaixa el cap, recordant-me que sóc
massa ingènua.
Però és meravellós. Cels blaus cel
impressionats, vius i magnífics. Amb la força del sol reflectida. I
núvols de totes formes i colors. Petitets, com borles de cotó
fluix, gegantins que espanten. Blancs i imponents, o grisos plens
d'aigua per mullar-nos i refrescar-nos. Blancs, blaus i grisos, mil
i un tons d'una paleta de colors natural.
I quan la tarda passa, el vermell
s'endevina primer per Sant Pere Màrtir i després s'escampa en tantes tonalitats que enamoren.
Com de preciosa està sent aquesta
primavera. Que maleeixes perquè fa fred quan vas poc abrigat, fa
coure els peus que encara porten botes al migdia o ens mulla en el
moment menys esperat que es decideix posar a ploure.
Això sí, com em passa factura. Mirant
els cels he tropeçat ja amb un gos que buscava una pilota al parc,
he trepitjat una caqueta, m'he ficat dins un toll d'aigua, se m'ha
passat més d'un semàfor verd i he envestit unes quantes persones.
Però tot es recompensa quan abaixo la mirada i veig que algú davant
meu alça els ulls a aquest espectacle.
ps. i com de greu em sap no tenir cap
fotografia!! i és que no porto la càmera. He de recuperar aquell
vell hàbit. Aquesta és semblant a alguna vista aquests dies però a
la ciutat. Trobada a través de google.
glups! com costa aquest back office nou!!! no m'aclaro gens! si fins i tot m'he deixat de posar títol al post!!!! Què ens estàs fent blogger!!
ps.2. Post editat a 30 d'abril després d'un cap de setmana fascinant a nivell de cels!! Espectacular!!!!
Sempre m'ha agradat el teatre, tot i que mai m'ha agradat fer-ne, em fa tanta vergonya!! I sempre, malauradament, he vist el teatre com una activitat ocasional, doncs ésdespesa cara i que només em puc permetre en compta-gotes. Però el cert és que, comparativament, el que porto d'any he anat més al teatre que al cinema. I és que gràcies a ofertes que es troben per internet o amics que tenen entrades per diversos motius, o amics que et conviden perquè si, doncs he pogut gaudir de grans tardes o vespres.
També té a veure que el cinema cada cop és més car i per tant menys assumible de manera habitual i per tant queda com el teatre, per a grans ocasions. I carai, quin teatre que tenim!!! De veritat molt millor canviar dos/tres cinemes medicres per un teatre.
Quatre històries punyents i ben bèsties. Que et deixen compulgida i aplaudint amb un esglai al cor. Amb uns personatges que t'estimes i alhora no entens com poden ser així. I uns actors i posada en escena espectaculars. Quins actors catalans que tenim!!!!!
La millor, Incendis, que avui s'acaba al Teatre Romea i que per mi ha estat la millor obra de teatre que he vist mai. Espectacular i sense paraules. Una història tan bèstia com emotiva, una història que no et deixa indiferent. Una manera de viure el teatre ben endins i una manera de sentir ben intensa. Única.
Set actors magistrals fent-nos sentir els crits en busca de la Marwual dies i dies després.
La més bèstia, la relació de parella de Qui té por de Virginia Wolf? Des de llavors em vinc preguntat si l'amor no hauria de ser fàcil. Si ha de ser tan difícil, té sentit?
Encara em sorpren que diverses persones que l'han vist, just en sortir han pensat en relacions d'amics. Em sorpren, neguiteja i fa plantejar moltes coses entorn les relacions de parella.
La més contradictòria, La vampira del raval, riures i tristeses completament ben comprenetades. Un musical ben nostre, ben de veritat. Una història que esgarrifa i que alhora té la màgia de fer-nos recompondre de la brutalitat de la veritat.
El més curiós em va passar mentre esperava els meus acompanyants. Una àvia, completament arregladeta em pregunta què passa, i m'explica que ella va viure la història.
Parlour song, p otser la més fluixeta, potser la més reflexiva entorn al solitud i que crec que encara he d'entendre i interioritzar.
Riures amargs.
Així doncs, potser cal fer calaix, quatre duros (que aviat hauran d'anar a les receptes) i deixar-se portar pel món del teatre. Mentre puguem.
ps. fa molt temps que tenia aquest post pensat. Havia de fer-ne un sobre Virginia Wolf, la Vilarasau i el Pere Arquillué, després, un altre sobre Incendis, on totes les paraules se'm queden curtes. Però definitivament, sembla que les paraules se m'en van del cap del blog. Sembla que faci mandra i res m'agrada com queda escrit. Incendis tornarà a posar-se en escena per Nadal, no en perdeu l'ocasió.
ps2. A la primera foto, hi ha un parany, un visitant amagat. A veure si el veieu!!!
Un dia, tenia pocs anys, els pares em va portar al zoo. El pare estima tant els animals que volia que ens apropéssim. I a mi em feia molta por, sobretot l'elefant. Era tan gran i estava tan a prop, que em vaig amagar rere les cames del pare i ni el vaig voler mirar. Però el pare em va dir que no l'havia de témer. Que eren ben nobles, que als animals els has d'estimar i tenir respecte.
Com amb tothom.
Hi ha imatges que només generen violència. I aquests dies n'anem plens. Per això prefereixo posar aquesta, la de l'autèntic rei de la selva. Gran i robust, generós i afable. Noble. Reial. I no és bonic aquest elefant?
Qui gosa fer mal per plaer a un animal és molt més animal, molt més prepotent. Qui gosa malgastar diners simplement a costa del sofriment d'altres pel plaer personal, sense tenir en compte tota la gent que representa, és que no té aprecii per res ni per ningú. Qui es mostra ufanós amb qui ha vançut és que és molt més miserable i no podria acceptar una derrota.
Però potser ens cal veure les imatges de violència, perquè qui les protagonitza queda tan en ridícul, que cada dia està més aprop d'enfonsar-se. Ell, tot sol, cau.
ps. La fotografia és d'una amiga, una apassionada dels animals, que dedica la seva vida a curar-los i que ens ha transmés l'amor cap els animalons, convencent-nos de comprar ous de gallines ponedores en camp i no en gàbies, de comprar llaunetes pels gats perduts en carrerons grecs o fer-nos descobrir el paradís sota el mar. És un safari a Kenia, quines fotos!!
Dimarts va tornar un llibre a la biblioteca, encara amb el sentiment d'una mica de decepció. No volia agafar-ne cap. Té tres o quatre que esperen a l'estudi i que es va comprar en rampells consumistes. I un que li van deixar ja fa un temps, que esguarda el seu moment, però que és tan voluminós, que carretejar-lo amunt i avall fa una mica de mandra.
Estranyament, hi ha cua a l'espai de préstec, segurament quatre dies de vacances fan molt. Decideix donar una volta. Títols que li porten records, títols gairebé oblidats, autors llatinoamericans que fa molt de temps que no fulleja, .... De cop, un petit llibre li crida l'atenció. Se'l mira i remira. Sempre l'ha defugit. No el volia llegir. Fins i tot la pel·lícula era d'aquelles que no vol veure. Però per una estranya raó, el treu de l'espai on era empresonat. És curtet, sembla fàcil de llegir, l'atrau. Assaig sobre la ceguera li va agradar i diumenge amb una amiga parlaven de Fin. Potser alguna cosa apocalítica podria estar bé per canviar de registre, es pregunta. Es força a atrevir-se. I fa cua. Fins i tot la bibliotecària sembla sorprendre's de la tria.
Dimecres nit i la primera vegada que el tanca. No pot. Pensa que no està fet per ella. Va és un repte. No pot ser per tant, a més està molt ben escrit. Al principi tampoc sembla molt dur, si més no, fàcil de portar, i es llegeix ràpid. Mira la darrera pàgina esperant trobar un alè d'esperança, però no hi troba cap indici de res. Dijous, el tanca diverses vegades. Dinant fins i tot es diu que no pot, que no passa res. Però l'orgull de no deixar-lo a mitges fa que ho torni a intentar. Però la tornada amb metro es fa feixuga. Realment angoixant. Prou. Treu el punt de llibre, és la pàgina 97, però ja no pot més.
On ens porta aquest llibre?
No ho sé. Suposo que vol que entenguem que som capaços de tot per amor.
I això no és bo?
Sí, però també que som capaços de tot per sobreviure.
Hauria de ser esperançador, no?
Jo no ho he sabut trobar.
T'ha fet mal?
Una mica, i llegir ha de ser un plaer, no un suplici.
Estàs bé?
Sí. Sóc una bleda soleiada, però encara necessito creure, tenir esperança i en aquest llibre no l'he sabut veure. Potser quan sigui una velleta i ja no tingui gens de por.
Què faràs ara?
Braços.
ps. em fa vergonya, però sí, deixo el llibre a mitges. Demà mateix el torno a la biblioteca. No puc. No m'ha donat temps ni de posar-lo a la barra lateral! Que em vaig deixar la càmera a casa els pares dilluns i fins avui no l'he recuperat. Prefereixo continuar veient en Viggo com en trancos!
"... a veces pienso que en el mundo real, hay tres bandos, los unos que viven y otros que lo intentan. los terceros, solo sueñan..."
ps. No volia fer un post dedicat a una cançó, a un nou disc. No m'agraden massa aquest tipus de posts. Però no em puc resistir! No m'agrada això d'estar esperant el dia que es publica, estar atenta. Però aquest matí m'he mossegat les ungles per no poder-la escoltar a la feina. I ara,.... ara ja no deixo d'escoltar-la. Perquè no sé de quin bàndol sóc, només m'agrada pensar que no estic en el que no m'agradaria (i a estones dubto. Forces estones). Carai quines lletres!!!! fabuloses! ps2. Després comento el post anterior (que he d'acabar unes feinetes), sorry! no m'he pogut estar de postejar!!
Quantes vegades caus? Quantes et tornes a aixecar?
Quantes vegades cau un nadó per terra abans d’aprendre a caminar?
Quantes paraules mal dites dirà un nen petit abans d’aprendre-les a dir tal i com son?
Quantes braçades s’han de donar abans d’aprendre a nedar?
Quantes vegades hem de caure i tornar-nos a aixecar? Cada senyal del cos, un senyal de vida; cada ferida de fora i de dins, record que no s’esborra però que ha de mirar-se d’altra mirada. Cada repte, entrebanc, malaltia, desengany o fracàs superat, alè i esperança.
A dies, sembla que sigui impossible, fins i tot és necessari quedar-se estirat. A dies, somnis inassumibles. Però a dies, cal recordar-se que cal tornar-se a aixecar. Sigui com sigui, cal tornar-se a aixecar.
Bona pasqua!
ps. Farigola i romaní collits ahir mateix amb un petit heroi que intentava arrencar romaní quan era més gran que ell i tot.
Diumenge vaig exercir oficialment per primer cop de padrina. I em va fer molta il·lusió, encara que la Júlia i jo encara tenim aquest petit desencontre que sempre que l'agafo en braços, plora.
Palmeta, llorer, olivera i romaní, tot ben mediterrani. I és clar, la mona, ben catalana però costumitzada; i és que encara que no hi hagi padrí, no pot faltar la dolçor! I com els papis son molt golafres de la xocolata, millor una mona per portar durant l'estiu (sóc molt dolenta!).
M'és molt curiós això de ser padrina. I més tenint en compte que els pares no són creients, com la majoria dels meus amics. Em descol·loca una mica però m'encanta, perquè miro la Júlia i m'acosto una mica més a ella que encara que no vegi sovint, està ben present. Més que un títol oficiós, per mi és quelcom especial que no sé explicar.
ps. Espero que ben aviat la pugui agafar i no em plori, perquè m'estic començant a traumatitzar! Igual hauré de començar a cantar! i llavors si que plorarà de les notes fora de lloc! hehehe
La samarreta no em va quedar gaire bé. És el que té agafar en "prèstec" una imatge de moda.
