19/10/15

RC: xiquets a la platja



Tot ja no és tan fàcil com quan jugàvem a la platja. Com quan el nostre gran dilema era a quin joc jugar mentre fèiem la digestió que durava dues hores abans de poder-nos banyar.
Tot ja no és tan fàcil com quan els convencionalismes eren una paraula que ni sabíem que existia. Ja no podem anar despullades per la platja, sense que ens importin els mitchelins, les arrugues o les cicatrius. 

Tot ja no és tan fàcil com quan la paraula amistat ho era tot. Però ens tenim els uns als altres. Per les alegries i les tristors. Acompanyant quan faci falta, ficant la pota més del costum. Fallant-nos però també retrobant-nos. Estimant-nos. Recordant, en petits instants de llum i brisa, l'alegria de compartir-nos la vida.

ps. La nova proposta dels Relats Conjunts.

14/10/15

Historietes laborals



Les relacions laborals són d'allò més complicades. La vida laboral és complicada. I sé que sóc afortunada per tenir-ne.

Tenia un post a mitges escrit, arrel d'una reunió que em va deixar bocabadada. Reconfortada. Contenta perquè malgrat el tema era difícil, dolorós d'abordar i ple de complexitat i responsabilitat, tothom va donar el millor per intentar trobar la solució per la part empresarial però també la més justa, pensant en les persones. I aquella reunió em va inspirar. Em va reconfortar, sobretot perquè malgrat tots els malgrats, malgrat la vida política, malgrat el què es digui de nosaltres, els treballadors públics, sovint, treballem molt i ho fem bé.

Però avui he viscut l'altra cara. L'amarga. Aquella que sols et poden aportar les persones dolentes i de qui has de desconfiar. He acompanyat una auditoria i ha anat de conya, molt bé. Però, en tornar, he viscut d'aquelles desconfiances que no entens. No calia que tornés per horari i el meu cap sap precisament que no cal que em fiscalitzi les hores perquè treballo el què calgui. Però per un tema que havia deixat pendent i que ahir tarda no vaig poder acabar, he tornat a l'oficina, no ho he volgut deixar per demà. Doncs, la meva sorpresa ha estat quan he rebut una trucada, fora d'horari, i simplement per preguntar què m'havia semblat la reunió. Potser sóc molt primmirada. Potser veig fantasmes. Però la meva companya de seguida ha pensat igual que jo. Trucava simplement per saber si després de la reunió havia anat a l'oficina o no. Molt trist, no?

Per què la gent ha de ser tan rebuscada? Per què de vegades, pensem tant i ens mirem els altres? I m'hi poso perquè n'estic segura que alguna vegada ho he fet, per molt que poc m'agradi i ho eviti. Per mi, sols hi ha tres termes que ho defineixen: enveja, rancúnia, amargor.

Sols espero poder continuar emmirallar-me en exemples com els de dijous passat o la persona que m'acompanyava avui, positivisme pur. I l'amargor, treballar per allunyar-la el més possible.

ps. La foto,.... instant del matí per fer-lo rutllar del tot, xq si no.......

7/10/15

69

"Aviam senyoreta, ja tinc el seu diagnòstic: Un pinçament dorsal. Entenc que li faci mal, aquests esforços, a la nostra edat, es fan sentir.

Feia molt de temps que no veia una lesió com la seva. Em relata tot de posicions forçades, complicades de realitzar, fins i tot, acrobàtiques. Entenc els seus objectius, és tot un plaer per als sentits, però de bolets, també en pot trobar al mercat."

ps. La meva participació al concurs del Garbí24. Ja en tenia ganes, xò me n'havia despistat. I no tenia idees. Fins que ha arribat un cúmul de casualitats: un pinçament real, una broma a la feina sobre la seva naturalesa i una proposta d'activitat pel cap de setmana. I ja ho tenim ben cuinat. Espero que us agradi.

1/10/15

Canvi de perspectiva


Plou.
La cirereta d'un pastís de dia ben estrany.
Hauria de dir que m'encanta, que em relaxa i em fa descansar d'un dia horrorós a la feina.
Però de cop, la pluja es converteix en un malson. Que mai hagués pensat.

Perquè ara, la seguretat no només és a casa. També en un cotxe, que és eina de treball i que es troba enmig d'una tempesta. Perquè no condueixo, encara, però intueixo que és difícil i quan portes tot el dia treballant, tornar amb tempesta, és més que perillós.

I és el raïm d'una collita. Que pateixes, que segueixes com evoluciona, si madura massa aviat, si s'està podrint, si l'aire l'està fent madurar d'una manera preciosa. I si, ara, saber si ha pedregat al Priorat. Però es veu que no, que ha passat ràpid per Cornudella.

Sovint, pateixo massa. Pel que pugui passar. És una cosa que tinc massa ficada dins. De la família. I cada dia intento no caure en aquest parany. Però ara, només espero que el senyor E. deixi de ploure a Reus i agafi l'autopista i arribi a casa seva. I rebre un was que fins que no rebi em farà estar en vetlla. I no ho puc evitar.

Plou. És tardor, la millor estació, però només per unes hores, la perspectiva, ha canviat. Què hi farem. Mai plou a gust de tothom, oi?

Sembla mentida com poden canviar les perspectives a partir de les emocions.

Ps. Si el post convidava a la política,.... mmmm, sento decebre. Estic tan saturada, que no tinc ni esma per parla-ne.
La foto, del juliol. La garantxa encara no havia ni enverolat (fer-se de color) però és del dia que vaig trepitjar per primer cop la terra del priorat.