Fa uns dies vaig tenir un somni que necessito compartir. Bé, suposo que cada nit somio (això diuen els entesos, que cada nit somiem) però poques vegades me'n recordo i d'aquest, doncs me'n recordo. De fet, durant la primavera passada sí que recordo alguns somnis, i recordo que mirava els sentits que tenen el fet de somiar amb aigua o altres coses, i tot quadrava en els moments que vivia a nivell familiar.
El cas és que en el somni que ens ocupa somiava que estava en un poliesportiu. A dalt de les grades. I un home (com un professor, però que no reconec com al meu profe de gimnàs) em deia que havia de baixar a baix, a la pista, que havia de saltar el poltre. Jo, cagadeta, deia que no. Que no volia. Però no sé perquè, al final, quan ningú esperava, quan tothom ja m’havia donat per impossible, quan em sentia ben avergonyida, baixava.
No recordo si el vaig saltar (durant el somni). Sols que he baixat i que em treia la jaqueta del xandall.
I no identifico gaire gent en el somni, ni companys, ni amics. Sols la presència del Sr. E, tot i que tampoc hi era part en el somni. També el dibuix difuminat d’una amiga però tampoc present en els fets. Suposo que és perquè me'n vaig anar a dormir enfadada amb ell o perquè ens hem distanciat amb ella i em sento culpable.
El cas, però, és que em recorda moments de la meva adolescència, quan se’m donava fatal el gimnàs i en especial saltar al poltre (de fet, mai el vaig aconseguir saltar). I com intentava no haver-lo de saltar.
La setmana passada vaig estar ben emboirada, com el temps, d’aquells dies que no encertes ni una i en els quals entro en espiral negativa i em costa molt sortir-ne.Alguns dies ja em llevava cansada i amb mal de cap. I vaig, i tinc aquest somni.
Em puc quedar en el malson que significa aquells dies de gimnàs i el fet que no sabia saltar el poltre. O puc agafar-me al senyal que em diu el fet de treure’m, encara que sigui a desgana, el xandall de tàctel i baixar. No sé si estaré en el camí adequat, però per alguna raó, el meu subconscient em diu que he de fer alguna cosa, encara que se’m doni fatal, simplement perquè l’he de fer, com quan havia de saltar el porto. I que és alguna cosa que no m’agrada fer, que se’m dóna molt malament. Però que l’he de fer. Un dels meus malsons.
I interpreto que no sé el resultat. Que pot ser que aquest cop aconsegueixi o no saltar. Doncs no recordo, per res, si he saltat o no. Però si mai vaig aconseguir salar-ho, tindré la confiança per intentar ara el que sigui?
Ps. Per cert, ni idea de com es diu potro en català correcte. Modificat gràcies als comentaris!
I el més surrealista,... xandall de tàctel? Si afortunadament mai en vaig portar!
