A 34 graus i sobrevivint

Que venien temps difícils, ho sabíem tots. Que havíem d’estar preparats per retallades, sentències i despropòsits entre polítics, ho sabíem tots. Que estaríem aturats per les eleccions a partir de setembre, ho sabíem tots. Però que moriríem de calor, no ho sabíem tots.

Aquesta setmana l’ànima està una mica més compungida en rebre la nòmina, entre el 5% menys i el dia de vaga s’han esfumat més de 100 euros (que són molts!) però des de dilluns tenim un altre regal que ens ajuda als funcionaris i treballadors públics a estalviar. No tenim aire condicionat. El sistema s’ha de canviar i es clar com que a l’administració tot és tan lent doncs no hi ha millor moment per fer-ho que ara (no han tingut tot el hivern i primavera, potser? i ens demanen paciència i comprensió.

Però la paciència i comprensió s’acaba després de tres dies. El primer dia quan encara pensaves que havies d’agafar la jaqueta i anar amb texans perquè feia fred al despatx però al final del dia estàs vora la lipotímia i amb tots els pantalons enganxats. El segon dia quan et fan creure que ja està en marxa però és un pur emmirallament de les ganes de fresqueta, i el tercer dia, avui, quan ja gairebé vaig amb vestidet de platja i sents que a alguns llocs de la casa estan a 36º i falten per arribar les hores de més sol.

Perquè les oficines on treballo són molt mones, l’interior d’una illa de l’Eixample, plenes de vidrieres i plantetes però són un hivernacle perillós on al hivern fa fred pels grans finestrals i a l’estiu et torres amb el sol.

I es clar, ja sé que a les escoles no hi ha aire, que els treballadors del carrer tampoc tenen aire, que de fet ni a casa els pares ni a la meva en tenim d’aire i que de fet, no cal, i cal deixar de pensar, deixar de veure desdoblat, que el cap no et faci mal i poder-te concentrar en la llei de subvencions, .... paciència i comprensió. Dues paraules que aviat seré incapaç de saber què volen dir i que he de recordar tancant els ulls i fent ioga enmig del despatx.

En alguns llocs, com que el sistema fa anys que s’hauria d’haver canviat hi ha aparells independents, però amb els canvis estructurals i de mampares, i el que tinc més a prop està ben col·locat enmig d’un passadís i enfocat cap un paret! Fa un servei!!

No sé jo si aguantarem molt més, però ben aviat i com que tothom diu que no fem brot i donar-los la raó serà qüestió de venir en bikini i estar-nos al sol dels terradets, fresquets, amb un granissat de llimona i muntarem unes piscinetes i tot!

Relats conjunts. Saturn devorant el seu fill

- I aquest és “Saturn devorant el seu fill”, espectacular, oi? Les formes, les pinzellades, la llum reflectida en el cos decapitat. La cruesa humana, tota la seva brutalitat i destrucció. Aquesta cara desfigurada amb els ulls que sobresurten com si per un instant fos conscient del què està fent. És espectacular! Ei, perdona, no cal que posis aquesta cara, ja entenc que no t’agradi... d’acord, d’acord, una mica fastigós i cruel. Fosc.... D’acord, d’acord, no arronsis la cella, marxem.... vols que t’ensenyi “els afusellaments del tres de maig”?....ei! no giris cua!!! torna!... va, dóna’m una altra oportunitat, vols prendre un cafè i t’explico què s’amaga a “la maja desnuda”? la història d’una passió desfermada,... ens en riem una estona dels retrats dels borbons? .... m’agrada quan em somrius maliciosament.

ps. Una nova aportació a Relats conjunts.

L'estiu que arriba

Fa uns dies recordava com era la setmana que comença demà fa just un any. Recordo que era una setmana completament atapaïda, amb moltes activitats i moltes coses que em passaven. Sento que em sentia viva. I en canvi, llegeixo alguns posts de llavors i no deixàven de tenir un toc trist. Eren moments difícils, però en canvi, ara sento que va ser un bon moment.

Potser és perquè ara em sento més xafada que llavors, que aquesta primavera ha estat ben dura de portar i que moltes de les pors, dels maldecaps que ja m'atemorien l'estiu passat s'han anat complint. O potser és que sempre tendeixo a tenir aquest posat. A reflectir allò negatiu, allò que em manca i que no em deixa gaudir del que tinc.

He perdut. He perdut moltes persones el que portem d'any, aquest hivern i primavera. Les seves pèrdues són cicatrius que es marquen en els ulls més que no pas la de l'operació d'octubre i que condicionen la manera d'encarar els dies. I m'he sentit sola i perduda, amb els pitjors dels meus fantasmes acompanyant-me i sense deixar-me dormir.

Però torna l'estiu, i amb l'estiu un munt de vida. Un munt d'activitats, de no parar. Un estiu sense colònies per preparar (buf, com em queda de lluny! I això que si que m'han proposat anar-hi) però amb un munt de projectes. I ahir, mentre contemplava la lluna plena reflectint-se al mar de la barceloneta, mentre divagàvem sobre homes, relacions i sexe, mentre bevíem mojitos amb cirereta i ens sorpreníem de les accions fetes, doncs ahir tornava a somriure. I a dir-me que potser les coses no són com voldria, ni van com m'agradaria, que potser no sé quin camí he de seguir però també que potser ja va sent hora de disfrutar del que tinc, que per poc que sigui ja és molt.

ps. La foto no és d'ahir, però és la que he trobat que més s'acosta.

El que no vaig entendre, ho he entés avui

Farà més o menys 10 anys, vaig estar treballant de cangur d'un recent nascut una bona temporada. Eren temps convulsos per a mi, estava completament perduda i no sabia gens cap on tirar. Per mi era una feina molt fàcil (vaig trigar uns quants anys en entendre que el fet que deixin al teu càrrec el tresor més preuat és d'una gran confiança) i no acabava d'entendre com podia ser que em paguéssin per cantar, adormir, fer menjar, jugar i fer riure un nadó. Fet que, de pas, m'ajudava a no haver-me de plantejar cap on tirar.

I encara menys ho entenia quan el pare era tot el dia a casa, treballava des de casa. Als meus ulls de llavors vivia molt plàcidament, podia llegir el diari, fer el cafetó i divagar mentre deia que escrivia la tesi. Amb els meus orígens obrers em semblava una mica bèstia com una parella es podia plantejar pagar una cangur estant el pare a casa. A més, em semblava una parella gris, on tot el pes del fill requeia en la mare i vaig agafar una opinió pròpia sobre el fet de tenir fills que encara ara m'acompanya.

La casa era plena de llibres, el paradís dels lectors. Recordo estanteries plenes de llibres de tot tipus, sobretot clàssics i filòsofs. També llibres d'art que m'apassionava xafardejar quan el nen dormia. Amb el pare teníem una bona relació. Quan coincidíem a la cuina fent ell el dinar per a la mare i ell i jo donant el dinar al nano, m'explicava un munt d'història. Vaig aprendre moltíssim de filosofia, música, plantes, d'art i sobretot moltíssim de dret, de consciència social i socialisme o anarquia (era tenir un professor particular). Sovint em sorprenia, no l'entenia. Per una banda semblava la persona amb menys sang a les venes que havia conegut i per altra m'explicava com havia viscut a una casa ocupa a Berlín i el concepte de comunitat alemanya. Em donava la sensació que era com contradictori i que s'omplia de paraules però que després poc portava a la realitat.

La veritat és que sempre es van portar molt bé amb mi i com he dit abans, vaig trigar molt en entendre el que suposa deixar un fill al teu càrrec. Em van ajudar moltíssim, segur que molt més del que es pensen, i sóc on sóc ara, en bona part, gràcies a ells. I crec que mai els ho he agraït. És més, sé que he estat injusta, crítica perquè potser no s'ajusten a la manera que tinc d'entendre moltes coses com les relacions, la manera de fer o de viure.

Avui, en arribar a la feina m'han passat una entrevista que li ha fet un diari de tirada nacional. Ha fet una proesa, ha fet justícia on molts no s'han atrevit. Des del treball, la dedicació i la consciència social i de comunitat. Des de tot allò que admiro, que m'explicava de com havíen d'anar les coses que no funcionàven i com entenia una societat més justa i igual. Llegia l'entrevista i em semblava sentir-lo, les seves paraules eren iguals a com parlava. I per fi, he sabut que no només eren paraules, que tard o d'hora, si fem allò en que creiem, la recompensa és infinita. Com deia ell, ha estat fascinant.

Potser sovint ens perdem en la carcassa, en allò que veiem a simple vista. Potser no tots som iguals ni vivim la vida igual, però quan fas allò que creus just, que t'apassiona i que creus que has de fer, qui diu que és millor que un altre? Potser són aquelles paraules tan dites i que cantaria la senyora Pots de “l'important és a l'interior”, però com n'és de difícil tenir-ho sempre present.



ps. no sé gairebé res d'ells. Sé que els va bé, que no ho han tingut fàcil però que se n'han sortit. Segurament el nen ni se'n recorda de mi, la mare diu que si, però no ho crec. Jo si que me'n recordo, era tot tendresa. Em feia gràcia perquè els pares el parlàven en castellà o alemany i jo ho feia en català. Una vegada els vaig preguntar si preferien que els parés en castellà i em van dir que no, que com podia plantejar això, que el parlés en català era una sort per a tots, perquè aprenia més.

Guspires d'imaginació

La imaginació és traïdora, et fa pensar l’impensable, desitjar impossibles i perdre’t en un món irreal, que no existeix i que no deixa veure-hi clar. Et transporta a l’idíl·lic, al somni més profund on tot és fàcil. Fa passar millor les hores, els dies, els anys.

No es poden tenir idees, idees que no van enlloc, que no porten per cap camí. No es poden tenir somnis que no es compliran perquè et lliguen i torturen en mirar-te al mirall.

Acceptar el dia a dia, les rutines i viure-les el millor possible.

Però si no hi ha imaginació, si no hi ha capacitat d’idear, de canviar o d'intentar-ho, la vida és ensopida, marcida i van passant les hores, els dies, els anys. Veient la vida passar.

I llavors, sense imaginació, no hi ha ni la mil·lèsima possibilitat que alguna de les idees es faci realitat.

Per poc que mai es fan realitat, millor seguir imaginant i somiant.


Bona revetlla de Sant Joan!

Aguantar les mirades

Mai he estat experta en aguantar mirades. Ni amb el pas dels anys ni amb el viscut. Mai n'apendré.
Ni les d’aquells que m’importen poc i saben que m’incomodo quan em sento observada i sols em claven els seus ulls per fer-me rabiar. Abaixo mirada, em poso vermella i clavo algun moc.
Ni les d’aquells desconeguts en busca de joc de seducció. Abaixo mirada i giro com si no anés amb mi.
Ni per suposat la d’aquells que em ruboritzen, que m’agraden. D’aquells que voldria mirar fixament i endinsar-me dins les seves pupil•les per descobrir els majors secrets. Però aquests són els pitjors, abaixo mirada, em poso vermella, no deixo d’estar quieta, se’m cauen tots els trastos, fins i tot puc tropeçar. I pensar que continuen mirant, encara empitjora la situació.
Fins i tot quan el joc és clar, consentit i divertit, fins i tot llavors, amb un somriure als llavis, abaixo la mirada.
I així m'ha anat.

Però ahir, finalment vaig trobar un contrincant a qui guanyar!!!!


Resulta que tinc un gat tímid! El sobrenom recent de Patxi, per les seves maneres barrueres, les bogeries, mossegades, bestieses que fa i que ens fa pensar que té avantpassats bascos, han quedat per terra. Tinc un gat tímid!

Ahir, mentre llegia al llit arriba, es posa a la seva cantonada i comença a estirar la poteta perquè fem manetes, es repentina i se’m queda mirant, però quan el miro, gira, es ruboritza, abaixa mirada,..... i ni una, ni dues, ni tres vegades. Tinc un gat tímid! Em fa riure i es gira, i després torna. Quan no el miro, posa la barbeta i tot el cap damunt el llibre rebregant les pàgines buscant mimitos. El miro i abaixa la mirada.
Quin tip de riure! Agafa, s’enfada i se’n va. Això si quan apago el llum, torna i es posa damunt el peu dolent per dormir.

Potser serà hora de vèncer i jugar a mantenir mirades a felins més fets a la meva mida, no? Que en el fons, sé que és molt divertit!

ps. la foto no és molt bona, és del mòbil d'ahir la nit. Feia mandra anar a buscar la càmera.

i mentre una llegeix, la catosfera es revoluciona i munta trobades a Berlín!

Va de cançons

Hi ha cançons que et marquen. Que marquen una història, que marquen una persona, que marquen un fet, que marquen un temps.



Hi ha cançons que et porten a pensar en algú, pel que diuen, pel que hem viscut, perquè la vam ballar o escoltar, perquè sembla que en fan una radiografia.



Hi ha cançons que et fan aixecar i mirar endavant.



N'hi ha que et submergeixen en una melangia absoluta.



Hi ha cançons que simplement, t'agraden. Per cap motiu aparent, per cap vivència. Sonen bé dins del caparró i ja està.



Hi ha cançons que simplement, odies. Et matxaquen amb ella, les trobes sense buscar-les i es fan pesades.




Hi ha cançons, sort que hi ha cançons. Les entenguis o no, les ballis o les escoltis, entenguis la lletra o la canviïs. I sense elles, la vida seria molt més pitjor.

Hi ha cançons i la vida és música. I a cada moment la música és diferent.

Dinar amb el pare

“Vaig a dinar al Martí, la mare no ha arribat i té per estona amb la iaia. Vens?
Què fa el puck?
Ni parlar-ne de fitxar el Cesc per 45 kilos, qui s’han pensat que som? Ni en broma! Sort que avui perdrà Espanya amb Suïssa i aviat descansaran per la propera temporada, perquè tota la columna vertebral de l’equip és blaugrana. El mateix han fet els de bàsquet, estaven tips, sinó de què el Basile falla un tir lliure al darrer moment i fan una falta tècnica tan tonta, però bé, han fet una bona temporada. Saps que el Laporta tenia els contractes de la junta blindats? quin carallot!!! L’altre dia el camp nou era ple, em vaig trobar el tiet per votar, ais el tiet, sempre a la lluna de valència!
Què fa el puck? Ja li dones la malta?
Ja cal que comencis a estalviar, que venen temps difícils. Em semblen bé els teus plans d’estalvi, però són això, plans, que sempre tens la butxaca foradada!! A veure si aprens una miqueta de ta germana. Vaig aguantar fins al final, anant on calgués i si et toca marxar lluny per conservar la feina, et tocarà marxar, que tens un bon treball, recorda-ho. I prou pardals al cap. Vigila amb les vagues, vigila i sigues diligent.
Té, menja’t els espàrrecs de la meva amanida.
A tu et mossega els peus encara el puck? Ahir li vaig tornar a donar llauneta. Quin dia dius que l’he d’anar a veure? Pobre gat, mai estàs amb ell. Un dia d’aquests me’l emporto a casa!
La canasta està molt bé, però millor la butifarra, i de fet n’hi ha un joc millor que mai he aprés a jugar, el bridge. Al Figaró no em deixaven entrar a les partides, es feien d’amagat i havies d’anar amb frac. Continuaré jugant al ping-pong sense entrenar, no em cal, sóc així de xulo! Hem acabat sisens, eh, i només he perdut un partit.
Encara dorm amb tu el puck? Ja et deixa dormir? Que fas ulleres.
Aquest paio que ha marxat és un “mangant”. Viu de les rendes de la dona i mai ha fotut brot. Aquest país és ple de “mangants” com ell. Així anem.
Estan una mica seques aquestes patates del teu plat, posa-li una mica més sal.
Porto tres mesos sense fumar i no ho trobo a faltar, però tampoc és que em trobi millor, ais és que no em puc controlar amb el dolç i mai m’havia agradat. Ja t’agradarà ja quan no en puguis menjar. No entenc que la mare no pugui fer tot el que feia abans. Ella sempre ha estat forta i ho controlava tot.
Això de la dona de fer feines per molt que digueu les tres no ho veig clar.
No li obris la galeria al puck, un dia d’aquests ens dóna un susto. És tan maco aquest gat.
La mare ja ve, l’esperem fent el café i que dini calent.
...”

Ser la nineta dels ulls del pare té les seves coses bones i les seves de dolentes. Ser calcada, tenir el mateix caràcter, la mateixa fredor, també.
Compartir estones, converses, discussions, ... com aquests, encara que pugui semblar una mica pal, és un regal.
Perquè a casa, poques vegades xerrem tant.

No pots entendre-ho

Moltes vegades la gent no se n'adona de l'efecte de les seves paraules. Paraules dites sense malícia. Paraules dites sense pensar.
Segurament jo també moltes vegades he dit paraules que han ferit. Sé del cert que n'he dit i me n'he penedit abastament.

Es veu que estic en un altre nivell. Que el meu intel·lecte no pot entendre determinats conflictes del dia a dia. Com que no visc en parella, no puc entendre conflictes absurds que es resolen posant de les dues parts o no puc entendre lo dur que pot ser portar les feines de la casa (potser no visc sola?), no estic capacitada per entendre res. I esclar tot amb el millor del somriure, fent conya i tot.

Com que no sóc mare, no puc entendre el que es sent quan es té un fill. Com que no tinc parella no puc entendre la frustració quan busques un fill que no arriba i per tant entenc el sofriment dels altres. És més, quan manifesto que cada vegada tinc menys ganes de ser mare, que em plantejo mil i un dubtes, que no necessito parir per estimar un fill, esclar, són mecanismes de defensa per no acceptar que estic molt lluny del poder ser mare. Que tots saben com tracto els nens, com els visc i per tant, em recorden que si que m'agradaria tenir-ne.

I esclar, el pitjor és quan a sobre hi ha prou confiança perquè t'ho diguin. I a sobre expliquis que estàs cansada d'estar sola, cansada d'haver d'afrontar el dia a dia sense ningú al costat, que vols certa estabilitat i que ja no desitjes sortir, fer mil i una activitats per no estar sola a casa. I és el pitjor perquè llavors un àura de compassió, d'estar per sobre, s'apodera dels altres sense voler.

I estic segura que tot està fet des de l'amistat i amor. Però fa mal, es clava com un punyal a l'estòmac el dia menys pensat.

Per això, crec que l'hora de 2 a 3 de la tarda hauria d'estar prohïbida. Aquella hora que tothom està cansat de treballar s'hauria d'abolir i deixar marxar a totes les mares, dones, companyes a casa a fer totes aquelles coses que no poden abastar pel fet de tenir parella o ser mares. I a les que estem soles, deixar-nos seguir mirant endavant, intentant trobar benestar d'allò que vivim malgrat no tinguem el que desitjaríem.



ps. em sap greu pensar així i això de qui tinc al costat.
avui és d'aquells dies que em tancaria dins la closca i deixaria veure el món passar. O millor, me'n tornaré al mar, on res importava.
Tot el benestar treballat en setmanes s'ha anat a terra. Tenia un altre post, potser més tard serà hora d'escriure'l.
Potser demà serà un millor dia.

Marinera d'aigua dolça

Poc a poc m’esforço per deixar enrere l’amarrador; tenint assegurades les defenses que sols guardaré quan estigui segura de no topar i fer-me mal.

Miro per on bufa el vent, i fixo el meu destí intentant que aquest sigui amable i asoleïat. Prous tempestes m'han acompanyat.

Hisso la vela major, estirant la drissa amb tota la força que tinc, que no és molta, i anant amb compte que la botavara no em jugui una mala passada.

Agafo el timó amb les dues mans, no estic gens segura del que faig, però no em poden tremolar: necessita moviments petits i delicats.

La força de les onades que venen per bavor i estribord marca el compàs del ritme.

Es perd la zòdiac per caps mal lligats i torno enrere. Aquesta la recupero, d’altres pèrdues no han tingut la mateixa sort.

Bufa un xic de vent per sobrevent, hisso la vela gènova amb ganes d’arrencar i de cop, faig un bordo per anar sotavent.

I arribar, un mar en calma, un espai on fondejar l’àncora, on descansar i al buc veure les estrelles per tornar a somiar.



Ps. Ha estat tota una experiència.
Amb les pors que tenia, lo patosa que sóc i lo poc segura que em sento amb el peu i els companys de travessia, pensava que el mareig seria molt més considerable, però no ha estat així. I gràcies a ells, el cap de setmana ha estat fantàstic.
Quan faig les coses que vull fer, em sento bé.
Aquesta no estava a llista de temes pendents que hauria d’haver fet i no he fet, però ha estat un gran descobriment. Llàstima que sigui un luxe que trigaré moooolt a repetir.
Sort que el temps ens va acompanyar, les previsions no es van complir i menys dissabte matí, va lluir un sol que ens va permetre banyar-nos al Cap de Creus i tot. I sort també que vaig saber trobar el meu lloc en aquest vaixell de pocs metres quadrats.
Rita, és la teva illa? si ho és, és preciosa!

Navegant

Anuncien temps inestable.

Estones de sol, de núvol i pluja.

El millor pla?
Navegar, esclar!

ps.Mira que penso i repenso abans d'actuar, menys quan m'agafen rampells i contesto mails ràpids.

Però és una activitat que no he fet mai i em feia certa gràcia. Fins que es va començar a complicar: per diners, per les faltes i ara pel temps.
Esperem que no se m'emporti la mar.

Rampell

M’emprenya - i molt- quan algú parla en plural –nosaltres- quan vol manar que tu –jo- facis una cosa.

Dia de vaga

Primer es van emportar als comunistes, però a mi no em va importar perquè jo no era comunista.

De seguida es van dur a uns obrers, però a mi no em va importar perquè jo tampoc era obrer.

Desprès van detenir als sindicalistes, però a mi no em va importar perquè jo no sóc sindicalista.

Després van capturar a uns capellans, però com jo no sóc religiós tampoc em va importar.

Ara em duen a mi però ja és massa tard.

Bertolt Brecht

ps. Aquest text em va acompanyar en moments que no sabia ben bé quin camí seguir i si seguir el que seguia fent era el que havia de fer o no.
Hi ha mil i una raons per fer vaga avui, també algunes per no fer-ne (buf, prefereixo no pensar en la nòmina entre retallada i vaga). En un principi ho vaig tenir clar, després vaig dubtar, però ara sé que he fet el que havia de fer.
Si acceptem que ens rebaixin els nostres drets, el nostre salari sense queixar-nos, ho acceptem tot?
Si acceptem que les condicions de treball siguin més precàries, com es podrà donar un millor servei públic? La gent té la idea de funcionari aquell qui no dóna cop i té treball de per vida. Que els ho diguin als mestres, als infermers, als metges, als assistents socials, als escombriaires, als de parcs i jardins, als tècnics amb pressupost 0 des de fa dos anys, als que no tenim pas un contracte de per vida o que vam estar pendents d'una llista per no anar al carrer.
Si no ens mobilitzem i ens pugen l'IVA sense ni moure un dit, ens mourem quan aprovin l'acomiadament lliure o la jubilació als 67?
Si fa uns mesos semblava que sortíem de la crisi, com és que ara estem apunt de la fallida?
Si ningú té una mínima dignitat, si no hi ha una nova distribució de la riquesa, una millor gestió i racionalització del diner públic o menys alts càrrecs, simplement els rics seran més rics i els pobres més pobres.
Potser a alguns ja els va bé això.
Si més no, a uns quants ja no. I us asseguro que veure Via Laietana plena no és cosa de quatre arreplegats.
ps2. Tenia un post escrit per abans de la mani, però s'ha perdut.

El primer bany

Fent el primer bany de la temporada, amb l'aigua encara freda,
poca gent atrevint-se a ficar-se més amunt dels genolls malgrat el sol que crema,
em retrobo.

Veig el que vull tenir,
però que es resisteix a arribar.
Veig el que tinc,
i que sovint no valoro ni cuido.
Veig el que vaig tenir,
i que m'entristeix haver perdut.
Veig el que no vull tenir,
i em provoca una gran sensació de desassossec.

Però fent el primer bany de l'any
somio que algun dia arribarà
i que tots nedarem plegats
fins i tot tornant a somriure junts
per fer de les nostres vides un camí ben lleuger.

L'únic bo d'aquesta calor

Arriben les cireres!
Fresquetes i dolces per fer passar la calor!

ps. i aviat nespres, síndries, melons, peretes de sant joan i pels que en podeu tocar i menjar prèssecs!
l'únic bo d'aquesta calor que fa bullir els peus i deixa sense alé.