Arribo de sopar a la Barceloneta.
Escric i escric un post una mica trist i no m'agrada.
Em sento una mica buida -ho he de reconèixer- hi ha peces del meu entorn que no acaben d'encaixar i cada dia que passa em sento més fora de joc.
M'incomodo i fins i tot m'ofego. Em sento petita.
I em fa posar trista.
Però mentre escric alço i els ulls i la veig a ella. Una primera flor ha nascut; per primera vegada, una orquídea m'ha florit.
Mai m'havia florit una orquídea. És preciosa.

Just quan les velles es marceixen, neixen de noves.

200 posts...

200 posts,

D'alegries, llàgrimes, pors, temptacions o neguits. D'ordres i desordres o fins i tot el caos; distàncies volgudes o inoportunes, explicacions no gaire entenedores, altres més clares i precisses, o almenys dins del meu cor; i com no, d'altres divagants o misteriosos. De cines vistos i no vistos, de visites, d'arribades i d'anades. De la feina. D'amics i no tan amics.; De la família, del Puck, dels infants.
De desitjos i de somnis. De realitats crues i dures, de vomitades a qualsevol hora. De rondinar i també, perquè no, de riure.
Amb foto o sense foto, amb cançons, vídeos o enllaços.
Amb faltes o paraules a mitges; amb títol o sense títol, amb post data o amb moltes post dates.

I tots, sobretot, sentits. Des del més profund del meu jo, des del més profund de la meva ànima. Sense censura, sense paraules tallades per una mateixa.

I esclar, amb molt d'amor rebut. Molta amistat i companyia. De cares conegudes i cares desconegudes. De distàncies molt curtes dins d'una xarxa que ja és com una família. De neguits compartits, alegries sobtades i el millor desig per tots vosaltres.
Per tot el que em doneu dia rera dia.
Perquè sou part de mi.
Perquè aquest blog, que és tan meu, és tot vostre.

Un petó molt gran.

Aprofitant cada instant...

Mentre esperem que ens portin el sopar, el cansament es va apoderant, els ulls cada cop pesen més i les paraules cada vegada costen més de dir.
Quan arriba l'hummus, malgrat ser un dels seus plats preferits, l'Abril ha perdut la gana, rondina i comença a plorar sense sentit. No fa ni una hora, cantava i ballava al so de les cançons del seu pare, l'aplaudia a primera fila com una adolescent davant del seu ídol; prefereix anar amb la mare a sopar, malgrat podia haver-se quedat a casa els avis, vol fer tantes coses, que no aconsegueix gaudir-les totes. Vol aprofitar tant la vida, no es vol perdre res.
Tot l'esforç, fins i tot els plors de cansament, reconpensen els instants viscuts. Dorm plàcidament entre dues cadires mentre acarona la panxa de la mare amb el Roc que dóna patades, ja té l'esperit rcoker fins i tot abans de nèixer.
L'Abril té 5 anys, jo en tinc 32 i ahir em sentia igual.
Dos dies anant amunt i avall, creuant la ciutat, Compres, compromisos que et compromets sense saber que et suposen, bricolatge d'emergència, sopar d'aniversari, els nens el dissabte al matí, dinar a casa, primera celebració del primer de maig, concert, sopar. Tot en menys de 48 hores.
Avui he dormit gairebé 12 hores. No he sentit ni la pluja i en canvi un sol radiant m'ha convidat a tornar a començar, tornar a jugar; a viure per no deixar escapar res, doncs tot pot canviar en un instant.

Sant Jordi, l'aniversari del Puck

Per Sant Jordi, una rosa, un llibre i un drac.
Bé, al vuitè vuitena, un gat.

I és que el Puck, aquest entremalitat animaló, durant el mes d'abril fa un any. I com no sé el dia exacte, quin millor dia que Sant Jordi?

Amb només un any, el meu petit príncep és l'ànima d'aquesta casa, amb les seves trastades i tots els seus encants; amb carícies i algunes esgarrapades, amb els sustos, salts i amb una panxeta que creix massa cada dia.

I mentre em penso portar-li un company de jocs, el deixo amb la seva família que no coneix: la gran dama Nina, el trasto Draculín, el poruc del Quico, l'enigmàtic Apu, la veterana Taiga i la llunyana Puçi. Falten l'Arale i l'Slump, que no els he trobat foto.

Podria buscar mil i una raons per les quals Sant Jordi fos un dia especial.
Mil i una raons per somriure, i unes quantes per plorar.
Podria agafar i amagar-me a casa, deixar passar el dijous com un dijous més, amb l'única diferència de tenir la tarda lliure.
Però també podria sortir i acariciar el sol i la primavera,
rebuscar i trobar algun tresor amagat.
I potser qui sap, descobrir alguna novetat.

Buscant receptes...

Últimament m'agrada mirar blogs de cuina.
Amb mil i una receptes. Descrites d'una manera que semblen tan fàcils de fer, que se t'encomana les ganes de cuinar.

Us en deixo un tastet (però n'hi moltíssims d'interessants):

http://decuina.blogspot.com/

http://bcnmonamour.blogspot.com/

http://lesreceptesdebajoqueta.blogspot.com/

http://www.ambcompte.net/cuina/

El fet és que en aquesta setmana de bojos, he de començar a preveure el cap de setmana el dimarts. I això atabala.

Dissabte venen les amigues de la facultat a dinar a casa. Però com dissabte al matí tinc nens, doncs hauré de cuinar el divendres, i haurà de ser el divendres tarda, perquè a la nit tinc un sopar d'aniversari. I ja sé que podria fer qualsevol cosa congelada i estarien igual de contentes, però m'agrada cuinar, i m'agrada cuinar per gent. Per tant, no tindria sentit no fer un bon dinar.

Així que ja estic atabalada. Porto hores remenant receptes, doncs les meves amigues universitàries són d'alló més especials: ha de ser plats vegeterians, sense formatge ni tomaquet ni carxofa.

Després d'hores de remenar i repensar, el menú:
tret de blog: els rotllets de pasta filó amb espinacs i formatge de cabra, i una variant pròpia d'escalivada i amanida.
Tret d'un amic napolità: pasta amb salmó.
Tret t'una amiga de la feina: maduixes batudes amb gelat de vainilla.

Però el que volia parlar és d'elles. No ens veiem massa. No les truco gaire, i en canvi, quan aconseguim veure'ns és com si tornéssim a estar a classe, rient per qualsevol cosa i com si la distància sols fos un petit detall sense importància.
Completament diferents, sense connexions externes visibles i en canvi una unió que ara ja sabem que passi el que passi tindrem.

Tinc moltes ganes de veure-les.

ps. el post anterior ja és història. Em vaig disculpar i aquest matí un mail se'n reia una micarrona de mi i es preocupaven per si estic bé. M'ha fet riure i tot.

em falten 3 posts per als 200, espero poder-los celebrar dijous.

Ficar-se de peus a la galleda

M’he ficat de peus a la galleda.
O he ficat la pota de valent; com es prefereixi.

La dualitat és dins meu. No hi sé fer res.
No sé si és això de ser bessons, amb l’ascendent bessons,
Si és l’humor canviant,
La inestabilitat emocional,
El munt de tasques, activitats, responsabilitats
O si hi ha un altre perquè.

Quan hauria de sortir el meu jo més impulsiu; s’amaga darrera aquesta maleïda timidesa i inseguretat.
Quan hauria de sortir el meu jo més reflexiu; un impuls desmesurat em fa dir bajanades, escriure mails massa durs sense fonament.

I si, ja sé que se puposa que és més divertit, però, carai!

ps. Mentre deixo que tot es posi a lloc, i confio que no s'enfadin massa, un vídeo que m'ha encantat. És d'un blog que he descobert sobre anuncis.

104è joc literari

Sense saber com, em va atrapar.
No podia deixar la història ni un segon. Només llevar-me, ja tenia necessitat de saber què li passava al personatge principal allà on se m’havien tancat els ulls la nit abans.
A l’escola, durant el pati, cap joc me’l feia tancar i fins i tot, a la classe de mates el tenia obert dins l’escriptori.
Els companys se’n réien, me l’intentàven treure, però les aventures d’aquell petit heroi em captivaven cada cop més.
A casa, m’acompanyava a tots els àpats i, fins i tot, la mare me’l va intentar amagar.
Un dia, cansada que ningú em deixés llegir vaig pujar tota sola a la figuera de l’hort de l’àvia, aquella que tant m’agradava però que em feia por pujar, doncs havia caigut de petita.
I allà adalt, de cop i volta, veient tot el que m’envoltava, escoltant el silenci de les fulles i amb el meu llibre, vaig somriure.
Ara ja ho entenia: jo podia ser la meva pròpia protagonista.

Participació al 104è joc literari

Per no deixar de somriure

Com passa de ràpid el temps quan gaudeixes del que et dóna la vida.
Les hores, els seixanta minuts de cada una d'elles, volen en un instant.

Com deixen de tenir importància les petites mancances,
els neguits o els qüestionaments del dia a dia, quan estàs fora,
o més ben dit quan sols importa el present. El moment que vius.

Dies de riure, dies deixar-se acaronar pel sol hongarés, la sorpresa més gran.
Dies de descans i pau. Veure còrrer l'aigua del Danubi, la seva grandesa i fortalesa;
Olorar l'herba fresca, encissar-se pels colors de mil i una flors de primavera.
Jugar com nens petits a la piscina del poble, relaxar-se als banys més glamurosos.
Immunitzar-se als efectes de la cervessa amb el mig litre diari dels sopars (bé, això no, d'immunitzar-se, res de res, produeix més riure encara)
Adonar-se d'un passat gloriós per un present de tornar a començar, emmascarat d'incert progrés enmig d'un món mig boig de tot plegat.

Carregar piles. Uns dies fantàstics; com passen de ràpid.

La tornada; curiosa.
Voler continuar somrient. Veure amb unes alters ulleres. De conversió? D'alliberament?
No ho sé.
Un munt d'obstacles però necessitat de continuar somrient.

La feina, sols la feina.
El centre, amb molta feina atrassada i poques ganes que sé que dissabte passaran.
El sindicat. Apurant l'últim moment, amb l'alegria de feina ben feta i incertesa del què acceptaran.
Les amistats que no s'acaben de situar, en un punt estrany que tampoc em ve de gust pensar.
L'acopuntura a punt de marxa per posar-me les piles.

I el cor,....
(aquest és més complicat de contentar i fer somriure. Caldrà posar-se en marxa perquè torni a somriure)

Dies de vacances i roses

Tots parlem de crisi, d'estalvi, de contenció, de recolliment.

I tenint-ho en compte, una petita contradicció, marxar de vacances.

Cinc dies de descans sense descansar.

Cinc dies per perdre's i deixar enrera els petits neguits.

Cinc dies per descobrir tot un món nou.

Palaus, camins, carrers, banys, el Danubi; Budapest!

I així agafar forces per encarar un tercer trimestre del curs/segon de l'any que es presenta ben mogudet: decissions de futur a prendre ben importants i complicades, reptes professionals complexos, i sobretot, sobretot, energia per ser ben activa, tornar-se a il·lusionar i deixar enrera petites pors que no porten enlloc.

Bona Pasqua a tots i totes!!!!

Que la pluja d'aquests dies ens porti nous aires plens de somriures.

ps. Algun encàrrec? capritxet?

M'emporto la recomenació feta: L'última trobada, de Sándor Márai

La foto, del flirck

I la cançó, un petit descobriment recent.

Futur incert

“Me voy a trabajar. Si, está guay. Recojo copas en una discoteca y así también puedo entrar en ellas. Desde las cinco hasta las tres de la madrugada. Está guay”.

La primera reacció és somriure. Un jove sense cap tipus de formació i greus problemes socials aconsegueix una feina però al mateix instant, un neguit. Com pot ser que es permeti que un jove, ex-tutelat, apartat de la seva família des dels 9 anys per problemes d’alcoholèmia, ara acabi treballant a la nit i recollint gots en una discoteca.
Una mala passada del destí?
Ningú s’ha parat a pensar el risc que suposa per aquest noi on anirà a treballar?
I les institucions? Quin paper juguen? No se suposa que li fan seguiment?

Si una cosa he aprés durant aquests anys és que la responsabilitat de no caure certes en temptacions que tots els joves tenen (i hem tingut/podem tenir) i acabar ofegant-se en addiccions complicades és, sobretot encara que no l’únic, pel voltant que t’ajuda a entendre el perill i risc de jugar, poder-ne parlar obertament, ser mínimament racional (i també en segons quins casos, per un xic de sort). I els joves amb realitats desestructurades i marcades per les addiccions dels seus familiars més propers ho tenen el doble o triple de complicat.

Des de petits conviuen amb hàbits de conducta peculiars, els assumeixen com a normals. Tenim comprovat que si deixes el vinagre a les setrilleres durant les colònies, els únics nens i nenes que tiren en desmesura vinagre damunt la verdura i la fan immenjable són casualment aquells amb un familiar alcohòlic. O precisament el nen que té 2 germans que rondaven les bandes és aquell nen que amb 7 anys ja balla reggeton com si en tingués 18 i fa de celestina de les nenes del grup de grans. Tot plegat, ple de sense sentits.

Segueixo pensant que ens han fet lliures per decidir el nostre propi camí. Però, què ens porta a agafar un camí o un altre? Com pot ser que joves per molt que maleeixin el que viuen, que vegin i visquin cada dia el costat més amarg de la vida acabin caient en els mateixos o problemes semblants. En molts casos han tingut la oportunitat de sortir, de canviar fins i tot de vida, en molts casos han acabat caient en els mateixos errors. Per sort, d’altres se n’han sortit.

Ha estat un segon trimestre de curs una mica dur en aquest sentit (i en molts sentits). Les nostres ofuscacions per tirar endavant el centre i trobar continuïtat han fet passar desapercebuts fets realment colpidors i preocupants. Una família que semblava que començava a tirar endavant, novament trencada per actes i errors del passat que semblaven haver-se allunyat definitivament i un futur incert en un infant que gairebé hem vist créixer des de que duia bolquers.

Ps. I amb tot, les pròpies contradiccions.
Com després de tot això és possible que diumenge tingués la ressaca que tenia. Alguna vegada m’he plantejat si podria arribar a tenir algun problema amb l’alcohol. En principi crec que no, crec que el tinc força a ratlla doncs no en bec contínuament, sóc conscient dels seus perills, ni en necessito per sentir-me bé, però m’agrada prendre’n quan surto i darrerament, no sé si és l’edat o el ritme de vida, però en torno a veure més sovint i m’afecta massa.

ps2. encara no marxo.

Recerca acabada!

L'he trobat!!!
La Yooki, la noieta dels dibuixos, m'hi ha portat!
Després de descansar i donar-lo per perdut, he recordat que després de la mudança vaig anar a Berlin i sempre agafo el passaport, encara que no el necessiti (per si de cas em robéssin o perdés el DNI, cosa no estranya en mi).
Com no he tingut temps de fer l'àlbum amb les fotos, entrades, tickets i demés, tinc totes les coses del viatge en una carpeta, i violà, allà es va traspaperar el passaport!
Ja puc volar!!!!

Quin descans! Ara és quan penso com m'agradaria ser més pragmàtica i tenir es coses ben identificades i al seu lloc. Però no, el caos m'acompanya, per molt que ho intenti.

Per cert, moltes gràcies pels ànims. Escriure i deixar de buscar m'ha anat "de perles" per trobar-lo.

Busca i rebusca

Porto tota la tarda buscant el passaport.

Primer he pensat que era la bona excusa per posar ordre al munt de carpetes, papers i caixes que encara em queden amuntegades, obertes de qualsevol manera a l'estudi. I he anat fent endreça.

Fa una estona, la histèria s'ha apoderat de mi.

No és per enlloc; és com buscar una agulla en un paller (bé, més que un paller, un munt de paper).

Perquè les coses que necessites, justament quan les necessites, tenen l'habilitat de desaparèixer?, d'amagar-se com el Puck quan vol que jugui amb ell a fit i amagar i es fica dins l'armari (per cert, m'agrada molt més jugar a l'escondite!, que consti).
I el pitjor és que tinc grabada a la memòria la imatge de “el guardo aquí perquè quan el necessiti, el trobi” de quan vaig fer la mudança.

El cas és que mentre desespero perquè no trobo el passaport he retrobat mil i una coses: els imans de la nevera en un mini estoig taronja que no sé d'on va sortir, una capsa amb les targes dels pocs restaurants on he anat i que el dia que em van demanar el telèfon no vaig trobar de cap manera; el teléfon del CAP de Sants on encara tinc el metge o el del serraller que ja he demanat tres vegades; les guirnaldes del darrer sopar a Hobbiton per Sant Joan de l'any passat, el cable -que resulta que sí que tinc- per treure fotos del mòbil al PC i grabar música al mòbil; o el dibuixet que em volia comprar a Berlín però que va acabar sent una postaleta i que té la mateixa cara de pocs amics que jo ara mateix (és el dibuix de més amunt. Enllaço la web; n'hi ha de ben xulos).

Mil i un records que em fan present perquè em costa llençar tant les coses i com m'agrada retrobar-m'hi de tant en tant, encara que sigui mig desesperada buscant el passaport.

ps. La meva última esperança és que estigui a casa els pares, si no, ja no sé on buscar i dilluns l'hauré de tornar a tramitar.

“El zoo d'en Pitus” Solució del 100è joc literari

Doncs si, crec que tots els que heu passat per aquí l'heu encertat. I me'n sento molt orgullosa. És un gran llibre. El llibre escollit pel 100è joc literari va ser "El zoo d'en Pitus".

El meu primer llibre. El primer llibre, llibre, que vaig llegir (o així m'agrada recordar-ho).

Recordo perfectament com el llegíem en veu alta durant el curs de tercer d'EGB, una de les tradicions de l'escola, fins i tot a tercer de BUP vam llegir entre tots i durant tot el curs la Regenta. Compartíem els llibres de dos en dos i cadascú llegia una pàgina (o un paràgraf? Això no ho recordo). I era un moment fantàstic de la setmana.

Diria que de petita (o m'agrada pensar) m'agradaven els seus personatges, les entremeliadures que féien per aconseguir els animalons i com es va curar el Pitus gràcies als seus amics. M'agradaven tant els personatges i explicava tantes coses que els pares també se'l van llegir, i el botiguer que venia de tot al “colmado” de sota casa i es deia José va passar a dir-se Manelitus. I quan li explicàvem que li déiem així per un personatge d'un llibre que ens recordava, somreia i em regalava una piruleta. El Juli em féia pensar amb el meu cosí que m'estimava com un germà i el Flemming, em donava una mica de ràbia, la veritat.

Però la grandesa d'aquest conte és tot el que en desprén. M'emociona per més que el torni a llegir, i no em fa vergonya dir que un llibre de nens i nenes és el meu llibre preferit.

Explica tot el que mou la meva acció i que he aprés aquests anys.

La capacitat dels infants per transformar el que els preocupa i viuen. A la seva manera, amb les seves formes i els seus mitjans. Amb idees esbojarrades, deixant de banda prejudicis o formes, simplement actuant i buscant solucions als seus problemes. Com fan pinya i s'ajuden. I sobretot com els altres responen. Com transformen i es transformen. Sense por; actuant; vivint.

El Sant Jordi passat vaig tenir la gran sort que em regaléssin un nou exemplar i que la Pilarín em signés el llibre. Tot un regal.