Aquests dies al meu barri...

Sóc de Sants. M'estimo Sants. Per coses de la vida no hi visc, però família, amics i tot el que em mou és a Sants. Si parlés de Sants, m'agradaria parlar de la seva gent, de com convivim persones amb maneres ben diferents, que sortim i ens associem, que treballem per la pobresa que tenim al barri, perquè n'hi ha i molta, perquè reindiviquem els nostres espais, les nostres mancances i estimem tot allò que ens envolta.

I m'indigno amb la situació actual política, econòmica i social que vivim. I intento ser coherent i viure amb el màxim de compromís amb el que penso. Sovint no m'en surto, però ho intento.

Dilluns va decidir-se desallotjar Can Vies, i en això no entro, doncs mai he estat massa simpatitzant amb el seu moviment, però des del respecte, tothom pot conviure. I convivíem. 

Sabíem que passaria, però no d'aquesta manera. Completament inadequada i desmesurada.

Des de les tres del migdia el barri estava assetjat de BIRMO's, metro tancat i identificacions a qui vestia de determinada manera. I l'helicòpter, el ditjós helicòpter. Desmesurat i desproporcionat. Indignant. I més quan saps que hi ha una primera càrrega programada a les cinc. Tot progamat i calculat al mil·límetre, i tots els efectes més que pensats.

I violència sols genera violència. I ha passat. I s'ha anat de mida. A uns, i als altres. I els violents, s'han fet seu un barri que no crec ni que coneguin.

Sants no es mereix els brots de violència que hi va haver dilluns, dimarts i dimecres. Intolerable. La violència policial no la penso defensar, però respondre amb més violència, tampoc. 

Per sort, sembla que se n'han adonat. Ahir molts de Sants van sortir amb cassoles per fer fora la policia i pacificar. Sols necessitem això. Sols espero que tot es pacifiqui i s'arribi a bon port. Per Can Vies i per tots els que ens estimem el barri.

Personalment, aquests dies m'han remogut massa coses. Un primer suport, un refús ahir i necessitat de demanar que s'aturi la violència. I avui, agraeixo que Can Vies anunciï que demà donarà la cara, que dirà el que necessita i es farà entendre. Així si, no deixarem que els mossos i els polítics guanyin.

ps. El regidor.... mareta meva..... és el número dos del Trias, per això el defensa, però no. Ha desencallat temes que feia temps que no trobaven sortida, però no enten la complexitat d'un barri com Sants, i si no estàs amb ell, estàs contra ell.

Escoltar el Trias, fa que se'm remogui el sopar.... i un post que feia estona que penso, doncs ha quedat una mica estrany. Però és que vivim els dies que vivim. 

A quatre dies

Quantes pelis de casoris hi ha? Sense pensar-hi massa, em venen aquestes al cap:

- El padre de la novia (que guapa era l'Elizabeth Taylor!).

- Quatre bodes i un funeral (sempre, molt millor, en català o en anglès, traduir tacos mai se'ns ha donat bé!).

- La boda del meu millor amic.

- La boda del Monzon (versió hindú del tema).

- Planes de boda.

- El día de la boda.

- Novia a la fuga (amb la núvia dels USA, la Julia!)

- Mi gran boda griega.

- 27 vestidos.

- La boda de mi novia.

- La boda de mi mejor amiga.

- Mamma mia (el musical d'Abba anva de bodes)

- Tres bodas de más (versió espanyola i tot del tema!).

I segur que n'hi ha moltes més! Per no parlar, de les situacions sobre bodes que es poden donar en alguna pel·lícula i que son més o menys trascendents. Com per exemple, el casament a Love actually.

I llavors, em pregunto, per què? Per què una gran part de la humanitat femenina continuem veient pelis i devorant somnis de casament, quan la majoria ja ni hi creiem? Perquè, deseganyem-nos, si en fan tantes, és perquè son rendibles i algú les veu. Jo, les puc veure. Ho confesso. I en canvi, no és una cosa que vulgui o necessiti per a mi.

Però sí, perquè en el fons, més que un casament, totes les dones, el que volem és sentir-nos estimades. Hi ha qui ho expressarà d'una manera o d'altra. Hi ha, qui ho expressarà així.

Ma germana es casa d'aquí quatre dies. I portem tot un any de casament. De prepraratius, d'emocions, tristeses, incerteces i discussions. Li he qüestionat moltes vegades el que està preparant, cal tant? La darrera vegada, diumenge, i gairebé se'm posa a plorar. Però la meva petita princesa vol ser princesa de conte de fades per un dia i té els seus motius per voler-ho ser. I en el fons, això ho vaig entendre fa molt. I en el fons, si ella és princesa de conte de fades, en bona part, jo també ho sóc i en tinc més que suficient. És veure-la amb el seu vestit i somriure. Està tan bonica!

Aquest darrer any, he tingut la meva dosi de sucre tant i com he volgut. Malgrat, qüestionar coses, he estat en tot (si, dec ser la cunyada pelma que ho critica i canvia tot!) i segurament he ficat més cullerada que ningú, fins i tot he triat la cançó que vull que soni mentre parlo! És com viure-ho tot, però des de la tranquilitat de la barrera de seguretat.. Serà un dia fantàstic, n'estic segura. 

De vegades em sorprenc a mi mateixa en atacs de cursileria, penso que ni em reconnec, doncs què és el que em fa més il·lusió? Ser la primera que la veurà baixar del cotxe i posar-li bé el vestit per entrar del braçet del pare.

I del que estic més orgullosa de tot és que sols he tingut dos moments baixos. Dos moments, instants, de perquè jo no tinc. Però de seguida s'han esfumat i prometo en aquest petit espai que totes les llàgrimes que em puguin caure dissabte seran d'emoció i es recolzaran en els pòmuls que somriuran ben efusivament.

ps. Això si, em fa mooolta il·lusió posar-li bé el vestit, xò carai, que m'he descuidat d'entrenar anar amb talons, que feia quatre anys que no me'n posava!!!! encara cauré i si serà un espectacle!!!

Algna peli més?

No puc posar cap altra foto! això és secret de sumari, almenys fins diumenge!!

RC. Qwerty

- Eeeeerrrrre, iiiiiiii, teeeeeeeeeeee, A- apretava ben fort les tecles la nena de gairebé cinc anys, enfilada   i de puntetes a la cadira de braços del despatx per arribar al faristol que guardava la màquina d'escriure.

- Ja tornes a estar aquí, rateta? Ja saps que no hi pots entrar, que hi tinc molts papers escampats - va dir l'home gran de les ulleres i el cigar Celta a la mà.- Escribies el teu nom? Va, seu a la falda que algun dia cauràs de la cadira. I si vols escriure, com a mínim, posem-hi paper. Entre tots dos, apretem les tecles, que van força dures i escriurem el cognom de la família: b alta,..

- Avi Pepitu, la iaia Teresina ens portarà crussants de xocolata?

I l'avi, va somriure i fer un petó al front de la seva néta, mentre aquesta baixava de la falda per anar corrents a la porta que s'obria amb el berenar.

ps. Nova aportació per al RC.

Aquest cop, un record ben personal, del meu avi, que va morir quan tenia cinc anys. M'encantava entrar al despatx de l'avi, o amagar-me sota de la taula de despatx.

You can't ignore that

D'acord, avui a la platja no s'estava massa bé. Feia molt de vent. Però dins la voràgine de coses a fer, també hi ha la d'intentar trencar el color blanc d'hivern a la pell per al dia D. Això sí, la remor de les onades, el cabell voleiant i cert silenci sols trencat per un "cerveza, beer", ho compensava. Descans, sobretot de mi mateixa, doncs el matí em retornava certa tristor, amargor. 

Mirant sense rumb cap a l'horitzó i, de tant en tant, a la vela del kite surf que passava per davant, hi he tornat. A Nova York. Un cap de setmana de desembre de 2007. Segurament, és la influència de La botiga vintage Astor Place; recordar vells camins, els carrers, l'olor, el fred, els colors d'aquella ciutat. Eren bons temps.

I també per la influència de l'Olive, m'ha vingut al cap la frase aquella, la de la meva primera galeta de la sort d'un restaurant xinès: You need to live authentically, and you can't ignore that.

On està aquest troçet de paper? El vaig dur molt de temps al moneder, per enrecordar-me, doncs sovint me n'oblido. I ara no recordo que en vaig fer.

Potser per això em sento així com em sento? Com pot ser que un s'oblidi de viure autènticament, amb els seus pensaments, les seves emocions, els seus sentiments? Com es fa per ser un mateix? Per què sempre acabo tenint la sensació de traïr-me a mi mateixa? De no saber ni què vull.

Fa massa que vaig fent, i fent i fent. I fent.

I faig un munt de coses que em mantenen, que em sostenen. Que m'agraden. Però, tinc la sensació que amb això no n'hi ha prou. No en tinc prou.

Sembla que no m'atreveixo a viure.

Llasts del passat, carícies no resoltes que s'apareixen en nits, missatges continguts, sense atrevir-se. Mal humors, rutines, distàncies. I per molt que ho intenti, mai n'és suficient, que mai l'encerti. Per més que faci, no sé cap on vaig. I això, per més que vulgui, no em tranquil·litza. Encara no.

ps. La imatge, de fa uns dies, no masses, un diumenge de bo a la platja del Bogatell.
La cançó, set de viure, del millor del dia. I la lletra, d'aquelles que es claven ben endins.

Rentat de mans.

Als infants, quan anem d'excursió, els fem fer cua per rentar-se les mans abans d'entrar al menjador a dinar o sopar. Els fem rentar la cara i les dents, que vagin nets i polits. En diem hàbits de neteja personal. 

En canvi, sovint, els adults no hi parem atenció. Si aquests hàbits no els tenim ben interioritzats, sovint, es poden descuidar; rentar-se les mans abans i després d'anar al lavabo, de cuinar, per netejar una ferida, en sortir d'un hospital, de netejar alguna eina, .... És allò de... va, tan li fa, no passa res.

Després, hi ha qui exagera, com la meva antiga companya de pis, la italiana, que es rentava les mans cada dos per tres, amb alcohol i tot. Crec que era malatís. Sobretot perquè no era una persona molt neta, polida o endreçada.

Personalment, que tampoc sóc massa neta ni polida, ni em cuido gaire, és d'aquelles coses que me n'adono que cada cop faig més, sobretot des de que tinc gat. Però segur que he de millorar molt, doncs sovint ni s'hi pensa.

ps. Aquest video el van estrenar ahir i l'han fet els professionals del Clínic a través de l'Àrea de comunicació i RSC amb la col·laboració del Cor del Clínic i del Ramon, el seu director i bon amic. D'ell n'he aprés força d'hàbits d'higiene que ni m'havia plantejat. 

Bocins d'abril

★ Un troç de tul, cartolina de colors, floretes seques o acabades de collir. Un retolador bonic, cola d'enganxar, tisores. Gasa de color vi, esmalt transparent, gespa verda i un blanc especial.
★ Escoltar en directe Los colores de una sombra i a sobre, de regal, amb Ramon Rodríguez. Genial. Sobretot, perquè crec que és la meva cançó preferida ara mateix.
★ No parar de ballar.
★ L'altra. El llibre i el club. Una delícia per les emocions.
★ Fer una coca esponjosa i saborosa.
★ El solet.
★ Tocar la sorra de la platja amb els dits dels peus.
★ Històries de la Xina mil·lenària. Espases, màgia, dolor, amor, honor. L'orfe del Clan dels Zhao.
★ Fer amigurumis.
★ El riure i no parar de moure's de la Júlia.
★ Una rosa 2.0
★ El toc de gràcia a un mes estrany: converteix-te en la dona que vols ser.

ps. I quins son els vostres bocins?

Ho sé, tard, tard! què hi farem!!!
Les imatges no es corresponen gaire amb els bocins. Potser es completen. Son imatges del mòbil, les que faig i penjo a instagram, on sóc darrerament més (més ràpid i ho tinc a l'abast en qualsevol moment.)