Balanç 2016

The hunter, RHCP

El 2016 realment ha estat un any trasbalsador. Entre la guerra que ens afusella el cor, la crisi que sembla que s’acabi però que té una llarga ombra,  les morts que s’esdevenen i que ens colpegen, ja sigui a prop o lluny, un procés que sembla que li hagin posat ciment als peus, la mediocritat i deficiència en la gestió municipal que tan eficient i justa havia de ser,  polítics que amb un somriure malèfic ens pronostiquen temps encara més difícils, ... és ben difícil trobar el sol, l’esperança que tot pot millorar. A mi em costa. Però sé que ho he de fer. Sols des del cor podem i la nostra acció dia a dia podem fer-hi alguna cosa, per petita que sigui.

El 2016 ha tingut tres esdeveniments transcendentals, per a mi: el naixement d'en P., deixar el mijac i fer 40 anys. Tots tres han suposat un terrabastall d’emocions dins meu, del qual encara m’estic acostumant, recomponent,  posant a lloc. A hores d’ara, encara necessito temps per saber com és la nova rits, amb aquestes tres variables.

Tinc necessitat d’esborrar, o més aviat, poder deixar de capficar-me en tot allò difícil que ha anat passant aquest any (i que podria explicar però, no tinc ganes). He d’assumir les dificultats que m’envolten, però no quedar-me dins l’espiral de dolor, ressentiment, sobreprotecció o neguit pel què pugui passar (i que sé que tinc tendència a fer-ho, però m'he d'esforçar a no caure-hi). Aquest any m’ha demostrat que el dolor i les coses dolentes ja passen per si soles, que no cal ni estar-les esperant ni buscant. Al contrari, s'ha de buscar les positives.

I si intento treure la part bona, el 2016 té, clarament definit, un gest: el Somriure. El del petit P. , cada instant que et somriu o riu, que et regala, és alè. El somriure immens d’una núvia radiant. I els milions de somriures tímids, íntims, tan de dos.

Al 2017 li demano calma. Tranquil·litat. Pau. En tots els sentits de la paraula i en tots els racons, des de dins del meu cor fins l’altra punta del planeta.

I també vull continuar amb dos aspectes molt íntims meus. El cuidar-me per fora i per dins. I posar colzes per canviar de feina (o millorar la que tinc).

Ps. No he dit res del blog. La veritat és que, no sé ben bé què dir. Hi és. Però no el tinc present. Espero continuar-hi, i continuar-vos veient, llegint, de tant en tant.

El meu temps d'advent

Per algun motiu, aquest any el temps de Nadal se'm resistia. Encara no el volia. Fa un parell de setmanes que tot indica que ja s’acosta, sobretot per les llumetes a tort i dret. I dins meu sols pensava “encara no, no toca. Quan arribi el pont, llavors començaré a pensar en el Nadal”. No em venia de gust i, ara, que ja ha arribat el pont, m'hi ha costat endinsar-m'hi. Fa uns dies no tenia ganes ni pensar com decorar la casa, ni imaginar-me els tiberis de les festes i com ens organitzarem, ni participar en el blog del Calendari d’advent, ni fer la carta als Reis, ni pensar els regals, ni tot allò que es relacionés amb el Nadal. Crec que tinc saturació de pensar. D’anticipar. De les presses per ser el més llest i tenir tots apunt, una competició més de les moltes que vivim dia rere dia. Plena d’immediatesa i superficialitat.

 

El blak Friday, el cyber Monday, la companya de feina que ja té tots els regals, les propostes de sopars amb gent que cada cop tens menys afinitat simplement perquè toca, els anuncis de loteria, anar a concerts de Nadal, el tràfec d’arribar a mil accions col·laboratives com si no existissin durant tot un any o sols haguéssim de ser solidaris per Nadal…. Tot em sembla fred, calculat, a fer de manera instantània, en el moment, no fos cas que deixéssim de fer alguna cosa important del què toca fer o no fóssim prou espavilats per aprofitar ofertes. Ah, no? I tant que ens deixem de fer les coses més importants.

Sempre he dit que a mi m’agrada l’advent, fins i tot més que el Nadal en si mateix. Pensar i fer la postal de Nadal, decorar la casa, comprar-li les boletes de la sort a la mare a la fira de Santa Llúcia, fer les rosquilles de la iaia Esther, pensar detallets que després corre-cuita havia d’acabar, …..

Crec que, darrerament, el ritme de feina frenètic i el munt d’obligacions familiars, els trasllats amunt i avall que es multipliquen fent del cercador d’horaris de Renfe la pàgina que més visito, o les amistats que es distancien per vides cada cop més allunyades (i no especialment, que també, per distàncies físiques), son els motius que m’han fet perdre la noció del que m’agrada del Nadal. També és cert que els dies que vivim fan difícil que puguem sentir-nos contents i alegres quan tot son conflictes, guerres o discussions polítiques.

De vegades, penso que m’agradaria aturar el temps, que tot no passi tan ràpid (els mals moments tampoc? Seria injust que aquests passin ràpid?). Poder ser més conscients del què vivim dia a dia. Potser aquest hauria de ser el sentit de l’advent i del Nadal. 

Què necessito recordar d’aquest any tan dur? Vull intentar recordar els instants de pau i amor, que els he tingut, fins i tot enmig de les tempestes. Un cada dia, un per cada dia del que queda de l’advent, just abans d'anar a dormir. Pot ser pot ser una bona manera d’acostar-me al Nadal? Per mi ho ha estat i el cert és que fa un parell de dies que penso en la postal o en una manera de fer l'arbre. El cert és que els mercats de Nadal o una conversa de sobretaula explicant que els dinars de Nadal ho recomforten tot, també té el seu efecte positiu.

 

Així doncs, preparem-nos, que el Nadal ja s'acosta. 

ps. Benvolgudes amigues del Calendari d'avent. Espero no us sàpiga greu que aquest any no participi, no m'hi veia en cor. I així mateix, que aquest post tampoc. Ha sortit així, sense pensar-hi gaire. Petonets!

Cròniques gatunes V

Dia 2959

Camarades,

Ja ha passat. Espero que tots estigueu bé. Aquestes 48 darreres hores han estat traumàtiques. Ho reconec. Estic esgotat. Necessitaré dies per recuperar-me, aquest cop. I a sobre, a les notícies que mirem parlen amb grans ets i uts de la superlluna, com si fos el millor que ha passat. Que si la il·luminació, la grandaria collonades!! amb el que ens afecta als felins! Que no, que no només és cosa d'homes llop. A nosaltres, la lluna plena ens fa estar més receptius, més inquiets.

Aquest astre que el guia el dimoni m'ha portat de corcoll. Des de diumenge que el neguit s'havia apoderat de mi, els nervis a flor de pell, res em calmava i per molt que miolava, la meva subjecta d'estudi, no m'entenia. I a les nits, ai les nits.

Això sí, he batut el meu propi rècord de salt de llit. Crec que més de dos metres. Supereu això, camarades!

Danys? Dos vòmits, una ungla trencada, una trepitjada a la cua quan no parava de donar voltes al costat de la jefa i un bon cop a la cara quan va tancar el llum per anar a dormir i no vaig veure el marc de la porta.

Però estic recuperat. Algun dia, quan controlem el món, també controlarem la lluna. Mentre tant, esperarem la pròxima lluna plena.

Tot vostre, 

Puck

ps. La foto, del recull de l'Ara

Somiant en records patètics de joventut

Fa uns dies vaig tenir un somni que necessito compartir. Bé, suposo que cada nit somio (això diuen els entesos, que cada nit somiem) però poques vegades me'n recordo i d'aquest, doncs me'n recordo. De fet, durant la primavera passada sí que recordo alguns somnis, i recordo que mirava els sentits que tenen el fet de somiar amb aigua o altres coses, i tot quadrava en els moments que vivia a nivell familiar.

El cas és que en el somni que ens ocupa somiava que estava en un poliesportiu. A dalt de les grades. I un home (com un professor, però que no reconec com al meu profe de gimnàs) em deia que havia de baixar a baix, a la pista, que havia de saltar el poltre. Jo, cagadeta, deia que no. Que no volia. Però no sé perquè, al final, quan ningú esperava, quan tothom ja m’havia donat per impossible, quan em sentia ben avergonyida, baixava.

No recordo si el vaig saltar (durant el somni). Sols que he baixat i que em treia la jaqueta del xandall.

I no identifico gaire gent en el somni, ni companys, ni amics. Sols la presència del Sr. E, tot i que tampoc hi era part en el somni. També el dibuix difuminat d’una amiga però tampoc present en els fets. Suposo que és perquè me'n vaig anar a dormir enfadada amb ell o perquè ens hem distanciat amb ella i em sento culpable.

El cas, però, és que em recorda moments de la meva adolescència, quan se’m donava fatal el gimnàs i en especial saltar al poltre  (de fet, mai el vaig aconseguir saltar). I com intentava no haver-lo de saltar.

La setmana passada vaig estar ben emboirada, com el temps, d’aquells dies que no encertes ni una i en els quals entro en espiral negativa i em costa molt sortir-ne.Alguns dies ja em llevava cansada i amb mal de cap. I vaig, i tinc aquest somni.

Em puc quedar en el malson que significa aquells dies de gimnàs i el fet que no sabia saltar el poltre. O puc agafar-me al senyal que em diu el fet de treure’m, encara que sigui a desgana, el xandall de tàctel i baixar. No sé si estaré en el camí adequat, però per alguna raó, el meu subconscient em diu que he de fer alguna cosa, encara que se’m doni fatal, simplement perquè l’he de fer, com quan havia de saltar el porto. I que és alguna cosa que no m’agrada fer, que se’m dóna molt malament. Però que l’he de fer. Un dels meus malsons.

I interpreto que no sé el resultat. Que pot ser que aquest cop aconsegueixi o no saltar. Doncs no recordo, per res, si he saltat o no. Però si mai vaig aconseguir salar-ho, tindré la confiança per intentar ara el que sigui?

Ps. Per cert, ni idea de com es diu potro en català correcte. Modificat gràcies als comentaris!

I el més surrealista,... xandall de tàctel? Si afortunadament mai en vaig portar!

Les tribus de la ciutat (I): els autobuseros

Cada vegada m’agrada menys agafar el metro. Per moltes raons, però intento evitar-lo tan com puc, fins i tot encara que em resulti un quart d’hora més de temps de trajecte. El fet, doncs, és que cada cop agafo més l’autobús.

I els darrers dies de pluja de la setmana passada he constatat una teoria que fa temps que em ronda pel cap.

Diuen que hi ha tants tipus de persones com persones. Però jo, d’autobuseros, n’identifico dos: els servicials i els malcarats.

Els servicials s’identifiquen ràpidament. Entenen la seva feina com el servei a la ciutadania que és. S’esperen a que la gent pugi sense pressa, es prenen tot el temps perquè la rampa quedi ben posada, et pregunten si fa fred per l’aire acondicionat o si cal obrir la finestra perquè fa massa olor corporal, t’avisen perquè perds uns papers pel carrer quan intentes arribar  la parada, si hi ha bassals a la vorera enlenteixen el pas per no esquitxar els vianants i sobretot, el que més els agraeixo és que t’esperen a la parada si et veuen que arribes corrent a la parada, a vegades fent-te llums perquè no cal que corris que el semàfor està vermell.

I després, hi ha els malcarats. Aquells que ni saluden un bon dia, aquells que agafen els revolts com si fessin un rally, que els importa poc si la rampa pot obrir-se tota o no, i si no, doncs no l’obren i que qui la necessiti esperi el següent bus. I sobretot, son aquells qui quan et veuen córrer per arribar a la parada a agafar el bus, tanquen portes i se’n van, girant la cara cap a l’altra banda per no mirar-te.

No sé dir quin dels dos tipus n’hi ha més. Però jo diria que, afortunadament, els primers. I aquests veus com tenen la seva recompensa: la gent els diu bon dia, bona tarda, bona nit. Els nens els dediquen somriure (i alguns, fins i tot els fan dibuixos) i tot l’autobús es respira un ambient d’amabilitat que s’encomana.

ps. La foto, de fa gairebé un any. La pluja, el trànsit a l'autobús.

Fer-ne 40

He llegit que els 40 son els nous 30. Temps enrere, també havia sentit dir que els 30 eren els nous 20. En fi, suposo que és el fet que a tots ens costa fer-nos grans i ens agrada la idea d’eternitzar la joventut i els bons moments, com si aquests tan sols es poguessin donar en la joventut. 

L’any passat vaig pensar –idealitzar- com volia que fos l’entrada als 40. Volia una gran festa, llums de neó i uns globus d’aquells brillants amb els números ben grans. Estava pletòrica, em sentia contenta, gairebé podria dir plena, i tenia ganes de retornar el que em van donar a les festes dels 30 i dels 35. Però els fets del primer trimestre de l’any em van anar minvant les forces, caient en el pou dels meus malsons i misèries, ofegada per un munt de tasques, obligacions que em saturaven, relliscant en els meus defectes que no em deixen encarar reptes. I ser-ne conscient, alhora, em turmentava encara més.  I la celebració va ser a mig gas, doncs no tenia esma per gaire. A més, em vaig assabentar que els globus d’heli brillants son altament contaminants i de difícil destrucció mediambiental, i vaig renunciar a ells.

Aquests mesos, des abans del maig que va ser quan vaig fer els 40 (i sobretot l'agost, un mes que no m'agrada gens), he caigut en els meus inferns, al costat fosc de l’existència. I m’he cremat, eh! O, si segueixo amb la metàfora del pou, podria dir que m’he enfangat. Discussions, males cares, distància, abandó, plor, avorriment, insomni,…. vaja, un panorama que no convida massa a seguir-me o estar al costat. Crec que m’he enfadat (demostrant-ho o no) gairebé amb tothom, però no hi he pogut fer res més. Molt del què m'envoltava em semblava lleig i dolent. Per sort, hi ha qui conscient o inconscientment ha tingut molta paciència .

I com és evident, aquest estat d’ànim i realitat que vivia no em permetia gaudir de les coses bones que passaven al meu voltant. Les veia passar, hi participava amb el millor dels somriures possibles, però implicant-me el mínim o sense emocionar-me de les petites coses com m’agrada ser. Em movia per no decepcionar i intentava gaudir dels petits instants de pau. Però tota jo era un caos que no arribava enlloc i no feia res bé.

El cas és que no sé com, he vist la claror en aquest pou ple de merda i mal olor, de misèries i pors i m’he agafat a una corda prima per sortir-ne. Bé, si que sé com. Esforçant-m’hi. Molt que m’hi he esforçat. Intentant no deixar de participar d’activitats (per bé que alguns cops m’he arronsat a darrer moment o, en d’altres, arrossegava la mandra de sortir als peus), recuperar bons hàbits oblidats o mai aconseguits, recuperant velles aficions que se’m posaven bé, i, sobretot, escoltant les paraules i notant l'escalfor de l'abraçada en converses fàcils amb qui m’estima, veure el somriure innocent de qui és feliç perquè l’agafes a braços o rebre un whatsapp just en el moment indicat. La força. La força de l’amor.

Si enumerés els problemes familiars potser us semblaria massa dramàtic el fet com els he viscut. Segurament, molts diríeu que hi ha qui té problemes més greus i els afronta d’una altra manera. I potser és cert, o potser no i si que han estat greus. El cas és que aquest cop no he pogut posar-me els problemes a l’esquena i fer com si res. Evidentment, davant els problemes tirava, no he deixat d'anar a treballar, ni de participar en la meva vida social però en els àmbits més íntims i personals, sento que he defallit. I m’he de fustigar per haver-me sentit així?  Ho he fet – matxacar-me és marca de la casa- i això encara m’ha portat més endins del pou. Per tant: res de culpabilitat. Ho sento, sóc: complexa, exigent, insegura i completament emotiva. I cadascú se sap les seves coses i les seves raons. I pel què sigui, aquest cop, m’ha costat molt. I a qui no li agradi, que no miri, que marxi, si no ho ha fet ja.

És la tardor que tant m’agrada: arriba el fred (i espero que es quedi), les fulles que cauen, els colors càlids de les muntanyes, la fresca a la cara, la verema, els nous horaris, la vida que es posa a ritme.... tot, en mi, recomença. 

Els 40 també. Recomença una nova època. Amb canvis, amb distàncies que ja no fan mal, amistats que s’han tornat desconeguts, però també amb retrobaments o acostaments, persones noves que t’aporten nous punts de vista. Tancant etapes definitivament, actuant en reptes estètics que s’han convertit en necessitats de salut, noves motivacions i així, ara ja si que si: ser la dona que vull ser. Sense posposar-ho més.

ps. Bé, els problemes de salut o temes de casa no s'han solucionat del tot, continuen sortint cosetes, i sortiran, espero aprendre a viure-ho millor. 
La foto, de la celebració familiar dels 40. Vam anar a Els pescadors, un lloc que volia anar feia molt de temps. 

La força que fa tirar endavant

“Va, Joan, hem d’animar ben fort. Pica amb les mans i crida ben fort, que el castell no pot caure”

I vam picar, i vam esperonar i vam animar. I com a mínim, almenys per tres cops durant el matí, la força del públic i dels castellers de les altres colles, va empènyer a seguir fent força per descarregar el castell i no fer llenya. 

I l’aplaudiment per aconseguir que el castell s’hagués desmuntat heroicament van ser els més sentits i honorats, fins i tot més que quan les colles carregaven les bèsties.

I aquests moments que m’ericen la pell, tant si és en concurs com si és a plaça, són els que compten, quan el color de la camisa deixa de ser important. Quan la gent fem pinya i ens ajudem.

I m’emociona no només quan passa en el món casteller.

Pd.  Aquesta és la mini crònica de la meva primera diada de concurs de castells. Perquè parlar de castells no en sé gaire, però si el que vaig viure. I aquesta crònica no surt ni als diaris ni televisions, ni xarxes socials, on sols es parla de vencedors i vençuts, de castells històrics, o de mal guanyar i mal perdre.

I sí, una de les dues colles amb les que anava, va guanyar. I va guanyar perquè en un altre castell no es va arribar a fer l’aleta. I això entristeix (o més que entristir et fa sentir malament) perquè mai vull que caigui un castell. Mai. Però també sé que per fer aquell castell és necessari molt més que pit i collons, i a vegades l'ànsia de guanyar no s'ho val. I perquè també hi ha ganes que guanyi la vella, però que sigui a la propera.

I sí, quan els verds van desmuntar el 4d10fm, vaig embogir. Inevitable.

Altra cosa és que si el món casteller pot treure el millor de la gent, el concurs de castells també fa sortir el pitjor. Enveja, supèrbia,... i quan ho vius en directe, quan sents el mal rotllo d’alguns sense venir en compte i a sobre després es ven de manera ben diferent als mitjans, sap encara més greu.

I aquesta és la meva manera de tornar al blog. Tenia un altre post escrit, però,.... torna la rits, aquella que escriu a raig el que viu. I aquell post trenat de tornada, potser algun dia el penjo. O potser no.

La foto, la única que vaig fer, doncs m'agrada més mirar els castells que fer fotos. Per això, ja n'hi ha de ben bones aquí.

Blog en guaret

ps. Sí, les mini-vacances blogaires s'estan allargant molt. En sóc conscient. Però el blog necessita descans. Renéixer en força. Ja he tingut un parell d'idees, però si no m'hi he posat, segurament és que encara no és el moment de tornar.

Desitjo que estigueu bé i que la calor no us faci molt la guitza! Jo, només desitjo que arribi la tardor!

Mentre, una cançó que he descobert recentment, de la Miley Cyrus!!! si, si.... una versió de Dolly Parton. Però pura força.

Mini-vacances

Enfonsada en les meves pròpies misèries, no ho havia sabut apreciar com cal: estic de vacances!

Sols una setmana, però quina setmana! La darrera setmana de la dècada de la trentena. Això si que és acomiadar la dècada com cal. I ho faré! ja m'he cansat d'estar enfadada i trista.

Per tant, posem-nos a ballar!

ps. El més curiós és que ahir, en descobrir aquesta cançó i ballar sense ni adonar-me, em vaig fer una distensió muscular que em fa coixejar!!! jajajjaja, una iaia, ja ho veig!!!! Em faig gran!!!!

Maig

Passar un cap de setmana amb amigues que fa temps que no veus.

El neguit de com anirà un cap de setmana amb gent amb qui has conviscut poc. Totes amb la parella i nens petits. Adonar-te que, per molt que pensis, hi ha tòpics que es compleixen: només parlen de criatures.

Desconnectar-te.

No desconnectar. Dels problemes de la família, l’agenda de la setmana següent, el munt d’esdeveniments desbordants en tots els sentits.

Tristesa per qui no ha vingut. Solitud a l’única habitació sense dutxa.

Matxacar-se per prendre malament les decisions, en rampells, quan sé que així, mostro la meva pitjor versió de mi mateixa. Malament. Fent mal, fent-me mal.

Espiral de malentesos amb diversa gent, retrets que em fan, dolor que se’m clava a l’estómac. Pensava, em deia, que jo retreia als altres. I en canvi, he d’entomar els retrets sense més?

Estar massa capficada en mi, en mi, en mi.

Sentir el xiuxiueig de la pluja que cau suau, el fresca que t’acaricia els pòmuls i l’escalfor del coll tapat pel fulard.

Escoltar el cant dels ocells en la primavera.

Arrencar farigola florida. L’aroma del camp que tant estimo.

Acabar el llibre de lectura del club amb un batibull d’emocions a la panxa que no sé digerir.

Sopar truita de patates deliciosa.

Escollir bé els vins.

Descobrir per molt que passin els anys, vint, hi ha amistats que ho sobreviuen tot.

Hi ha caps de setmana que simplement són. El reflex dels dies que visc. Que visc.

ps. Potser podria semblar una versió reduïda dels bocins. Ja gairebé no els recordo.

Dies

No tinc paraules. Ni belles, ni boniques. Tampoc en tinc de tristes, amargues o doloroses.

La vida és una tragicomèdia, ja ho diuen els savis, els que saben escriure, els que saben posar una paraula a cada emoció.

I a mi, darrerament, les emocions em desborden.

I també em reboten. Tinc com una pantalla que ja no pot assumir res, no deixa passar més enllà del que visc a prop.

Tant, que ni puc llegir, ni puc endinsar-me dins d’una obra de teatre, ni escriure una paraula, ni fer una fotografia, ni escoltar alguna cançó. Tot ho veig lluny, ho sento lluny. Em podria fer mal.

La dolçor d’una maneta tendra i petita. El salat d’una llàgrima vessada.

Tot junt.

I jo enmig.

Fent-me responsable. Cagant-la amb seguretat insegura una i una altra vegada, quan el que vols és ajudar. Sense saber, sense entendre.

Fent un crit en el moment menys adequat.

Són tantes coses les que em passen pel cap. I cap sé com explicar. Fa dies que intento escriure-les. Però ho acabo esborrant tot.

Ser tieta és fabulós. Meravellós. El regal de la vida. La tendresa i delicadesa feta realitat. Un amor bonic i sincer.

Veure, sentir, la teva germana trista, simplement és una merda. Una merda molt gran.

Hi ha famílies que sempre tenen entrebancs. M’agradava pensar que naltres ja no. Però darrerament, no tenim un dia de pau.

Tot s’amuntega com una pila de roba quan la rentadora s’espatlla. Aviam si recuperem la maquinària i va rodant. Netejar pors, tristors, dubtes, problemes.

Per sort, una abraçada, una carícia, fins i tot una esbroncada en el moment adequat, em posa a lloc.

Una mica de pau, de distància, un somriure que en el fons no em reconforta si no més aviat em fa sentir culpable.

No puc no fer la meva vida. Però que n’és de dur tot plegat. 

La meva vida també són ells dos i voldria estar les vint-i-quatre hores del dia  segura que estan bé.

Però no pot ser.

Potser, al final, si que m’han sortit algunes paraules.

Potser ja surt el sol i tot es va posant a lloc. Tan debò.

De moment, el dia és més llarg.

Ps. I mentre tant, enmig de tot, fantasmes que fan el fantasma, que reapareixen on menys t’ho esperes i estàs preparada, cuines que no funcionen, atemptats que sacsegen l’entorn, ferides obertes que no acaben de cicatritzar, hores de feina que s’acumulen i la pols primaveral que et fa esternudar.

Tinc tantes ganes de poder escriure, amb un somriure, l’aventura del dia del part! Espero que sigui d’aquí ben poc. Voldrà dir que tot es va arreglant.

RC: La curació del cec

-Però què fas!!!! Per què el crides i l'ajudes? És un cec, un captaire, o un immigrant, o un refugiat, o un dropo. No té feina, ni casa, ves a saber què ha fet per trobar-se així. Per què l'has d'ajudar a ell? No és com nosaltres. Vine, segueix el camí de la nostra ciutat, deixa'l estar.

- Quina barra que tens! Li dius que s'aixequi i s'apropi a tu. No veus que no pot ni posar-se dempeus! Deixa'l estar, no podrà fer res, aquest home!!!! I ara l'abraces???? Que t'embrutes!!!!!!!

- No ho havia vist mai! L'ajudes!!!! Si tothom sempre m'ha dit que no m'hi apropi. Si l'ajudes i se'n surt, et creuré. I jo també n'ajudaré a d'altres.

ps. La meva aportació als Relats conjunts d'aquest mes. Espero que us agradi.

Per cert, MC 10, 46-52.

Vuit

Somewhere only we know, Keane.

Tot va començar per l'empenta d'una ma amiga. I la necessitat d'expressar-me, de dir, moltes de les emocions que amb prou feina em xiuxiuejava a mi mateixa.  I així va ser com un quatre de febrer de fa vuit anys naixia aquest petit espai.

Qui m'ho hagués dit. Han passat tantes coses. La meva ànima ha crescut tant gràcies a aquest petit espai, en tants sentits. Segurament pot semblar un tòpic, unes paraules sense fons. I no és així. La complicitat i la companyonia amb cadascuna de les personetes que heu anat passant per aquí és ben gran. Perquè negar-ho, amb algunes més que amb d'altres, però és el més normal, no?

I si, el blog m'ha ajudat a obrir-me, a ser més jo i a créixer i canviar. Moltíssimes gràcies! En molts moments la il·lusió en arribar a casa i obrir el mail o repassar els posts, o participar de les propostes, era un gran alicient. En d'altres, la llum dins dels dies foscos. 

I avui fa vuit anys. Potser ara hi sóc menys. Ja no tinc el blog tant al cap. Però sempre serà un espai ben especial, xino-xano, fent camí plegats en això que en diem viure. I que així continuï!

Una abraçada i un petó ben gran!

ps. Fa un any, la Carme em va proposar que per avui fes el post 888. Al principi m'hi vaig escarressar, però no ho he aconseguit. Per això, tot i que faci molt, volia que el post d'aniversari fos d'una altra de les seves propostes. Potser no li he pogut dedicar el temps que volia, he tingut la mare a l'hospital i he anat de bòlid. Però no volia deixar de celebrar el vuitè aniversari del blog.

Busca-raons

IEC. Busca-raons: persona inclinada a cercar motius de discussió, de disputa.

Segur que més d'un cop heu dit la frase "aquest és un busca-raons", de manera despectiva cap a gent conflictiva amb qui sols es discuteix, estan enfadats constantment i tot els sembla malament. Aquelles persones que porten mala maror a l'ambient. I de les que cal defugir.

Avui he estat busca-raons. A primera hora del matí. En un tema que ni em venia ni m'anava però que per diferents motius, em feia bullir la sang. I com sempre em passa, quan m'enfado i deixo anar tota la ràbia, perdo les raons. La tenia, la raó, però tampoc tocava, no era ni el moment, ni la persona, per molt que cregui que ni els procediments són poc àgils i que sempre hi ha una part d'aquelles que entorpeixen més del necessari quan les coses podrien ser més fàcils. I per suposat, les històries polítiques per no deixar dormir. Fins i tot ara.

Però no tocava. I he estat una busca-raons. Per sort, no he anat a més, i després de la discussió he pensat que no calia seguir donant-li voltes ni fer-ne safareig amb qui pot fer mal. I llavors, han començat els remordiments.

Abans de fer el sopar, hi he tornat. D'una gracieta sense gràcia per whatsapp, l'he tornat. Semblava que buscava brega. Per sort, les dues parts hem fet l'ós. Ens hem amagat al cau i hem deixat la conversa. Millor perquè no tenia gens d'importància. 

I ara em pregunto si ho faig sovint. Si sóc una busca-raons. Crec que no. No m'agraden les discussions, no sóc de violència verbal, ni de barallar-me. A la feina, vaig sovint a la meva. Però sé que espero massa dels altres. Sóc exigent, massa amb mi mateixa i molt amb els altres. I darrerament, ho expresso. I com que em costa, no ho faig de la millor manera.

Per això crec que, malgrat darrerament discuteixi, no sóc una busca-raons. Llavors he pensat perquè m'ha passat. I si, hi havia raons. Cansament, estrès laboral, el munt de feina i les poques hores quan en canvi hi ha qui es rasca la panxa, les preocupacions familiars, els agobios de l'entitat.... en fi, res de nou, però molt que s'acumula i ha de sortir.

Això em fa pensar en els busca-raons per sistema. Aquells que sempre busquen tenir la raó, que s'enfaden amb tothom, gent fosca i de qui fuges. Segurament també tenen les seves raons per actuar així. I defugint-los, crec que no s'arregla res, al contrari, encara estaran més enfadats. Tot i que no és fàcil, eh!

ps. He pensat molt si m'he de disculpar o no. Però crec que la disculpa per sistema tampoc serveix en aquest cas. Més aviat tenir-ho apuntat per quan em torni a bullir la sang, pensar bé si cal o no.

Aiguabarreig

Use somebody, Kings og leon

Aquest inici de 2016 està essent trepidant. Hi ha tants esdeveniments, tantes activitats, tantes ganes de tant, tant de tot, que costa aturar-se.

Fa dies tenia pensat un post en relació amb la voràgine d'esdeveniments que van tenir a principis d'any. Les nits de festa que es repetien una darrera de l'altre, els dinars, les presentacions, ... i com em sentia que ja no tenia 20 anys, si no més aviat el doblava. Però que aguantava "el tirón". Però va passar.

Fa menys dies, tenia pensat un post en relació amb tots els esdeveniments polítics. Fins i tot, ho vinculava tot a una visió femenina. Però son tantes les notícies, tantes les posicions a comentar,els articles molt més professionals, tantes les inconguències, els replantejaments personals, els matxaques a posicions polítiques i pensaments propis, que m'esgota. Estic esgotada.

Ara, hauria d'explicar que a principis d'any vaig decidir només posar-me dos reptes: cuidar-me a nivell físic i reprendre temes posar-me les piles a nivell formatiu. Però també que la placa del peu em fa la guitza i que és un bon moment per treure-me-la. Que ma germana encara no ha parit, la mare estabilitzada i que tot estava en ordre. Com? un acudit? aquesta darrera setmana tot s'ha precipitat! I tot se m'amuntega fent de l'agenda un trencaclosques. Els pares es volen fer la cuina la mateixa setmana que a mi m'operen, a la mare li han de fer una petita intervenció, però intervenció...... i massa dies de festa a la feina.

Els dies passen. L'hivern que no sembla hivern, també. Els dies es fan llargs, però a mi em falten hores. Disfruto i maleeixo la feina per parts iguals. Prenc decisions que no sé si explico bé, però que més enllà d'ideals hi ha raonaments, que potser no agraden a tots, però que son els meus.

El Sr. E és lluny. No tan lluny, però el dia a dia, el sento lluny. El necessito més a prop. I les necessitats pròpies no han de ser el vinculant en una relació. Ho sé. I anem fent. A petits passos a la nostra mida. I m'encanta. Però el trobo a faltar en dies com avui.

I per què?

Perquè avui, per fi, he tingut una tarda per mi. Per arribar a casa, fer feina de casa, posar-me una peli i planxar. I m'he trencat. No us ha passat mai, que quan t'atures, et desfàs? Potser per això la gent no s'atura mai i sols fa, fa, fa. Ha estat una intimitat compartida per la mare després de dinar. Primer l'he entomat i tractat com res. Però a casa, m'ha trencat. Perquè m'ha desfet fantasmes del passat, perquè m'ha demostrat debilitats dels pares, perquè em demana ser forta i adulta. I perquè tot el que sóc i com sóc hi té a veure.

I alhora, em sento molt millor. Per fi he plorat. Portava massa dies sense poder-me deixar anar. Feu-ho, sincerament, reconforta. Segur que avui dormo del tirón.

ps. Per aquest any vull fer títols amb una sola paraula. Paraules diferents que descriguin la voluntat del post. Difícil, eh! però a post per mes, bé s'ho val!

No se m'escapa que aquesta setmana va ser el blue monday. potser per a mi, blue thursday, sempre m'agrada anar contracorrent.

Mai he estat massa de David Bowie, no no negaré, però la cançó del lateral és especial per força motius, tants que aquest any, quan em plantejava si anar al concert de Coldplay deia que no, que hi ha d'altres especials, i un d'ells era molt difícil, ara ja impossible.

2016

Kiss me, Sixpence none the richer.

"El soroll d'un petó no és tan ensordidor com el d'un canó, però el seu ressó dura molt més" Oliver Wendell Holmes. 

Cita al fotomosaic "El món neix a cada besada", de Joan Fontcuberta. Barcelona amb el Tricentenari.

Per molts petons al 2016! Molt bon any nou!!!!