Cita literària

"- Les nostres vides estan determinades per un munt de contingències -li vaig dir, intentant ser tan breu com vaig poder-, i cada dia lluitem contra aquestes eventualitats i aquests accidents per mantenir el nostre equilibri. Fa dos anys, per raons tant personals com filosòfiques, vaig decidir deixar de lluitar. No va ser perquè em volgués matar, no cregui, sinó perquè vaig pensar que abandonant-me al caos del món, el món m'acabaria revelant alguna harmonia secreta, alguna forma o algun patró que m'ajudarien a arribar al fons de mi mateix. La idea era acceptar les coses tal com venien, deixar-se portar pel flux de l'univers. No es pot dir que me'n sortís gaire. Vaig fracassar miserablement, de fet. Però el fracàs no desvirtua la noblesa de l'intent. Potser vaig estar a punt de morir, però tanmateix penso que gràcies a això sóc una persona millor."

ps. M'ha atrapat. Aquest llibre, El Palau de la lluna, em fascina. Em fa pensar, en tot el que visc, en tot el que actuo. No ens podem abandonar i si ho hem fet i fracassat, no passa res, cal tornar a posar-se en marxa.

ps2. Aquest post, aquesta carta llegida en una cassolada, diu tantes coses! Mosso indignat, mosso que condemna l'actuació de divendres. I mosso amb por, segurament jo també la tindria, no ha de ser gens fàcil, però potser ha arribat l'hora que siguin valents.

Com m'agradaria

“I tu, com estàs?”

“És clar que ha de guanyar el Barça que estimes. I tot anirà bé. Ja veuràs, ha de ser així, que guanyi el Barça i tot vagi bé. D'altra manera no pot ser”

Hi ha dies que m'agradaria no ser com sóc. Que m'agradaria no viure tan intesament les coses. No ser tan passional amb el què crec. Perquè em perdo, em perden les maneres. M'agradaria saber tenir un discurs net, seré i convincent, però la inseguretat i la timidesa sempre em venç. M'agradaria posar seny i reflexió al què m'envolta però no sempre ho aconsegueixo.

Un pot tenir una idea, un pensament i seguir la seva vida de la manera més racional i coherent possible. M'agradaria que les coses que em passen, les que visc i sento no em condicionéssin tant, poder-les canalitzar i racionalitzar. Però no ho sé fer. Mai n'he aprés. Sempre em poden, les emocions em poden.

M'agradaria no preocupar-me tant. Poder viure més plàcidament. Però suposo que intentar ser conseqüent amb el que es pensa no és fàcil. I sovint no ho sóc. Però m'agrada pensar que ho intento.

ps. ahir el Barça va guanyar. Em vaig alegrar, però no ho vaig viure apassionadament com altres vegades, com hagués volgut sentir el gran partit que van fer. Patia. Pel tot el que he viscut i sentit els darrers dies. I em va condicionar.

Va haver alderulls. Però com em van dir a mig partit, va anar bé, només així s'ha aconsguit donar una llicó. Pl. Catalunya va ser una lliçó i ara alguns mitjans comencen a fer justícia explicant com es viu dins la plaça. Potser és que hi ha coses que comencen a canviar.

Per més que desallotgin...

Això, per més que vulguin, ja no s'atura.
Davant de tot, serenor.

Tota una poetessa

Espero que us agradi.
Un munt de coses. El text, la poetessa i tot el que els envolta. Un somriure gegant.
No és un futur, és present.

Un somriure d'orella a orella

Porto tres dies pensant el post. Però encara no tinc paraules i tot el que escric em sembla poc digne o bonic. Només tinc un somriure permanent, com si estigués enamorada.

És que no sé per on començar. I no sé què dir.

Només puc somriure.

I penso i recordo el que he viscut els darrers dies i m'emociono. Encara no aconsegueixo deixar anar una llàgrima (que cauran, tard o d'hora cauran i aquest cop seran de felicitat). Però repeteixo, només faig que somriure.

És com si m'haguéssin injectat botox a la mandíbul·la i no pogués articular altra facció, només un somriure permanent.

A la feina riuen, faig bromes i tot, i això feia temps que no passava!

Potser sí que estic enamorada. Enamorada dels meus amics, me'ls estimo tant i els ho demostro tan poc. Jo que sempre em queixo de tot, sóc tan afortunada. No entenc com és que fan el què fan, però em cuiden i em porten sempre del braçet. I aquesta vegada,... és que aquesta vegada encara no sé com descriure-ho. Voldria dir tantes coses, però no em surten, estan encongides a l'estòmac i no volen sortir. O si, en forma de rialles exagerades.

És que és clar, és tan bèstia tot plegat. Divendres mentre m'invaïa la nostàlgia revolucionària, rebia un sms “comença el joc. Quan surtis de la feina, no passis pel super i ves a casa. Posa damunt del llit, roba per un finde fora de casa”. I ja era incapaç de res.

El joc, que per a ells havia començat uns mesos enrere, seria increïble. Em punxen i encara no m'ho crec. Un cap de setmana a Paris per celebrar el meu aniversari, un somni de somiatruites fet realitat, un regal immens. Fer 35 anys no era gens fàcil i portava una temporada força baixa, potser masses coses darrerament. Però ara, ara estic convençuda que és l'auguri de molt bones que ens han de venir a tots plegats.

Les sorpreses, els riures i somriures, tot rodat i controlat, les bones notícies i el marc incomparable. Dormir en unes golfes bohèmies, sopar i prendre copes al encantador Le Marais, pujar, per fi, a veure les gàrgoles, caminar, passejar, pujar a peu la Torre Eiffel. Que et facin passar vergonya quan el capità de l'avió et felicita, ballar can-can, passejar per Mont-matre, menjar crêpes, veure el Senna i Paris a la primavera. Tots els riures i aventuretes que han passat muntant el viatge i els meus canvis de plans o masses activitats que ha fet anar una mica de corcoll a un munt de gent.

Moltes gràcies. Només sé dir això. Us estimo molt.

ps. I de fet, donar les gràcies aquí també té sentit, perquè sé que llegiu això encara que no comenteu, passeu en silenci, i és que encara que ho havia explicat alguna vegada, va ser al blog on vaig dir aquest somni de fa temps. I moltes gràcies als qui els heu ajudat (que també llegiu això) amb complicitat i esforç.

Bé, finalment, m'ha caigut alguna llàgrima.

El que va ser una mini revolució

Eren finals dels 90 (i això no és una cançó de Mishima) i jo estava completament perduda. Els estudis no m’agradaven, no trobava el meu lloc enlloc i no sabia cap on tirar. Feia pràctiques en una assessoria i cobrava 10.000 pessetes al mes per anar amunt i avall. Vaig plegar i com que necessitava diners, vaig començar a treballar cuidant nadons. Em donava diners, però encara em va eternitzar més els estudis.

La primavera de 2002, quan se m’acabava el cangur que feia, vaig trobar un anunci al tauler de la universitat per fer unes pràctiques a una àrea jurídica d’una administració que m’era molt propera per la meva vivència personal. Un somni. I a més, resulta que la cap era la cap que tenia llavors. I vaig fer les pràctiques.

Era gener del 2003 i se m’acabaven les pràctiques i se’m van quedar en contracte d’obra i servei, en un “xiringuito” muntat que tenia el govern de llavors per poder col·locar persones a dit. I així vaig estar.

Tenia molt clar que em podien fer fora d’un dia per l’altre, però van ser temps molt bons. Treballava de lo meu, en un àmbit molt proper i, a sobre amb gent molt maca. I intentava aprofitar-ho al màxim. Els amics es començaven a independitzar, però jo no podia permetre-m’ho, massa inestabilitat.

Érem uns 40 llargs en la mateixa situació. I amb el temps, s’anava pensant en els drets laborals que teníem. Uns quants es van començar a organitzar, ja que cap sindicat ens representava i la situació laboral era molt complexa, però jo no en volia saber gaire. Fins que va arribar el primer canvi i els que van aterrar volien desfer-se d’aquella “patata calenta”. Va arribar una primera proposta d’acomiadaments, uns 15 o 16, entre els quals (encara que mai m’ho van arribar a dir) estava jo doncs era la darrera de l’àrea en arribar. Però un cap va moure una altra persona de l’àrea i jo em vaig quedar. Es van moure i pensar moltes coses i finalment, només es van fer fora dues persones, entre elles un amic i d’una manera tan bèstia que ens donava peu a pensar que la direcció ens podia fer molt de mal.

Així doncs, ens vam començar a organitzar per reclamar els nostres drets. Persones completament diferents, amb maneres de pensar i de fer diferents, però totes unides. Recordo les primeres assemblees, com em costava defensar la meva postura, sobretot davant gent que arrossegava molta gent, amb discurs i empemta. Mentre, intentàvem treballar i estàvem enmig d’una batalla que ens superava en escreix, una batalla política.

Així, va arribar el 10 de març de 2006 i es van acomiadar 4 persones. Quatre acomiadaments improcedents, per diferents motius. Dos d’elles, dels nostres, dels que ens organitzàvem. I podíem jugar en un terreny perillós, un terreny polític i una relliscada inoportuna va fer que tinguéssim un as, un as que va portar de corcoll a alts càrrecs, que va fer que ens reuníssim, que ens escoltéssim i sortíssim als mitjans.

Van ser dies molt intensos. Dies de reunions, de càbales, de plors i nervis. Vam aconseguir que dues de les quatre persones fossin readmeses i ja no teníem qui ens aturés. Volíem que ens fessin indefinits, que es reorganitzés la casa i que ens milloressin les condicions de treball. Enmig, els nostres caps van marxar i un nou color es va assentar en transició.

Personalment va ser el moment més dur. Portava un any desplaçada de la meva àrea de treball i no se sabia si en la nova organització hi tindria cabuda. I amb això van jugar. Per no negociar altres millores, van dir que hi havia persones a qui no sabien si fer indefinides. Va ser el darrer pal.

El setembre de 2006 signàvem les modificacions contractuals. Un any més tard, entrava en marxa la nova organització i el 2008 es feien les primeres eleccions sindicals, on vam entrar ja com a secció sindical.

L’any passat es va renegociar un nou conveni, que reflectia moltes millores, que recollia totes les situacions. Quan gairebé ja estava tot pactat, va arribar l’anunci de les retallades i es va congelar tot (i els sous ens els van abaixar).

Dels que vam començar, ja en quedem poquets i les nostres vides han anat canviant. Ja no som joves, molts tenen família i el cansament de la feina desencoratja. A més, les diferències es van marcant i els interessos canviant. Però alguna cosa queda, encara es lluita i es tenen clares coses que no han de tornar a passar.

I si vam aconseguir alguna cosa, per mínima que sembli, va ser perquè estàvem units. Perquè confiàvem els uns amb els altres, sobretot perquè al capdavant teníem gent que valia molt, professional i personalment, que van donar la cara per tots i no es va arronsar.

Aquests dies recordo tot allò i crec que alguna cosa encara es pot fer. D'aquells temps va quedar la meva consciència de classe treballadora i l'esperança que si que es pot canviar.

Indigna't

Indigna’t, rebel·la’t, aixeca’t i crida.
Fa massa temps que tot es podreix i tots semblàvem adormits.
Haurà arribat l’hora?
Jo encara dubto, no sé si servirà de res, és el meu gran temor. Però de moment, està clar: Indigna’t i surt de casa. Firma o digues la teva, fes sonar la cassola. Però que ens sentin, que estem cansats de polítics de pa sucat amb oli.

A l'espera de saber ben bé els reclams, l'únic que puc dir és que com a mínim s'ha despertat.

Perquè tant que m’he queixat de la societat adormida, aburgesada que no movem ni un dit. Ara és el moment de demostrar que no és pas veritat. Que encara queda sang a les venes.

Pels joves i els adults a l’atur. Pels jubilats que van patir fam i que ara en tornen a patir amb pensions irrisòries i no gaires ajuts, mentre d’altres s’afarten gràcies a aprofitar-se dels més dèbils. Pels que ens costa arribar a final de mes, pels qui volen formar una família. Pels qui patim a la feina, pels qui malviuen i busquen un futur millor estrellant-se cada dia.
I és cosa de tots. Dels joves que son els que tenen força i somnis, però també de tots els qui cada dia intentem viure.

Cal fer sonar les cassoles.

ps. Aquest vespre parlava amb uns companys de canvi de model de societat. Si és viable o no. Alemnys tornem a plantejar-nos coses. I mentre tant, la Junta electoral.... facin el què facin això ja no es pot aturar. no pot passar com el juliol i la manifestació sobre la dignitat catalana, que ha quedat en un no res.

Llàgrima

Quan veig algú plorant pel carrer sempre em sento estranya. Com si les seves llàgrimes em mullésin l'ànima i la seva tristesa fos també meva.

Potser per la tendència pròpia d'estar més aviat trista encara que dibuixi somriures forçats o no, simplement de passar el dia.

I sempre penso, per què ploraran? Per qui ploraran? Per amor? No hi ha altre motiu millor. Per un amor sentimental que es trenca o que no és correspost. Per l'amor incondicional dels pares amb qui et discuteixes constantment. Per l'amor d'un amic amb qui t'has discutit; d'un que s'ha anat. Per la mort dels que estimes. Pels qui estan lluny, pels qui enyores. Estimar és el millor que tenim i en el fons és molt gran plorar per l'amor dels qui estimes.

Però el cert és que es pot plorar per mil i una cosa diferents. Per un mal d'esquena, per un acomiadament. Per un examen que ha anat malament o un somni esquinçat pel dia a dia.... Mil plors i cap igual. I el mateix silenci.

Hi ha qui plora desconsoladament. Hi ha qui es retreu de plorar. Hi ha qui deseguida és un mar de llàgrimes per qualsevol cosa i en canvi, com em passa a mi, hi ha qui en deixar anar una llàgrima, ja és un petit descans.

Avui, plorava mentre caminava sense esma i una nena se m'ha quedat mirant. I m'ha somrigut tímida i dolçament. I el seu somriure ha estat un gran recomfort.

ps. M'agrada molt la paraula “plor”. Amb l'o tancada, a la gironina. No sé perquè, però la fa molt més dolça.

La màgia de Paris

Per què sempre ho fem? Per què uns quants ens entestem en pensar que temps enrere estàvem millor? Que les coses anàven millor i eren més fàcils i divertides. És com si ens neguéssim a viure el que tenim, el que ens passa i que pot ser meravellós. Encara que no ho sembli. Però és el que tenim i el que avança, faci sol o plogui.

És més, viure en el passat, pot fer que ens perdem parts del present (o no, que no passi res al present, però que tampoc ho veiem).

Per què ens entestem en pensar en les decisions que vam prendre malament? Encara que només siguin decisions i per això ja signifiqui algo, queden com lloses que entorpeixen l'avançar. I ens fan esclaus i porucs en els nostres dies.

Per què sovint pensem que no tenim una altra oportunitat d'esmenar allò que no vam fer? Potser pensar que es pot acomplir allò que ens vam proposar és massa feixuc i fa vertígen.

Però el cert és que cada moment de les nostres vides té les seves coses bones i les seves dolentes. I et pots trobar gent meravellosa, de qui aprendre o sorprendre't cada dia. Fer camí plegats, i si cal, trobar-se algun rinoceront.

ps. Mentre esperava els amics per entrar al cinema, en surten uns coneguts. Extasiats per la pel·lícula que han vist ens fan somriure. Sense saber què vaig a veure sé que m'agradarà. Només que passi a Paris ja l'omple de romanticisme. I si, com deia aquest conegut, torna el millor Allen. I encara que no sigui una opinió compartida amb els companys de peli, m'ha agradat de principi a fi, m'ha fet somriure, donar alegria i veure que no sóc pas la única que viu de fantasia.

Tots els actors i actrius ho fan fantàsticament bé, i llàstima que no conegués tots els personatges que surten. Adrien Brody, simplement, genial i què guapa és la Marion Cotillard.

La mosca de la son

És com si m'hagués picat la mosca de la son. Però el fet és que tot i la calor d'aquesta setmana, encara no hi ha mosques (si algun mosquit, que per sort el Puck caça), i malauradament tampoc he pogut viatjar a algun dels països exòtics on hi hagi mosques de la son (n'hi ha de veritat o sols és una dita?).

Peró sí, és talment com si m'hagués picat una mosca de la son. M'adormo a cada moment. Els darrers tres dies crec que he dormit més hores que els darrers tres mesos. He anat a dormir ben d'hora, m'he adormit als matins (bé, això em passa molt sovint, els matins no és el meu millor moment). He fet migdiades quan no en faig mai i just ara tornava de Girona adormint-me al cotxe.

Diuen que el cos és savi i sort que és així, doncs la veritat és que no el cuido massa. I, esclar, de tant en tant, diu prou. Sobretot quan em passo amb massa activitat.

Normalment el que fa és aguantar mentre tinc moltes coses a fer i quan em relaxo, doncs llavors em poso malalta. Que si una gastrointeritis o algun constipat o angines.

Però aquesta vegada ha estat d'una forma ben curiosa, entrant-me una passió de son immensa. Hi ha qui diu que el cansament no es recupera però el cos necessita descans per continuar tirant endavant. I ara, em demana dormir com una marmota. Potser fa massa temps que gasto massa energia inutilment. Potser, simplement és la primavera, que ja té aquestes coses.

ps. avui he estat al Temps de flors de Girona, que he descobert gràcies als blogs. M'ha decepcionat una miqueta, però ara, revisant les fotos, començo a canviar d'idea. El més bonic, per mi, els banys àrabs. Just abans del diluvi universal.

Vida

"La vida et pot canviar en un moment, això no se sap mai"

Feia dies que hi pensava. Haurà nascut ja? Quan va ser que ens vam trobar i em va dir que estava embarassada? Ais, això del pas del temps no ho acabo de portar gaire bé, s’esmuny, passa tan ràpid que perds la perspectiva.

I és clar, som tants veïns, si gairebé mai em trobo amb els del costat! Coincideixo amb els mateixos, en moments concrets; cosa de rutines, suposo. O de tant en tant et portes sorpreses.

Però sí, tenia moltes ganes de coincidir amb ella. I ahir, justament ahir, quan més atabalada anava, s’obre la porta de l’ascensor i me la trobo, amb el cotxet, les bosses d’escombraries i la gossa. També ben atabalada.

Quina coseta tan bonica i dolça!! Crec que és el nadó més rialler que he vist en temps. Li tocava la panxeta i s’esclafava de riure i mirava a munt i avall, amb ganes de festa. És tan simpàtica i desprèn tanta vitalitat que és impossible no riure amb ella. I ja té dos mesos!

Pot semblar que som una comunitat més aviat freda, com el barri on estem, amb realitats ben diferents i maneres de fer ben distintes. Però el cert és que hi ha persones molt properes. A més, som una comunitat força jove, on els cotxets de nen petit s’estan multiplicant força els darrers mesos. I en moments de felicitat com aquests és quan t’adones de lo proper que pots ser. Que es van teixint relacions.

Fa temps que penso que amb aquesta parella tindria força proximitat, que per manera de ser serien molt propers però el dia a dia, el fet de ser més aviat tímids, de fer la cadascú seva i no ficar-se (sobretot jo) marca distància. Ahir, aquesta distància es va trencar una mica més i una conversa enmig del replà ben personal i íntimaens va apropar definitivament, res dels problemes del pàrking, de les terrasses o d'altres maldecaps. I agraeixo tant aquella conversa, curta i potser que no tindrà importància per l'altra part, que fa que fins i tot un post que fa temps que tinc escrit quedi pràcticament descartat. Perquè és ben cert, la vida et pot canviar en un moment, això no se sap mai.

ps. La foto és d'aquesta bogaire finlandesa que fa fotos increïbles a la seva filla quan dorm. N'hi ha de precioses. I la cançó, una cançó de bressol com una altra.

Avui no hi ha bocins.

Loopings

Tornar a casa pensant en els núvols. Potser masses estones a les alçades.

Posant excuses a la raó i tenint una imaginació massa desenvolupada.

Però, per sort (?), el dia em torna a posar a lloc.

L’esgotament físic dissimula l’esgotament mental.

Muntanyes russes sense loopings però amb el mateix ofec al pit.

Caiguda lliure sense necessitat de fer cua.

Per no agradar-me els parcs d’atraccions, trobo que visc massa fort les emocions, que no pas vol dir viure emocions fortes.

Ps. Sóc una cagada i mai em veuran en una muntanya russa o coses d’aquestes, jo com si fos un nen petit, com a molt, les d'aigua (i ja tinc prou).Però en canvi, sóc especialista de muntanyes russes emocionals.

Bocins de dimecres

La segona lluna nova de pàsqua (segons ma mare m'ha de portar bons canvis, encara que crec que això sempre m'ho diu quan em veu neguitosa)★un bocata del Mendizabal★que et diguin que si necessites mai res, només has de trucar a la porta. No cal, però de tant en tant ho agraeixes★una trucada que et diu coses boniques i que fa que, per fi, pugui plorar★el capítol final de Polseres★les converses de barons (esclar que dit així, la meva feminitat queda pel terra)★correus que et fan pensar i desenredar-te★el Barça, novament a la final de la Xampinyó★reenganxar-me a Grey's Anatomy★que pugui parlar amb la meva cap amb tota franquesa i naturalitat (segurament em portarà problemes, sóc especialista en això)★una cançó trista però ben bella.

ps. Quins son els vostres bocins?

ps2. estic tan cansada que no m'he vist en cor de fer el mosaic, buscar les fotos,.... anava a no publicar bocins, però com que els tenia ja escrits (els vaig recopilant), al final he decidit posar una cançoneta. Certament, és trista, però és tan bella!

Teatre del bo

Fer justícia pot ser un joc? Tots som innocents? O tots culpables?

On ens porten els nostres dies?

Sabem la influència que poden tenir els altres en nosaltres? I la que nosaltres podem tenir en els altres?

Per què un simple fet, fins i tot absurd, pot arribar a ser tan trascendent?

Què aprenem dels nostres errors? Ens poden condemnar per sempre?

Què queda quan ja no queda res? Només els plaers més senzills?

ps. Divendres em van convidar al teatre a veure “La avería”, basada en un conte de Friedrich Dürenmatt i dirigida per Blanca Portillo. No solc fer crítiques o síntesis de les pelis, obres o llibres. Només de les sensacions que em provoquen i aquesta, suposo també perquè darrerament em pregunto masses coses, m'ha fet fer tantes preguntes que no sabia què explicar.

Si teniu ocasió, aneu-la a veure. És fantàstica. 4 jubilats: la millor assistent i cuinera, un jutge, un fiscal, un defensor i un botxí, fent el que millor saben. Surrealisme i realisme. Humor, sàtira i cruesa. Fins i tot, novel·la negra.