Records musicals

Més d'un cop hem dit que hi ha cançons que ens recorden vivències. Aquesta em transporta a una nit de dissabte, una festa major i molta, molta pluja. Uns autos de xoc, unes teles i un no saber què coi feia allà. Riures i més riures i saber que pots tirar endavant.

Tornaria dos anys enrere, a aquell moment per molt que en aquell moment tampoc sabia què coi hi feia i simplement acompanyava perquè calia. I ara ho tornaré a fer, d'altra manera, amb d'altres personatges i noves circumstàncies, per molt que em continuï costant tant mostrar certes febleses.

És com si de vegades, ens encaparrésim en trobar peròs, quan la vida és molt més senzilla.

Relats conjunts: l'home de Viturvi

"L'uomo perfetto deve entrare in una sfera, a bilanciare il loro punti di forza e di debolezza, che è diverso che essere mediocre"*

Durant molt de temps havia pensat que sabia com era l’home perfecte, que sabia què volia. Però aquest home no arribava. Buscava i buscava per tot arreu i es perdia.

Quan s’entristia, els altres li deien que era massa exigent, que l’home perfecte que buscava no existia.

Perduda, va preguntar com era l’home perfecte, si existia als ulls dels altres, d’aquells qui l’havien trobat.

Per uns havia de ser misteriós, que s’hagués d’anar descobrint poc a poc, sorprenent cada dia i fent de la vida de tot menys rutinària i controlada. Que quan menys t’ho esperessis t’acaronés o fes un petó, sense motiu, espontani.

Per d’altres calia que tingués una bona musculatura, sobretot a l’esquena i els braços, potser sense saber-ho perquè pogués recollir i protegir. És clar que el cert és que en aquest àmbit es creaven discussions i molts eren els que destacaven la importància de la mirada, que podia transmetre-ho tot.

Fins i tot alguns reconeixien que el que calia és que fos sensible als plaers de la vida.

Molts, per damunt de tot, destacaven la necessitat que fos intel·ligent, que se’n pogués aprendre i admirar.

Com sovint es deia ella mateixa, sabia que la vida era dura, per això somreia còmplice quan li destacaven la necessitat de disposar d’un bon sentit de l’humor, que fes més planeres les pujades del camí.

Hi havia qui per damunt de tot valorava l'honradesa i bondat, que et generi una confiança infinita.

Però potser de les respostes que més la va sorprendre va ser aquella que li recordava que l’home perfecte és aquell que l’havia triat, que la feia sentir la més bonica, intel·ligent i divertida, que feia sortir el millor d’ella, perquè entre totes les altres, l’havia escollida.

I llavors, amb tot aquest garbuix va entendre que si bé potser era cert que era massa exigent doncs moltes coses de les que li deien les volia en l'home perfecte, el cert és que per cadascú l'home perfecte és diferent i que si no es donen totes les coses que el fan perfecte als seus ulls, no podia compartir el camí, confiar, aprendre, riure, desitjar-se, gaudir. Perquè l'home perfecte seria aquell que s'endinsaria en el seu món, en la seva esfera, equilibrant les seves forces i les seves debilitats, que també les ha de tenir, i que el faria diferent a una vida mediocre.

ps. Una nova aportació als Relats Conjunts. I aquesta vegada una mica diferent. Sense adonar-me, del relat de la Carme em va sorgir la idea de fer un joc amb uns amics que llegeixen el blog. I d'aquell joc neix aquest post, més conjunt. Ha costat lligar-ho una mica, però van sortir frases i certeses.

Saber deixar enrere

Un dia em van dir que no es pot odiar eternament, no es pot estar enfadat amb algú sempre, que necessitem poder perdonar, que sols perdonant ens alliberem i podem reprendre la nostra vida.

M'agradaria poder fer com fan les petites del grup i perdonar-ho fàcilment. Tornar a viure com abans, oblidar tot el que va passar, el dolor. Ho intento i em dic a mi mateixa que és així, però una petita part, al fons del tot, en un racó del cor, no pot. Perquè per poc que fos, em va fer mal.

Em demano constantment no retenir el dolor, perdonar, perquè és el que he de fer, però darrerament sento que m'he tornat molt intransigent i mostro massa rencúnia. Dic coses que sento sense tenir en compte com poden afectar als altres ni si son encertades o no. Sols perquè les sento. Egoistament en els meus sentiments.

Pensava que sabia perdonar, deixar enrere les coses que em van fer mal. Havia aprés a no demanar res ni esperar res. Veig que no en sé, que no en sóc capaç de deixar enrere les coses que em fan mal. Cada cop menys. I així sols tinc la sensació de perdre.

I tinc por. Perquè no m'agrada ser així. Però no ho puc evitar. Tinc por que el meu cor s'hagi assecat, s'hagi marcit completament. Tinc por que ja sigui incapaç d'estimar, de donar-me als altres. Ja no sé com sóc, com visc els meus sentiments i les meves relacions. La solitud passa masses factures elevades que no sé com pagar per continuar vivint amb un somriure dels qui m'envolten.

De vegades voldria recuperar com era abans, tornar a ser un infant.



ps. aquests dies han hagut experiències realment colpidores d'infants. Ha estat increïble i agraeixo profundament que els animadors que les van viure les compartíssin. M'han arribat molt endins i no sabia perquè. Avui ho he sabut.

Aterrant

El juliol de l'any 97, asseguda al primer seient de l'autocar, aguantant una bossa de vòmits, com la d'ahir, escoltava la ràdio que portava posada el conductor de l'autocar. No tenia els altaveus posats amb música però ell portava la ràdio encesa. Recordo la veu greu del locutor, no es tractava del butlletí de notícies del punt horari ni cap relat radiofònic estil La guerra dels móns. Agònic i desesperat, explicava com al bosc s'havien sentit uns trets i poc després com la policia buscava el cadàver d'un tal Miguel Ángel Blanco. En aquell moment aterrava a la terra. Immóbil, era incapaç de reaccionar i demanava al conductor que apagués la ràdio. Tinc aquells moments gravats a la memòria, com quan anys enrere m'havia quedat atònita amb la catàstrofe de Heisel, quan el pare m'agafava fort i apagava la tele perquè li preguntava perquè l'home aquell del jersei vermell no sortia del camp de futbol o com encara recordo estar davant d'una cadira set persones completament callades més d'una hora veient caure les torres bessones.

Ahir em tornava a passar. Primer vaig ser incapaç d'entendre-ho, de reaccionar davant les notícies, fins i tot frivolitzant amb la mort d'Amy Winhouse que no ens ha sorprés gaire, però ara sóc incapaç d'entredre perqué fem el què fem, perquè hi ha tant d'odi, tanta solitud i amargor, que són les úniques raons que se m'acudeixen per pensar com algú pot matar.

Diuen que “no news, good news”, però no sempre és així.

Quan marxo de colònies és realment una desconnexió. No total del tot (he mirat el correu dos dies), però si gairebé total. És una sensació entre estranya, agradable i inquietant alhora, doncs és com si abandonessis tota la teva vida, com si tot deixés d'existir i de preocupar. Poder-ho fer és una sort i alhora és molt inquietant, doncs en tornar, encara que sols hagi estat una setmana sembla que el temps hagi traspassat i hagi passat una eternitat, on tot el món ha capgirat i han passat mil coses que et fan trobar-te palplantada al sofà sense entendre res. És com si tot fos igual però alhora ha canviat tot.

ps. el vídeo, de les cançons que més m'agraden de l'Amy i per quedar-me en el bon record, en el d'una veu, sense res de les imatges tristes que tb ens ha donat aquesta dona.
ps2. Les colònies han anat força bé. Molt intenses en molts sentits, amb nanos increïbles i alguns ensurts. Esgotada i amb molts pensaments al cap.

De vacances (II)

Doncs sí, torno a estar de vacances!
Aquestes no seran tan relaxades i tranquil·les com les anteriors, de fet, ben segur que acabaré baldada i ben pocs entendran l'esforç o la recompensa (a estones, ni jo). Que sovint no me'n recordo que ja no tinc edat per segons quines coses!

Bocins de dimecres

Un sopar mexicà-hawaià disfresses incloses

Els margaritas i les margarides

Quan algú diu alguna cosa i saps que és sincera, que no la diu per dir-la perquè mai fa aquestes coses

Ballar

Baixar a córrer a la platja i recuperar les antigues caminades baixant de la facultat amb converses interminables intentant canviar el món i a nosaltres mateixes

Aprendre a que no se m’acumulin tant les tasques de casa

El relat conjunt a 12 mans encara pendent de publicar

Els despistes amb els mails a la feina que encara ens fan riure

El bon rotllo d’un cosí

Un retolador per fer manicura francesa de forma molt més fàcil

Acostumar-me a la nova cançó de Coldplay (al principi la detestava, cosa que m'entristia moltíssim)

ps. Quins són els vostres bocins?

Una empenteta, si us plau

De vegades cal que et donin un copet a l’esquena, una petita empenta per arriscar-se i tirar-se a l'aigua. Aquelles situacions que necessites els ànims suficients per allò que costa decidir-te o tirar endavant.

Això si, a mi, m’han de tirar de daltabaix o posar-me contra les cordes perquè sinó, sempre acabo trobant una escletxa per fugir.

La gràcia és tenir qui et pugui fer l'empenteta. Per sort, en saben molt de posar-me entre l’espasa i la paret, perquè m’estimen massa i tenen molta paciència amb mi.

I així acabes fent allò que ni et veies en cor pensar, tot i que en aquell moment maleeixis per complert el qui et vol el millor. I després, ho veus completament diferent i l'endemà la tertúlia sempre és molt més divertida, recordant detalls inversemblants, parides vàries i situacions de lo més còmiques.

El vestit llarg

Sovint miro les tendències de moda, veig coses que m’agraden i d’altres que no. De vegades veig peces de roba en noies o en revistes que m’agraden. M’hi fixo i m’agraden, sempre, però, per als altres.

El cert és que mai m’agrado amb les robes. Em costa molt comprar roba, mai trobo res que m’acabi d’agradar. No tinc ni un estil concret ni ben definit, sempre acabo anant amb pantalons i algunes camises o samarretes gens arrapades i sols a l’estiu em permeto algunes faldilles i sempre més clàssic que altra cosa. No m’agrada gaire, però mai em decideixo, ni em permeto veure’m amb d’altres robes.

Una barreja de mandra d’anar de botigues, remenar, les dependentes ...; el fet de tenir pocs diners i moltes despeses; el qüestionar-me sobre el per què comprar més roba de la necessària i sobretot la poca cintura fa que no m’agradi anar de compres i que arrisqui molt poc. De fet, si arrisco és quan li agafo alguna peça a ma germana que té roba per omplir diversos armaris.

Fa uns tres anys que vaig darrera un vestit llarg d’estiu i ara es tornen a portar. Però no trobava cap que em fes el pes. A Eivissa les companyes de viatge es van proposar que m’havia de comprar alguna peça, però no van aconseguir-ho. Segurament m’hauria d’haver emprovat aquella camisa blanca que em va fer mandra emprovar-me per si no em quedava bé –és que era tan bonica que la recordaré durant molt de temps- i que sé que encara que vaig dir que la podia trobar a Barcelona més barata, les possibilitats son ben mínimes. Potser hauria d’haver arriscat amb el vestit verd d’aquella botiga on hauria comprat molt més que el pareo que li he regalat a ma germana (que sé que duré més jo que ella), però tampoc em vaig atrevir.

I així he tornat a Barcelona amb les mans buides per un nou estiu a la ciutat, que encara que està de rebaixes no sé què passa que sempre ens fixem en allò que justament no està rebaixat.

Ahir al matí, però, enmig d’un esmorzar estrany em van arrossegar a la botiga del costat del bar i gairebé com si tingués un ganivet al coll em van fer emprovar el vestit llarg de floretes que també es quedava la companya de batalles. Pensant incrèdula que seria impossible que em quedés bé, pensant que el fet d’emprovar-me el vestit faria que d’una vegada per totes m’oblidés de la idea d’un vestit llarg, resulta que no quedava tan malament, i gairebé sense ni pensar-hi, arrossegada per l’efervescència de totes 4 emprovant-nos roba, ja tinc el vestit llarg d’estiu a casa. Ara sols falta un cinturó adequat i sobretot, sobretot, atrevir-me a posar-me’l.

I és que avui, me’l miro i m’entén tots els dubtes. No sé si m’atreviré, no sé si fa per mi. Algun dia m’agradaria poder deixar de tenir tants dubtes. Segurament aquell dia m’atreviria a comprar-me molta més roba. Segurament, aquell dia m’atreviria a viure més intensament, doncs no només és amb la roba amb el que em costa convèncer-me de com sóc i vull viure, sols és el reflex d’una vida plena de dubtes i retirades.

Ps. Bé, em manca el cinturó i ... els sostenidors! Això si que serà difícil de trobar. La foto m’ha costat molt, com n’és de llarg, no m’hi cap a l’armari!!

Bocins de Formentera

El sol, la sorra blanca, la brisa marina ☼ Les platges paradisíaques ☼ Descobrir que n’és de bo el turbot ☼ Un xiringuito arrel de platja ☼ Contemplar les estrelles i finalment retrobar la lluna que tímidament comença a créixer ☼ Veure un pop, saber veure les palaies entre la sorra i reconèixer els meros ☼ L’emoció quan la nostra particular caçadora de cocodrils explica que ha vist una sípia, un peix volador i fins i tot una manta, malgrat ens estiguem carregant el mar i ja sols hi hagi la meitat de peixos a la costa que uns anys enrere ☼ Linx, marmota i lleona ☼ Les fotos fent bretolades ☼ Les cançons de sempre i les noves d’ara ☼ Les converses entorn una copa de vi a la terrasseta ☼ Redescobrir-nos, regenerar-nos, saber que ens tindrem sempre al costat ☼ Tot i plorar, sentir-te afortunada de poder plorar obertament ☼ Que et despertin amb una de les teves cançons, simplement perquè me’n vaig anar a dormir trista ☼ Les rutines que ja tenim fetes ☼ Els somriures gegants i il·luminats de qui és feliç com un anís ☼ Descobrir que puc córrer més estona ☼ El moreno de la pell i algunes piguetes a la cara i el nas ☼ El bikini taronja ☼ Llegir tranquil·lament a l’ombra del para-sol ☼ El silenci ☼ Desconnectar-me de tot. Ho necessitava i no sabia quant ☼ Començar a preparar la propera aturada ☼ Tornar i que et diguin que la tornada no esborri el somriure per res, que duri dies i dies.



ps. Els dies gan passat volant. Massa ràpid. Poc a poc aniré passant per les vostres cases, heu publicat moltíssim.