Posposar, sempre posposant decisions

Què passa quan un dels teus pitjors defectes, d’aquells que no t’agrada gens, queda al descobert? Ets sents completament fràgil. Absurda i impotent.

Hi ha tantes coses que m’agradaria canviar. Però no es pot canviar la manera de ser.

Pots anar amollant aquells defectes, esforçar-te en superar-los perquè els tens presents, perquè els saps i et coneixes. Però sempre formen part de tu mateixa.

Però quan, fins i tot, per a aquest treball de superació hi interfereix part del defecte, tot és el doble de complicat. El doble de trist.

Sovint les coses m’acaben petant a les mans. La manca de decisió, la manca de rumb, d’organització, el pensar que les coses es poden resoldre per si soles, el no enfrontar-me al que més costa, la por a ferir, em porta sempre pitjors conseqüències. Quan peta, l’ona expansiva és més gran, el forat fa més mal.

I alhora, mentre et mantens en aquest stand-by, esperant que la solució et caigui del cel, el neguit intern creix i creix.

El pitjor és que sé que em passa. Aquest posposar les decisions m’ha passat tantes vegades! I m’agrada tan poc en els altres. De fet, no l’he acceptat en altres qüestions.

M’agrada tan poc en mi mateixa.

Però fins i tot això, sabent que ja m’ha passat, no l’he pogut evitar. I quan et diuen “és part de tu. Ets així, i et tornarà a passar” et sents un desastre total. En un carreró sense sortida.

Deixar anar el nus que et lliga el coll (d’acord, està sonant el tren de mitjanit mentre escric) ajuda. Vol dir començar a deixar de posposar i afrontar. Almenys ara ja ha petat tot i per tant sols queda trobar la solució. Fins la propera vegada que em torni a passar. Però m'agrada pensar que si m'ho dic una vegada més, la propera vegada, m'esforçaré com havia aprés temps enrere, a no posposar certes decisions, a no deixar-me portar.

Ps. Fa molts i molts dies que tinc present els anys a hobbiton. És curiós. Segurament quan vivia aquells moments tampoc em sentia bé del tot i em queixava de coses. Però va ser una bona època. Sento que em construïa i em superava, que creixia i era capaç de molt, encara que fos a pas de tortuga. Tinc tantes ganes de tornar a aquells temps, darrerament la sensació de enderroc, de caiguda és molt gran.

Però alhora sento que potser és que ara l’enderroc és de murs més durs que els que estava trencant en l’època de hobbiton, els temps d’inici d’aquest blog.

La foto, la pl. Jamma el Fna, de qui volia parlar aquest matí, i feta des del bar que va petar ahir. Un viatge que darrerament també em ve molt al cap. Que en aquell moment no vaig trobar transcendental, però que ara, amb el temps, veig com l’inici d’un final d’un temps de llum.

Darrerament em costa deixar anar emocions al blog. Massa gent que em coneix llegeix el blog, massa blogaires em coneixeu. I em fa certa vergonya. És una sensació molt curiosa, que potser podria ser un post però que prefereixo deixar en una post-data.

Bocins de dimecres

"me encanta compartir tiempo contigo"
"estat en que ja ha passat tot allò que podia haver passat"

rebre una postal ★ fer un café i un cine reparador; ho necessitava tant! ★ dedicar una estona als pares ★ que hagi florit un lliri!! ja ho començava a donar per perdut ★ que torni a fer fresqueta ★ enriure'm de mi mateixa ★ el neixament del Roger ★ una tarda al CosmoCaixa i conèixer el principi d'equilibri termodinàmic ★ passar Sant Jordi a Malgrat de Mar ★ tenir uns amics que valen un imperi ★ Blinking lights and another revelations (no puc deixar d'escoltar-lo. boníssim de la primera a la darrera cançó!) ★ quatre roses. o sis, i cap el dia 23 ★ la roda de premsa del Pep i els nervis d'aquesta nit! ★ que em regalin pasta italiana sense cap motiu, sols perquè sí ★ tenir pensat el menú de sopar d'aniversari (i això que encara no sé si faré sopar, si anirem a sopar fora, si intentaré engatusar a la gent a anar de concert, ni si vull celebrar el meu aniversari, encara no ho he decidit) .

ps. I quins són els vostres bocins?

Mirar fotografies

Aquests dies faig neteja. De moltes coses: de casa, de l'ordinador i intento que també del cap que està una mica cansat.

Fa una estona mirava les fotos de l'ordinador. Si, ja sé que les hauria de guardar en dos CD's per allò de guardar-les bé, que hauria d'imprimir les que em vull posar de capçal del llit o fer aquell llibre que volia regalar per Sant Jordi i que, com tantes d'altres coses que em proposo fer, he acabat no fent.

Hi ha fotos de tres anys. La vida d'aquest ordinador. D'aquesta casa. Del Puck, que ahir celebrava el seu tercer aniversari.

Fotos d'un munt de coses, d'un munt de vida: de persones que han anat passant i de les que encara estan, amb els qui he anat compartint vivències. Fotos de viatges, de manualitats, de petites coses de cada dia, de curiositats, frikades inqualificables. Fotos que trobo per intenet que m'agraden, dibuioxs per pintar....

M'agrada mirar les fotos (potser tant com fer-ne). A casa els pares, quan tinc un dia trist obro una caixa de llauna plena de moments passats. De quan era petita, de quan era més gran. De tants i tants anys que han passat en un sospir.

Ara, descarrego algunes que tinc guardades al correu. Veig vides que han anat canviant. Veig que som diferents, que jo també em sento diferent, però que en canvi continuo sent la mateixa noieta de fa 10 anys a qui no li agrada que li facin fotos i sempre surt amb alguna ganyota. Que no han canviat tantes coses i que en canvi em faig gran.

El més curiós de les fotos és que sempre, gairebé sempre, es fotografien bons moments, moments alegres, celebracions, viatges, sopars, llocs entrenyables, coses boniques....com si ens volguéssim quedar amb el millor per recordar-ho eternament. Sols una foto de la cama enguixada podria entendre's una cosa no gaire positiva, però tot i així, ara em fa somriure i tot. Però mai es fotografia un funeral, un sopar tens,... suposo que la tristesa ja queda per si sola i no cal immortalitzar-la en una fotografia. I és que fins i tot mirant els bons moments, et retornen moments, situacions doloroses i que fan mal.

Diuen que la clau està en quedar-se amb lo bo que t'aporta cada persona, cada situació, tot allò que has viscut. Perquè fins i tot de tot el negatiu que ens va passant a la vida, se'n poden treure bons bocins. Que mirar una fotografia, per molt que també et porti dolor pel que ja no tens, t'ha de donar el somriure del viscut.

ps. La foto, ma germana amb el Puck, acabat d'arribar a casa, quan encara anava amb els bigotis cremats i estava més que espantat.

Sant Jordi a Blogville 2011: roses i llibres per a tots i totes!

Molt bon Sant Jordi, Francesc!

ps. Desitjo que La corona valenciana recorri el Mediterrani i t'arribi ben aviat per a fer-te passar una bona estona. I moltes gràcies, m'has fet redescobrir les cançons de l'Ovidi Montllor, feia anys i panys que no les escoltava. Espero que també t'agradi.

Sant Jordi 2011 a blogville. Segona pista

"ja el tinc embolicadet. Segur que coneix l'autor, dels grans de la seva terra i que ens honora a tots. De fet, estic gairebé convençuda que l'ha llegit i tot, li agrada força la novel·la negra. Ara, sols em queda agafar el tren i fer un llarg viatge per la mediterrània que tant ens estimem per acostar-me a casa seva"

Bocins de Barça

El 20 de maig de 1992, nosaltres a casa i el pare a Madrid. Una nit estranya i alhora feliç, dos dies abans de fer 16 anys, el millor regal, tenyit de blaugrana☆entrepans de pernil del bo o bikinis de l'Antonio☆una gorra de llana i uns “calentadors” blaugranes fets per la iaia Esther☆tardes a la falda del pare☆olor de puro☆els crits de la dona del darrera☆la bandera del cosí Juli☆venir-me a buscar depressa per anar a veure passar l'autocar Julia amb la Copa del Rei del Venables al pont de la Gran Via☆porres guanyades, porres perdudes☆Barça-Madrids a casa, als bars, al camp☆enviar sms a dojo☆caminar amb la pota engixada per veure un Barça-Madrid i tenir lloc d'honor☆El Simonsen, el Quini, el Migueli, el “Lobo” Carrasco, el Shuster. L'Archibald, el Julio Salinas, el Koeman, el Laudrup, el Txiki i per suposat, en Bakero i el Luis Enrique (el meu ídol de joventut). Stoikov (o com s'escrigui), el Romario, el Ronaldo, Ronaldhino. El “chapi” o l'Amor.......☆Trobar el Pep a la cua del cine de pl. Catalunya, on ara és l'FNAC☆El penalti fallat pel Djukic, viscut des del Camp Nou, aquell silenci el tinc gravat a la pell☆Cants, càntics, crits, salts, eufòria☆Plors☆La bogeria de l'Iniesta a Stanford Bridge i tots cridant a casa amb mon tiet i el Quique tot alterats i incrèduls al què vèiem☆La final d'Atenes, uns dies abans de fer la sele☆La final de Paris i la de Roma, ai la final de Roma☆Una entrada per Paris☆Una trucada recomfortant després de ser eliminats de la final de champions “no passa res, sols és futbol i no sempre es pot guanyar”

La meva vida és blaugrana, és plena de bocins blaugranes.

ps. Aquest vespre, enlloc de veure el partit amb els amics com ve sent habitual darrerament (la meva segona família), he decidit veure'l amb la família. Els quatre tranquils i passi el que passi, amb una bona estona compartida que potser no tothom entendrà. Menjarem truita de patates (l'he demanat enlloc de l'entrepà,.... fa tant que no menjo truita de patates de la mare!) i ens direm poques coses, tots som de poques paraules. Potser la Laura farà algun crit i cantarà (és la més eixelebrada de tots), ens posarem nerviosos i passi el que passi, després farem com si res, recordant que a l'endemà ja només la Laura i jo hem de matinar. I segurament, el resultat serà el de menys.
Aquests bocins tan pocs bocins els dedico a la Conxita. No sé si vau veure el programa de TV3 d'ahir. Fent zapping me'l vaig trobar, i intentava fer memòria perquè sabia que la coneixia però no sabia de què. En veure el barri, reconéixer’l, vaig trucar directament a casa els pares. Es clar que la coneixia, les millors croquetes que he provat mai, millor fins i tot que les de la mare. Un munt de records de la meva infantesa, de costat de casa la iaia. Una abraçada molt gran per al seu marit i la seva filla. La recordo perfectament quan era just un nadó i lo contenta que estava la Conxita. Potser aquest post seria més convenient per a la nova final a Wembley, a la que hem d’arribar sigui com sigui i que per mi serà més important que no pas la final d’avui, però m’ha sortit avui. A més, si arribem, apa que no faré el que pugui per anar-hi!!
Ah, i també, dedicats al Roger, que tot i néixer Aries d'abril, ha estat la gran notícia del dia!

Terriblement exigent

Ahir vaig anar al cine a veure una d'aquestes pelis que li diuen generacionals. Happy thank you more please. Que parlen de gent de més o menys la meva mateixa edat i que passen per situacions similars. I que et fas molt propera.

Al marge de si m'agraden o no aquestes pelis (que sí m'agraden), al marge de les moltes situacions similars per inversemblants que semblin, esbojarrades o tretes de context. Al marge de les situacions divertides, dramàtiques o romàntiques; al marge que també es parli de tòpics que no acaben passant (però que tots hem de continuar pensant que sí que poden passar, doncs si no, seria tot més trist i decadent). Al marge del missatge vitalista i positiu amb el que et quedes, el cert és que sempre em fan pensar. I com que darrerament (encara que, de fet, és marca de la casa de sempre) penso massa, doncs no sé si quedarà massa clar res en aquest post.

El fet és que un personatge de la pel·lícula és terriblement exigent. I no ho sembla gens. Desprén vitalitat, optimisme per els quatre cantons, indiferència o despreocupació. Però no és gens veritat. Segurament és exigent amb la gent, però sobretot amb ella mateixa. I les seves debilitats, que fa veure que no té o que no dóna importància, la matxaquen i la fan innaccessible al què la vida li pugui oferir. I així li passen els dies (encara que la pel·lícula de fet passa sols en una setmana), compadint-se dels errors, del que no va bé, del què li passa que no és el que voldria.

Tinc un company de feina que fa un temps em va dir el gran tòpic “és que mira que ets exigent” i jo em vaig posar a riure dient que era un tòpic. Perquè crec (o creia) que no ho sóc pas d'exigent. Només amb mi mateixa, i ho sóc tant que els meus nivells d'exigència sé que mai els assoliré i per això, alhora que exigent, sóc molt benévola amb mi mateixa. M'autocompadeixo de mi mateixa i penso que com no es pot canviar, doncs que tampoc cal intentar millorar.

En un moment de la peli, el noi de la pel·lícula li diu a la seva amiga que es mereix ser feliç, que es mereix que les coses li vagin bé.

I perquè les coses vagin bé, sols cal mirar endavant.

Les coses no tenen per què anar millor, de fet podríen anar pitjor, però potser cal mirar una mica més enllà. Fer el que toca fer i confiar. I deixar-se d'exigències, defectes i intentar millorar.

ps. La pel·lícula és molt recomenable. De la vida, l'amor i l'amistat. De personatges perduts que sols intenten passar, trobar-se o què sé jo. Que sobreviuen enmig de la ciutat. A més que hi ha una molt bona BSO per descobrir.

el cert és que avui anava a fer un post sobre defectes i allò que no faig bé. Però millor deixar-ho còrrer. No s'ho val. Que de aquí tres dies, quatre de vacances.

Sant Jordi 2011 a Blogville. Primera pista

"mmm, regalar un llibre és fascinant, això sí, demana triar-lo amb cura i temps. Em demana temps, pensar en la persona, els seus gustos, perquè el que més vols quan regales un llibre, és que qui el rep et regali un somriure. Per això, com que el meu blogaire invisible és tot un lletraferit a qui estic descobrint, triar el llibre està sent tot un repte que em fa rebuscar i rebuscar d'allò més."

ps. Encara que vagi tard en lo de les pistes, estic en la feina!!!

Avui

Avui es celebren els 80 anys de la Segona República. De la República catalana, de la recuperació de la Generalitat. De l'inici de la recuperació de l'autogovern. Avui, la pl. Sant Jaume era plena de banderes, de treballadors públics molts dependents de la Generalitat de Catalunya. Defensant la bona feina, el bon fer. Demanant justícia social, llocs de treball pels quals patim com molts treballadors amb empreses privades apunt de tancar, i defensant els pilars de l'estat del benestar: salut, ensenyament i justícia. Si es menystenen aquests pilars, no farem res de bo.

Que poc més de 100 dies i ja es demanin dimissions, vol dir que alguna cosa no s'està fent prou bé. D'acord que son temps difícils, que la situació és complicada i que ens hem d'apretar el cinturó. Però amb consellers llençant retallades de forma alarmista, sense coherència ni seguretat per la ciutadania, fent despeses de minúcies pressupostàries que els treballadors públics veiem cada dia però del tot innecessàries (cal remodelar espais i despatxos? No vam quedar que el tamany no importa?), acomiadant i tancant plantes d'hospitals, així no és la manera. Crec que manca una acció de país. Tancar d'una vegada per totes els pressupostos i que surti el president explicant el mal de tots. Donant la cara davant del balcó de la Pl. Sant Jaume i mirant amb la cara ben alta als que cada cop ens fan més mal. I així recuperar l'autogovern, el finançament, la dignitat i treballar cap una societat millor.

Podríem ser, però en canvi, cada cop som menys.

ps. no he pogut descarregar les fotos des del móbil, però éren ben boniques entre banderes catalanes i republicanes.

Bocins de dimecres

Tenir molts posts al cap i no tenir temps d'escriure'ls (a vegades penso que fins i tot un munt de bocins podrien ser posts) ★ Un vinet català que passa d'allò més bé: Albet i noya ★ Tornar a estar les cinc juntes després de tres anys ★ El baile del gusano i d'altres gràcies de tres monstruitos adorables ★ Saber que el proper cap de setmana no tinc res planejat. necessito descans! (és mentida, ja m'he apuntat a coses, però intentaré creure-m'ho)★ Les amanides amb canonges ★ Començar a fer canvi d'armari ★ Cada dos per tres, coses o notícies que passen pel meu cap em recordin Friends. Fins i tot l'explosió al metro de Minsk. Quin s'aniria a Minsk? ★ Passejar sense pressa per la ciutat un capvespre ★ Els gairebé segurs cinc partits del Barça-Madrid (mai es pot dir blat abans de ser lligat, però... i em pregunto, no ens afartarem?)

ps. Quins són els vostres bocins?

Cap de setmana

Ha estat un cap de setmana genial, m'ha generat molta alegria, bon rotllo i energia. I alhora no ho ha estat, sinó que m'ha generat tristesa i angoixa.

Ens hem trobat les cinc amigues de la facultat. Hem anat a conèixer dos dels tres fills d'una d'elles a Palma. Feia tres anys de la darrera visita i dos fills han nascut entre mig. I ens hem retrobat cinc frikis completament diferents, amb vides i maneres de viure completament diferents. Però que ens estimem molt, moltíssim. I que sabem que comptem les unes amb les altres malgrat no ens veiem gaire, no ens escrivim ni truquem. Que quan ens retrobem és com si continuéssim anant a classe de Dret Romà, enfotent-nos de tot, compartint les misèries i tristors, podent-nos dir-ho tot i rient, podent estar en silenci quan no pots dire res, i sobretot rient de tot. He rigut tant que fins i tot encara em fa mal la mandíbula.

Ha estat un cap de setmana on ens ha passat de tot. Des de gairebé no poder agafar el vol per culpa d'una manifestació, a perdre trens, a perdre'ns per la ciutat, com a trencar maletes. Dues han caigut, entre elles, la meva. Però és que som un desastre, i mentre en d'altres ambients, desastres com els que tenim podríen posar nerviós a més d'un, quan estem plegades, cap dels nostres defectes, “despistes”, patositats, té importància. Al contrari, ens fan riure de valent, fins i tot enmig d'una plaça o en un aeroport amb uns guàrdies civils enmig.

Ha estat un cap de setmana d'explicar-nos aventures, les vides que avencen (o no) i de saber que envellirem plegades, doncs una amistat com aquesta, encara que no sigui la del dia a dia, és per sempre. De recordar aventuretes, no masses, però viscudes. De festes i riures, de bromes i enteses, de moments de vida compartits.

No hem sortit de festa com volíem, la veritat és que els anys passen i els nens esgoten. Però ha estat fantàstic poder jugar a cavallers, fer trencaclosques, pujar i baixar de tobugans, … No hem trepitjat ni la platja ni la cripta de la catedral del Barceló, però ens coneixem molt bé els parcs i les estàtues vivents del passeig i ara ja podem caminar tranquil·lament per la ciutat sense ni un mapa.

Però el cert és que també ha estat molt trist. No sé com encarar els problemes de l'amiga d'allà. Em costa i entristeix molt profundament. I no en puc parlar perquè tot plegat és massa fort d'entomar. I em sento egoista perquè torno, agafo un vol i continuo amb la meva vida, amb les meves misèries, però mirant endavant. No sé com la puc ajudar, ni si ho he de fer, però el desassoseg que em genera, malgrat sàpiga que el millor que ha pogut passar és que haguem anat perquè en pugui parlar, és massa gran.

I també m'enrabio amb mi mateixa, perquè he estat molt idiota les darreres setmanes. Perquè les meves cabòries han afectat a molts que m'han tingut que aguantar tonteries inaguantables, perquè era un viatge que no em venia gens de gust fer, em costava i neguitejava. Perquè era absurd capficar-se amb coses que ja hauríen de formar part del passat, però que m'eren inevitables de pensar i donar-hi voltes.

Per tant, un cap de setmana ben peculiar, que em deixa uns colorets a la cara, un somriure i una ganyota de dolor a l'espatlla.

ps. la foto, no n'he fet gaires, a l'espera de les millor, de les poques salvables. La cançó, d'un grup que sempre em recorda nits universitàries al New York i a més genera bon rotllo, encara sóm joves!

Bocins de dimecres

Dóna'm la mà

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Joan Salvat-Papasseit

saber d'un embaràs d'una parella que ja hi havia renunciat

continuar retrobant cançons de temps enrere

les cançons que sonen a La Riera!

acabar feines pendents

el sol del cap de setmana

muntar les mil i una per estar a tot arreu un divendres a la nit

un poema

poder votar! gairebé em quedo sense fer-ho per despistada

un concert imprevist sota casa

ps. Quins són els vostres bocins?

Què té la força que a molts ens atrau malgrat els anys?

Fa temps, abans de la crisi, vaig llegir que la generació dels 70 (anys amunt o avall) érem la generació per excel·lència dels publicistes. La primera gran generació consumista, amb cert poder adquisitiu (reitero, abans de la crisi) i que havíem tingut una infància plena en l'estat del benestar.

Suposo que tot això està canviant. Que alguna cosa està canviant, encara que sigui a marxa forçada. Però el cert és que malgrat tot, continuem sent el principal objectiu dels publicistes.

Estic segura que els nens d'avui en dia no somien amb disfressar-se de Darth Vader (potser fills de frikis admiradors de la saga, si), però si que som uns quants que vam voler disfressar-nos-en, jo la primera, de Princesa Leia, ensaimades incloses, i això si, amb dret a espasa làser, que per això sóc filla de Mestre jedi.

En fi, que acabo de veure aquest anunci i he al·lucinat. M'ha encantat i fet somriure.

ps. Me'n vaig a veure els polseres. Boníssima i molt més de peus a terra.

QdA

Aquest matí he anat d'excursió amb els mitjans. Bé, ells s'han avançat i ja me'ls he trobat a mitja pujada del bosc. Entre ells, anava l'I. Més ben dit, el tenien enderrarit per la seva poca habilitat en caminar per la muntanya. Un cop ens hem trobat tots hem mirat els caminets i hem anat a investigar si hi havia més bosc. Hi havia una baixada i esclar, el grup, cada dos per tres ens teníem que parar perquè I. quedava enderrarit i a més, anava amb por. Pensava que el grup, que ja sabeu com n'és de saberut de vegades, es queixaria i fins i tot patia perquè es dividís, a més jo vaig encara amb por per la muntanya i patia perquè si havia d'ajudar a I. em sentia insegura. Però no. A. acompanyava a I. S. també es retrassava i M. anava explicant totes les plantes que trobava. Hem agafat farigola, ossos de ves a saber quin animal i pals per fer eines per cuinar cactus mentre els més hàbils pujaven muntanya amunt per haver d'acabar al mateix lloc que nosaltres. Ha estat una estona encissadora.

Ahir, el seu germà, E. va descobrir què era un kiwi. Feia anys i panys que no em trobava amb una situació com aquesta. I el millor, és que li va encantar. Tant, que al vespre va voler tornar a compartir kiwi de postre (i no pas amb mi, l'altre mig també el va voler A.)

Molts cops hem parlat de l'I. i de l'E al centre. Tots sabem la seva realitat, la manera que tenen de fer, les seves mancances afectives, psicomotricials (o com es digui), intel·lectuals, i de relació amb els altres nens. Sabem (o intuim) que es couen canvis familiars i els comencem a notar. Es denoten canvis físics, estan atents i fins i tot m'atreviria a dir que somriuen. Fins i tot, m'han explicat coses que farien aquesta tarda amb la seva tieta.

Aquesta excursió ha estat per a ells. S'han esforçat, han descobert noves coses, s'han sentit a gust. Potser han mancat molts altres nens, que segurament també voldríen i podríen haver viscut aquesta excursió, però també crec que ha estat una bona oportunitat per a aquests infants, perquè se sentin valorats i estimats. Que el mijac és per a aquests infants. Si realment volem i creiem que un nou món és possible, aquest comença per donar oportunitats a aquests infants que no en reben gaires.

Podria dir que aquesta ha estat la meva primera excursió de la nova etapa. La del primer trimestre va ser una mica estranya, personalment desituada encara, amb moltes coses personals que em desbordaven i el ritme encara no clar, sense conèixer els nens i nenes, ni la manera de funcionar del centre, els hàbits i peculiaritats que tots tenim.

Aquest cap de setmana ha estat molt millor. Descobreixo que conec molt més els nens tot i que no estigui tots els dissabtes, però tot el que es va coent a les reunions, les vivències de tots plegats crec que em van quedant una mica. I sento que els nens també em coneixen. I tb em sento part de l'equip, amb els meus despistes, anades a pinyó, masses bronques, però també formant part d'una gran família. Sento que torno a ser animadora i que poc a poc vaig trobant el lloc. Per mi també ha estat una sortida a mida, tot i que estic terriblement cansada. M'alegra tornar a jugar, a anar per la muntanya (amb molta por, ho reconec, però això és un altre tema) i a saber que els petits gestos com compartir i descobrir un kiwi, donar la mà per baixar de la muntanya o ajudar a plegar un sac, poden ser del més important per aquests infants.

Ara, a encarar les colònies, ja demanades a la feina com a setmana de vacances i on tot canvi es multiplica per vint i et retorna encara més.

ps. D'això se'n diu quadern de l'animador, on es van apuntant les vivències que anem descobrint. A l'altre centre feia temps que no en feia, i de fet, el teníem mig integrat en la fitxa de seguiment. Ara, n'havia de fer un per un recull que hem de donar i avui ha estat un bon motiu per fer-lo.

És la primera vegada que parlo de noms concrets amb inicials. No m'agrada, però com que no es tracta d'amics o fills d'amics sinó de persones fora de la meva vida personal, no he de posar noms.

I si, estic baldada!!!!!!!