Sublim i sense paraules

Si, ahir el dia va començar gris però va acabar amb pluja, una pluja que refresca i erecomforta. I pluja de gols, d’energia, d’alegria.

No hi ha prou paraules pel viscut ahir, i segurament tothom ja ho ha dit tot. Va ser un partit immens, on va brillar el futbol, on van brillar tots els jugadors, del primer a l’últim, on va brillar el camp i l'afició, on el fred s'espantava amb l'escalfor de tothom brincant, cridant, aplaudint. Tàctica i estratègia, unió, força, estil, classe, gols, joc.

Partidàs de tots, del primer a l’últim. De Puyol, si us plau quin tarzan!, de Busquets fent passades de taló, de Xavi sense mesura, d'Iniesta acribillat, de Villa, de Pedro i sobretot, sobretot, partidàs de Messi. Les passades milmètriques, els canvis de posició fent anar la defensa de corcó. Brutal!

I potser el moment sublim, no va ser cap gol. Després del 4-0, amb més relaxació, un rondo espectacular (a casa em van dir que sis minuts), un taconàs de Xavi rifant-se els rivals. Tot l’estadi d'empeus, ja sense paraules, bavejant i aplaudint rendits al bon joc. Això si que fa mal al rival.

Xavi, pilota d’or, si us plau, ja!

Diuen que el futbol és exagerat, que està massa mitificat. És cert, com també és cert que genera violència i que és feina de tots fer acallar. Però alegries com les d’ahir, moments com els d’ahir, com quan ens anàvem comentant el partit via sms amb els amics que estaven al bar, quan em retrobava amb part de la família després de molt temps de no veure’ns, fan que les tristeses es difuminin i s’agafi molta força. Que el dia d'avui sigui d'un altre color.

Ps. Feia cinc o sis anys que no anava al camp a veure un Barça-Madrid. Aquest partit, cada any ens toca una vegada a ma germana i una a mi (i bé, potser hauríem de deixar que anés mon pare, que n’és el titular, no?) però portava un munt d’anys sense poder-hi anar. Fa setmanes que esperava amb delit el moment d’anar-hi. Era tan clar que guanyaríem, ni sabia que a “la caverna” deixaven el Barça a caldo, però el viscut ahir restarà durant molt de temps a la memòria. I 9 de La Masia, fort, molt fort.

Bé, si finalment li donen la pilota d’or al Messi no seré jo qui em queixi i també seré immensament feliç, ell mateix diu que sense els seus companys no seria res. I recordo el dia que va sortir per pujar amb els compis del filial al partit de la Copa del Rei. Vaig pensar que allò si que el feia gran.

La cançó, la que sonava marxant del camp nou.

Dia gris

Aquest matí, si el Puck no m’arriba a mossegar la ma per despertar-me crec que no m’hagués aixecat. El fred ha arribat ben fort i al llit, tapadeta amb el nòrdic i el pijama de franel·la, és on s’està millor.

El dia desperta gris i l’aire gela les idees. Intentant repassar tots els esdeveniments d’ahir a la nit (sms creuats i converses de telèfon enmig de les forquilles electorals que feien sortir els ulls d’òrbita, Salvados maquillant el primer ministre suec i les dones riques fent risoteràpia perquè estan estressades), sols em ve una pel·lícula al cap, Sleepy Hollow i el seu subtítol “rodaran cabezas”.

L’ambient en arribar a la feina és estrany: uns contents, amb ànsia de poder, i uns desencantats. Converses a mig gas, en veu baixa i un aire estrany que ho envolta tot. Suposo que estarem així unes quantes setmanes.

He intentat estar-me al marge de tot plegat encara que ha estat difícil. La veritat és que m’amoïna molt més la buidor que sento, les tasques que faig, arribar a final de mes, l’atur de ma germana o la salut dels de casa i no em crec cap dels polítics. Fa temps que em van decebre i pensar-hi em porta amoïnar-me encara més. No sé veure sortida i tot i així vaig anar a votar convençuda amb el meu vot.

Però el queda és que la dreta ha guanyat l’esquerra. I sempre que això passa m’entristeix profundament. I a més, enmig i barrejat, un debat identitari.

Arribarà, ha d’arribar, el dia que ens haguem de definir en la nostra identitat nacional. Des del juliol que ho sento i no sols a nivell polític, sinó també social, des de l’associacionisme, i fins i tot eclesialment, en tots els àmbits es couen faves i som un tot. La necessitat de canvi, de pronunciament és clar i no hi ha volta de full. La identitat catalana cada cop és més forta i més radical, es radicalitza més els pols (en un i altre sentit). Però això també m’amoïna, doncs la manca d’una esquerra nacionalista forta ha portat el fraccionament de les forces, i penso que ha fet que molts hagin apostat fins i tot per partits amb carències de programa, sense res més enllà de la paraula independència, o retirant-se cap a un centre-dreta amb polítiques socials i laborals ben pròpies d’un partit neoliberal.

I és cert és que en temps de crisi, la dreta sempre puja, dóna sensació de força i contundència, però continuo creient que amb això sols perdem. Sols fa que els rics cada vegada siguin més rics i els pobres i les classes mitges, cada cop anem més ofegades.

I també és cert que el tripartit ho ha tingut difícil, però sense renovació, sense un canvi d’idees, era evident la caiguda a l’abisme. Per quan el trencament PSC-PSOE? Per quan una renovació total i no parcial a ERC? Qui s’ha mantingut? Qui ha decidit evolucionar, mirar endavant i no enrocar-se. I qui s’ha beneficiat? qui s’ha erigit com a autèntic català, quan en realitat sols parla de burgesia catalana que parla castellà en la intimitat i on es continuen veient les mateixes cares que fa deu anys.

Venen temps gèlids per a molts de nosaltres. Un hivern fred per pagar la calefacció.

Ps. Però aquest vespre, com si res importés, mirarem de somriure amb allò que se’ns dóna millor, tirar pilotes fora, i entretenir-nos amb una identitat que encara mou molt més que la política, la del futbol.

Potser en un demà, hi hagi una nova oportunitat. De moment, tot plegat no sé veure-hi clar.

Jocs de nens

Jugar amb l'amor només porta dolor.

Esclar que per amor cal jugar.

ps. dues pel·lícules ben diferents que no tenen res a veure l'una amb l'altra. Potser alguns diran que no té sentit relacionar-les en un mateix post. Però buscant el trailer de la primera, m'ha sortit la segona. I és que el joc de l'amor té tantes vessants.

Casualitat? No ho sé.

La primera, Quiéreme si te atreves, una petita joia francesa que no es va arribar a estrenar aquí. Un post que tenia pendent de fa molt i que li vaig dir a la Meia que el faria. La segona, La vida és bella, una obra mestra

Dues maneres de demostrar amor i d'estimar. De quina manera ens compliquem o fem l'impossible per amor. En quina hi ha més dolor? Dolor diferent.

Del dolor de la primera en porto un sac ple al damunt. De la segona, espero no trobar-nos i sempre em fa plorar. La seva cançó la portava al mòbil antic. Ara no l'he pogut posar i fa poc un amic em va preguntar perquè no la duia, si potser havia deixat de creure en el joc de l'amor. Segurament és així, estic cansada d'endur-me "chascos" rera "chascos".

Decididament, sóc un flam. Sempre ho he estat.

Bocins de rita

Tenia pressa per néixer, no podia esperar la tanda i em vaig avançar un mes. Tant, que vaig anar a néixer un dia especial a casa i em van canviar el nom que tenien pensat donar-me.

La mare sempre m’ha acollit als seu braços, sempre hi és, de vegades massa i tot, però sempre em vol veure contenta.

Des de ben petita vaig ser golafre. Menjar és tot un plaer, encara que el dia de la foto em cremés amb la truita que gairebé no es veu a la foto. I és que no em podia esperar que es refredés.

Potser perquè des de ben petita m’hi van portar, el mar ha estat amb mi. És força i calma. El mediterrani.

El pare, com no, amanyagant tot animal que veia. I jo que no li feia cas. Com amb el ping-pong, mira que va intentar que m’agradés, però no hi havia manera. Per sort, vam sortir culers de cap a peus!

Amb tres anys vaig anar a la classe dels bombers i un dia ens van fer anar amb pantalons i botes d’aigua. Ens van fer barrets, pintar la cara i un cotxe de bombers de cartró que duien entre tots per tot el pati de l’escola.

Primers estius a Segur de Calafell, les piscines amb el Carlitos, no parar i aquell vestit de platja d’índia.

Amb quatre anys a la terrassa de casa, sense plantes!!!, i ara entenent perquè tothom em deia Heidi.

El meu tresor, la meva germana. Pobrissona, la feia anar per on volia ja que era ben petita. No pas com ara que em passa gairebé un pam!

I llavors vaig adonar-me de les dents i vaig deixar de somriure obertament. I enlloc de Heidi, em deien Mafalda (perquè a més de rondinar, ja no m’agradava la sopa!).

El jardí de l’avi, en plan gitanos, estius al Penedès. Diria que aquesta foto correspon al dia que vaig trencar les dents de ma cosina amb una raqueta de frontó. Ja apuntava maneres de patosa! Esclar que dies més tard, mon cosí em feia saltar les meves d’un cop de cap jugant.

I potser ja amb vuit anys, les pales al seu lloc i tornant a somriure.



Ps. L’Assumpta i en Ferran ens han proposat posar fotos de quan érem petits. I aquestes són algunes de les que he trobat. A casa mai hem estat bons fotògrafs i menys cuidosos amb les fotos, sempre ens van deixar jugar amb elles. I bé, així estan algunes.
Perquè serà que ens agradem tan de petits però després no hi ha manera de veure’ns bé a cap foto?
La cançó, d’una peli de la infància. Estava entre aquesta i la de Los Goonies, però com aquesta peli vindria més tard amb 11 o 12 anys, .... millor un altre dia!

Canvi en favor de la pau

Avui fa 10 anys que van assessinar Ernest Lluch. No entraré en una valoració política ni del conflicte basc sinó més aviat del record que en tinc (tampoc sabria). Mai vaig tenir com a mestre Ernest Lluch però si que era algú present, d'aquells personatges polítics i socials de qui sentia a parlar a la Facultat de Dret de la Ub (i això que ell era d'Econòmiques) i per aquell llavors era molt joveneta i encara creia que podia canviar el món. Recordo que em va trasbalsar moltíssim el seu assassinat, la resposta de la gent, de com van ser aquells dies i el que vaig descobrir d'ell després. De moltes grans persones aprens tot el que pensen un cop ja no hi són entre nosaltres. Defensor del diàleg, de la pau, d'estimar l'altre amb totes les semblances i totes diferències, de les virtuds i dels defectes. I feia por perquè era coherent, sincer i valent. Van voler matar a la pau.

No m'atreveixo a dir que moltes coses han canviat de fa 10 anys, han passat moltíssimes coses i el moment és diferent i sembla que hi ha una sortida i una nova oportunitat per la pau. Però alhora, les rancúnies, les venjances, l'odi creix a tot arreu. Aprop i lluny. Fa uns dies a Al-Aiun (i ara ja ningú se'n recorda?), el conflicte israel-palestí, les guerrilles mexicanes, i tants i tants d'altres que passen sense que en sàpiguem res. I per no parlar del conflicte català-espanyol, potser sense violència física, però per a mi, cada cop més violent. Cada cop més al límit.

Avui, a l'excursió, al grup dels mitjans valoràvem com responíem quan algú ens insulta, es burla de nosaltres. La major resposta ha estat “rebotant-se”, creant més violència. Un parell de nanos han dit que passen però que es “reboten” quan es fiquen amb la seva família. És com si fos un mecanisme natural de les persones? Intentem fer entendre que aquesta no és la resposta, que amb violència no s'aporta res. Però com sempre, l'eterna pregunta, què en queda del que els diguem? Del que viuen al centre? M'agrada pensar que alguna cosa els queda, que l'espurna d'esperança d'un món millor és plena com una bossa plena de aglans per tenir-los de record de cap de setmana, plena com l'espai de poder parlar de les baralles dels pares, plena com el somriure de dues adolescents que no es parlàven i ara ja sembla que convisquin.

I bé, d'aquí una setmana, arriba l'advent, temps d'anuncis de bones voluntats, de voler treure la bondat de les persones, d'estar en família, d'ajudar els altres. Només que una persona faci un canvi en favor de la pau, de millorar el nostre entorn, potser ja serà l'inici d'un nou demà. I sinó, veure "Cadena de favores". M'ho tornaré a creure.

ps. i des d'aquí demano disculpes, per invaïr l'intimitat. La d'un acaba quan comença la de l'altre, i sense voler-ho, vaig invaïr la intimitat d'algú que estimo. De vegades no ho tinc gaire present. Disculpa. ;)

No tenir somnis

Fa un parell de dies vaig escriure un mail a un amic felicitant-lo per un somni complert. M’alegra moltíssim, hagués estat un bocinet de dimecres. I em ve al cap la cançó dels Sopa de Cabra, els teus somnis, molta feina, molts maldecaps, segur, però l’esforç recompensat.

Sempre m’havia considerat somiadora. M’agradava ser-ho. És una virtut que m’agrada de la gent. Sobretot de la gent que té somnis i lluita, treballa, s’esforça per aconseguir-los.

Però me n’adono que darrerament no ho estic sent gens. Potser no ho sóc. Intento pensar en quins són els meus somnis per saber per a què mereix la pena lluitar. Els busco, sé que els necessito. Però no els trobo. No sé què vull, no sé per a què em veuria capaç de somiar.

M’acontento en passar la vida. En no amagar-me, en no amargar-me perquè de vida només en tinc una. En viure amb els que m’acompanyen, en allò que faig, en somriure. Però no recordo mai els meus somnis quan em llevo i els que recordo els hauria d’esborrar, formen part del passat.

Quan vaig perdre la capacitat de somiar? Quan em vaig adonar que només tenia somnis que no em portaven enlloc? Quan vaig renunciar, quan vaig abandonar-me?

Les coses que em preocupen ocupen tant de lloc al cap que ja no queda ni un petit espai per al somiar. El que em manca pesa tant que tampoc ja no sé què és. Només sé que és un buit i m’entesto en no voler posar-li nom ni en acceptar-lo. Perquè llavors què quedaria?

Em faig ràbia a mi mateixa per sentir tot això. Però davant, un full en blanc. Davant l’advent, el Nadal, el nou any, els nous propòsits, i només tinc un full en blanc. No sé què vull. I potser dir-ho és el més honest que he fet amb mi mateixa en molt de temps.

Ps. I l’únic que recordo i que és ben banal, miro bitllet i per maig ja és tot car.

Aquest és el post del que parlava ahir a la nit. no sé si penjar-lo o no.

Cúmuls

Ahir vaig escriure un post. No era bonic, ni alegre. Trist? potser. Però real. No el vaig poder penjar. Se m'han acumulat masses emocions sensiblones.

No he pogut mirar gaires blogs aquesta setmana. Se m'han acumulat al reader més de 100 entrades.

No he parat aquests dies. Se m'han acumulat moltes coses a l'agenda i poc temps ben gestionat.

Però he pensat massa aquesta setmana i se m'han acumulat masses pensaments. I he acumulat masses decisions a prendre que també m'han sabut greu.

No he estat prou per casa aquests dies, i el puck ha acumulat massa pèl per digerir. Un regalet al mig del passadís ha presidit la mitja hora que tenia de descans i dutxar-me.

I tornant d'una reunió ben tard, s'ha acumulat massa aigua a casa del veí. Perquè coi hauré tocat la bossa del sostre damunt la banyera? Serà que no sabia que hi havia aigua!!! però no, l'havia de tocar i ara estarà vessant tota la nit. Perquè no l'hauré vist abans?

Tot de cúmuls per encara acabar la setmana i començar el cap de setmana prou acumulat de coses com per encarar-la de manera més difícil.

Perquè tot sempre s'acumula?
ps. buf, quin pal, però quin pal encara més pensar que al veí de dalt li hauran d'aixecar la banyera. I no puc deixar-ho i marxar el cap de setmana esperant que diumenge a la tarda s'hagi solucionat sol, oi? Perquè viure sol és un pal quan passen coses d'aquestes? I sobretot perquè passen aquestes coses quan és menys oportú que passin?

Protocol establert però no reglat

Amb el cercle més íntim tenim un protocol post-cites, establert no reglat. Suposo que és ben comú entre el sector femení, igual que en el sector masculí per molt que intentin dir que no és així.

Hi ha una part que pot començar a la pròpia cita. Bé, de fet, hi ha el protocol pre-cita, allò de preguntar-se com et vestiràs, com et pentinaràs, plans per fer, …. però aquest amb els anys va perdent pistonada encara que no desapareix del tot. Però bé, torno al durant la cita. És aquell fet d’enviar-te un sms per donar ànims, per cotillejar com està anant o simplement per enriure’t una mica del personal (perquè saps que ajudes a destensionar o t’ajuda a somriure). I de fet, agraeixes moltíssim aquests detalls, doncs un sms el pots veure tranquil·lament i et dóna força, o és un recurs per tal d’acabar amb la cita si va malament (bé, hauria de ser desastrossament malament i per sort no ho he necessitat mai). Són aquells detalls dels amics que els fan únics en el món.

L’imprescindible, però, és l’sms quan la cita s’ha acabat o com a tard, a l’endemà si s’allarga tota la nit. I aquest sms o trucada és fonamental. Perquè llavors s’activa el protocol post-cita.

Si la cita ha estat fantàstica, s’explica en una llarga conversa telefònica, unes tonteries vàries i la proposta de quan es tornaran/ens tornarem a veure. Per fer-te posar en clar els sentiments, que et desprenguis de les pròpies pors per encarar una nova cita o simplement compartir el bon rotllo generat. I el més fantàstic què és? Quan això es tradueix en dies, i dies, i dies…..

Si la cita no ha estat tan satisfactòria, comença la tasca de recuperació. Tothom necessita parlar-ho, donar-hi voltes i cal omplir el temps perquè els pensaments no es quedin al cap i en deixar-los anar s’evaporin. I més si és un diumenge. Cal trobar-se, explicar-se la cita, el que va passar, que una veu objectiva et digui el què i plantejar les opcions a seguir, que esclar, només pot seguir un mateix, però que cal compartir. Després cal alimentar-se malgrat no es tingui ganes, donar-te un capritx i seguidament una pel·li, per recomfortar-te, alliberar-te i descansar, per rematar-ho amb una copichuela per decidir com encarar el tema, o potser, simplemente, passar-se el dia davant del mar. El mar et fa recuperar de tot i així, tornar a començar.

I aquest ha estat el dia d’avui. Un dinaret al Segons Mercat de la barceloneta, un passeig amb ulleres de sol per amagar la ressaquilla amb bromes absurdes incloses, una peli (no sé si adecuada però que m’ha agradat moltíssim) i una copichuela regeneradora d’allò més.

I el resultat ha estat un diumenge fantàstic.

Ps. He pensat i molt si penjar aquest post o no. És com algo molt íntim entre les amigues. Potser un d’aquells rols que no s’haurien d’esbombar, que poden ser tòpics o no tòpics, però que per mi són complicitats molt grans.

I per suposat, res de desvetllar si la cita ha estat meva o de les partenaires. Això, potser algun altre dia.

La foto, la veritat és que no sé d'on és, la vaig pispar fa temps d'algun lloc, però la vaig trobar encissadora.

Ps2. He abandonat Els pilars. Crec que millor una oportunitat per vacances amb el temps que es mereix. Ara donem-li pas a la novel·la negra!

RC: Estació Espacial Internacional (ISS)

De: lluiset@gmail.cat

Per a: maria.montserrat@gmail.cat

Assumpte: JA NO PUC MÉS.

Estimada,

T'estimo i t'enyoro encara més, ja ho saps. Però no puc més. És insofrible estar aquí i pensar que encara queden 15 dies. Què dic 15 dies?! En falten 16!

Només hi veig una solució. Sé que no t'agradarà, no t'agraden aquestes coses. Però és qüestió de vida o mort.

Coneixes el Boris? Aquell rus seguidor del CSK Moscú, amb qui fem uns sopars divertidíssims acabant sempre amb xupits de vodka a lo bèstia.? Doncs puja demà passat.

Li has de donar un paquet. Ell ho entendrà.

Al paquet li has de posar: el barret de llana que em va fer la iaia quan era petit, l'encenedor de la bona sort, la bandera gegant que vam fer amb el cosí Juli quan érem marrecs, la bufanda de Wembley, ah i també la de París i per suposat la de Roma!, la samarreta signada pel Messi, la foto que hi ha emmarcada al menjador del Piqué celebrant el gol el dia del 2-6, el llibre del Guardiola, un entrepà de carn arrebossada com els de l'Óscar (els pots envasar al buit, com em vas fer amb el pernilet), les canelleres que vam robar de l'Assumpta, la reproducció del triplet. i els calçotets blaugranes. I crec que no em deixo res, però si creus que alguna cosa més em pot ajudar, també .

Mira que és gran la comunitat internacional i em té que tocar compartir estació espacial amb un merengue radical? incondicional del Mou i enamorat del Christiano!!!! No sé si aguantaré fins el 29-N. És una tortura!

Sempre teu,

Lluís.

ps. Al Michael, l'escocés pèl-roig que baixa demà, li dono el vot perquè l'enviïs. Ell també enten la importància.

ps. Nova aportació als Relats conjunts.

Bocins de dimecres

El naixement d'en Pau; els cinc primers minuts d'Up; fer un regal i encertar-la; enllestir tasques pendents (i això que encara me'n queden); 5 minuts més al llit; l'entusiasme i riure dels adolescents; un dissabte al grup dels petits; descobrir en una carpeta perduda una BSO i tornar a Paris, a la festa que em van fer pels 30; i si adopto un de petitó?

Ser creient avui?

No entenc això de l’esperit sant?

Canvia-ho per amor, i tot tindrà sentit.

Fa ja molts dies vaig anar a veure Comer, rezar, amar. Em va impactar molt i em sortíen dos posts. Un, no l’he arribat a publicar mai i l’altre vaig pensar que el publicaria arrel de la visita papal.

Una de les coses que em va sobtar de la pel·lícula i que se’m va fer llarg, és l’apropament, el misticisme, la necessitat de trobar pau en religions llunyanes com pot ser la hindú. No vull que em mal interpreteu, respecto moltíssim aquestes creences, fins i tot m’atrau conèixer-les, però no són la nostra –si més no, la meva-. A la pel·lícula es parlava de conceptes tan propis de la nostra cultura com la reconciliació amb un mateix, l’ajuda als altres, el servei als altres.

Després, al cap d’uns dies, fent un cafè amb una companya de feina m’explicava com moltes de les seves companyes de despatx es sentien atretes a fer cursets d’autoconeixement, de zen i altres vessants místiques, i que no les entenia, que en el fons el que veia és que eren persones amb moltes mancances, sobretot d’afecte.

En aquell moment vaig arribar a una conclusió. La nostra societat, ens agradi o no, està basada en una cultura judeo-cristiana i assentada en una esglèsia catòlica. El desarralement religiós, l’ateisme i agnosicisme cada vegada més extés de la nostra societat porta a que moltes persones amb necessitats espirituals vagin a trobar aquests espais de recolliment, d’autoconeixement, de pau, en altres religions, més ben vistes, més acceptades. Exòtiques i plenes de colors, vessades en la natura i la condició de la persona. Qui no té necessitats espirituals no abraçarà cap religió però hi ha qui si.

I és que desenganyem-nos, ser creient avui, és un esport de risc. I més, si no combregues amb moltes de les coses de l’Església, aquesta que es fa escriure en majúscula.

Crec que el causant de la desafecció, de l’ateïsme dels dies d’avui és causat per la pròpia Església. Per l’ostracisme, la negació a adaptar-se a la societat canviant. Per quedar-se encorada en els anys i anys. De vegades crec que si Jesús vingués ara mateix renegaria de la pròpia església. Del control que vol imposar, dels excesos en temps de penúries.

A la litúrgia que ha fet en Joseph ha deixat anar algunes perles, que si l’Estat ha de redreçar les politiquees familiars i cuidar el concepte de família com la unió d’home i dona, i que a sobre de parla de llibertat i de pau enlloc de confrontació? Sincerament, s’ha cobert de glòria.

Però esclar, l’Església, en la seva dimensió més estructural i arcaica viu tancada a la gent. Si fins i tot per anar pel carrer, el màxim dirigent va tancat en vidre, no fos cas que el volguéssin matar, com ha d’entendre, apropar-se al dolor d’una mare amb un fill a la pressó i tota la família a l’atur? Com ha d’entendre què vol dir estimar, si sols s’estima a ell mateix? Jesús va entrar a Jerusalem en burro, acompanyat per tothom qui el seguia, avui si la Sagrada Família vol significar alguna cosa, sols representa luxe i encartronament. I això que és preciosa, la ara ja basílica.

Per sort, som molts els que creiem que les coses no rutllen. Simplement, que aquests no ens fem veure. Això si, crec que és impossible lluitar contra aquesta maquinària. És lluitar contra una paret i sols queda continuar fent el que creus que has de fer. Esperant que algun dia algú obri els ulls i atengui als molts que creiem en una església diferent. On homes, dones, joves, infants, siguin tractats per igual, estimats per igual, on els pobres tinguem un lloc.

Fa un temps, discutint sobre aquesta església, em van dir que l’església ha d’estar al servei de les persones, ha d’arribar allà on la societat civil no arriba, i un cop hi arribi, desaparèixer, sense fer soroll, com quan a la dictadura es féien reunions clandestines contra el règim o sindicals, però que després un cop legalitzats han marxat. O com les tancades d’immigrants. Després han sorgit moltes associacions, però calia un lloc on recollir. I això l’estructura eclesial no ho sap fer. Vol mantenir el seu poder.

Ps. Si continués vivint al meu primer pis, des d’ahir estaria incomunicada. No tenia línia fixa de telèfon i els mòbils estan inhabilitats. Una de les grans mesures que han posat. Com pot tenir tanta por que algú li faci mal? Això és perquè no viu en pau.

La veritat és que fer aquest post costa. El més fàcil seria no dir-ne res, perquè es pot mal interpretar. I perquè moltes coses no les tinc clares, dubto de tot. La majoria dels meus amics són no creients. M’ha costat molts anys que m’entenguin i poder-ne parlar. Sovint em diuen, esclar tu ets diferent, ets de Sant Medir i del mijac, però ara ja no sé què significa.

Benvinguda a casa?

He tingut instal·lada a casa una amiga que de tant en tant em visita. Arriba el dia menys pensat, de la forma menys pensada i ni demana permís per instal·lar-se; sense importar-li si tinc coses a fer, activitats a les que anar, compromisos on donar el millor de mi.

Arriba i es queda còmodament al sofà de casa.

Sovint em queixo que casa és freda, que li falten cosetes per donar-li caliu, però ella no necessita res. S’arrauleix al llit i s’hi passa hores contemplant el no res.

No em deixa estar còmoda dels amics, veure la llum del sol o esforçar-me en allò que em costa. Em roba tota la força i tota l’energia i ens passem hores i hores parlant i explicant-nos, matxacant-nos sobre el que no tenim, sobre el que ens fa mal o no entenem. Retraient-me els meus pitjors defectes, fent-me sentir més culpable d’allò que no funciona.

Però per més que vulgui, no la sé fer fora. Per més que pensi i doni voltes, ella segueix allà, absorbint-me.

Això si, m’esforço en recordar que acaba marxant. El dia menys pensat, en el moment menys pensat, s’esfuma sense que cap motiu o esdeveniment faci canviar l’entorn. No pas perquè no li presti atenció o faci més o menys coses, ni vegi més o menys gent. Simplement marxa. Deu ser que veu que no la necessito o que ja hem divagat el suficient.

Avui ha marxat. I em sento descansada, alleugerida. Amb molta força encara que el peu em faci mal de l’esgotament d’ahir i avui tampoc hagi parat gaire.

Espero que trigui a tornar, doncs ha estat instal·lada massa temps darrerament.

Aquesta amiga es diu Solitud. I no és bona companyia, ho asseguro.

Bocins de dimecres

Top Secret; La desobediència civil, professional i moral a la sentència del TC sobre l’Estatut; punts de connexió que no pensava que existien; converses íntimes entorn un tallat; els colors de la tardor; Sentir-me alliberada perquè fer fi he entès que no he d’estar trista per perdre alguna amistat quan he fet tot el possible per no perdre-la sinó contenta perquè n’he fet de noves; les cançons cursis de la Beth; Jugar a vendre castanyes i fer trencaclosques; sofing després de dinar; les compres absurdes però necessàries.

ps. Val a dir, que si bé avui ric i em fa gràcia ahir el fet de sortir la meva feina en algún mitjà carrincló em va suposar un bon maldecap laboral. Per sort, continuem amb la nostra.

Vestint-te

Camines passadís amunt i avall, amb aquella gràcia teva que només tenen els que són com tu. Mires a tord i a dret i fuges corrents. Tornes amb un bastó, un paraigua o el telèfon per amagar-lo al lloc menys pensat.

Amb els morros plens de xocolata de l'esmorzar de luxe que ens hem menjat els grans i has volgut tastar, potser seria ja hora de treure't el pijama. I quin millor lloc per canviar-se que la taula del menjador enmig d'un brogit de gent.

Posem el canviador, la roba i t'estiro. T'aixeco per descordar-te els botons del pijama, perquè sempre costen tant de descordar? Un braçet, l'altre, unes quantes pessigolles a la panxa i un riure encomanadís. Una cameta rabassudeta, l'altre i un peuet per fer-li un petó.

El body cada cop més donat de si, com creixeu de ràpid! I el bolquer encara prou sec per haver passat la nit.

Carícies, pessigolles i un riure que no para en els ulls més innocents. Et passo la tovalloleta i et poso crema pel culet intentant anar ràpid no sigui que l’aspersor faci de les seves i em deixi ben molla.

Creia que ja no sabria posar un bolquer, però potser és com anar en bicicleta, quan n'has aprés ja no hi ha oblit possible. I unes quantes carantoines més. Peterrons amb la boca i massatge a la panxolina, la pell de vellut i aquella olor d'infant que és inigualable. Fins i tot t'hauria cantat una cançó desafinant de valent.

Un nou body, uns mitjonets que fins i tot li cabrien en Puck i marejos amunt i avall asseient-te, estirant-te, posant-te dempeus a la taula. Uns pantalons texans com si fossis un adolescent i una samarreta de ratlles, amb els botonets al costat. Que n'és de bonica la roba de nadons.

Ja estàs apunt per triomfar de valent entre les noietes del poble, amb el teu somriure irresistible i do de paraula (encara que gairebé no t'entenguem res, només la mare les endivina totes).

Per acabar unes minúscules bambes com les del pare, per no parar de córrer, només fa una setmana que camines tot sol i et queda tants camins de vida per endavant!!!!

Sens dubte, ets el millor antídot per a la tristesa.



ps. feia molt de temps que no canviava un nadó. És com si m'hagués negat a fer-ho des de que vaig treballar de cangur. No sé ben bé perquè. I suposo que mai et vols ficar, però aquest cap de setmana vaig tenir prou confiança com per demanar que em deixéssin vestir un dels meus petits prínceps. Moltes gràcies. Que n'és de divertit!