La necessitat de sentir-se estimat

Aquest matí, mentre remenava el tallat intentant despertar-me davant la pantalla de l'ordinador, llegia aquest post de l'Andreu Buenafuente.

No sé si era l'hora (ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora), el fred d'aquests matins gèlids, el cansament dels divendres o la melangia de tot plegat, o fins i tot que feia molt de temps que no passava pel seu blog ni el sentia, però el cert és que m'ha arribat ben endins. 

Necessitem dels altres, necessitem sentir-nos estimats. I és tan bàsic com instintiu. Tan primitiu que quan no ens sentim estimats, pot arribar a sortir el pitjor de cadascú de nosaltres. Tristor, mal humor, ràbia. Fins i tot, violència.

I en canvi, amb un sol gest, amb un sol somriure, una mà que t'acarona, tot pot canviar. Tenim aquest petit do.

He sentit moltes vegades que hem de fer les coses sense esperar res, que ens hem de donar als altres sense voler rebre res. Però ho he interioritzat tan malament que m'he arribat a creure que no he de voler res dels altres. I em faig mal perquè necessito rebre afecte dels altres i, quan passa, em sento egoista.  També és cert que quan rebo afecte, no el sé encaixar bé, una petita veu em diu que no me'l mereixo.

Suposo que el problema és quan esperes rebre afecte, un afecte determinat i per part d'algú, i no només parlo de relacions amoroses. I potser aquesta és la clau. No podem esperar que ens demostrin amor, sigui qui sigui. Potser perquè no el senten, potser perquè no en som mereixedors, potser perquè no son conscients del que els necessites. Però si que hem d'estar atents, perquè per sort, demostracions d'afecte i d'amor n'hi ha constantment, potser no de la manera que esperaries o voldries, potser no de qui voldries.  Una foto a un mur, un missatge de text inesperat, una conversa a la parada del bus, una mà desconseguda per aixecar-te. Sols cal saber-les veure.

Potser és que necessito ulleres. I jo que pensava que tenia bona vista....

ps. La cançó, de qui si no? No puc dir que en sigui seguidora, els he escoltat poc i menys en directe. Sempre m'han costat, entendre'ls, fer les caçons meves. Però aquesta, del darrer disc, m'agrada. 

Espero que a l'Andreu Buenfuente li vagi bé el nou programa. No puc dir que el veuré, miro ben poc la tele i menys, tan tard. Però intentaré tornar-lo a llegir, sempre m'ha agradat.

Santa Cecília

Avui és Santa Cecília, patrona de la música. I és una de les dates del santoral que sempre se'm fan presents.

Potser per una tonteria tan gran com el fet que divideix exactament l'any amb el meu sant, el 22 de maig. 

Potser perquè Santa Cecília em té el cor robat des de que vaig descobrir la seva història quan visitava les catacombes romanes i em feia més properes les primeres comunitats cristianes. 

Però sobretot, potser perquè precisament és patrona de la música i sempre penso què fariem sense les melodies que dia rera dia ens acompanyen. De fet, avui mateix, en una tarda infernal d'encàrrec, les veus dolces dels infants cantant eren el millor. No hi entenc un borrall, i encara que diguin que no, millor que no canti. No connec grans músics, ni en sé gens, només sé que una cançó pot fer-te canviar, pot alegrar-te, emocionar-te, entristir-te. Que si no hi ha música tot és silenci, és buit. I quan no tinc música, és alguna cosa falla.

Així doncs, que no ens falti mai la música, fins el darrer moment!

ps. I vosaltres, quina cançó posarieu avui? Va, que les aniré penjant totes!

RC. Esmorzant amb diamants i tardor

- Hola!

- Hola.

- D'això... com estàs?

- Bé, aprofitant la tarda de pluja per escriure un nou article.

- Acompanyat de Vivaldi! L'escolto de fons. És la tardor?

- Si.  Des de quan t'agrada la música clàssica?

- No. No m'agrada, però sé que a tu sí. 

- És clar.

- He llegit les cròniques que has fet. Són molt bones. Tinc ganes de veure't.

- Gràcies. No, no pot ser. Et vaig dir com era i què hi hauria entre nosaltres. I vas acceptar. Però si ens veiem, intentes canviar-ho. I no pot ser. Segur que aquesta tarda has vist Esmorzant amb Diamants arraulida amb la manteta i el gat, has pensat que tenies un dia vermell i t'has sentit sola com la Holly i vols que un escriptor et salvi. Però no, jo no et puc salvar. O si ho prefereixes, tu no em pots salvar a mi. Perquè no vull.

- Home, no sé jo si pots ser tan glamurós com l'Audrey, eh! Va, no ets tan important per mi, encara que si, he vist Esmorzant amb Diamants.

- Intentes fer broma? D'acord, doncs ja trobem un moment per veure'ns. T'he de deixar, adèu.

- Adèu. Ja has penjat però sols dir-te que si, que ja sé que no sóc com la Holly, ni com l'Audrey. I que la vida no és mai com una pel·lícula, per més crua que sembli. I que els dies passen i que tot i sabent-ho, l'enyorança es presenta sense voler-ho. Potser algun dia ens trobarem en un carreró sota la pluja.

ps. Nova proposta de RC.

Girar la truita

Una de les aptituds que es valora d'un cap és la seva seguretat. Fermesa i decisió. I atenir-se a les conseqüències de les seves decisions, sense debilitat.

El meu cap té aquestes aptituds. I les hi valoro, per molt que no ens portem gaire bé. Però hi ha una aptitud que no estic segura de com valorar-la, però que la té: ser capaç de girar la truita. De portar qualsevol decisió, procediment, acte,... al seu terreny i fer-la favorable als seus interessos i la seva gent (entre la qual dubto que hi sigui jo).

Pot equivocar-se, però mai ho sembla.

A vegades m'agradaria ser així, saber-ho fer. I no anar tan de cara, posant la galta, bé les dues galtes, i entomar tots els cops de tot arreu. Responsabilitzant-me de tot.

Sovint penso que si molta gent ho sap fer, per què jo no? per què sempre acabo tenint la sensació de culpabilitat en tot el que passa? És el que em fa ser més dèbil, això conjuntament amb el fet d'estar de volta de tot a la feina i enfadar-me amb tothom.

I sobretot, per què aquest cap té la capacitat de fer-me plorar? Quan valorarà la feina que faig? Per què sempre tinc la sensació de no fer-ho prou bé?

I si, és clar, ara entoma, pren mesures i fer com si res. Fins la propera bofetada. 

ps. deixo enrere una setmana laboral horrible. Amb tasques molt difícils, ordres molt neguitoses, com sempre fent feina per damunt de la nostra categoria laboral, i on tot i intentar fer tot el possible, no estava bé del tot. I per molt que entenc que et trepitgin, encara que sigui per a salvaguardar els drets dels usuaris, fa mal. Precisament perquè sempre els tinc per davant de tot. Però és clar, la feina grisa mai es veu.

Crosteta

Un dia em van fer una ferida. Sense voler ni amb cap culpa. I no parlo d'una ferida interna d'aquelles de dins, al cor, sinó d'aquelles que es marquen a la pell.

Una pupa, com la va anomenar la mare quan me la va veure i no va voler saber res més. I com quan era petita i em queia repelant-me els genolls, em va fer mil i una coses per guarir-me.

Me la vaig cuidar; molt estrany això en mi, que tinc tan poca cura de mi mateixa. Li vaig posar cremes, vaig anar a la farmàcia i em posava oli de mosqueta dos cops al dia per no deixar senyal.

Ara ja no es veu la ferida, ja no hi ha senyal. Ja ningú em pregunta. Però jo em miro i me la veig, me la sento. I em faig ràbia de mi mateixa, no sé perquè, no és tan greu ni important.

Em fa mal. I aquesta vegada no em fa mal la crosteta sinó molt més endins, vora el cor.

ps. I si, en veu baixa i sense que gairebé es llegeixi,.... sé perquè em fa mal. Això és el pitjor. No és la senyal en si, sinó la indiferència, el ni voler saber res per part de qui me la va fer. Em decep.