Don't cry for me Argentina

Fa ja molt temps, una tarda avorrida d'estiu apareixia un documental del Perito Moreno, el glaciar de la Patagonia argentina. No n'havia sentit a parlar mai però em va semblar fascinant. Una glacera que es continua movent sense fer cas del canvi climàtic,que continua trencant blocs de gel amb un soroll que els que l'han sentit queden impactats.

Uns mesos més tard, el funcionari que representava l'ostracisme més clar i pur, amb una panxa i uns moviments que deletaven que el seu joc preferit era el sofing, em sorprenia explicant la seva aventura argentina. No m'ho podia creure. I em relatava la visita a Usuaia, a la terra del foc, veure els lleons marins, els pingüins salerosos, pujar al Cafelate a veure balenes, passejar pels barris de Buenos Aires, ballar un tango i acabar remullat a Iguaçú. I em fascinava.

Em vaig enamorar. No del funcionari ara ja jubilat, sinó d'Argentina. Poc a poc vaig anar construint un mite en aquest país. M'interessava tot, cada racó, el desert, les salines, la pampa, tot em semblava impressionant. Natura en estat pur. I ho enxamplava a Xile.

I es va convertir en un somni. Un somni no al meu abast. Una vegada ho vam mirar amb una amiga, però deseguida vam descartar la possibilitat. Veia fotos d'un munt de parelles que l'han visitat, fins i tot una cosina gens viatgera hi anava.

Aquest hivern, quan les vacances ja estaven més que decidides, quan el viatge que ens vam posar l'any passat per anar a veure uns amics als USA quedava fora de joc per pressupost i decidíem opció més econòmica, em van posar la mel a la boca. Em van embaladir amb tot de paraules que semblaven fetes exclusivament per a mi. I ja no tocava de peus a terra. El viatge somiat a un preu assequible. Només ens havíem d'esperar a l'agost.

Era una bogeria. No està la cosa per fer dos viatges, no és el moment. Però seguia encegada i encoratjada que les coses passen quan han de passar, vaig tirar endavant sols posant un límit econòmic i passar almenys una part de les festes de Nadal aquí.

Agost s'ha fet etern. I no saber quan tindria vacances,com m'organitzaria, ha estat un calvari. Cada vegada els peus s'han anat posant més a terra i fins i tot ara ja no volia anar-hi. Aquest no era el meu viatge a Argentina.

I no ho serà. Els “chollos” no existeixen i els encantadors de serps saben molt bé la seva feina.

Així que continuaré somiant sentir el gel trencar-se a la Patagonia, seguiré creient que veig volar un bultó a les torres del Paine xilenes, que un pingüí em saludarà i que l'arc iris serà gegant on es troben les aigües de Brasil, Argentina i Paraguai.

Ps. això si, finalment agost s'acaba (semblava que no passaria mai) i sols em queden 3 matins per fer vacances. I per anar a, com diu un amic, un lloc únic en el món que encara que no sigui espectacular cal veure si vas a les illes gregues: l'acròpolis d'Atenes.

La foto, una de les moltes espectaculars que ha fet en Francesc. Era tan difícil triar-ne una!

Carta oberta del porquet de la casa de palla

Hola,

Sóc el porquet de la casa de palla. A hores d'ara, tots ja sabeu la meva història. L'heu llegit, us l'han explicat, l'heu vist o sentit. I sí, sóc jo. El més mandrós, gandul, poca vergonya de tots. El que per treballar poc vaig fer solament una casa de palla en cinc minuts, sense pensar que el llop podia deixar-me en calçotets en una sola bufada.

Ho sé, reconec les meves faltes. No tinc perdò.

Però algú s'ha preguntat perquè? Els meus germans sempre han estat forçuts, intel·ligents, atlètics; sempre han estat millors que jo en totes les coses. I a mi només m'agradava una cosa: fer música. Volia tocar la trompeta tot el dia, entretenir als demés, donar-los alegria.

Però esclar, un somiatruites em déien a casa. Mai em van donar l'oportunitat de ser diferent. Mai em van deixar explicar el que necessitava, el que volia. Aquí i ara sols compta els resultats, el poder obtenir un major benefici i seguretat per un mateix, oblidant les diferències de cadascún. Des de petits ens fan per competir i ens diuen que hem de treballar fort. Jo no serveixo per fer una casa, per construir. Jo no serveixo per treballar la terra, per tallar la fusta. I l'únic que tenia al meu abast era la palla del paller. Bé, m'havia d'espavilar com fos. Vaig pensar que si la feia ràpid podria continuar tocant, aprenent i a veure si així podia complir el meu somni de ser músic. Em vaig equivocar. Ho sé, potser tenia que haver calculat millor els riscos i deixar els somnis per més endavant. Però per què som joves, sinó? Per equivocar-nos i seguir endavant, aprenent dels errors i lluitar pels nostres somnis.

Ara visc amb els meus germans. Em toca rentar plats, recollir la casa i fer el menjar, però als vespres puc tocar, fer somiar els altres i aconseguir els meus somnis. Fer música. I això, gràcies a l'equip que sóc amb els meus germans.



ps. Mooooltes felicitats, zel. Enhorabona per aquests tres anys de blog i endavant. Ens va convidar a participar modificant el conte dels tres porquets a l'actualitat. I aquesta és la meva versió, portant-la als joves d'avui, als seus somnis, dificultats i al treball en equip que els costa tant.

Senyals

A Itàlia són molt devots, són molt catòlics a la seva manera, a la italiana. I quan més al sud vas, més encara. A Nàpols, una de les coses que més em va sorprendre és que a gairebé totes les entrades de les cases hi ha un petit templet en adoració a la Mare de Déu o altres sants catòlics. I amb llumetes, pregàries, flors i altres guarniments que fan del racó una mena de barreja kitsch ben espectacular perquè els portin senyals o bons auguris.

Fa temps vaig parlar d’un amic que vivia a Itàlia i que recentment ha tornat a Barcelona. El seu company s’ha quedat allà i ve quan pot. Ara, porta tot el mes d’agost aquí i la setmana vinent té una primera entrevista de feina.

Ahir, mentre m’explicava l’entrevista, em recordava el pis que s’ha comprat recentment i com li costa entomar els canvis d’una vida que ja tenia encarrilada, em va sorprendre. Em va parlar de les senyals. Ha conegut una professora catalana, de Sants (on viu tot el meu nucli dur) i que se’n va a Nàpols. Viurà amb ell allà i si ell, finalment, troba feina aquí podran intercanviar-se el pis si cal. Em va dir que sentia que era una senyal. Una senyal que l’ajudava a entendre i portar millor tots els canvis que viu al seu voltant, que el porten cap aquí i que tot anirà bé.

No vam parlar de destí. Segurament, com jo, vol creure que el destí el vas creant dia a dia i no pas que estigui predeterminat. Però si que hi ha senyals, que un mateix percep o entén d’una forma o una altra per tirar endavant. No parlavem de senyals com a actituds d'una persona com passaria en els acostaments personals, sinó d'un altre tipus de senyals, tampoc divines, però si de casualitats que et fan sentir d'una manera o d'altra. I que no tenen raó de donar-se.

Això ens passa als que ens fixem en tot. Als que donem importància a qualsevol fet. I sovint no és una qualitat que m’agradi, doncs un petit gest o senyal pot fer-me tirar el dia per terra, com pot il·luminar-me el camí. Potser altres diran que no són senyals sinó fets i que simplement es tracta d’hipersensibilitat al que vius.

Però llavors et preguntes si les senyals no ens porten a mals entesos i a complicar-nos la vida. O si simplement són un entreteniment per pensar que alguna cosa ens mou. En un món on les senyals estan mal vistes, o massa valorades, es podrien entendre com les petites coses que et fan continuar somiant que el millor pot arribar a venir.

Ps. El que més gràcia em fa d’ell és que quan estem xerrant i li preguntes alguna cosa sempre comença la seva explicació amb un “vale”, fa una pausa i després continua. Com dient-se “he entès la pregunta i ara ja puc contestar-te”. Suposo que és de la seva inseguretat en parlar castellà, però aquest petit detall o com contesta els mails comunitaris en català i castellà fa que encara l’adorem i estimem més. Porta una barreja entre català i castellà! Al curs de castellà (que, malauradament és el idioma que li demanen per feina) li deien que li prohibirien relacionar-se amb catalans, perquè el català és més proper a l’italià que no pas el castellà, però es clar tots els que l’envoltem cotorregem en català.

Ahir em vaig adonar que portava quatre dies consecutius escrivint post, i crec que això no ho havia arribat a fer mai. Així que em vaig proposar a veure quants dies seguits era capaç d’escriure cada dia. Suposo que com estic a mig gasa la feina, em venen posts constantment. I això, conjuntament amb el post d’en Xexu, fa que cada dia vagi volent escriure. Em surtin posts a dojo. Una etapa prolífica? Potser. Poc interessants i repetitius? També. Avorriment? També. Millorar en cosetes? També potser.

Per cert, no sé com s’escriu kitxt!!!

La foto, de fa cinc estius ja!!!

ps2. Merci Elvira!! Nàpols és molt kitsch

Bocins de dimecres

enriure'm de saber que ser bessons amb ascendent bessons no és tan mala cosa; comprar la lectura pel viatge; entendre que he fet tot el que està a les meves mans i sentir-me lliure per primera vegada en temps; una guerra de coixins; trobar la polsera del peu perduda i arreclar-la per dissimular la cicatriu; rebre una postal; la lluna plena; retrobar-me amb els amics; estar de festa major.

ps. sort que el vaig escriure ahir. Avui m'hagués costat horrors i no és plan de fallar-se la primera setmana.

FIN-LÀNDIA

Doncs si, el carrer Fin-làndia del barri de Sants ha guanyat el primer premi de la Festa Major. I em fa molt feliç.

Perquè l'ha dedicats als llibres, als contes, a la lectura. Un petit plaer ben gratificant, que estic redescobrint, sobretot gràcies als blogs.

I perquè és un carrer que té màgia, sempre l'ha tingut per a mi. Desprén bon rotllo, gent jove i ganes de canviar. Durant l'any, han aconseguit tallar la circulació els diumenges perquè els nens puguin sortir al carrer a jugar. Sempre vaig pensar que si tinc un carrer preferit del meu barri, aquest era Fin-làndia i que m'hagués agradat viure en una de les cases antigues, amb els sostres alts i bigues de fusta, amb balcó de ferro forjat on s'escoléssin plantetes. Però bé, el meu destí no està a Sants.

I això que Sants serà sempre el meu barri i la seva festa major ben especial. No és ni la meitat de glamurosa i popular que la veïna Gràcia. Els carrers no estan tan majestuosament engalanats (diguem que la subvenció no és pas la mateixa). No les visiten ni un terç de la gent que va a Gràcia i molts dels que van pensant que trobaran el mateix, surten desencantats. Però són festes de barri, de totes les persones que estimem el barri, de les iaies que juguen al bingo, de personetes de totes les edats que juguen campionats de ping-pong, de sardinades, de catalans, de castellans, de nous catalans, de mojitos, concerts unitaris o de les alternatives on et trobes a gent de fa 10 anys fent el mateix. Són un gran regal de final d'agost.

ps. I si no, que li diguin a mon pare, que fa unes setmanes despotricava moltíssim de tots els polítics i avui porta tot el dia enganxat a la tele a veure si surt jugant al ping-pong amb el Montilla i l'Hereu. Crec que ell no és conscient de res, però ma mare porta rient-se d'ell des d'ahir, que es veu que va arribar a casa tot atabalat i suat de l'emoció de jugar amb el President (i és que, amor de filla, el meu papa és un gran jugador de ping-pong!).

Fin-làndia, de fet s'escriu Finlàndia, però des de que vaig veure Los amantes del círculo polar, no l'he tornat a escriure com toca. Darrerament, aquesta peli em persegueix.

I això que la festa major tb té les seves coses dolentes. La fira. Recordo que va ser una festa major quan em van atracar. L'atracament més patètico-còmic de la història mundial.

I la cançó, perquè no sé quina raó sembla que els mojitos a BCN van entrar via samba-brasil i festa major de Sants. I perquè demà torna Ro-ro.

La justícia injusta

No entraré a valorar o no, ni a jutjar si la Laura Riera havia de tenir un homenatge o no, si se la podia titllar de col·laborar amb ETA o no. Si els nou anys que ha passat a la presó eren justos o no. Desconec el cas i la veritat és que em porta sentiments contradictoris. Perquè sabés o no el que es feia, incomplia un requisit de la feina molt important. Potser per defecte professional, el tractament de les dades personals al que tenim accés el considero de les tasques més importants a complir en tota feina.

Però sí que puc entrar a valorar el que conec. Un noi de dinou anys. Perseguit per la seva mala sort, les seves males companyies i la seva condició d’immigrant. El fill gran d’una família que s’estima i que no ha tingut una vida gens fàcil. On la pobresa porta a rancúnies i dolor. Doncs bé, sí que puc valorar que aquest noiet que va ser nen d’un dels grups del meu centre va tenir mala sort. Una adolescència difícil, com molts, el va portar a ajuntar-se en les bandes llatinoamericanes i a ficar-se en més d’un merder. I a acabar en un centre de menors.

Ara, semblava que se’n sortia, però es clar, en la situació actual, sense estudis i una marca al front, li és ben difícil trobar feina. I li és ben difícil allunyar-se de tot un món que no li convé. Fa un mes, hi havia una baralla, ell estava per allà però no hi va participar. Un noi va acabar inconscient i la xicota d'aquest noi en una roda de reconeixement el va identificar com a agressor. Malgrat ell i tothom mantenia que no havia estat el culpable, la jutgessa va decretar presó incondicional.

L’agredit ha despertat, s’ha recuperat i ha declarat que el noi de qui parlo no va ser qui el va agredir, que estava allà però no va participar a la baralla. Per tant, queda demostrada la seva inocència.

Però la vida és tan injusta sovint amb els més desvalguts! La seva jutgessa és de vacances i fins que no torni no el posaran en llibertat. Així funciona el sistema? Què coi falla? Qui ajudarà aquest noi? Algú li farà un homenatge? Com poden afectar dos mesos a la presó en un noi de 19 anys?

Em sento completament impotent, rabiosa en contra d’un sistema judicial que no funciona. On els que roben, atraquen, surten del calabós en un tres i no res per tornar a robar per poder menjar o sobreviure sense intentar buscar feina que no els donaran; on els maltractadors per ser posats a la garjola han de matar o fer delicte de sang; on els trajats que malversen i s’enriqueixen surten com a herois dels més engominats; on els polítics es continuen corrompent com una condició inherent al poder.

On cada dia em demostren que hi ha dues realitats. La de fantasia, la d’aquells que creuen que un món és millor en paraules boniques i sonores, la dels que no pateixen. I la dels que s’impliquen, la dels qui es fan pobres per viure en llibertat. Estic segura que molts dels que dissabte es van ficar darrera un correfoc infantil per abanderar una causa digne segons ells no són més que simples covards.

Ps. I és que avui m'han indignat. Un company de feina m'explicava el que van viure dissabte. La mani s'ajuntava darrera del correfoc infantil, segurs que així la policia no carregaria. Però la policia va carregar i moltes famílies van viure moments engoixants, corrent amb els nens a coll o perdent-los momentàneament quan s'esguardaven a botigues del carrer. Això no té justificació alguna. Barrejar un acte lúdic infantil amb això no té nom i sols perden credibilitat. Famílies que van passar molt mala estona, quan sols anaven a passar-ho bé amb els diables infantils.
Avui ni imatge ni música poden acompanyar la indiganció per tantes coses. Bé, potser si, l'alliberament dels dos cooperants. Al barri on visc hi havia una pancarta que els recordava. De vegades pensava que eren els únics que se'n recordaven. Per sort, un malson que ja ha acabat. Esperem que el del meu nen d'ulleres de pasta i nom ben curiós es pugui acabar aviat.

Nivell bàsic

Molts dels cursos d'iformàtica es divideixen en bàsic o avançat. Els bàsics, són realment bàsics i et desesperes, però els avançats.... sembla que un entremig no és possible. A més, perquè han de parlar en un idioma que no entén ningú amb dos dits de front? Hauria d'haver-hi un curs solament específic per entendre com parlen els informàtics. El fet és que fer un curs d'informàtica és d'aquelles coses que fa més pal del món de posar-se en els propòsits d'un nou curs.

El meu nivell d'informàtica és bàsic, bàsic, però em vaig apanyant, via autodidàctica (espero que aquest post no el llegeixin els informàtics de la feina als que tinc fregits). Però el pitjor arriba amb totes les andròmines electròniques que ens acompanyen. Entendre el funcionament és una tortura. Ni amb els mp3, ni amb els mòbils, ni amb les càmeres digitals, ni amb la tdt, ni amb projectors, la playstation, ni molt menys amb els ordinadors crec que sàpiga fer anar més que les quatre coses bàsiques. I a vegades, ni això.

Fa uns mesos, un company de feina es va comprar un ipodtouch. Valgui a dir que sempre he somiat amb aquesta andròmina (internet i música separat del telèfon). Com que el nano és jove i esbojerrat, un mes després decidia que es comprava un iphone (el mateix amb telèfon). I li vaig proposar comprar-li de segona mà l'ipodtouch. Per fi tenia el capritxet que feia mooooolt temps que anhelava. Però posar-lo en marxa es feia una muntanya més difícil d'afrontar que no pas el kilimanjaro. I els mesos van anar passant amb l'andròmina a la capseta mirant-me desafiadament cada vegada que entrava a l'estudi.

Ahir era el dia. Marxo d'aquí dues setmanes i necessito saber com coi va aquesta màquineta, ja no ho podia deixar més. A més, cal dir que tinc dos àngels de la guarda, els meus senyors tecnològics i ahir en veia un per dinar i l'altre per sopar i per tant, si alguna cosa no anava bé, encara em podríen socòrrer.

Em vaig proposar que no podia ser tan difícil, però si que ho era. Sols engegar-se s'havia de desbloquejar. Vaig estar una hora ben bé intentant fer anar el “trasto”, mirant tutorials per internet, …. i no me'n sortia. Havia vist fer anar un de molt semblant a una nena de sis anys, per tant què coi passava?

Es pot ser tan bàsica que no sabia que els trastos aquests són dactilars i que per tant per desbloquejar-se només calia que arrossegués la fletxeta cap a la dreta? Crec que el meu amic encara riu de mi. Així, que si solament ja no sabia fer això, quan em va dir que l'havia de configurar i mil i una coses, la cara de terror que vaig posar va fer que passés bona sobretaula davant d'un portàtil posant-li a la nena l'ipotouch apunt!!! (a més de posar-me musiqueta nova per conèixer).

I no és la primera vegada que m'han de salvar d'una d'aquestes! La de mil i una vegades que m'han tingut que fer o desfer els embolics tecnològics.

ps. Tinc uns amics que són uns sols. Em van configurar l'ipo i fins i tot es van menjar el tiramisú que de transportar-lo s'havia demuntat del tot! A la nit en un sopar tranquil de terrasseta al barri, me l'acabaven de posar en marxa, i ara ja no puc parar de jugar!!! és tan bonic!!!!

la llàstima és que no es poden fer fotos, es veu que això sols ho fa l'iphone,oooooh....
us en podeu riure tan com vulgueu, ho tinc assumidíssim.

Igual i diferent

L’esport nacional del vuit8ena ha canviat darrerament. Ara ja no es porta el rascar el sofà (encara que no ha caigut pas en l’oblit). Ara s’imposa una nova modalitat de tocar els nassos a la mestressa. Abans cal dir que una servidora, ja de per si poc presumida, no acostuma a preparar-se la roba per sortir damunt del llit abans de passar per la dutxa, doncs hi ha l’inevitable magnetisme de quan surts de la dutxa trobar-t’hi ben plàcidament escarxofat damunt la roba un gat de pèl llarg. Per això, sols preparo mentalment el que em posaré. Tot i així, la roba interior si que la preparo, ja que el calaix està tan anàrquicament desordenat que cal una mica de temps per trobar la roba justa que busques. I aquí arriba la novetat, em desapareixen els sostenidors que deixo damunt del llit. Es veu que veure la mestressa buscant-los per tots els racons de la casa no té preu i genera riure’s una estona.

Però aquest no és el tema del post. Ahir mentre veia que ja se’m feia tard i buscava desesperadament els sostenidors sota el llit o la tauleta del menjador (al final estaven gat i sostenidors ben amagats damunt una cadira sota la taula del menjador) recordava aquest post de l’Elvira i el que em va fer pensar. I és que aquest estiu tot és ben igual i ben diferent.

L’any passat el Puck no tenia aquesta mala baba, potser era pitjor, volia saltar d’un vuitè pis. Però continua sent un trapella adorable. Continuo anant justa de temps als llocs, però ja no arribo tan tard. Potser començo a saber calcular el temps que trigo en arribar des de casa.

M’és un estiu estrany. Igual i diferent al passat. Mentre enfilo carrer avall, baixo les escales del metro i espero envoltada de turistes cremats, mentre em miro i veig que del moreno que vaig lluir al juliol ja no en queda gairebé res; mentre tot això, recordo com l’any passat repetia la mateixa rutina aquesta mateixa setmana i com deia que m'agradaven les festes majors. Però en canvi el record em sembla ben diferent.

Llavors sortia als vespres, encara que fos entre setmana; reia, ballava i dormia 4 horetes per a l’endemà aguantar la jornada laboral fins a la migdiada. Necessitava no parar. Però aquest any, per tercera vegada en una setmana, arribo sense esma a les festes, m’obligo a passejar però abans de les dotze faig retirada. I al matí arribo esgotada a la feina. Abans d'ahir, un company es preocupava molt per mi en arribar i em recordava que sols queden dos setmanes.

L’estiu passat em sentia viva i aquest any, sento que sols sobrevisc. Moltes de les incerteses, de les inquietuds que tenia s’han aclarit o fins i tot millorat, el camí està encarrilat en un munt d’aspectes que abans em generaven tensió, però d’altres camins han canviat o s’han perdut. Les parpelles em cauen, les ulleres són frondoses i no queda ni un esbós de somriure. M’assalten un munt de records, de moments viscuts, de jocs que ja han caducat i de esforços que feia i que ara sóc incapaç de reactivar. Comparo i encara que podria dir que estic igual, em sento diferent. M’esforçava per millorar, sentia que millorava dia a dia. I en canvi, ara que tot és més fàcil, hi ha una estranya buidor.

Però la vida és dinàmica, no ens podem aturar. Arribo a la meva destinació. Em miro davant la porta que s’ha d’obrir i obro els ulls de bat a bat, faig ganyota i em genero un somriure. Els altres no en tenen la culpa. Noves converses, nous somriures i anar tirant. Recordar els nous projectes i mirar endavant davant d'un nou curs que de moment, té molts projectes en estudi i uns quants ja en fase d'execució, a veure si porten nous vents per a casa.

Avui em sento afortunada per no haver de sortir. Tots els habituals són fora. Un vespre de divendres a casa, per descansar però que alhora em pertorba afrontar.



ps.sé que el post començava molt millor del que acaba. A veure si ben aviat trobo les piles que s'han esgotat. Avui el mateix company d'abans se'm sincerava. M'explicava els seus neguits, les seves pors, els seus maldecaps. Potser som molts els que estem igual encara que siguem ben diferents, potser tots mirem de tirar endavant, encara que sigui a base de fer riure.
Avui m'he enterat que la Shakira, a més de multar-la per incívica, vindrà a BCN de concert al novembre. Llàstima que això impliqui sentir el waka-waka i el pèssim darrer disc. Com enyoro quan era rockera!
No volia posar aquesta cançó, però reconec que fa molt d'estiu.
La foto, un dels bons moments de l'estiu. Un vespre a Begur.

El mosaic de dimecres

Omplir la banyera sense remordiments Enriure’m de mi mateixa Buscar hotel a Atenes i fer plans de les vacances Escriure un correu Dormir en llençols nets acabats de posar i que faci fresqueta per tapar-se amb ells Posar-me la samarreta que em vaig autoregalar i veure que no em queda tan malament una copa de vi One una ecografia de 24 setmanes

ps. En un blog de les espanyes vaig trobar una idea que copiar. Els dimecres apunta les petites coses que han fet a la seva propietària la setmana molt més adorable. I sempre vaig pensar que era una bona idea, buscar les petites coses de la setmana que m'haguéssin pogut fer sentir bé. Com que el dimecres és el meu dia de la setmana preferit (no del cap de setmana), doncs adapto la idea a la meva manera. En forma de mosaic. I per deixar enrere el post trist d'ahir, he pensat que avui era un bon dia per començar.

No sé si ho faré cada dimecres. La constància no és un punt fort. Però el que si que sé és que m'agradaria que la propera vegada, les fotos siguin meves. A veure si ho aconsegueixo

Dia tonto

Tinc el dia tonto. Un dia vermell, diria alguna.
Ja passa de tant en tant, un dia sense sentit a res. Sense gust ni olors. Sense esma ni força.
Tinc fred i tinc calor.
Tinc gana i res em ve de gust.
Ni música ni peli ni tele ni llibres ni blogs ni guies ni res de res. Potser un bany calent i dormir eternament.
No vull fer res. I la rentadora acumula feina, calcetes per plegar, camises per planxar i algun descosit per sorgir.
Les plantes assedegades demanen consol i mimitos i el puck em mira amb ullets melosos cansat de tanta calor i pèl a l’estómac.

Ahir la nit vaig plorar com una magdalena. Quina tonteria tant gran. Avui el cansament em passa factura. Estic esgotada de mi mateixa.

Perquè m’han d’afectar tant les coses? Perquè m'he de trobar malament en el moment menys oportú? Perquè m’ho he de preguntar tot dues i tres vegades? Voldria deixar de pensar, deixar de donar voltes. Voldria no posar-me tensa, somriure sense importància i que les paraules em sortissin clares sense quedar-se com nusos a la panxa. Fer la meva sense esperar res de ningú i celebrar tot el que em vulguin donar, sigui com sigui. Però ara no recordo com havia aprés a fer-ho.

Potser demà ja me’n recordaré. Val més que demà me’n recordi.

Ps. Sort que ahir ja vaig dir que em feia pal anar a escoltar monòlegs. Avui no m’hi hagués vist en cor de ser sociable.

Pràctiques per les vacances

Esperant les vacances que es fan esperar amb salivera, acomiadant companys que les comencen, retrobant els que tornen. Els dies passen i sembla que no hagi d’arribar mai el descans. Com de llarg s’està fent aquest estiu.

I els caps de setmana que passen en un tres i no res. Buscant activitats, intentant fer veure que l’estiu és estiu i submergint-me en els que si fan vacances, per hidratar-me una mica de la seva frescor.

Cap de setmana refrescat, molt refrescat, de platja sense cremar-se i de somriures descarats. Caletes perdudes i precioses amb l’encant de les nostres terres. Aigües cristal·lines i pedretes que es fiquen dins del peu per fer la guitza, que s’han de veure i gaudir.

Baixades i pujades, caminets, escales i un calçat gens adequat. Vespres de massatge i gel per tornar a començar un dilluns gris i avorrit.

Malsons de no fa ni un any, llàgrimes que venen als ulls de la por que he agafat. Una mà que t’ajuda, que també té por, també recorda, però que mai defalleix, que sempre hi és quan la necessites. I per qui malgrat preferís tornar d’hora per descansar, calia posar-me rímel, jugar, tornar a ballar i transmetre seguretat on més l’hem perdut totes darrerament.

Ps. Cap de setmana a la costa brava. Ben divertit però on també m’he adonat que tinc que preparar millor les vacances de platgeta del setembre. Tinc por de tornar a caure i tinc por de limitar el viatges a les meves companyes.

Canviar les sabates i potser fins i tot una visita als fisios. He forçat massa el peu i em passa factura quan només ha estat un cap de setmana. Potser caldran unes sabates per entrar a les platges de roques i unes altres bones per baixar a les cales, fins i tot potser un pal per caminar pels accessos, per si de cas, agafar el gel encara que no crec que el pugui congelar i molts antiinflamatoris. No vull esguerrar les vacances que tanta il·lusió em fan.

La foto, cala Pola a Tossa de Mar, feta per la C. I la cançó, suposo que malauradament per l'actualitat rosa, però és la que més ens ha sonat al cotxe. I de fet, sempre m'ha encantat.

Solament per quedar bé?

Divendres quedava amb gent de la uni. Quan ens veiem està molt bé, és com si continuéssim veient-nos cada dia. Però també són persones molt intenses i amb una manera de viure molt diferent, que sabem que el dia a dia que vivim ara, no ens entendríem. En marxar, parlàvem del festival que hi havia a la barceloneta aquell cap de setmana, i totes dèiem que en algun moment o altre hi passaríem, però sense concretar res. No fos cas que es planifiqués alguna nova trobada. En acomiadar-nos una diu que demà (és a dir, dissabte) m’envia sms quan vagi cap allà. Jo ja havia quedat amb la colla, però també teníem la possibilitat de passar-nos. Mentre em deia lo del sms, sabia perfectament que no me l’enviaria. Jo tampoc li vaig enviar, doncs de fet no vam acabar a la barceloneta sinó fent margarites i tequiles en un altre bar del centre de la ciutat.

No em va importar que no l’enviés, potser tampoc hi va anar, però em va recordar el pensar en perquè fem aquestes coses. Sovint m’ha passat que et diguin “demà et truco” o “de seguida t’envio mail” o “la setmana vinent quedem”. I ni trucar, ni mail ni quedada. I jo també ho he fet, ho reconec. I en el mateix instant que ho estic dient, sabent que no ho faré, m’entra una contradicció interna, uns remordiments que no et pots treure de sobre. Perquè diem aquestes coses quan sabem que no farem? Perquè diuen, es comprometen quan saben que no ho faran? Perquè si sé que no m’agrada fer-ho, ho torno a fer el dia menys pensat?

Són coses supèrflues. De fet no em va importar que no m’enviés sms, jo tampoc ho vaig fer, o tampoc m’importa no rebre certes trucades o no quedar quan s’havia dit que ho faríem. Sé, que per a l'important hi ha qui si que es compromet, qui si et diu, et truco, et truca. O si no ho fa, és un descuit sense importància, que et truca al dia següent. I que quan ens ve de gust veure’ns, ens necessitem, ho fem. L’amistat, com deia l’anterior post, no es força, es sent.

Però perquè hi ha aquesta necessitat social de quedar bé? No parlo d'educació ni cuidar-se, ni de preocupar-se o interessar-se pels altres. Sinó de certa vanitat.

Els vincles entre les persones els anem teixint poquet a poquet, les necessitats les anem sentint a marxa lenta i els compromisos els anem agafant en la mesura que ens anem estimant més. Per això no entenc perquè tenim reaccions no naturals, imposades, simplement per quedar bé, i que en el fons tampoc et fan quedar bé, sinó que són pantalles superficials perquè no es tenen els sentiments necessaris perquè el vincle es doni.

Tot i així, m'agrada pensar que vaig errada. Que potser la intenció si que hi és, i simplement falla el xip del dia a dia.



Ps. Però hi ha d’altres si que fa mal. Quan esperes alguna cosa d’algú, quan necessites algú en concret i et falla. O quan falles. Llavors també fa mal. També et sents malament. I quan un vincle es talla, també sap greu. Molt més que no pas totes les paraules del post. Per cert, que consti que les amigues de la uni me les estimo molt! Però reconec que hem canviat la manera de viure la vida. Això si, n’aprenc tant d’elles!!! Són un pou de ciència, de cultura, tenim un vincle ben curiós. I amb elles és tot fàcil. Per això em sorprèn tant que em passés el que he explicat. No teníem necessitat de forçar les coses.
la foto, del flickr

Viscut, no somiat

“La amistad está sobrevalorada y en demasiadas ocasiones forzada -se pretende mantener a toda costa- y, es entonces, cuando pierde toda su esencia”. Lilvia, 20 juliol 2010.

“Los sueños nos parecen reales mientras los tenemos, sólo cuando nos despertamos nos damos cuenta de que algo no cuadra”. Origen.

Si hagués escrit divendres haguessin quedat paraules plenes de rancúnia, ràbia i tristesa. Hagués maleït, fins i tot insultat, funcionaris, polítics i sobretot a mi mateixa per no recordar-me que vull (necessito) fer vacances com la gent normal, a l’estiu. Hagués dit que em sento impotent per no poder recuperar certa normalitat, que el silenci o que t’ignorin és el pitjor dels càstigs i que ja sé que l’amistat no es pot forçar, però que la necessito i veure-la perdre, em mata. La culpabilitat m’empresona en un sense fi de remordiments i la superficialitat no va amb mi. I m’hagués torturat descobrint-me que necessito tenir cert control sobre els meus dies, sobre les possibilitats reals o imaginades que se m’escapen i no em recupero malgrat camini ràpid sota el sol de justícia.

Si hagués escrit dissabte, hagués explicat una amarga victòria. Que les recances, els recels que sentia tenien fonament i que el temps m’ha acabat donant la raó. Que com em deia amb qui més n’he parlat, no puc influir en els altres, no puc fer que creguin com jo ho penso, sols estar al seu costat pel moment que la realitat els caigui als peus donar-los suport. Que si veig les coses clares he d’estar satisfeta de mi mateixa i no sentir-me malament per anar a contra corrent. Però també explicaria que els que estimo pateixen, es senten decebuts pel que han descobert d’altres persones. I que no sé com ajudar-los perquè la seva buidor és més gran que no pas els recels que em feien sentir malament a mi. I no sé què dir-los, em manquen les paraules que m’impulsin a donar consol i no pas matxacar la satisfacció de tot plegat.

Si hagués escrit ahir, diria que tot i ser dona de JB i cola, les nits d’estiu amb mojito o tequila passen més ràpid, que et desperten del somni més profund sense necessitat de patades i et fan nedar entre somriures i llàgrimes. Que les veritats més salades es fan presents el dia menys pensat. I que ja no tinc vint anys i la recuperació és més que lenta.

Però escric avui i sols tinc una paraula: origen. Fascinació i un cap que no deixa de donar-hi voltes. De pensar-hi i repensar-hi. D’anar esmicolant totes les parts i saber que has vist una gran pel·lícula, ciència-ficció, acció en estat pur, sense moralines (encara que amb missatge), que està tan ben construïda que la vas entenent tota i estàs fixada davant la pantalla, sense poder pensar en res més, deixant-te endinsar per una música captivadora i sentir la reacció de tota la sala en un final apoteòsic. Que en podria parlar i parlar, donar-hi voltes i voltes, que m’agradaria saber de més d’alguns dels personatges, de més vides, de més realitats que no pas viure tants tirs, però que feia molt de temps que no sortia d’un cinema volent tornar-hi a entrar en sessió continua, encara que això pugui significar que el meu centre de gravetat no deixi de girar.

Sols necessito una idea, la més simple. Però no des del passat, del que cal deixar enrere, sinó mirant endavant. Construir un escenari nou, per créixer, fer-se gran, per veure aquells rostres somiats i volguts, per fer castells de sorra amb terra mullada, d’aquells que no es desfan.

Pd. La realitat se’m fa present quan ja no dec res. Quan ja ho he tornat tot, ho he donat tot i dit tot. No dec res a ningú (bé, si, diners a mons pares) i em sento lliure. Ho he intentat tant i com he pogut, però quan no pot ser, no pot ser. Quan les pèrdues sembla que ja no facin mal, encara que sigui en forma d’analgèsic pel dolor del tendó d’aquil·les en portar masses dies seguits sabates completament planes, de converses per omplir espais buits o de noves amistats a qui recórrer, només es pot caminar endavant.

El que recordo

Moltes vegades m’espanto de mi mateixa.

Ho recordo tot, ben viu, dins del meu caparró. Tinc memòria de peix pel què m’acaba de passar o pel què tinc que fer, sóc massa despistada. Però tinc memòria d’elefant, també.

Ho recordo tot. Com si fos ahir, faci trenta anys, vint, deu, un o faci tan sols un mes. Records que venen sense ser buscats. O buscant-los, remenant dins la matèria gris (o la blanca, no sé en quin color es guarden els records).

Vida que recorre les venes, de tot allò que sóc i m’ha fet ser com sóc. Tot és ben viu dins meu. Somriures i plors. Amistat i amor. Mort i solitud.

Records que evoquen temps passats, que es confonen en els dies d’avui. Que em diuen que sóc diferent i alhora igual que ahir.

Les fotografies, els retalls, els quaderns escrits amb lletres difuminades per les llàgrimes vessades, els dibuixos mig fets, els gargots d'hores interminables. Les cançons cantades, escoltades, tararejades; els concerts viscuts, les notes d’una guitarra. Els correus no esborrats, sms amagats a la carpeta dels enviats, les cartes escrites a boli. Les plantes que creixen, les olors, els aromes, els regals fets o rebuts, les robes desgastades o passades de moda que no et poses però que resisteixes a donar o llençar. Tot em porta a mil i un llocs, a mil i una persones, a mil i un records.

I m’espanto, perquè recordar no sempre és bo. Tenir massa memòria no ajuda tant com podria semblar. Aprendre d’allò viscut no sempre deixa mirar davant un futur incert.

Ps. I en canvi, m’oblido d’aniversaris, de descongelar l’entrepà la nit abans, fins i tot d’agafar les claus. M’oblido del dia que visc per endinsar-me en la memòria.
Recordo que aquesta primavera passada vaig trobar la Leonor Watling. Mentre que per al noi amb qui anava va ser un desencantament per mi va ser la confirmació d'un mite de carn i ossos. Preciosa, jugant amb el seu fill, sense ni un gram de maquillatge i somrient.
La foto, un regal preciós a la llum del fanalet. Moltes gràcies!!!!
Per cert, aquest post el tenia escrit fa dies, la Núr me l'ha fet repescar.

L'últim descobriment

Completament desconnectada del rock i la música indie, de casualitat, aquesta setmana he descobert aquest cuartet que resulta que és francés, encara que han emigrat als L.A.

Rockeres amb cert punt popi, desprenen energia i ganes de saltar. Feia molt temps que cap grup em sorprenia. I més sent un grup totalment de noies. Cert que hi ha grans rockeres, la llista és ben gran, però grups? Si, hi ha grans grups amb solistes femenines i que a més desprenen gran feminitat, i amb alguna excepció no solista al baix, però grups amb guitarres, bateria completament de noies no en recordo gaires. Les bangles als 80', les hole intentant imitar el grunge de nirvana, elastica en representació del indie-britt pop dels 90' (i mirant el video, ara ja no recordo si eren tot noies) i poca cosa més.

Sembla que les noies haguem de ser més tranquil·les. Cert?

ps. lulamy, encàrrec d'emergència de darrera hora! si visiteu botiguetes de música, ja saps el capritxet de la nena!!!! molt bon viatge i mooooolts petons a la family!!!!! Per cert, ja li pots cantar a la panxulina allò de: un ianqui baixa a la ciutat, cavalca dalt d'un pony, porta una cresta a front i crida macarroni!!!!
Volia fer una llista de rockeres, però de solistes de grups me n'han sortit tantes que potser millor que no ho faci.

Quantes vides possibles tenim?

Fa uns dies em recordaven una idea de Lucía y el sexo, aquella de si poguessis fer com un cuc i quan una cosa no va bé, xuclar i tornar enrere, just en el punt on tot anava bé. Lo fàcil que seria tot, tornar al punt on es va escarriar i com m’agradaria poder-ho fer en alguns àmbits de la meva vida.

Però això no és possible. I em queda ben clar després de veure Las vidas posibles de Mr. Nobody. El temps passa, no s’atura i no es pot tornar enrere. Des del big bang tot és linial i mirar endavant. Els planetes no poden aturar-se i girar en el sentit contrari. Això només ho podia fer el Superman per a salvar la Lois Lane d’aquell terratrèmol.

I les decisions que anem prenent tenen més importància de la que ens pensem. Perquè et van construint i fent. Cada un dels teus actes té una transcendència, alguns més que d’altres. I algunes decisions marquen el futur. Segons el que anem decidint tindrem una casa, o un marit, o uns fills, o viurem enganxats a aquell amor del que ens van separar, o serem milionaris, o simplement, morirem.

No sé si els agradarà gaire aquesta pel•lícula a aquells qui creuen en el destí. Moltes vegades he sentit allò que el destí et posa davant una persona que ha de ser important per a tu tres vegades. La pots deixar escapar dues però si no l’atrapes a la tercera, ja haurà passat i no tornarà (i no necessàriament parlo en temes romàntics). No ho tinc gaire clar això, la veritat. Seria el mateix que creure que si la deixes escapar és que, en el fons, no és està al teu destí o si ho està, t’acabarà tornant, com els passava a l’Ana i a l’Otto de Los amantes del círculo polar, que estaven irremediablement condemnats a estimar-se i a estar separats.

En canvi si que he pensant molt en les decisions presses. Sovint, i pel caràcter més aviat pessimista propi, de forma negativa. Sempre he dit que me’n penedeixo d’allò que no he fet més que no pas del que si que he fet. Què hagués passat si aquell dia a piscina no m’haguessin tingut que pescar amb el pal? (curiosament, això també li passa al personatge), potser sabria tirar-me de cap a la piscina (fet que tampoc és tan vital) o potser no hagués agafat tantes pors que sovint m’han limitat (fet que si és força més vital). Què hagués passat si hagués anat a aquella festa? (un altre exemple de les pors que limiten). Potser m’hauria portat una altra carabassa, però fins fa poc no vaig descobrir que el fet de no anar-hi va ser la millor decisió, que només hagués patit més del que vaig patir. Què hagués passat si....? i podrien ser mil i una les decisions que sovint penso que he triat malament. Perquè sempre m’ha costat decidir-me, triar. Sempre pensant i repensant si la decisió serà la bona, si no hi hauria una de millor. Sovint estancada i atrapada per no saber triar.

Després també hi ha la importància que els altres posen en les teves decisions. No sempre podem triar, no sempre ha de recaure en nosaltres el pes de les decisions que els altres prenen i que ens ha de condicionar a nosaltres. De vegades som massa petits o insignificants per marcar la vida dels altres. I a la inversa, el mateix, potser la indecisió dels altres ens afecta més del que caldria.

Però la vida passa, es va creant dia a dia i no es pot aturar, i sols arribarà un dia, que espero molt llunyà, molt llunyà, que valdrà la pena repassar totes les decisions i poder somriure marcant-me les arrugues dels costats dels llavis, sense pensar i si..... Perquè la vida és única i no es pot preveure per més fórmules que s’intentin experimentar. I cal aprendre a triar.




Ps. La peli és friki, friki. I no sabria dir el gènere, potser de ciència-ficció. Un pèl massa llarga i enrevessada i la primera sensació és de dir què coi he vist?I fins i tot, de no agradar-me. Però vas tirant fils, vas recordant seqüències i saps que més tard o més d’hora la tornaràs a veure. I et van sorgint idees, temes, veritats, pensaments. Sensacions que no et deixen indiferent. Potser pels que pensem tant és una petita joia que necessita el seu temps de repòs per entendre i aprofundir en tot el que diu.

Mai havia sentit parlar del Big crunch. Engoixa una mica.
Apart surt un mite de la meva joventut, els ulls més bonics, els del Jared Leto que sortia en una sèrie adolescent que em va agafar més aviat grandeta però amb la que em sentia ben reflectida. Vaig trigar una bona estona a reconèixer la Diane Kruger. Segueixo pensant que una rossa no sempre està bé de morena (quan sembla que les rosses puguin estar bé de qualsevol color).
La cançó, no és de la BSO, sinó una dels Sexy Sadie que van fer ja fa un temps amb el mateix nom que el personatge central: Nemo Nobody (no el trobeu malintencionadamente ben trobat aquest nom?)