Dilluns, queda't a un costat

Els dilluns son tediosos. Odiosos. Mandrosos. Farragosos. S'hi està massa bé sota el nòrdic i treure el nas fa mandra, fa molt fred. Els minuts es fan eterns i les hores impossibles. Sols, de tant en tant algú et fa somriure. Fins i tot et poden desquadrar i desbordar propostes que t'haurien d'alegrar.

Els dimarts son llargs de portar. Jornada completa i moltes hores de feina, però la tarda comença a allargar-se en quant a llum i dóna més de si. I, a més, de tant en tant, hi ha sorpreses, com anar al teatre per quatre duros, com passarà demà.

Els dimecres trenques amb la rutina, i fins i tot, amb sort, sopes amb els amics. Encara que ara ho tinc malament, tant pels diners com per les reunions. Aquest dimecres marató de tres.

Els dijous rejoveneixes. Dia llarg i esgotador, amb berenars-sopars adolescents, per saber qui surt amb qui, què es porta ara, se'n riguin perquè no ser dir emoticones, per filosofar una mica intentant que els somnis de joventut no s'esborrin, al contrari, es facin possibles.

I així arriba divendres, i per fi, te n'oblides dels maldecaps diaris, tot torna a començar i tot és possible. Fins i tot que mengi shashimi.

Així que, millor comenci a pensar què pot passar el proper divendres.

ps. Avui ha estat un dia horrible, no he rascat bola en res i fins i tot algú s'ha preocupat. La tarda ha millorat, m'he quedat novament descansada i de cop, a la dutxa m'he sentit cantant aquesta cançó.
Quines coses que passen, no?

RC: Chop Suey

- Hola. Gràcies per haver vingut, Senyoreta Arnault. Suposo que no entén res i li ha de ser difícil, també ho és per mi. La puc tutejar? Gràcies. T’he demanat un té vermell, és el que t’agrada, oi? Jo, .... ehem..., no sé per on començar. Em sap greu tot plegat. Se m’ha escapat de les mans. No sé com explicar-ho; et veia cada dia com sorties de casa, tan elegant, amb els vestits tan bonics, amb sabates de taló i tots els complements perfectament coordinats. Sempre li dedicaves un somriure al senyor Smothie quan recollies el diari. Irradiaves una barreja de tendresa, elegància i alegria difícil d’ignorar. Mira que n’ets de seductora, i sembla que tu no ho sàpigues. Un dia vas entrar a la merceria. Portaves un viso que se t’havia fet malbé. Et vaig dir que podia cosir-hi una punteta delicada i que et quedaria com nou. Va ser l’inici de tot. A casa, mentre sargia, vaig tenir la temptació d’emprovar-me’l. M’estava clavat i amb ell posat, per un moment vaig pensar que tota jo podia canviar. Vaig començar a confeccionar peces de roba semblants a les teves, em vaig tallar el cabell com tu i fins i tot, quan un dia vas venir a buscar uns botons per un abric, et vaig preguntar quin llapis de llavis et poses per comprar-me’l, el lady red. No sé quan va ser, crec que una tarda de pluja. Vas sortir de casa sense paraigües i et resguardaves de la pluja amb un diari. Un senyor et va acollir sota el seu paraigües i jo vaig decidir seguir-te. A partir d’aquell dia ho vaig fer molts. Anaves al parc, als cafès, de compres. Molts vespres anaves al local de la Tercera Avinguda. Sempre estaves radiant, envoltada de molta gent, amb molts homes afalagant-te. Un vespre, mentre t’observava des de l’altra banda del local, un home se’m va acostar. A mi!!! Em va oferir una cigarreta i vaig començar a coquetejar amb el cabell, com fas tu. No m’ho podia creure, ja no era un fantasma. Em va preguntar el nom, i és clar Clóe sonava molt més interessant que no pas Gertrude. A partir d’aquell dia vaig saber què era ser tu, què era que un home et correspongués. Vam coincidir al banc, te’n recordes? No em vas reconèixer i em vas dir que t’agradaven les meves sabates. Vaig veure com escrivies un taló; la teva signatura era tan clara i bonica... Tens una pensió familiar vitalícia! Què fàcil és tot quan no has de treballar, oi? Vaig deixar la merceria, la son em podia i les festes m’agradaven molt més que no pas aguantar la vella Patrice i els seus mals. Vaig abandonar el meu pis per llogar l’estudi que donava just davant de casa teva. I tot i així, reproduint tots els teus detalls, avançant-me als teus moviment i millorant els teus descuits, era impossible ser tu. Volia més, però mai aconseguiria que ell em correspongués. T’estima. Per això ho he de fer. No tinc cap altra alternativa. No puc deixar-ho aquí, ara ja no puc rendir-me i tornar a la vida gris que duia. Em sap greu. Me’n vaig, que en Ricky està apunt de picar-te al timbre. Em sap greu. Adèu

Mentre la Gertrude Schimd s’aixecava d’una revolada i pagava el té, la Vivianne Duggs va deixar caure una llàgrima. Va entendre que la Clóe ja mai més existiria en el seu cor. La Clóe que tant li havia costat construir, que l’havia fet venir a Nova York i que tants bons moments li va donar, seria d’una altra. Sabia que el seu cor deixaria de bategar en breus minuts, ja ho havia presenciat abans, el dia que li va servir té enverinat a una jove hereva de Chicago per qui treballava al seu servei, la Clóe Aranult.

Va tancar els ulls i es va sentir descansada. Es va adonar que l’únic que la Gertrude Schimd no sabia és que és impossible substituir algú; cadascú és únic i les imitacions sols una falsedat que tard o d’hora es destapa.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. Espero que us agradi, tot i la llargada.

Bocins de dimecres..... i alguns perquè

★ Una cervesseta ben freda a la salut de Chico&Rita, nominada a l’Oscar (No és que m’encanti aquesta peli, però li tinc una mica de carinyu egocèntric, ves per on. Ah, i també està nominada Midnight in Paris).
★ Complir objectius: m’he apuntat a un curs de punt i ganxet! (llàstima que serà a l’abril, perquè les places de febrer i març ja estaven agafades).
★ Les tardes amb llum: sortir de la feina i que encara hi hagi una mica de claror.
★ Un vermut al sol de diumenge passat (això si, amb coke, que no m’agrada el vermut).
★ La notícia d’un nou embaràs. (aquesta epidèmia és un no parar).
★ La màgia i força de l’any xinès del Drac (perquè jo també sóc nascuda un any del Drac, i perquè li diguin a la Dany si donen força els dracs).
★ Les mobilitzacions (encara que siguin minses, qui diu que no pensem defensar-nos? Que venen maldades i hem de tenir les guàrdies altes perquè no es riguin de nosaltres)


Per què sempre em costen les cançons quan un grup retorna?

Per què, tot i posar-me a la cua del super amb menys gent, és la més lenta?

Per què m'agafa vergonya adolescent per anar a una signatura de llibres tota sola?

Per què sempre poso títols tan horrorosos als posts?

Per què m’embolico posant perquès a tot?

Ps. Quins són els vostres bocins?

Això dels xq potser és una tonteria com una casa. Simplement, que com darrerament postejo poc, doncs aprofito i no em repeteixo tant en les rutines. Simplement per canivar. No sé si la setmana vinent ho faré.
Ah, i per cert, la de la foto és la mateixa copa que en pons007, que m’ha copiat!!! Hehehe
No hi ha cançoneta. Au, va cliqueu i aneu a escoltar Monsieur Cosetau. M'ha costat, sonen seriosos, però ja se m'ha enganxat...no, no, no, no.

Millor junts

De vegades, no aprecies segons quines coses fins que li dones una segona mirada. O una tercera.

Darrerament em costa trobar pel·lícules que m'agradin. Que m'entretinguin, m'emocionin, em facin riure o em colpeixin. Que em facin remoure per dins d'aguna manera per tirar endavant la setmana, la nit o el dia.

Sento que m'he tornat insensible.

Em sento anestesiada. Com si anés deixant-me portar pel corrent. Sense esma, sense dolor, però sense alegria. Barrinant projectes, neguits, embolics dins del caparró que no deixa de pensar, però que alhora sento ben lluny. De tot i de tothom.

Però la vida, sovint et resitua i et fa deixar-te de mirar el melic. És prou difícil i se't planta al davant d'una manera cruel.

Aquest matí em veia davant del facebook, l'únic canal que tenia per contactar amb una de les nenes que vaig conéixer temps enrere i que ja és una adolescent, i no sabia què dir. No hi havia paraules possibles i alhora era una frivolitat apropar-se a qui és tan lluny però qui et fa patir perquè has vist créixer.

I de cop, la pel·lícula, amb tot que té de semblant i tot el que té de diferent, agafa una dimensió diferent. Li trobes tota la fortalesa, tot el dramatisme i tota l'energia, com la màgia que despren perquè pugui passar a Hawai, doncs no hi ha vacances per sempre. I un munt de matisos, de realitats, de decàlegs i d0idees que sovint se'ns escapen pensant que fem el que hem de fer.

I esperes que pugui haver-hi un amic qui acompanyi, i veus que sí, que n'hi ha. I saps que se'n sortiran. Que miraran endavant. Per difícil que sembli ara.



ps. los descendientes és llargueta, més de dues hores. Però s'ho val. Ara l'entenc i veig que s'ho val. Clooney? Crec que agrada tant perquè és ben diferent als papers de sempre.
Crec que alguna vegada he explicat els meus problemes amb el fb. Molts nanos dels que vaig portar (o acompanyo ara) em demanen amistat (simplement perquè per als adolescents és important tenir molts amics al fb... si, si, banal....). Això té les seves coses bones, xq t'assabentes que ja van a la universitat, que estan enamorats,..... xò tb comporta de dolentes. S'ha d'anar amb molt de compte amb el que es diu o es penja.

La moda del gintònic

El gintònic està de moda. Després d'uns anys obscurs, fa un temps que torna a tenir dies de glòria a la city cool.

Hi ha locals dedicats a l'art del gintònic. Ara li diuen gintònic d'autor. Amb molts tipus de ginebres, de tòniques i d'acompanyaments. Amb copes grosses, molt de gel i cogombre, llima, maduixes,.... i fins i tot, regalècia.

Però no hi ha manera. Per molt que diguin que si és bona no amarga, el cert és que la tònica em resulta especialment desagradable al gust.

Ho he intentat. La cervessa fins fa poc tampoc m'acabava de fer el pes, i ara ja no demano gairebé mai clares, doncs trobo que segons quines llimonades, espatllen la cervessa.

Però amb el gintònic, em rendeixo. Fins i tot no m'acabo la copa!

Ja pot estar de moda, ser molt més femení, divertit o canviant, que jo continuaré fent el prèssec i demanant el darrer de la carta, amagadet, com si ja no fos el rei de la festa. El whisky.

ps. si, ja sé, el whisky no és gaire femení, xò mira és el que hi ha, doncs el rom tampoc em fa el pes. Això sí, whisky-cola, encara que al cambrer gairebé li agafi un espasme. No es pot anar a llocs de glamour.

Nota a tenir en compte. En algun lloc de tendències he llegit que lo del gintònic ja va de cap a caiguda (el que sempre dic, vaig tard), que el proper en marcar tendència serà el vodka. A aquest encara li podrem donar una oportunitat.

ps2. post de dissabte a la tarda després d'un dia de fer massa dissabte. Cal començar a preparar el vespre!

Bocins de dimecres

★He acabat Choque de Reyes. Ja toca alguna cosa diferent.

★L'expo de la Maleta Mexicana, el darrer dia, amb molta gent, però igual de xula.

★Allisar-me els cabells. Feia moltíssim que no ho feia. I avui, per primer cop, he enyorat dur els cabells llargs. Aviat farà un any que me'ls vaig tallar.

★Fer una coca, boníssima, modèstia apart!

★Un sms dient que ja té feina, quan encara no ha tancat la quitança d'on l'han despatxat.

★ Tancar completament una finestra.

★ Arribar, canviar el post perquè has sentit que el Barça va perdent, posar en Puyal,... i que marqui Abidal! A veure com acaba.....

ps. I quins són els vostres bocins?

Segueixo pesadeta amb Love of lesbian. Em sap greu... m'encanta aquesta versió.

Saber el final

Fa molt de temps, no recordo on ni qui. Si m'ho va explicar algú, si ho vaig llegir en un llibre, en una entrevista o si ho vaig sentir en una pel·lícula o en una série de televisió. El cas és que algú, abans de començar a llegir un llibre, llegia la darrera pàgina.

I em va sorprendre. I ho vaig fer. I la vaig esguerrar. Em va dir masses coses del llibre, sabia massa i ja no tenia emoció. Ni encant. Ni sentiment.

Estic atrapada en un món. Brutal. Amb massa guerra. Però que alhora em fascina. I cada vegada que en parlo amb algú, em maleeixo el poc temps que tinc i dedico a acabar aquest petit gran llibre. Fins ahir. Ahir, al llit, d'un plomall tancava el llibre. No podia suportar el que estava llegint. Em feia molt de mal. Feia molt de temps (tant que no recordo que m'hagi passat abans) que no em sentia tan colpida llegint. No podia ser, era massa, però cada paraula que llegia em deia que tot el que el meu cap barrinava era equivocat i que tot és molt bèstia. I vaig estar apunt de deixar-ho córrer.

Amb el llibre tancat, apunt d'apagar el llum, vaig decidir mirar la darrera pàgina. I vaig poder dormir en pau.

Avui, al metro, quatre pàgines més, i em tornava a maleïr haver-ho fet. I és que la curiositat pot matar el gat (però bé, només he perdut quatre pàgines d'intriga).


ps. un altre costum que no sé d'on he tret xò que sí que faig és mirar (perquè no arriba a llegir) el diari al revés. I s'ha de dir que les contres de La Vanguardia estan molt bé!

Bocins de dimecres

La petitona Júlia.

Una altra setmana laboral de 4 dies.

Les cançons de Love of Lesbian (fins ara no els acabava de trobar el què)

Projectes, projectes, projectes.

La revista Kireei impresa, amb molts blogs de coses boniques.

L'àvia ha sortit de l'hospital.

Llegir tranquil·lament amb el Puck a la falda (fins que decideix mossegar i l'he de fer fora).

Tornen els 90' (pa'lo bueno i pa'lo malo).

ps. Va, que fa massa que no ho pregunto, quins son els vostres bocins?

Les teves mans

M'agraden les mans. Sempre m'han agradat moltíssim i m'hi fixo sovint.

M'agraden les mans fines, petites, dolces, tendres. Per acariciar, acaronar, tocar. Per eixugar les llàgrimes, amagar somriures entremeliats; per caminar plegats, donant-nos les mans.

M'agraden les mans grans, virgoroses, amb les venes marcades. Per recomfortar, assegurar, portar i ajudar a aixecar-se quan cal.

I aquestes manetes son precioses. Petitonetes, vermelletes, senzilles, delicades, fràgils i plenes d'amor. Unes manetes que t'agafen fort el dit polze i sembla que el món es capgiri. Que fan que tot sigui possible. I t'arrenquen un somriure.

Quan calgui, et seguiré donant la mà. El dit polze, l'índex, la mà sencera. Per la palma, la mona, el sant, quan els pares vulguin fer una escapada, per quan vulguis, per quan et faci falta. Perquè tots els somnis siguin possibles.

ps. perquè hi ha coses que no saps la il·lusió que et fan fins que passen, o fins i tot més tard, quan les has assimilat.

Aquesta maneta, tan petiteta, delicada i bonica, és la maneta de la meva fillola!

Un regal preciós, que em diu que sí, que 2012 serà un bon any.

Això sí, jo no sé si aquests pares saben ben bé què es fan, amb lo desastre i despistada que sóc! Fins i tot mai recordo agafar la càmera per fer-li fotos!!!!!! La posada, robada del pare!

Fred als peus

Sóc més aviat calurosa i estranyament tenia fred. Per això, i perquè resulta molt més melangiós, íntim, cassolà, m'agrada més l'hivern que l'estiu.

Però no suporto tenir fred a les mans i als peus. Em molesta i inquieta moltíssim. M'agrada dormir sense mitjons (i a qui li agrada dormir amb mitjons?), però de vegades, quan et fiques al llit amb els peus glaçats és impossible adormir-se.

Em dec de fer gran. Darrerament, gent propera es sorpren perquè masses cops dic que tinc fred. I això que aquest hivern no és gaire rigorós.

Decididament, em faig gran. Aquesta nit passada i tot el dia d'avui he passat molt de fred als peus. I és que divendres, vaig punxar.

El que no m'havia passat mai i estava tan orgullosa, el fet de no perdre mai el control, és ja un mite. Avui encara em passen factura els excessos amb un mal d'estòmac (i un mal a tot el cos) impressionant. La barreja dels antibiòtics pel queixal, un constipat mal curat, els menjars i beures de tots aquests dies, la fatiga dels maldecaps familiars, les festes i la inestabilitat emocional pròpia d'aquests dies, m'han passat factura. I de quina manera.

Per sort, ja s'ha acabat el Nadal. I ara, toca tornar a la normalitat, fer bondat i que tot es vagi posant al seu lloc. Fins i tot la panxa. Fins i tot l'ànima.

ps. la foto, un dels reptes d'aquest any: aprendre a fer mitja. I el que m'encantaria fer, uns guants d'aquests, per teclejar el portàtil més fàcilment!

Ps2. Com que ho heu demanat, doncs aquí va la minsa llista de llibres del 2011, que per cert me n'adono que no segueix lògica alguna. Molts autors joves catalans i novel·la fantàstica, amb tocs romanticons. Un altre repte d'aquest 2012, fer-la arribar als 20!

Canción de hielo y fuego: Choque de reyes, Georgre R.R. Martin (acabant-lo).

Canción de hielo y fuego: Juego de Tronos, Georgre R.R. Martin.

Cosas que los nietos deberían saber, Mark Oliver Everett.

El palau de la lluna, Paul Auster.

El Senyor dels anells: el retorn del Rei, J.R.R. Tolkien (relectura).

El Senyor dels anells: la comunitat de l'anell, J.R.R. Tolkien (relectura).

El Senyor dels anells: les dues torres, J.R.R. Tolkien (relectura).

Emma, Jane Austen.

Indigneu-vos! Sthepan Hessel.

Jesús t'estima, David Safier.

L'últim dia abans de demà, Eduard Màrquez.

La llista, Laia Fàbregas.

País íntim, Maria Barbal (començat el 2010).

Totes les coses que hauries de saber abans d'estimar-me, Gerard Guix.

Totes les coses que no ens vam dir, Marc Levy.

L'estrella dels Reis

Ja heu estat bons minyons? Teniu les sabates ben enllustrades? Anireu a dormir ben d’horeta?

No he fet carta als reis, les coses que desitjo son tan difícils d’aconseguir; crec que millor no les demani, i el que em vulguin deixar, serà benvingut.

A més els reis tenen bona memòria, saben que no els faré cas i avui no aniré a dormir gaire aviat.

Per això, i com que arriben a Barcelona per mar, ja s’han passat per casa i m’han deixat un grapat d’estrelles, a veure si així s’endolceix una mica aquest començament d’any.

N’hi ha una per cadascú de vosaltres, unes quantes per la iaia, que a l’hospital no les pot veure i també pels de casa, que son qui més les necessiten.

Diuen que l’estrella resplendent que aquests dies es veu a prop de la lluna és Júpiter; per la mare sempre ha estat l’estrella dels reis. La miro i torno a ser nena, encara que només sigui un instant.

Bons reis a tots!

ps. L'any no ha començat gaire bé! això passa per queixar-me! I com sempre, el dia 5, de bòlit! Tant, que m'he d'endur les estrelletes encara dins dels motlles, perquè encara son calentes!!!