RC: El petó (V-J day)

Davant la paret, no podia deixar de mirar-la. Aquesta fotografia la retornava a aquella exposició sobre la Segona Guerra Mundial on es van conèixer. Ell se la va intentar lligar dient que era l’expressió de la passió del moment i com s’havien de deixar portar pels sentiments.

Ella, ara, somreia recordant la poca gràcia que va tenir en aquell moment i com li va desmuntar els arguments en un minut. Per ella, aquell petó no era per tant, l’amor es reflectia molt millor en el petó Doisneau -li havia dit-, suau i tendre alhora que apassionat, on el temps semblava deturar-se mentre estiguessin abraçats besant-se. Ell, amb orgull i posat fatxenda, l’agafaria i d’una estrebada reproduiria el petó davant la incredulitat dels presents.

Ara, encara ara, es posava vermella per aquell instant, sobretot perquè tenia ben present el fet que quan va aconseguir deixar de riure del pocavergonya que la magrejava, va obrir els ulls i es va enamorar de la passió que desprenien els seus ulls negres, penetrants de sensacions, capaços de fer-la sentir especial i única, viva. I ara, encara ara, sentia que en aquell moment ja va saber que mai tornaria a fixar-se en una altra mirada, que restaria per sempre dins ella.

Davant la paret, el marc vell i brut, etern company del joc que es van inventar al petit estudi d’unes golfes de Paris, quan eren aprenents de fotògraf. Quan discutien sobre tècnica i sentiment, sobre acció i emoció. Quan tot eren somnis i jocs. Quan entre tots dos s’intercanviaven les dues fotografies, senyal de passió o emoció. Si Nova York era penjada, la passió, el desig que sentien es tornava més salvatge i instantani. En canvi si Paris enlluernava, el romanticisme, el joc de la seducció s’instal·lava, per regalar flors o posar espelmes a la banyera.

Però aquells temps ara ja no hi eren, feia uns mesos que ell havia marxat. Ara, ell era un reconegut fotògraf bèl·lic, intrèpid aventurer que va triar un altre camí, un altre rostre, una altra companya de batalles, un altre món molt més llunyà, segurament molt més arriscat que el que li oferia una mestra de belles arts d’un institut de les afores de la ciutat. I ella sense esma per rebel·lar-se, s'encadenava al seu record.

Per molt que aquella fotografia el recordés, ja no tenia sentit mantenir-la penjada esperant que algun dia ell aparegués, l’agafés de la cintura i amb una estrebada li fés aquell petó. Millor despenjar-la, desfer-se del marc antic i regalar-la a alguna de les seves alumnes, plenes de passió i ànsia de viure, enamoradisses de l’amor. L'amor en el que ella ja no hi creuria més.

Tot i així, l'amor mai no és buit. Va despenjar la fotografia, va treure un marc nou i va penjar-hi el seu futur, la seva millor fotogradia: el somriure del nadó que cada dia la mira amb aquells ulls negres, penetrants de sensacions, capaços de tornar-la fer sentir especial i única, viva.

ps. Nova aportació als Relats conjunts. Ho sento, una foto em porta sempre a l'altra, que m'agrada molt més i la volia fer sortir.