Vaga general.
M’agrada quan em dius pel meu nom. Quan el teu somriure és clar i ample i la mirada gens amagada. Quan no ets esquerp ni cínic ni borde amb mi. Jo no t’he fet res, sempre t’he respectat i he confiat en tu.
M’agrada quan deixes anar aquella subtil ironia, que ratlla el sarcasme i sols saps dir amb les paraules més que adequades.
M’agrada que tinguis les idees clares, que siguis coherent i atent amb els demés. Que ens vegis a tots per igual, que sàpigues diferenciar entre el companyerisme i el col·leguisme.
Per això m’enfado, em decepciono quan et tornes criatura, quan et deixes portar pels demés, sobretot quan són espècimens que no tenen gens de credibilitat als meus ulls i semblen viure en un etern parvulari. I m’enfado quan et calles davant meu, quan ni t’atreveixes a dir que potser no ets tan coherent, ni tan heroi, quan et passeges com un paó reial o m’ignores enfadat per les meves contradiccions i els nostres diferents punts de vista.
I em sorprenc pensant-hi, quan el passat no hauria de remenar-se gaire encara que ens retrobem en un altre comiat cumbayà. I ja no m’enfado, ni entristeixo, sinó simplement sento indiferència, em sento lliure.
Com a mínim, ara ens trobem i somriem, ens en riem, tornem a ser còmplices. Potser, fins i tot d’aquí poc podrem xerrar normalment, com quan pensàvem que podíem canviar el món i ens ajudàvem. Ja seria hora, no? I més sabent els mesos que ens venen!
Perquè necessito tant de temps per passar pàgines d’històries tan caducades? Perquè darrerament sols s'amunteguen històries caducades com pedres damunt la sorra.
Perquè mai sé normalitzar les coses? O dir-te sense dir-te que ja molt de temps que m’he curat de tu? Que el mal que em vaig fer jo soleta és millor que no pas el mal que ens haguéssim fet els dos? Perquè potser ja no cal dir res.
Perquè detesto que em diguin que faig por i respecte, que sóc massa distant i freda, quan en canvi em fong com el gel a l'estiu i m’envermelleixo per una simple picadeta d’ull?
ps. Avui he repassat posts de fa molt de temps. Avui torno a fer un post sobre amics i conflictes. és una especialitat de la casa. Em repeteixo més que l'all.La foto també és repetida, és de la platja de Katergo, Folegandros, però és que ens vam sentir tan lliures allà.
Darreres hores de vacances, dilluns tot torna a la rutina. Mai se m'havia fet tan costa amunt tornar a la feina, però és el que hi ha. Retrobar-me amb el cap, la gallega, esperar que els maldecaps que he vist per mail dels temes que porto s'hagin resolt miraculosament, donar explicacions als companys de sindi sobre perquè no faig vaga, la vaga, les eleccions, els silencis incòmodes amb qui considerava gairebé una germana, … però bé, és el que toca.
Potser per això intento aprofitar els darrers instants de disbauxa. La ciutat és de festa major, allargo nits d'alcohol, ballaruca i futbolins desafortunats. Encara ressacosa, torno al barri dels primers i millors anys d'emancipació per escoltar el grup de moda. Però com sempre, arribo tard, i sols escoltem la darrera cançó. Fem mojitos al que té la fama de millors caipirinyes de Barcelona, però ja no tenen el gust que recordava. Em perdo per un barri que era meu i em trobo, de cop, amb la majestuosa Sagrada Família, que mai vaig arribar a visitar tot i viure a cinc passes. Sopem unes torrades ja no tan bones com abans i per sort no anem al Collins a fer una copa, segur que també no seria com abans. Això si, la ballaruca a un dels locals de sempre, però per alguna raó ja no és tan divertit com abans. La música és de fa mil anys i no té gràcia escoltar-la, la gent no acompanya tot i tenir edats similars, fins i tot el mim que ens acomiada convidant-nos a no fer soroll pel carrer ja no té tanta gràcia.
Quants anys podré seguir aquesta disbauxa? Aquest ritme de fer el que ens vingui de gust els que ja no el tenen envegen, que alguns intenten allargar al màxim absurdament per no perdre bri de joventut i encara que sigui a base de substàncies com si tinguéssin 20 anys. Quant temps seguiré vivint aquesta independència, festa contínua que és una farsa de mi mateixa? M'agrada ballar però com pot ser que m'avorreixi la música que abans no em feia parar? I com pot ser que alhora pensi que ja m'està bé? Que no tinc altra cosa a fer per no quedar-me a casa ni pensar en el que no acaba de funcionar?
Torno a casa en taxi. Passo pels locals de la meva joventut. El canvi de rumb més important de la meva vida, mil i una nits i en canvi tot i viure-hi a tocar, em resisteixo a sortir-hi una nit. Ja no és el meu torn i millor recordar els bons moments viscuts amb un somriure. A casa, fins i tot em trec el rímel dels ulls amb cotonet, em poso crema hidratant i contorn d'ulls esperant que no surti cap arruga nova i prenc una mica de suc de taronja amb ibuprofè perquè avui no torni a tenir maldecap.
Però potser millor no pensar tant, sols és depressió post-vacacional, o això en diuen per no fer-nos sentir tan malament.
“Doncs bé, ja he arribat. Aquí els tinc, els famosos Moias o Moais, o com es diguin. Sí que són impressionants, però tant com per dedicar-los una tesis doctoral? Ja sabia jo que això de les pedres només em portaria que maldecaps. No podria haver-me enamorat d'un noi més normal? No, esclar, un Idiana Jones a la catalana. I no podia haver trobat unes altres pedres més properes per estudiar? O que estigúessin perdudes enmig de l'Àfrica? Així, com a mínim hagués pogut anar de voluntària amb metges sense fronteres i estar més aprop teu. Però no, tu i les teves estàtues en una illa paradisíaca i jo fent hores i hores de residència a l'hospital. Però bé, és igual, ara sóc aquí, després de més de 24 hores de viatge esgotador via avió i vaixell per veure't i quedar-me sense ni un duro de per vida. El teu missatge al twitter va ser clau, me'l repeteixo constantment “sense tu, tot això no té sentit”, dos anys separats és massa temps. Estic espantada, he canviat i segur que tu també. D'acord que ens hem vist amb la webcam, hem parlat gairebé cada dia per l'skype, hem xatejat, ens hem escrit mails kilomètrics, hem tingut sexe cibernètic i tot, ens hem enviat fotos, regals, parides de les nostres, però.... i si em veus diferent? I si ja no sóc la dona que estimes? Ens vam dir que érem lliures per anar amb d'altres, però mai ho hem fet. Si més no jo. Per molt atractius que fóssin els tios que he anat trobant, no són tu. Aquí les noies són ben exòtiques i guapes. Estic més espantada que el dia de la nostra primera cita! I també més horrorosa. Faig ulleres, porto els cabells més despentinats que el Robert Smith dels The Cure i necessitaria una dutxa amb urgència. Buf, no sé jo si ha estat una bona idea venir directament del moll però pensava que hauries entés el meu missatge al twitter “només espera amb una flor blanca vora la platja i em veuràs” i estaries allà amb una floreta blanca com la primera vegada, però era esperar massa. Però on ets? No et veig? Qui és aquest paio que ve rient-se?, ostres no recordo el nom! És el seu company, quin desastre que estic feta!”
- Hola! Eres Mercè, verdad? Eres todavía más guapa de lo que pareces en todas las fotos que tiene Pau en cada uno de los rincones del piso. Soy Ezequiel, su compañero de aventuras. Perdona que no pueda parar de reír, pero es que Pau siempre va alardeando que estáis constantemente conectados y que os comunicáis muy bién, que no tenéis mal entendidos. Perdona, pero es que no puedo dejar de reír ... desde cúando no miras el twitter? Toma, lee por favor “amb una rosa blanca a la platja del bogatell i la lluna guiant-me, sols t'espero a tu”. Va a coger un costipado, no crees?
Tinc un munt de posts al cap, temes que m'han anat passant durant les vacances, algunes reaccions que encara no entenc, la visita al perruquer, les contradiccions que em genera la vaga, els projectes que comencen, les festes de la Merçè, les poques ganes de tornar a treballar, les pors que m'invaeixen, emocions indescriptibles... però n'hi ha un que també era pendent que avui se ha fet present.
Anava cap a casa i em trobo una de les amigues que més m'ha ensenyat a estimar els infants, a saber què necessiten i a entendre'ls. A principis d'estiu ens va dir que estava embarassada per segona vegada. Ja no puc comptar les persones del meu entorn que actualment estan embarassades o buscant quedar-s'hi. Fins i tot, tinc la intuició o el desig de rebre la notícia d'un nou embaràs dilluns vinent (tot i que seria el que més il·lusió i alegria em faria, però sé que si arriba tampoc el viuré d'aprop com m'agradaria).
El cas és que m'ha vist de lluny i com sempre m'ha dit que estava guapíssima amb el seu millor somriure, que el tall de cabell em quedava fantàstic i hem xerrat de les illes. No m'atrevia a preguntar-li com és que no estava a la feina. La seva feina penja d'un fil per la crisi i era un horari poc habitual per trobar-nos. Però no era la feina.
De vegades ens fem grans quan les coses van maldades. Madurem a cops de bastó i així els bons moments o els somnis que sí que es compleixen els gaudim molt més a tot color. O això m'agrada pensar. La seva enteresa i força en encarar el que li ha tocat viure aquesta darrera setmana, la decisió a prendre, fan que encara l'admiri més. Feia molt de temps que no rebia una notícia com aquesta i és un dolor que tot i no compendre'l del tot perquè no l'he viscut, me'l faig molt meu. I no hi ha paraules de consol, sols ser-hi. M'agrada pensar que el petitó de la casa ajudarà a fer-la tornar a somriure, que amb el seu company es trobaran encara més propers i que la vida pot encara donar molts més girs. Però una notícia trista que no ajuda a que el sol pugui sortir avui del tot, és un dia en blanc i negre.
ps. I aquests girs tb me'ls he de sentir possibles en mi. Diuen que la felicitat dels altres és la teva felicitat igual que el dolor. Però perquè de vegades ens sentim tan buits amb aquesta felicitat?
El títol del post potser té poc a veure amb el text, però si que té a veure amb ella.
I arriben els retrobaments. L’any passat quan vaig arribar del viatge vaig rebre un sms que crec que encara tinc guardat, doncs em va emocionar i molt. Entre d’altres coses em deia “t’he enyorat molt”. Llegir aquelles paraules em van fer somriure i sentir-me molt feliç dels amics que tinc. Vaig sentir aquella escalfor que et fa retrobar-te a casa, al teu lloc. Saber que per molt lluny que marxi, aquí hi tinc el meu cor.
Al cotxe, ma germana i mon pare m’expliquen que el Puck ha estat molt mimoset i només arribar, tot i atabalar-se amb tanta gent, l’abraço i comença a ronronejar. Les poques estones que he estat per casa aquests dos dies no em deixa sola ni un moment. Si m’assec al sofà es posa damunt la panxa, me la remena, ronroneja com mai, es refrega i es deixa acaríciar indefinidament. Xoquem cap amb barbeta, acaríca la cara amb les potetes i donar-li la malta és el millor capritx que té. S’ha de dir que també l’he trobat a faltar. Ja és part de mi, i aquest bitxet que gairebé ja ha destrossat el sofà per complert és de les millors inversions que he fet.
Han passat dos dies i encara no he pogut fer una rentadora. Just ara acabo de posar la primera. Només arribar a casa i deixar la motxilla damunt la taula, sense encara poder haver enviat cap sms en rebo un, “ja has arribat? Et vens al MMVV aquesta nit?” i esclar de cop, recordar que és el gran dia, el gran concert i tot i haver-me llevat a les 5 del matí hora d’aquí sense gairebé no haver dormit, com puc dir que no? Descol·locada quan feia ni 24 hores que em torrava a l’Acròpolis, encara bó que agafo unes bambes i sense ni fer una becaina, apa cap a Vic hi falta gent. Posar-nos al dia, fer plans, riure i enriure’ns, ser objecte de plans celestínics que em fan envermellir. Rebre un somriure sorprés per ser allà i donar ànims quan es suspen el concert per la pluja, acompanyar a descarregar les andròmines al local ja que et porten a casa i finalment, dormir.
I que la iaia t’abraci. Miro les fotos del primer dia de viatge i em veig la mala cara que feia. Estava convençuda que hauria de tornar, però un cop més em demostra la seva força i valentia. Portar-li un brioxet amb formatge feta i una mica de pernil dolç i veure-la somriure i com se li cauen les llàgrimes dels seus preciosos ulls verds. Gairebé no li explico el viatge, poques coses, sap que no m’agrada xerrar massa i ella, en canvi, me n’explica moltes. I jo, ben contenta, l’escolto. No està bé, sento que s’està acomiadant de tots, però que encara es vol il·lusionar, treu força d’allà on no n’hi ha, del seu cor tan gran i lluitador.
I amb tot, un no parar. Començar a contestar correus, fer trucades pendents o perdudes pel mar Egeu, rebre’n dels amics que s'han quedat per aquí, sopar amb uns i altres, obrir el reader i trobar 376 posts per llegir i ganes de saber de la catosfera, tenir un munt de posts al cap. El periode d’adaptació ja s’ha acomplert, ara a posar-me al dia de tot i començar un munt de projectes que en tinc moltes ganes, amb les piles ben carregades com feia temps que no tenia i la pell ben morena gràcies a un dels millors viatges que he viscut.
