Sunday slovac-catalan dinners

A casa els meus pares el més normal és que els diumenges a la nit es sopi pà amb tomàquet i embotit o alguna cosa ben lleugerta. Segurament perquè els dinars de diumenge son força elaborats i perquè és una manera d'acabar el cap de setmana de manera més relaxada.

Aquesta dinàmica també l'he agafat per a casa meva. Fins ara.

Fa tres setmana (tres setmanes ja?) que va arribar la meva companya de pis eslovaca, la mateixa que va venir l'any passat. Com que les dues ens avenim però alhora fem vides molt independents i coincidim poc a casa, li vaig proposar que els diumenges al vespre, que és un moment que acostumem a estar les dues, sopéssim plegades, fent cada setmana una el sopar amb menjars típics del seu país.

I així ho fem. Avui ha estat el tercer sopar i he sopat com uns raviols de patata farcits de formatge i ceba i uns pastissets de mermelada i anous. Anem dos eslovacs i un català.

No us penseu que és fàcil destriar què cuinar! La compi, em fa menjar molt pesats i que em costen de digerir al vespre, però que son molt bons. I jo, intento fer-li coses lleugeres, però els plats cassolans més típics també es caracteritzen per ser més contundents i propis del dinar.

A més, hi ha una variable a tenir en compte: és vegetariana, només menja verdura, fruita i ous i llet. I amb el que m'agrada a mi la carn!

El millor de tot, al marge de l'estona que passem plegades, de les converses amb el meu anglès macarrònic però que no sé com me'n surto (deu ser per la seva paciència), és que passo bona part de la setmana pensant el menú, m'encanta. Només faig que anar apuntant idees, raconets de la meva memòria culinària, memòria pròpia i típica dels anys que hem anat perdent en cuinar per un de sol, per fer menjars de dieta o per deixar-nos endur pels aires exòtics que tant ens criden l'atenció.

M'agrada cuinar però fer-ho per un de sol, amb el tipus de vida tan amunt i avall, cuino molt poc. Per això aprofitar aquests petits moments a la cuina son un regal. I poder donar a conèixer els nostres petits plaers culinaris, una sort.

ps. El meu primer menú va ser una torrada de pà amb tomàquet i escalivada amb formatge de cabra per damunt i truita d'espinacs amb panses i pinyons, amb rosquilles de la iaia de postres.

I de idees doncs des de pastís de tonyina (modificant la tonyina), canelons d'espinacs (encara que és repetir-se), alguna cosa amb bolets,.... a mel i mató, crema catalana, coca,..... S'accepten i us demano suggeriments!!

La foto no és gaire bona, però quan la vaig fer ni vaig pensar en fer un post. Potser podria fer un receptari i tot de totes les que faci d'aquí a que marxi. mmmm

Apartar-te

Et vaig apartar.

Et vaig mantenir ben lluny durant molts anys. 

Estava tan convençuda que els meus defectes son tan grans que no et mereixo, que no veia que jo mateixa era la meva pitjor enemiga.

Vaig viure allunyada de tu, sense voler-te mirar de cara, convencent-me que em donaves l’esquena.

I vaig aprendre a viure sense tu, amb més o menys fortuna segons l'estació.

Vaig tenir por, molta por. 

Mai vaig aprendre a fer les coses per mi mateixa. I a tu només jo et podia cercar.

Però sols donava voltes i voltes en el meu petit cercle de confortabilitat, encara que fes mal.

No crec que ara sigui més valenta, et continuo tenint por. 

Simplement he entès que per moltes voltes, per moltes ganes de fugir que tingui, en el fons, no puc fer-ho.

I t’he d’encarar.

Desenganyem-nos, quan ho faig, sóc un desastre. No me'n surto pas. 

I sovint vull tornar a convènce'm de les meves veritats-mentides i deixar-te estar, com un vaixell que s'allunya a l'horitzó dels meus dies. 

És més fàcil. Encara que faci mal, ho puc portar.

Però serà que no, que això no seria viure.

Em sento gran per jugar amb tu i en canvi sóc una joveneta a les teves mans.

No hi ha dia que no vulgui tornar a la letàrgia.

I en canvi sé que no ho he de fer.

No me n'he sortit quan t'he sentit una mica a prop. 

Però si algun dia volguéssis, et prometo que no seré jo qui ensenyi les pigues de l'esquena.

No et vull apartar de mi.

Altra cosa és que ho sàpiga fer.

ps. Aquest dibuix és Ofèlia, de la Paula Bonet. El personatge de Hamlet que va embogir i morir d'amor per Hamlet. No sé si se li escau, mai he embogit per amor, però més enllà del personatge que representa, aquesta il·lustració m'encanta, adormida en una mateixa.

I què diria el meu yayo?

He escrit aquest post diverses vegades. El post després de la via catalana. Les reaccions de tot plegat. I van ser tantes. Tantes emocions, contradiccions, pensaments, fets, que em sortien posts kiométrics, gairebé tan llargs com la pròpia via. Bé, això no és possible.

També pensava en escriure sobre el dia després. L'ara què. La feina, la responsabilitat que tenim tots davant, la necessitat de tenir el cap clar, fins i tot com ens podem deixar anar per sentiments i no tenir el cap fred (m'ha passat, eh! que consti).

Però després d'uns dies molt moguts a nivell personal, de moltes vivències i emocions que espero poder compartir en aquest espai, avui he pogut sopar arraulida al sofà de casa, amb en Puck damunt la falda i una copa de vi blanc, i he vist La Riera al 33. I després de la série, els dilluns, fan un progama que m'agrad molt: En clau de vi. 

Avui, el somelier del millor restaurant del món -que tots sabem, amb orgull, que és Can Roca-, Josep Roca, i en un moment donat de la visita al restaurant, explicava el seu celler i els cinc varietats de vi que destaca. Podria dir que us mireu el programa per no revelar els noms, però llavors aquest post no tindria sentit, doncs en el fons no vull parlar de vi. M'ha agradat quan ha parlat de la terra de la Borgonya, de moltes coses que desconeixia, però quan en parlava, tot i ser una terra ben diferent, inmediatament, em traslladava al meu estimat Penedès, a la meva infantesa i a la terra que tant vaig trepitjar i treballar. També ha parlat del Priorat, com a terra ferma, de treball lent i serenós acompanyat per un violoncel magestuós; i de seguida he pensat en el fet català, en el nostre tarannà. I després, ha acabat en el ví de xerés; la sorpresa final. Àrid, sec, amarg. La terra de molts emigrants andalusos. La terra de part dels meus avantpassats. I de seguida he pensat en el meu yayo.

Molts cops, moltíssims, recordo el meu yayo i em plantejo què pensaria ell ara de tot plegat. Fa més de vint anys que va morir. Era andalús de Granada, pagès, republicà i home de paraula i de cor. Li agradaven els toros i era molt espanyol de sentiment. Va arribar a Catalunya capturat pel bàndol nacional a la batalla de l'Ebre i va tirar endavant una família de quatre fills amb força penes i treball. A poc a poc va anar-se fent respectar, era un home valent i de conviccions fermes, encara que de tracte difícil i aspre. I va fer caseta seva, amb un hort i un jardí que eren d'admirar. Però bé, que me'n vaig de tema. Li agradaven els toros i m'agrada pensar que, igual que quan tenia tres o quatre anys ens discutíem perquè li deia que les berenjenas no es diuen així sinó albergínies, també m'hauria entès quan li parlés del respecte als animals. En el fons el meu yayo era tot cor. S'estimava els animals igual que les persones i us asseguro que s'estimava molt la gent que l'envoltava. Encara recordo com el van acomiadar. Potser de les coses que més he après del meu avi és l'amor cap a les persones, el donar-se, no tan sols donar el què es té, sinó donar-se en cos i ànima al company.

I per això, sovint m'agrada pensar que en aquests vint anys m'hauria entès. Nosaltres som els catalans de la família i sé que entre oncles i cosins no acaben d'entendre'ns (o no volen entendre'ns). No puc saber què en pensaria el meu yayo, però m'agrada pensar que amb l'anhel de llibertat amb el que vivia, en el fons el que voldria és que ens sentíssim tan lliures per ser el que volguéssim ser. Que hauria pogut saber veure perquè cada cop ens podem sentir menys volguts i estimats. Perquè cada vegada penso, més fermament, que ens cal tornar a començar, de nou i en plena llibertat.

ps. i de vegades em pregunto si la resta de la família s'ho pensa. O si es queden amb la imatge molt espanyola del meu yayo per justificar el seu ostracisme. Quan penso en això, penso que no sé si el coneixíen bé. Estic convençuda que avui el meu yayo, si bé no crec que parlés català, si que es plantejaria moltes coses.

11S2013. Unim les mans

I si la Rosa i la Carme em donen la mà....

..... i jo li dono a Granollacs...

... i si unim totes les nostres mans, tots els nostres cors, les nostres esperances i somnis...

... tot és possible.

I si fem camí junts, amb tot el que ens uneix i el que estimem, cada dia serem més forts i valents per fer valer la nostra veu, per créixer i viure lliure i independentment. En un nou país on tot pugui ser més fàcil, Catalunya.

Bona diada i visca Catalunya!

Ens trobem i donem la mà a la Via Catalana!!!

ps. I aquesta diada i aquesta cadena de blogs la vull dedicar a la M i l'E. La seva mare, forta com un roure, independentista i republicana, ens va deixar sobtadament diumenge. Per la M, perquè és tot un exemple de vida per mi i perquè demà, en el tram on haurien de ser amb la seva mare, trobi tota la força i el coratge per mirar endavant.

La foto, l'estelada del Centre Social de Sants.

Bocins d'agost

★ Tardes a la platja. Brisa del mar, fresqueta....

★ Preparar, en equip, el curs vinent.

★ El meló fresquet.

★ Obrir el compte d’instagram

★ Aclarir algun tema incert.

★ Veure pelis que tenia enrederides de fa temps a l’ordinador.

★ Tempestes i pluja en silenci.

★ Posar-te polar.

★ Verdura collida directament de l’hort.

★ Desvirtualitzacions que ja no son pendents.

★ Les festes majors.

★ Propostes per fer un beure just en el moment que més ho necessites.

★ Esmorzar a la nova i reciclada taula del balcó.

ps. I quins son els vostres bocins d'agost?

Agost per fi ha acabat. I setembre ha entrat en força, tanta que fa que aquest post vagi amb retard. La foto, la primera que vaig pujar a instagram.