Encara falten uns quants dies, però agafo vacances. Necessito desconnectar-me i que em toqui el sol.
Ps. Fins la tornada. Mentre, una recomenació El escritor. Senzillament, brutal. La millor pel•li que he vist darrerament. Espero que ja tinguin les platges recuperades i brilli el sol, que tant el necessito. La foto, Zahara de los Atunes.
Agafes l’autobús al matí i veus les cares de tothom. Hi ha qui xerra sense saber ben bé d’on treu les forces per ser tan sociable a aquelles hores, hi ha qui s’aïlla amb l’ipod o qui s’amaga sota la lectura d’un llibre. Hi ha qui simplement, tanca els ulls per aconseguir endormiscar-se deu minutets més. Hi ha mares o pares que porten els nens al cole tot atabalats pensant que també arriben tard a la feina i adolescents explicant-se el darrer mal d’amor. I de vegades, perdut enmig del brogit de gent, alguna cara grisa, sense alè, sense gairebé poder respirar. Com un fantasma que ningú veu, que ocupa un seient però que ningú té present.
En trobades i retrobades sempre hi ha qui és recordat encara que fos per una encaixada de mà o per una mirada profunda que captiva. En poques trobades hi ha qui sempre deixa record per l’oportuna de les seves aportacions, pels acudits o agudesa de les seves paraules, per la manera de moure’s o l’extremada alegria que desprèn. I en canvi, sempre hi ha algú que no és recordat, algú a qui quan tornen a veure sempre pregunten el nom, malgrat hagin coincidit diverses vegades, com si fos la primera vegada, doncs ningú mai recorda.
Fantasmes que van veient la vida passar. Que s’aixequen, es renten, es vesteixen i van a treballar. Que després d’unes quantes hores dedicant el millor somriure possible, dedicant a escoltar les històries apassionades dels altres, arriben a casa, renten roba, arreglen la casa i fan sopar. Fantasmes que es relacionen, però que si no hi fossin tampoc es trobarien a faltar doncs no deixen empremta, no tenen interès. Fantasmes en vida.
Darrerament em sento una mica com un fantasma. Que va amunt i avall disfressant la seva poca ànima amb vestits que engalanen per no res, menjant en una taula de més de 20 persones però com si no hi fos o proposant activitats que saps que no seran ben rebudes. Amagant uns ulls tristos en un somriure no gaire sincer i assumint els camins diferents dels altres com si no importés sentir-se lluny, trista, enyorada, doncs a qui podria importar, cadascú tenen les seves vides.
Darrerament, no sé si per la melangia d’aquesta primavera grisa, sento que em dilueixo, sense força per res, errant amb cadascuna de les decisions preses, de les paraules dites i les paraules no dites. Intentant fer passar els dies, cansada de tot i sense esma per tornar a començar. Deixant la vida passar.
ps. I ja sé que no sóc un fantasma, que tinc qui em punxa de tant en tant per recordar-me que sóc aquí, que m'estimen i volen el millor per mi. Però de tant en tant, passa.
Quan la mare s’arreglava, m’agradava mirar com es maquillava, jugava amb l’ombra d’ulls verda que em feia semblar un lloro i ella em posava una mica del seu pintallavis. I llavors em deia que li portés les Gilda. Corrents, anava a la seva habitació, treia les sabates de talons infinits de la caixa on les desava, em desfeia de les meves merceditas amb plantilla per a peus plans i me les calçava sobrant-me gairebé tota la sabata. I anava fins al lavabo clavant forts cops de taló que els veïns de sota devien maleir de valent. La mare es posava les Gilda, movia els cabells castanys com ella encara que els portés més curts i em somreia. Era la més guapa. I quan veia la Gilda per la tele, recordava la mare, lo guapes que eren totes dues, i somreia perquè totes dues es deien com jo, aquell que no m’agradava perquè era estrany i cap nena de l’escola tenia, però que de fet és tot un honor.
Farà prop de 10 anys de la primera vegada. Madrid de nit. Festa universitària De bar en bar, la discoteca en aquell moment de moda de l’Alaska, la fashion Kapital. Ressaques Algun detallet cultural: el Guernika. Passejos curts i un munt de cafès sense temps per notar el fred.
Ara, Madrid de dia. Una altra ciutat. I una altra manera d’exprimir-la. No parar de caminar en un fred glaçat, com si un cop de vent et tallés l’ànima. Els llavis tallats com un nen petit i un munt de capes de roba. Dones arreglades, arregladíssimes encara que fos un estil d’allò més hortera. I moltíssims abrics de pell que aquí seria impossible de portar, la gent ens ho miraríem malament. Gent al carrer, a les places, als bars i als restaurants. Menjar, tapejar de peu, asseguts on fos. Gin-tònics a les sis de la tarda, torrijas a les vuit i porras a la matinada. Riures i plors. Com si tot anés ben de pressa, en una ciutat que no s’atura. I que en canvi sembla aturada en el temps. Carrerons estrets que recorden pobles senyorials, paraules castellanes que semblen de fa dos segles. Com si no es volgués deixar cert aire provincià.
Una barreja del passat i de la modernitat sorprenent. Un cap de setmana diferent, per començar a caminar i recuperar el ritme d’abans.
Em quedo amb el musical Chicago, espectacular. Amb la grandesa de la col•lecció Thyssen, les riuades de gent al rastro i les torrijas. Què bones! Això si, no canvio per res la meva estimada Barcelona, cosmopolita i avantguarda, on potser no som tan oberts ni amics com allà, però que no deixem de donar la mà.
Això si, si us plau, que deixin de maltractar el patumaca!
La unió dels dos Madrids? En la música. Cap de setmana on retornaven músiques de fa anys, de la primera vegada. En un cotxe, en una botiga o en una estació del metro on una noieta de veu dolça cantava una de les que et marquen quan ets jove.
Ps. I el peu que ha aguantat de valent. Inflamat i algunes punxades que no em van deixar dormir gaire dissabte, però que ja torna a assemblar-se al que era. I per cert, no “pito” als aeroports!!!!
A l'igual la vida et dóna sorpreses i ves a saber d'on et motives amb el més inesperat. Que una colla de 4 gamberretes de 16 anys et facin somriure i et posin al dia d'emos, posh i d'altres tribus urbanes en menys de dues hores, sols fa que et quedis amb la boca ben oberta i sense saber gaire què dir.
Que tots 4 tinguin ben clar que es volen veure, que els mola la idea de trobar-se cada setmana, que el que els preocupa és si faran colònies i si seré tan bronques, et fa somriure malgrat el fred que pela a la tercera planta del campanar. Que els bufi el fet de ser pocs, doncs els seus amics no ho entendrien, doncs ells sempre han estat al centre i que sobretot, sobretot, no volen que vinguin els del grup més gran, és una marca d'identitat.
Que 4 personetes, amb els seus somriures, dubtes, pors, vaciles i ganes de passar una estona diferent facin que sigui dels millors moments de la setmana, no té preu.
És una oportunitat d'algo diferent per molts d'ells. De 4, sols 1 té una família realment estructurada, els altres 3 naveguen i molts s'han tingut que enfrontar amb realitats que d'altres amb 33 anys no hem viscut.
El repte: si estaré a l'alçada. Estic cagada. De no saber-los donar resposta a les seves necessitats, a no entendre'ls, a no arribar a ells, que em tinguin confiança. Ens portem molts anys i ho he de reconèixer també em fa pal. Mentre explicaven que la x va darrera del y sols pensava que em tenia que comprar sopar i planxar la roba per avui al matí. Segur que algú més jove estaria molt millor acompanyant-los en això de crèixer, només puc aportar el que he viscut durant 15 anys d'educadora i que els conec des de quasi quan anaven amb bolquers.
Idees, moltes. Sempre he pensat que els joves necessiten actuar, fer coses. Xerrar, si, construir, també, però sobretot fer, equivocar-se i poder tornar. Idees, moltes, des de reprendre el cineforum (ho veig complicat, doncs no tenen una base massa intel·lectual) a fer un programa de ràdio on punxar la seva música i parlar del què els mou; fer sortides, intercanvis o camps de treball. Moure's, conèixer altres joves i anar trobant el seu lloc. I qui sap, potser en uns anys, tornar a obrir el cente.
Un nou repte que comença a mig curs. Posar-se les piles en un munt de circumstàncies. Sembla que la vida torni a ser com abans de caure.
ps. Tenen una manera de xerrar.... prometo anar fent un diccionari adolescent-català, català-adolescent.
Sorprenentment, coneixíen i els agrada The killers,.... almenys coincidim en alguna cosa.... potser no estic tan desfassada!!!
Neva. Cauen flocs de neu i tots embadalits davant els finestrals. El dia s’atura, com si no passés res més. La música fins i tot és suau, tranquil·la, acompanya el lleuger caure dels flocs cada vegada més grans. Llàstima que quan arriben a terra es desfan. Ens arriben les primeres fotos, el Penedès i les vinyes nevades, quina màgia. Quants maldecaps. L’arrabassada tallada, la jonquera, a panadella també i molts pensant com tornar a casa. Avisats com estem tots i en canvi, igual de sorpresos. I els que gairebé mai veiem la neu, ens il·lusionem com la filla d’una amiga que el dia que va veure la neu per primer cop no podia deixar de somriure.
I cap de nosaltres treballa normalment, i parlis amb qui parlis, tampoc. Com els nens a les escoles, que tampoc poden apartar la vista i fer els deures. Com sóm els de ciutat! ens emocionem per res!
Un dia sense gaire feina. Un dia estrany. Un hivern estrany que no ens acaba de deixar. I els maldecaps d’aquesta neu fora de temps, ja els pensarem més endavant. Ara, sols mirar caure els flocs, que encomanen melangia.
Actualització dilluns primera hora de la tarda: Comença a quallar a l'Eixample i la nevada és espectacular.
Actualització dilluns ja més entrada la tarda: el somriure i melangia de tot el dia comença a transformar-se en indignació i preocupació. Indignació perquè amb el que han arribat a avisar de la nevada, a les 18h ja no funcionen els busos, hi ha gent atrapada que no havia previst res i no hi ha ni un gram de sal escampat per la vorera!
Preocupació pels que estan colgats en cotxes, autocars que no poden tornar,...
Però em quedo amb la imatge en sortir a la feina: dues nenes tirant-se boles de neu a ple Eixample.
Ps. Llàstima que avui no porto la càmera.
Llàstima que a l'Eixample difícilment qualli.
Segur que quan surti del despatx malaeixo la neu, per això l'he escrit ara.
La foto, d'una cunyada d'una companya. Sant Pere Molanta a les 10h.
És la cavalcada més esperada després de la de Reis.
No és tan gran com la de Gràcia, sense tantes carrosses, comparses o entreteniments. Però és igual de màgica.
És la cavalcada de Sant Medir, la més dolça de l'any. Milers de caramels, tonelades, cauen als teus peus, xumets, palotes, peta-zetas, tonelades i tonelades. Bosses plenes i a l'endemà tiretes als braços i als bessons.
Ningú es pot resistir. Ni el més petit, que amb les seves primeres passes ja va a recollir caramels per al seu germà, ni la xinesa que fa pocs mesos que viu al barri i no sap què passa, ni l'àvia que no pot menjar sucre però que endolçeix les hores passar.
I el més curiós, que un cop tens les bosses plenes, què en fas de tants caramels? Els reparteixes, portes a la feina, a tot arreu, però sempre s'acaben amuntegant en una bossa de plàstic que mai s'acaba.
I aquest any, la tornada dels gegants. Dormint durant un munt d'anys, perduts en un magatzem de l'Hospitalet perquè ningú els podia fer ballar. Fa un any que són dins l'esglèsia i gràcies a la feina de molts entre ells la Maria que tant ens cuidava a l'escola quan erem petits, tenen els vestits nous, fan patxoca i tornen a somriure. I a més ja hi ha geganters que els facin ballar: la comunitat sij del barri que s'ha animat a fer-los ballar. Perquè després no es parli d'integració.
És la festa de la parròquia, del barri. D'un barri que encara plora per la mort d'un il·lustre no creient que sempre estava per allà, d'un barri que canvia, que envelleix però que s'adapta al canvi, acull i intenta que el món sigui un lloc més fàcil i just on viure.