M'agradaria, però no m'agrada

Sovint dic que m'agradaria que m'agradés el te, però no m'agrada. I el mateix em passa amb el vermut. M'encanta el ritual dels dissabtes al migdia al bar on anem a dinar, el vermut en got llarg amb una canyeta i el sifó de pressió al costat amb unes olivetes verdes. Però no, tampoc m'agrada.
Hi ha petits plaers culinaris que no m'agradaven quan volia que m'agradéssin que he aprés a estimar-los. El formatge. Era de la lliga anti-formatge de tota la vida. Sols a la pizza i als macarrons, i en canvi no sé quan va ser que vaig sofrir una transformació radical. Ara adoro el formatge, fins i tot els més forts. Només se'm resisteix un entrepà de formatge (crec que encara tinc massa records d'infantesa que no me'l deixen gaudir).
Però no només hi ha menjars que m'agradaria que m'agradéssin però no m'agraden. M'agradaria que m'agradés la música clàssica, però no m'agrada. Em relaxa, si, però no aprenc, per molt que ho intenti, a estimar-la i gaudir-la.
Fins i tot em passa amb persones. M'agradaria que m'hagués agradat aquell noi genial que vaig deixar escapar, però no m'agradava. I ja ho intentava, li trobava mil i una virtuds, però, no. O m'agradaria que m'agradés gent que m'envolta, però no m'agrada per més que ho intento. I no és que siguem massa diferents. Però alguna cosa no m'atrau.
I, sovint, sap greu. Et perds coses, sensacions, emocions.
Si converteixo l'agradar-me per ser, tot es complica per duplicat! M'agradaria ser més organitzada, però no ho sóc; m'agradaria ser més valenta, però no ho sóc; m'agradaria ser més decidida, però no ho sóc; m'agradaria.....
Ara, puc dir que tots aquests m'agradaria acompanyats del verb que sigui no m'importen que no es compleixin i que no tenen mass importància. Simplement, treballar, gaudir, sentir el que sí que m'agrada.
Tot és qüestió de gustos, oi?
ps. M'agrada, i m'agrada moltíssim

Del marketing als concerts

Una amiga em recordava com ens vam passar tot un estiu debatint si anàvem al concert d'U2 o no. I vam comprar les entrades dos dies abans.

Ara això és impossible. Les estratègies comercials fan caure de quatre grapes a tothom i ajuden a enriquir-se als de sempre; en menys d'una hora s'han esgotat les entrades del concert de juny. Una barbaritat.

Mai he entés aquesta estratègia de crear una aura d'espectació tan gran, em sembla de molt mal gust i sobretot per part de les grans estrelles com els U2 o el Bruce. De tan mal gust que fins i tot em nego a anar-hi (potser perquè als U2 ja els he vist vàries vegades i el Bruce tampoc el tinc com a ídol, encara que no em faria res anar-lo a veure). D'altres, com The Killers, fan unes estratègies encara més complicades, sols es poden comprar les entrades per internet i a un lloc concret i una hora concreta (o algo així; un amic es va tornar ximple buscant-les).

La vajanada més gran que he fet per poder anar a un concert va ser ja fa una pila d'anys quan vaig anar a buscar una entrada pels Blur tres hores abans del concert fins a la Bonanova, on me la van revendre pel mateix preu (la noia no podia anar al concert) i vaig aconseguir convèncer la mateixa amiga (i companya del de les entrades de The killers) per acompanyar-m'hi quan gairebé no coneixia cap cançó.

I el més curiós que m'ha passat va ser precissament amb els U2. A ma germana i a mi ens van tocar les entrades del Barça i com que les havia de recollir el titular del carnet de soci, va anar-hi mon pare qui les va pagar el meu pare i no ens va demanar els diners. Xiripa pura!

No sóc una gran fanàtica de concerts, però m'agrada anar-hi, l'ambient i viure la música d'una manera completament diferent i més intensa. Però fets com els d'avui li treuen tota la màgia a la música.

I com amb U2 tinc una relació d'amor-odi i ja se n'ha parlat prou, avui cap cançó.

Ai el futbolín, el futbolín

Sovint es diu allò de “vale más maña que fuerza” i al futbolín aquesta màxima és inqüestionable. Ho sé, ho connec, però no hi ha manera.

Sóc una negada del futbolín. I jo que em puc declarar una futbolera nata, que amb les amigues del cole sóc el bitxo raro que segueix els partits de futbol, el futbolín se m’encalla i em dóna mal de cap, mentre que entre elles que no coneixen ni en Valdés n’hi ha autèntiques cracks.

M’han explicat mil i una vegades que la tècnica és en el joc del canell, que sols cal un petit impuls i convicció, però no n’hi ha manera! Ni en els millors anys futbolineros, quan sortíem de l’escola el divendres i anavem al bar caspós de torn a passar la tarda en vaig aconseguir aprendre.

Darrera, fent de defensa encara aturo algunes pilotes, però esclar el xut potent dels defenses per sorprendre l’equip contrari diguem que ni es veu, ni s’olora ni fa por. I si em poso a la davantera,…. Bé millor no fer comentaris, la poca potència dels meus xuts fan que qualsevol que es posi a la porteria se senti com un Casillas sense despentinar-se.

Si estem entre amics, i em toca jugar perquè no queda més remei, doncs riem i ja està, es desesperen amb mi però confien que algún dia n’aconsegueixi aprendre i esdevingui una autèntica dona futbolinera de primera. Però llavors ve el moment crític, aquell en el que no saps d’on et trobes amb una moneda al costat del marcador, alces els ulls i veus dos paios somrient, engominats fins al coll i la copa i el cigarret a la mà apunt per fer de perdonavides i fer-se veure com autèntiques estrelles de l’esport més acartronat. I esclar, passa de tot i et sents fins i tot ridícula, com una figaflor. L’orgull no et deixa demanar el canvi de jugador però haver de sentir el somriure de pobretes encara fa més ràbia i en un tres i no res ens treuen del taulell i comencen a jugar com si els anés la vida.

No me'n puc estar

Dimarts al vespre, el president Montilla deia en el discurs d'inauguració d'una exposició (una mica fallida) que la joventut ha de ser clau per superar la crisi que tenim.

L'endemà, una part d'ella era apallissada.

Així s'ha de tractar qui ha de ser motor de la societat? Així s'ha de respondre, amb l'ús de la força com a únic recurs de negociació? O més ben dit, com a únic recurs per no escoltar?

Es pot estar més o menys a favor o en contra del Pla Bolonya, però els estudiants tancats a la UB portaven quatre mesos intentant ser escoltats. Poden tenir més o menys raó (no vull entrar a valorar el Pla Bolonya, no el connec prou i sols sé que una reforma universitària és necessària, però esclar si aquesta reforma porta a una universitat pública elitista sense prous recursos econòmics per ajudar als joves que volen estudiar.....), però en un espai com l'universitari on ha de ser un espai de reflexió, avenç i participació, com es pot arribar a aquests extrems?

Sovint topo amb una realitat que fa mal. Els i les joves són un aparador, com els infants. Serveixen per estar darrera, somriure i poca cosa més. De cara a la galeria són molt importants, són el futur, i sovint són tots els mals que cal erradicar. Són sants i diables. El millor i el pitjor, tot junt i segons interessi surt una cara. Però com volen ser un futur si no se'ls escolta i sols se'ls apallissa. Així sols pot generar més violència i per altra banda resignació (esclar que això ja els va bé a uns quants).

I si les eines democràtiques de participació ja no funcionen als espais més democràtics com hauríen de ser les universitats, com podem esperar que se'ns escolti a la ciutadania? De que serveixen els consells d'estudiants si les paraules se les emporta el vent? I que podem fer els ciutadans i ciutadanes que dia rera dia hem de tirar endavant les nostres particulars lluites. Mentre tot ha anat bé, tothom ha estat mut i a la gàbia, fent la seva. Ara que ve la crisi, serà l'hora d'actuar? O potser és massa tard? Algú lluitarà per algú? A mi m'agrada pensar que sí.

ps. quan arribo a aquestes conclusions, em perdo i sols se m'acut recordar V de Vendetta. Una peli genial!!!

Joc literari número 100

El blog Tens un racó dalt del món arriba al 100è joc literari, i per a celebrar-ho un joc ben especial, en el qual m'alegra molt participar.

Heu d'endivinar el títol del llibre al qual pertany aquest fragment inicial:

“No fa gaire temps, en un dels barris més antics de Barcelona, va passar una cosa que val la pena de ser contada.
En aquest barri, com en tots els barris, hi havia una colla. I el capdavanter d'aquesta colla era un noi de deu anys que es deia Jordi, però que, ningú sap per què, tothom li deia Tanet.”

Va, una petita pista, encara que segur que alguns ja l'heu endivinat:

Lectura obligada des de fa ja molts anys i un cant a l'amistat.
El meu primer llibre.

Si heu endivinat el títol, no el poseu en un comentari a aquest post!!! envieu un correu segons les instruccions d'aquest joc a Tens un racó dalt del món .

Podeu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Tibau dedicat (je, je...jo ja en tinc un!).

Animeu-vos a participar i moltes felicitats Jesús!

"Fent el vaguillo"

Feia més de tres mesos que no em posava xancletes, el gorro i el banyador de lycra. Feia més de tres mesos que no olorava el clor.

Feia tant de temps que no anava a la piscina, que fins que no m'he capbussat no m'he adonat que em faltaven les ulleres! He intentat nedar sense però esclar, tampoc recordava com em cou el clor als ulls.

Fins que no m'he capbussat no m'he adonat del que enyorava el ritual de la piscina (i això que tinc un estil nedant que deixa bastant que desitjar). La contractura de l'esquena es va posant a lloc, encara fa mal, però suavitza una mica. L'estrevada de divendres a la cuixa també sembla que es vagi posant a lloc. Massa encartonat el cos.

I massa encartonada la ment. Nedar i alliberar pensaments. Un cansament descansat. Xerrar i recuperar temps gairebé oblidats, tertúlies de jacussi i sauna. Deixar de pensar tant.

ps. la foto, del flirck.

Tot -o una part- del que mai et diré

Recordo el dia que vaig sentir-ho tot. Et mirava a la llunyania. Tu reies com fas sempre, amb les teves bromes i el teu somriure sincer; escoltant els que tenies al voltant i oferint el millor de tú. Jo amb d'altres, et buscavem parella. I quan ens senties cotillejar, et posaves nerviós i perdies els papers (féies riure molt; sóc dolenta, ho sé).

Una petita punxada quan et vaig veure amb la noia amb la que t'emparellavem no em va deixar dormir en tota la nit.

No podia creure el que em recorria l'ànima. Vaig tenir por i et vaig esborrar. Tenia molt mal d'amor encara per compadir-me.

Però poc a poc em vaig anar adonant de tot plegat. I un petit moment d'intimitat compartida - que potser mai li has donat importància però que jo encara recordo, i ja fa un any-, em va regirar tot el cor.

Un dia de borratxera, la teva sinceritat em feia posar vermella. Sense adonar-te em déies moltes coses sense gaires paraules, però era massa complicat tot plegat. Vaig tenir por -com sempre- però tú també.

He necessitat el meu temps -ja saps que sóc lenta-, masses complicacions, masses convencionalismes socials que m'avergonyeix sentir, i amb els quals he de lluitar, i la nostra timidesa han fet que faci tard. Ja has passat pàgina, i tot i que em cuides i em fas sentir especial, ja tens el teu cor en un altre cor.

El temps posa distància, i la distància refreda els sentiments, els amaga en un calaix per ajudar-nos a tirar endavant el dia a dia.

Sé que és millor així.
Sé que molts cops no he tingut clara la barrera que separa l'amistat i l'enamorament.
Sé que no sóm massa diferents, però masses coses ens separen.
Sé que, potser tot plegat, no és res.
Però també sé que desitjaria perdre'm entre la boira amb tu.

ps. La foto, Venècia, vista per un altre amic.
Tot es torna a situar (gràcies!) i aquesta espècie de carta sols és per deixar coses enrera. I tornar a mirar endavant. Portava massa dies negativa. Aquest post, encara que no ho sembli és positiu,

En diuen feblesa

Un amic que sovint m'interpel·la molt un dia em va dir que era emocionalment feble. Evidentment em vaig enfadar. Sempre em costen les seves interpel·lacions, fetes des de l'amistat, ho sé, però de vegades tan reals que costen de païr.

Però el que ell anomena emocionalment feble, per mi és sensibillitat. I la meva sensibilitat és tan meva que em tanco dins una cuirassa per no deixar-la veure, no fos cas.

El fet és que la meva feblesa em fa sentir les coses d'una manera exagerada i sovint poc racional. Aquesta marca de la casa m'agrada. M'agrada poder-me emocionar per un simple gest, per entendre'm amb algú sols amb la mirada. M'agrada saber trobar petits detalls d'amor en coses tan simples com un dibuix o un joc innocent. M'agrada entreveure els petits canvis i els avenços dia a dia dels que m'envolten. M'agrada haver aprés a trobar bellesa més enllà de l'aparença (aquesta confessaré que ha costat una mica de feineta i maduració). M'agrada sentir-me bé, sense necessitat de res més trobant-me a gust amb els amics, sense necessitat de disfresses ni grans guarniments.

Però sentir les coses tan intensament té la seva part negativa. Aquesta fa que davant de fets, sortides o omissions, recuperar-me em demani molt de temps de capficar-me, de pensar i repensar. Donar voltes a tot- Sentir tan intensament qualsevol gest em porta maldecaps, malentesos. Em porta esperar reaccions que no tenen perquè donar-se. I quan s'ajunten milers, es crea un embolic dins del cor que sols deixa sortir tristor.

Sovint penso que m'agradaria ser molt més racional. Saber treure importància als esdeveniments, als sentiments que m'aclaparen. M'agradaria poder no donar tanta importància al que m'envolta i ser més objectiva. Però no en sé. I no sé si vull saber-ne.

Ps. Porto un parell de setmanes massa emboirada (suposo que ja s'ha notat i em sap greu; no m'agrada el to negatiu de vegades). Moltes coses, molts canvis que han esdevingut i que vindran. Molts sentiments que no sé com endreçar i que ni m'atreveixo a escriure (espero poder-ho fer aviat). Mil sentiments que van prenent forma, mil coses del meu voltant que canvien. I que em creen neguit. `

Però alhora puc dir que vaig trobant un camí. Un nou camí, doncs no puc continuar així.

Alhora, sento que estic massa egocèntrica. Em sap greu.

ps2. La Rita m'ha fet aquest bonic regal. Pel que em diu i pel què representa, n'estic molt agraïda!! Com ella, us el vull dedicar a totes les dones que dia a dia treballem per un món millor, i per tots els homes, esclar.

Si parlo del cap de setmana.....

Avui no puc parlar d'aquest cap de setmana. Seria massa trist.
Quan ha estat un cap de setmana on he rigut molt.

Si avui parlo d'aquest cap de setmana em sento les tiretes ("agujetas")

quan l'esport amb més risc és de cartes.

Si avui parlo d'aquest cap de setmana, em vindran al cap el munt de contradiccions que he sentit a la meva pròpia pell,
Quan ha estat un cap de setmana per trobar-me.

Si avui parlo d'aquest cap de setmana sento que em desmunto,
Quan he entès que estic feta de moltes peces que més o menys encaixaven.

Si avui parlo d'aquest cap de setmana recordo totes les ficades de pota o errors dits o fets,
quan cap d'ells té la més mínima importància.

Si avui parlo d'aquest cap de setmana, recordo lo sola que em sento.
Quan he rebut tan d'amor.

Si avui parlo d'aquest cap de setmana,
tinc la sensació que no sabré dir tot el que he sentit.

Si parlo d'aquest cap de setmana, ploro,
ric.
Sento.




ps. Hi ha un munt de coses, i no sé per on començar. Hi ha un munt de vivències d'un cap de setmana entre amics i companys que tinc por de perdre.
Algunes bones i d'altres dolentes.
Totes amb noms i cognoms.

La foto, del flirck, la platja de Calafell.

La cançó, amb la que ens han desperat i endolcit.

Afortunats o desafortunats

Alguns expliquen que els nens protagonistes a Slumdog Millonaire han estat molt desafortunats. I jo hi estic d'acord, per molt que sembli contradictori. Intentant assegurar-los un futur millor, diuen, que el director i productor van establir que els diners que els pertoca de la pel·lícula els podran disposar sempre i quan continuin anant a l'escola i es formin. I això, vist el que ha passat amb molts nens i nenes actors i actrius, sembla ben encertat.

Ara bé, s'han trobat amb un problema que no havíen previst. Aquests infants han conegut una altra realitat, una realitat de fet irreal: la vida de la glamour, fama, ser el centre del món, tenir-ho tot. Però també una realitat que a tots nosaltres ens sembla evident: vestir robes boniques, menjar sense haver de pensar si serà l'únic àpat del dia, dormir en un llit amb llençols nets,.... i esclar ara no volen tornar a casa. Com volen que aquests infants tornin a la realitat que vivíen abans?

Una família dominicana del centre, fa temps que ens explicaven com sentien que s'havien equivocat en venir. Van venir per donar-los als seus fills un futur millor. Els dos grans es van quedar i van haver de venir més tard. Un es va adaptar però l'altre es sentia rebutjat i aïllat i es va anar acostant a les bandes del barri, amb més problemes que altra cosa. En aquest temps van tenir dos fills més. Davant de tots els problemes amb els fills i l'atur de tots, I es platejàven que potser podríen tornar, però també trobaven que el que tampoc podien fer és treure-ho tot als fills petits. Com havent nascut amb la vida d'aquí, els podíen tornar allà, seria com deixar-los al desert.

He trigat molt a entendre-ho. Potser he necessitat veure la pel·lícula guanyadora de vuit premis Òscars, una pel·lícula que el govern indi ha rebutjat, doncs esclar a ells el que els agrada és ensenyar la part bonica i bollwoodiense i no pas piles d'escombraries. Una pel·lícula on la bondat i honestedat triomfa malgrat les dificultats.

Ps No he estat mai a l'Índia, i cada cop m'interessa més. No puc entendre que es digui que malgrat la pobresa, són feliços. De vegades penso que és un raonament superficial. I que no es paren a entendre que la felicitat són els petits moments que vius, tinguis el que tinguis, però que evidentment les passen magres i que serien molt més feliços amb la meitat del que tenim. Però ja ho dic, parlo des del desconeixement.
El que si que sé és el que viuen infants dels nostres centres, que encara que no tingui res a veure amb el que viuen els infants de la pel·lícula, també pot arribar a ser duríssim. Diumenge si veieu el 30 minuts, segur que ho entendreu (espero, vaja). La vida al Bon Pastor, un dels barris on hi ha tenim un centre.
Per cert, la pel·lícula s'ho val tot i més.

llavors de cada dia

Estima, estima,
que això mai no fa mal, mai no fa mal.
Mai no fa mal.
Estima, estima,
que això mai no fa mal,és un remei com cal.

Avui, a la feina, hem acomiadat la Pepa. Una malaltia als ulls no la deixa continuar treballant. Ha estat un acte institucional, però sobretot una festa. Una festa per retrobar-nos i veure com les hores que passem allà són molt més que hores de feina. Mil i un records de tots els anys que ha viscut a mil i una aventures i fer-se estimar com s'ha fet estimar per tothom.

Només podíem fer-li regals, guitarra en mà, cantant les cançons del Xesco Boix i del Lluis Lach tunejades pel moment (una de les marques de la casa és el Joan, la seva veu i la guitarra que ens anima a cantar a tots) i tot de regals fets amb les mans. I ella ens ha portat un regal per a tots. Que per moltes raons de tot el que se'm mou últimament, se'm fa molt especial:

LLAVORS DE VIDA QUOTIDIANA

Època adequada per plantar: Després d'haver reflecionat amb tranquil·litat: Què? Per què? Per a qui? Com? On?

Per plantar-la cal: Fer amb fermesa un solc profund, i dispositar-hi amb molta il·lusió la llavor. Colgar-la de terra (la protegirà de les picades dels ocells i de la força del vent)

Cal ajudar-la a crèixer: la reguem (nosaltres mateixos sabrem quin és el moment apropiat, i amb quina periodicitat s'ha de fer). Quan apuntin per la terra, els ulls, els braços... de la llavor que hem plantat, cal continuar cuidant-la, per tal que no s'estanqui, sinó que creixi.

Floració. No hi ha un temps específic. Està garantida però, la seguretat de la florida.

Condició indispensable per plantar la llavor: encara que sembli difícil, cal tenir confiança en les persones i en el futur.

Que tinguem sort on plantem les nostres llavors.

Ps. Pepa, espero que si llegeixes el text aquí, no et sàpiga greu que hagi penjat el teu text.
La meva llavor, de clavell moro. Només em falta el test per plantar-la i que floreixi al vuit8ena.
Avui és Sant Medir. La festa més dolça de l'any. Diumenge tornen a calvalcar les colles per Sants. A arreplegar caramels!!!!

La foto, de google

Em continues fent posar vermella....

No, no i no!!!

No s'hi val!!!!

Després de tan de temps, després d'enterrar-ho tot, no pots venir, dir-me hola i tonta de mi, posar-me vermella!

Notar la vermellor fins l'extrem més extrem de les orelles, intentar seguir-te la conversa mentre intento concentrar-me perquè s'abaixi la vermellor. Intentar ser ingeniosa, buscar solucions i continuar somrient com si la cosa no passés. I deixar la veu entretallada que de cop s'ha instal·lat a les amígdales per posar-m'ho encara més difícil.

Se suposa que ja t'he superat i oblidat!!! ja no em tinc perquè posar vermella!

Per sort, el millor, posar-nos a riure de tot plegat.

ps. encara ara, després de tot, em noto les orelles vermelles.