Diumenges a casa

No saber per on començar.

Sentir-se completament abatuda. Completament distreta. Completament absorta en els pensaments monotemàtics.

Donar-se un temps per una mateixa. Això recomanava la taxista sàvia de la nit. Per on començar?

Tampoc dedicant-lo on l’has de dedicar. A qui s’ha de dedicar? Acostumada a estar al servei de tots. Perduda dedicant-se.

Empatxada de sentiments que sobrepassen la consciència i la maduresa. Que escapen a tota la raó però que fan sentir viva. Que fan tenir mal de panxa.

Mirades que es perden en infinit del no dir, del tenir por. Paraules tallades que no saps el significat, silencis que prefereixes escoltar abans de les poques paraules de tendresa.

Estar com sempre, sentir-se diferent. No saber què dir.

Mil i una maneres de notar el fred de l’hivern malgrat faci sol. Mil maneres de covar un constipat que fa dues setmanes que ronda.

Ps. Això de tenir un dia sense anar amunt i avall. Sense quedar amb ningú. De feinejar. Endreçar. De reposar. Resulta que no és massa bo.

O potser és que feia massa que no tenia moment de solitud. Amb el que els temo, amb el necessaris que són a cops.

Tisorada i nuca descoberta

A principis del 2011 em vaig tallar el cabell. Recordo aquell post; quant de temps, quantes coses han passat. Poc després, em van explicar que hi ha dones que es tallen el cabell quan volen tancar una història. Fer un punt i apart, sovint, en l'àmbit sentimental, per deixar enrera aquella història dolorosa. Potser, segurament, en aquell moment va ser així.

Vaig estar tres anys amb els cabells curtets (no en plan garçon, però si força curts). M'agradava molt el pentinat, podia dur el cabell tan allissat com arrissat. Em vaig sentir nova, renovada. Més atrevida i tot. Van haver-hi uns temps ben bons.

Quan a mitjans de 2013 ma germana va dir que es casaria el 2014, vaig decidir tornar-me'l a deixar llarg. Per què? No ho sé, volia poder-me fer un pentinat. Però potser eren moltes coses més. Doncs el que sí que sé veure és que aquests darrers temps he perdut molt de tot allò que havia aprés i que tant m'agradava de com conduia la meva vida quan em vaig tallar el cabell.

Aquest setembre he tingut un altre casament ben important (encara no he pogut escriure sobre les emocions viscudes, crec que encara ho estic processant tot) i també volia dur els cabells llargs. Però el cert és que, passat el dia, vaig fer cua a demanar hora cap a la perruqueria. I tot i que ahir no era el dia més indicat per anar-hi, no vaig voler-ho deixar passar.

Per què el cabell curt aquesta vegada? No tinc cap desamor per oblidar, però en canvi, potser si deixar enrere, per totes, totes, els temps de desorientació i pèrdua que tant m'han  acompanyat. 

Un nou curs comença i un nou tall de cabell, per tornar a començar! I és que el més curiós de tot plegat és que llegint aquell post de 2011, allà ja deia que cada cop que em tallo el cabell de manera dràstica, m'acompanya un nou començament vital. I aquesta vegada, també vull que sigui així!

Tots necessitem canvis vitals, que ens facin evolucionar. I amb els petits gestos, els anem aconseguint.

ps. Ara, a pel següent canvi, el del pes. Aquest, buf, crec que costarà molt més.

 

Baixar a còrrer a la platja

Posar-me samarreta i pantalons curts. Les bambes amb mitjonets. Baixar les escales caminant. Fer els estiraments que em va ensenyar el fisio abans de començar, per intentar protegir aquests talons d'aquil·les des de fa un temps tan fràgils.

I començar a caminar. Trobar nous racons d'art urbà, paisatges de ciment que canvien dia rera dia, fàbriques decadentment precioses, gent fent una copa després de treballar, turistes perduts en la immensitat de la ciutat.

Arribar a la platja. I còrrer una miqueta. Ara, només una miqueta, qui sap si d'aquí unes setmanes, una miqueta més o tot el passeig.

La platja força buida, encara que a partir de la setmana vinent segur que estarà més plena. Runners experimentats o no, alguns sense samarreta, lluïnt músculs. Nens que es resisteixen a marxar, malgrat la mare els arrossegui. Algún turista fent-se fotos aguantant l'hotel Vela, una parella fent ioga o meditant. Grups d'amics rient i passant-ho bé, fins i tot un friki buscant objectes de metall. Descobrir que hi ha una plaça per eskaters, envejar la parella que abraçats caminen mentre es confessen confidències, esquivar un gos que juga amb una festa o i més turistes que venen de la festa del xiringuito.

Veure la immensitat del mar, platejat, tranquil, seré, en calma. Contemplar la immensitat del cel. Gegantí, espectacular. Amb núvols foscos i una mica tenebrosos cap al Maresme, quines ironies, i un cel clar al meu davant, amb quatre núvols prims que dibuixen infinitat de tonalitats de blau cel, suaus tendres, amorosos, fins i tot una mica rosats, doncs just darrera meu, el sol es vol amagar entre la torre Mapfre i Collserola, deixant-nos rajos intensos, com aquells que es veuen a l'Empordà.

La fresca del mar, l'olor de sal. I que soni una cançó perfecte del vell ipod, d'aquell que té les cançons de temps enrere, dels bons temps que no ho semblaven tant.

Tornar a casa, vorejar el cementiri del Poblenou, el grup d'amos de gossos que comenta la jugada, la ciutat que es prepara per la nit. I arribar a casa, dir-me que pujaré caminant, però al final no fer-ho, fer unes abdominals i tornar a fer estiraments, aquest cop a totes les parts del cos.

I això, no pas per l'operació bikini, ni per aprimar-me el que m'hauria d'aprimar, doncs això ara com ara sembla una fita impossible. No pas perquè estigui de moda això del runner, no va pas amb mi. Només per mi. Per desencarcarar-me de tant de temps de descuidar-me, desatrontinar-me del brogit de les obligacions i dels maldecaps, deixar de pensar en tot allò que m'envolta, deixar de donar voltes a tot allò que m'encadena, per generar endorfines, per dormir una mica millor. 

PS. I no, no hi ha foto. El mòbil es queda a casa. Ho haureu d'imaginar. O potser millor, provar-ho.

De moment, només ho faig un cop a la setmana, encara no he aconseguit tenir l'hàbit i no tinc gens de voluntat. A més, veure molta gent en forma i tu no, costa una miqueta. Però per això aquest post, aviam si agafo l'hàbit, doncs quan ho faig, m'agrada molt. El següent pas, tornar també a la piscina i combinar-ho.

You can't ignore that

D'acord, avui a la platja no s'estava massa bé. Feia molt de vent. Però dins la voràgine de coses a fer, també hi ha la d'intentar trencar el color blanc d'hivern a la pell per al dia D. Això sí, la remor de les onades, el cabell voleiant i cert silenci sols trencat per un "cerveza, beer", ho compensava. Descans, sobretot de mi mateixa, doncs el matí em retornava certa tristor, amargor. 

Mirant sense rumb cap a l'horitzó i, de tant en tant, a la vela del kite surf que passava per davant, hi he tornat. A Nova York. Un cap de setmana de desembre de 2007. Segurament, és la influència de La botiga vintage Astor Place; recordar vells camins, els carrers, l'olor, el fred, els colors d'aquella ciutat. Eren bons temps.

I també per la influència de l'Olive, m'ha vingut al cap la frase aquella, la de la meva primera galeta de la sort d'un restaurant xinès: You need to live authentically, and you can't ignore that.

On està aquest troçet de paper? El vaig dur molt de temps al moneder, per enrecordar-me, doncs sovint me n'oblido. I ara no recordo que en vaig fer.

Potser per això em sento així com em sento? Com pot ser que un s'oblidi de viure autènticament, amb els seus pensaments, les seves emocions, els seus sentiments? Com es fa per ser un mateix? Per què sempre acabo tenint la sensació de traïr-me a mi mateixa? De no saber ni què vull.

Fa massa que vaig fent, i fent i fent. I fent.

I faig un munt de coses que em mantenen, que em sostenen. Que m'agraden. Però, tinc la sensació que amb això no n'hi ha prou. No en tinc prou.

Sembla que no m'atreveixo a viure.

Llasts del passat, carícies no resoltes que s'apareixen en nits, missatges continguts, sense atrevir-se. Mal humors, rutines, distàncies. I per molt que ho intenti, mai n'és suficient, que mai l'encerti. Per més que faci, no sé cap on vaig. I això, per més que vulgui, no em tranquil·litza. Encara no.

ps. La imatge, de fa uns dies, no masses, un diumenge de bo a la platja del Bogatell.
La cançó, set de viure, del millor del dia. I la lletra, d'aquelles que es claven ben endins.

La meva agenda i jo

Tinc amics se’n riuen perquè sempre vaig amb l’agenda a munt i avall, feta pedacets, amb notes, tatxades, telèfons en post-its inintel·ligibles, i demés símbols que de vegades ni recordo perquè son.

Molts rondinen perquè abans de quedar amb ells, he de mirar l’agenda, i si no ho faig corro el perill de no recordar-me de coses, però és que porto una temporada que ja gairebé no sé quin dia és.

Tinc una altra agenda, l’outlook de la feina, que connecto i desconnecto cada dos per tres perquè els recordatoris de coses m’atabalen i he acabat tornant al clàssic “taco” de damunt la taula.

I per rematar tinc una tercera agenda, el meus pares, que m’agafen els encàrrecs dels qui em truquen a casa seva perquè no em troben al mòbil –perquè se m’ha acabat la bateria o me l’he deixat a casa meva, tot pot ser -, m’apunten post-it’s amb notes que només ells entenen, i que de tant en tant em preparen la motxilla del gimnàs perquè arribo en cinc minuts i marxo pitant. Aquesta agenda, però, també té l’accessori remordiment i alliçonador de “nena has de posar ordre, no pots anar així d’esperitada i desordenada. Un dia perdràs el cap”

I tot i així, em descuido d’apuntar coses, i pot passar que m’esperin algun lloc fins l’eternitat, que tingui dues reunions el mateix dia –com em passa avui-, que em deixi de trucar per felicitar aniversaris, que tingui que canviar la data del dentista tres vegades,... i tot això m’atabala.

Amb tot, un dia de saturació mental, una amiga em deia que porto masses coses al cap, que hauria de despendre’m d’obligacions, però continuo pensant que tampoc és que faci moltes coses, que tot l’enrenou parteix d’una mala planificació. Llavors, quin sentit té una agenda?

Amb tot, de vegades, sento que tinc poc a fer.

Perquè?

Perquè no pot sortir el sol durant una bona temporada?
Perquè no puc descansar una simple estació?
Perquè no puc ser més decidida?
Perquè no sé pensar en mi mateixa i despreocupar-me del què pensaran els altres?
Perquè el què més em mortifica son les propies incoherències?
Perquè tinc tanta por?

I sobretot,

Perquè no et puc deixar d'estimar?

Doncs, per més trist que sembli, si no t'estimés no em costaria tan tot plegat.

pd. sabia perfectament que l'eufòria i força dels darrers dies punxaria, però no esperava que fos tan aviat. Maleïda revolució, no podriem descansar uns mesets....

Ja era hora!

La veritat és que no sé com començar aquest post; de fet no sé ni com continuar-lo ni com acabar-lo. Perquè és molt fàcil d’explicar i molt complicat d’expressar.

El fet és que m’han requalificat i m’han apujat la categoria, i per tant el sou.

I com a fet està molt bé. Però com a sentiment encara és molt millor. Perquè no tan sols es tracta de peles –que també, no seré hipòcrita- sinó, sobretot de reconeixement. Reconeixement per la feina que faig.

Però sobretot, i per això ahir al vespre no parava de plorar, significa un alliberament, acabar amb certa mediocritat i malson. La incertesa i el “patetisme” d’aquests últims dos anys i mig on el meu lloc de treball ha estat al costat de l’abisme constantment: pujant i baixant escales més d’un any perquè tenia que passar a la agència però com que encara no estava creada tenia que continuar a l’Àrea jurídica, però físicament tenia que estar separada de les fins aleshores les meves companyes. Després, les discussions polítiques i els treballadors pel mig sense culpa, treballar pel director de recursos humans i fer mans i mànigues perquè no em passés feina de la seva àrea, que si després de 4 anys el meu contracte d’obra i servei no es podia transformar en indefinit perquè no sabien si finalment hi hauria àrea jurídica a l’agència quan sols era estratègia política per desgastar-nos sindicalment, i quan finalment l’Agència es crea, hi ha àrea i tinc un cap, porten una persona nova per damunt.

I amb tot, el problema és que em vaig arribar a creure que potser no m’ho mereixia.

Però ja està. Ara tot té un color diferent, i encaro els nous reptes amb ganes. Avui em sento una mica més lliure. I potser alguna cosa comença a canviar.

I com m'ha dit tothom avui, ja era hora!

La veritat és que, després de tants anys, hauria d’estar immunitzada a certes notícies, però la veritat és que quan et diuen que la mare o el pare d’un nen o nena està malalt, el cor es regira per dins. Un sentiment d’impotència, ràbia i injusticia es barreja amb la tristor per la malatia i per l’infant.

I llavors, tot quadra. Els mals humors, els “rebotes” i no fer cas. El no voler tornar a casa o les desorganitz,acions. El passar de tot, perquè res importa i tot és una merda. La mare està malalta.

Sé que l’únic que puc fer és estar al costat d’aquests infants i dels pares, estimar-los i donar-los suport. Però tot i així, em sento amb les mans buides, perquè això no és gaire consol.

I tot es regira avui, dia internacional de les dones, on la imatge d’aquesta mare, el pare i dels dos nens s’em fa molt present. Dos nens, un projecte-d-adolescent-rebel-sense-causa amb un somriure sincer de galta a galta i una innocència que desitjo que encara no perdi i el petit, encara infant, gamberro però amb un cor immens. Els dos han crescut sobretot amb els avis, amb horaris ben estranys per jornades de treball immenses, caps de setmana desaprofitats recompensats amb tots els regals del món, necessàris o no, i tot de maldecaps.

Sempre recordaré –entre les mil imatges que em venen al cap ara mateix de tots quatre- el dia que li explicavem a ella que el seu fill gran era una passada, com era capaç de participar i com era de feliç. Recordo que se li omplien els ulls d’alegria i demanava saber més coses perquè se n’adonava que no el coneixia i tot el que li deien de l’escola era negatiu.

Però l’esperança no l’hem de perdre mai, oi? Res està perdut i tot està per fer. Espero que lluiti i se’n surti. I nosaltre hi serem.

Això sí, si una cosa he vist clara després d’un dia tan espés com el d’avui i d’un mes tan atrefegat com l’últim, és que no ens podem rendir, que val la pena continuar treballant, o si més no, intentar-ho de nou. Encara que sigui per quatre infants o amb dos animadors, només per aquests dos infants, ja val la pena tornar-ho a intentar.

Tot és desordre i caos.
Inquietuds, mals humors i pors incontrolades.

Estrès que no porta enlloc, tasques posposades per cansament acumulat i un futur una mica incert.

Però, tot plegat, només recordo un instant de pau, tranquil·litat i intimitat compartida, els riures i les carícies explícites i implícites de suport.

Un cap de setmana ben esvalotat, potser aquest vent que ens despentina fa dies que ha arribat.

Tatxan

Ja ho vaig dir que seria un any de canvis.

El primer visual pels ulls, el canvi de look, el serrell!! i ara, ..... per fi ho he aconseguit: el tatuatge. I tot gràcies a la k. Un petó!

M'agrada, i molt!!!

I és que.... sovint tenim por de la por i no ens deixa tirar endavant. I no era per tant.

Poquet a poquet, anar vençent la por

Avui és d’aquells dies que agafaries i et quedaries al llit, ben tapadeta amb el nòrdic i una xocolata calenta.
Avui és d’aquells dies on la melancolia es fa present d’una manera ben intensa, per emocionar-te i fer-te pensar.
Avui és d’aquells dies que el cor agafa una dimensió tan gran que és impossible veure-hi clar.
Avui és d’aquells dies on la tristor es fa llàgrimes, gotes de pluja que es resisteixen a caure però que en el fons son necessàries per tirar endavant.

Aquest matí he preguntat: “Què tal? Com va tot?” I m’han respost: “Anar fent, com el dia”.
Tenir dies com avui té el seu encant. La gràcia està – suposo- en que no es quedin massa temps, que torni a sortir el sol a les nostres vides.

Cites....

Voldria fer conya de tot plegat. Però no em surt.

Tot plegat, aquestes dues setmanes han estat una autèntica bogeria. Mil i una coses per fer i en canvi només una aventureta de no res dins del cap.

Semblava la Bridget Jones, pendent del correu electrònic, per un noi que no coneixia i que simplement m’agradava perquè escrivia bé els mails, em contestava i creia que l’interessava.

Divendres va ser un desastre. No va haver-hi feeling per enlloc, i encara que vaig marxar ben contenta, sabent que mai més sabria res d’ell i que, per sort, s’havia acabat i que no m’havia donat temps de penjar-me; encara que vaig marxar orgullosa de mi mateixa pel què havia fet i per com sóc, sabent que vull algú millor i que no demano tant; encara que havia conegut un noi raríssim i que conec molts nois molt més macos; encara que em rigués de les manies o comentaris estúpids....

Encara que vaig pensar tot això, també és cert que després m’he sentit ben trista. La part més banal de mi mateixa perquè no el vaig interessar i em va fer sentir lletja, i la part més emocional perquè,... una altra vegada ha sortit malament i perquè aquest petit nus a l’estómac no desapareix. Perquè en el fons, m’hagués agradat que sortís mínimament bé.