La meva agenda i jo

Tinc amics se’n riuen perquè sempre vaig amb l’agenda a munt i avall, feta pedacets, amb notes, tatxades, telèfons en post-its inintel·ligibles, i demés símbols que de vegades ni recordo perquè son.

Molts rondinen perquè abans de quedar amb ells, he de mirar l’agenda, i si no ho faig corro el perill de no recordar-me de coses, però és que porto una temporada que ja gairebé no sé quin dia és.

Tinc una altra agenda, l’outlook de la feina, que connecto i desconnecto cada dos per tres perquè els recordatoris de coses m’atabalen i he acabat tornant al clàssic “taco” de damunt la taula.

I per rematar tinc una tercera agenda, el meus pares, que m’agafen els encàrrecs dels qui em truquen a casa seva perquè no em troben al mòbil –perquè se m’ha acabat la bateria o me l’he deixat a casa meva, tot pot ser -, m’apunten post-it’s amb notes que només ells entenen, i que de tant en tant em preparen la motxilla del gimnàs perquè arribo en cinc minuts i marxo pitant. Aquesta agenda, però, també té l’accessori remordiment i alliçonador de “nena has de posar ordre, no pots anar així d’esperitada i desordenada. Un dia perdràs el cap”

I tot i així, em descuido d’apuntar coses, i pot passar que m’esperin algun lloc fins l’eternitat, que tingui dues reunions el mateix dia –com em passa avui-, que em deixi de trucar per felicitar aniversaris, que tingui que canviar la data del dentista tres vegades,... i tot això m’atabala.

Amb tot, un dia de saturació mental, una amiga em deia que porto masses coses al cap, que hauria de despendre’m d’obligacions, però continuo pensant que tampoc és que faci moltes coses, que tot l’enrenou parteix d’una mala planificació. Llavors, quin sentit té una agenda?

Amb tot, de vegades, sento que tinc poc a fer.