Totes les lletres que necessito llegir ara

"Todo lo que de yo quisiera de ti, son esas cosas cotidianas, el olor de tu cuerpo, saber lo que piensas de cualquier cosa, de ti, de mi , de nuestro entorno. Que mires más allá de mi apariencia física, que me recuerdes con pasión, y que el placer que juntos inventamos sea otro signo de la libertad.”

Julio Cortázar

Per al club de lectura, aquesta vegada tinc dos llibres, i com que un el porto una mica enderrarit, vaig decidir atacar el segon aquest cap de setmana. Quin llibre tan trist. Cadascuna de les paraules és trista. Quant de dolor. I me n'adono que en d'altres moments, m'hagués commogut, no per identificar-me però si per identificar els sentiments, les emocions. 

Però ara no puc. Em costa digerir tots aquests sentiments. Fins i tot, sento que els repel·lo. I en canvi, m'han portat ganes de recordar Bennedetti, Neruda, Martí i Pol, i sobretot, redescobrir Julio Cortázar, a qui durant molt de temps m'havia negat. És com si fos una adolescent, però només tinc ganes de paraules boniques, d'aquelles que t'arriben a l'ànima i et toquen el cor. Deixar-me de paraules lletges, rudes, mortíferes, doloroses, paraules que t'esquinçen el dolor més profund; ja arribaran els temps que les necessiti per recomfortar.

ps. Avui es compleix el centenari del neixament de Julio Cortázar, un esdeveniment que ha passat gairebé desepercebut. Una llàstima. Per celebrar-ho, m'he deixat el seny que vaig tenir per Sant Jordi i m'he comprat una edició (la 50a) especial de Rayuela, que celebra l'efemèride així com els 30 anys de la seva mort.

You can't ignore that

D'acord, avui a la platja no s'estava massa bé. Feia molt de vent. Però dins la voràgine de coses a fer, també hi ha la d'intentar trencar el color blanc d'hivern a la pell per al dia D. Això sí, la remor de les onades, el cabell voleiant i cert silenci sols trencat per un "cerveza, beer", ho compensava. Descans, sobretot de mi mateixa, doncs el matí em retornava certa tristor, amargor. 

Mirant sense rumb cap a l'horitzó i, de tant en tant, a la vela del kite surf que passava per davant, hi he tornat. A Nova York. Un cap de setmana de desembre de 2007. Segurament, és la influència de La botiga vintage Astor Place; recordar vells camins, els carrers, l'olor, el fred, els colors d'aquella ciutat. Eren bons temps.

I també per la influència de l'Olive, m'ha vingut al cap la frase aquella, la de la meva primera galeta de la sort d'un restaurant xinès: You need to live authentically, and you can't ignore that.

On està aquest troçet de paper? El vaig dur molt de temps al moneder, per enrecordar-me, doncs sovint me n'oblido. I ara no recordo que en vaig fer.

Potser per això em sento així com em sento? Com pot ser que un s'oblidi de viure autènticament, amb els seus pensaments, les seves emocions, els seus sentiments? Com es fa per ser un mateix? Per què sempre acabo tenint la sensació de traïr-me a mi mateixa? De no saber ni què vull.

Fa massa que vaig fent, i fent i fent. I fent.

I faig un munt de coses que em mantenen, que em sostenen. Que m'agraden. Però, tinc la sensació que amb això no n'hi ha prou. No en tinc prou.

Sembla que no m'atreveixo a viure.

Llasts del passat, carícies no resoltes que s'apareixen en nits, missatges continguts, sense atrevir-se. Mal humors, rutines, distàncies. I per molt que ho intenti, mai n'és suficient, que mai l'encerti. Per més que faci, no sé cap on vaig. I això, per més que vulgui, no em tranquil·litza. Encara no.

ps. La imatge, de fa uns dies, no masses, un diumenge de bo a la platja del Bogatell.
La cançó, set de viure, del millor del dia. I la lletra, d'aquelles que es claven ben endins.