Un somriure d'orella a orella

Porto tres dies pensant el post. Però encara no tinc paraules i tot el que escric em sembla poc digne o bonic. Només tinc un somriure permanent, com si estigués enamorada.

És que no sé per on començar. I no sé què dir.

Només puc somriure.

I penso i recordo el que he viscut els darrers dies i m'emociono. Encara no aconsegueixo deixar anar una llàgrima (que cauran, tard o d'hora cauran i aquest cop seran de felicitat). Però repeteixo, només faig que somriure.

És com si m'haguéssin injectat botox a la mandíbul·la i no pogués articular altra facció, només un somriure permanent.

A la feina riuen, faig bromes i tot, i això feia temps que no passava!

Potser sí que estic enamorada. Enamorada dels meus amics, me'ls estimo tant i els ho demostro tan poc. Jo que sempre em queixo de tot, sóc tan afortunada. No entenc com és que fan el què fan, però em cuiden i em porten sempre del braçet. I aquesta vegada,... és que aquesta vegada encara no sé com descriure-ho. Voldria dir tantes coses, però no em surten, estan encongides a l'estòmac i no volen sortir. O si, en forma de rialles exagerades.

És que és clar, és tan bèstia tot plegat. Divendres mentre m'invaïa la nostàlgia revolucionària, rebia un sms “comença el joc. Quan surtis de la feina, no passis pel super i ves a casa. Posa damunt del llit, roba per un finde fora de casa”. I ja era incapaç de res.

El joc, que per a ells havia començat uns mesos enrere, seria increïble. Em punxen i encara no m'ho crec. Un cap de setmana a Paris per celebrar el meu aniversari, un somni de somiatruites fet realitat, un regal immens. Fer 35 anys no era gens fàcil i portava una temporada força baixa, potser masses coses darrerament. Però ara, ara estic convençuda que és l'auguri de molt bones que ens han de venir a tots plegats.

Les sorpreses, els riures i somriures, tot rodat i controlat, les bones notícies i el marc incomparable. Dormir en unes golfes bohèmies, sopar i prendre copes al encantador Le Marais, pujar, per fi, a veure les gàrgoles, caminar, passejar, pujar a peu la Torre Eiffel. Que et facin passar vergonya quan el capità de l'avió et felicita, ballar can-can, passejar per Mont-matre, menjar crêpes, veure el Senna i Paris a la primavera. Tots els riures i aventuretes que han passat muntant el viatge i els meus canvis de plans o masses activitats que ha fet anar una mica de corcoll a un munt de gent.

Moltes gràcies. Només sé dir això. Us estimo molt.

ps. I de fet, donar les gràcies aquí també té sentit, perquè sé que llegiu això encara que no comenteu, passeu en silenci, i és que encara que ho havia explicat alguna vegada, va ser al blog on vaig dir aquest somni de fa temps. I moltes gràcies als qui els heu ajudat (que també llegiu això) amb complicitat i esforç.

Bé, finalment, m'ha caigut alguna llàgrima.