"- Les nostres vides estan determinades per un munt de contingències -li vaig dir, intentant ser tan breu com vaig poder-, i cada dia lluitem contra aquestes eventualitats i aquests accidents per mantenir el nostre equilibri. Fa dos anys, per raons tant personals com filosòfiques, vaig decidir deixar de lluitar. No va ser perquè em volgués matar, no cregui, sinó perquè vaig pensar que abandonant-me al caos del món, el món m'acabaria revelant alguna harmonia secreta, alguna forma o algun patró que m'ajudarien a arribar al fons de mi mateix. La idea era acceptar les coses tal com venien, deixar-se portar pel flux de l'univers. No es pot dir que me'n sortís gaire. Vaig fracassar miserablement, de fet. Però el fracàs no desvirtua la noblesa de l'intent. Potser vaig estar a punt de morir, però tanmateix penso que gràcies a això sóc una persona millor."
ps. M'ha atrapat. Aquest llibre, El Palau de la lluna, em fascina. Em fa pensar, en tot el que visc, en tot el que actuo. No ens podem abandonar i si ho hem fet i fracassat, no passa res, cal tornar a posar-se en marxa.
ps2. Aquest post, aquesta carta llegida en una cassolada, diu tantes coses! Mosso indignat, mosso que condemna l'actuació de divendres. I mosso amb por, segurament jo també la tindria, no ha de ser gens fàcil, però potser ha arribat l'hora que siguin valents.
ps. M'ha atrapat. Aquest llibre, El Palau de la lluna, em fascina. Em fa pensar, en tot el que visc, en tot el que actuo. No ens podem abandonar i si ho hem fet i fracassat, no passa res, cal tornar a posar-se en marxa.
ps2. Aquest post, aquesta carta llegida en una cassolada, diu tantes coses! Mosso indignat, mosso que condemna l'actuació de divendres. I mosso amb por, segurament jo també la tindria, no ha de ser gens fàcil, però potser ha arribat l'hora que siguin valents.
10 comentaris:
Hi ha dies que ve de gust abandonar-se i deixar de "fer". Sobretot alguns diumenges a la tarda. Però cada diumenge té el seu dilluns, i llavors toca aixecar-se i tirar endavant. Això és el més important.
Així que el llibre val la pena, explica coses interessants. Li hauré de donar una empenteta a la cua, i que salti unes quantes posicions. De moment no tenia previst llegir-lo, però bé, això ja saps que és fàcil de canviar.
Referent al que diu, com sempre, té raó, però és més fàcil de dir que de fer. De vegades ens rendim i prou. Tornar després, de vegades costa. Que s'hagi de fer, que sigui una obligació moral, no vol dir que sigui més fàcil de dur a terme.
Bona lectura, un llibre preciós, que parla del viatge vital i de la metamorfosi, del buscar algú i retrobar-se un mateix, per tornar a néixer de nou, renovat...
Bona cita literària en un marc incomparable on es couen coses amb soroll de cassoles!
Doncs igual aquest corre per casa, perquè en Josep Lluís n'ha llegit un munt... Ho miraré :-)
No l'he llegit, l'hauré de posar a la llista!
és un llibre fantàstic i la cita que has triat inmillorable!
Auster m’ha tingut hipnotitzat molts anys amb les seves novel•les. N’era un malalt que les devorava fins que, com sol passar, m’hi vaig anar cansant poc a poc acabant amb allò de “tots els seus escrits em semblen el mateix escrit”.
Hi ha situacions davant de les que no hem d’acabar defallint. Mai. Per utòpic que sembli.
jo també me l'apunto!
Alegra molt veure que us ha agradat la cita. Aquest llibre em té enganxada!
YÁIZA, els diumenges a la tarda poden arribar a ser traumàtics o meravellosos.
XEXU, a mi m’està agradant. Em sabria greu que l’avencessis i després no t’agradés, però vaja, jo te’l recomano.
I si, és ben cert, fàcil de dir, difícil de fer, xò està molt bé que ens ho vagin recordant, així, per poc que puguem, ens hi esforcem.
CARINA, moltes gràcies per la visita!! Tornar a néixer i renovar-se, una gran veritat!
ELFREELANG, les sents les cassoles? Jo si!!! I que no decaigui, per molt que començo a creure que s’ha d’aixecar l’acampada, o ens cauran les cassoles al damunt.
ASSUMPTA, si el tens i te’l llegeixes, espero que t’agradi!
CARME, a mi m’està encantant!
LOLITA, aquesta cita em va perseguint els darrers dies. Crec que la posaré al costadet, a la barra lateral, per recordar-la.
ÒSCAR, vaja, x això millor racionar un o dos a l’any, oi? A mi, això tb em passa amb l’Anna Gavalda.
I si, mai defallir, perseverància que diria algun.
MARTULINA, doncs ja ens diràs!
Un petó a tots!
Publica un comentari a l'entrada