Al Lliure estan representant La forma de les coses, text del Neil Laboute director de cine i dramaturg d’Estats Units que sempre sorpren, per la seva emocionalitat i cruesa alhora.
Sorprèn, i molt. Noi més aviat poc agraciadet coneix noia, que s’enamora d’ell i el transforma en tot allò que la societat busca. Ell canvia i ho fa tot per ella, per agradar-li a ella. I ho fa de manera disfressada, consentida.
Podries arribar a pensar que la noia li fa un favor. El transforma en tot allò que tothom desitja. En una persona desitjable. Però la cruesa de tot plegat va molt més enllà, perquè ell, en el fons està perdent la seva identitat. I quan perds la teva identitat, agradi o no, t’acabes perdent a tu mateix, i pots arribar a no saber qui ets i et quedes buit.
Suposo que la gràcia és cuidar-se i agradar-se un mateix. Estar bé amb un mateix i fer les coses perquè un vol, no per agradar a ningú.
Però perquè tothom acaba sent tan banal i posant una façana que no cal? Tots els personatges, s’estimin o no entre ells, viuen de façana, viuen tenint en compte l’exterior, tan estètica com fins i tot intel·lectualment. Tot és aparença.
I només hi ha moments de sinceritat i autenticitat.
Per sort, encara hi ha qui creu en les persones. Oi?
Sorprèn, i molt. Noi més aviat poc agraciadet coneix noia, que s’enamora d’ell i el transforma en tot allò que la societat busca. Ell canvia i ho fa tot per ella, per agradar-li a ella. I ho fa de manera disfressada, consentida.
Podries arribar a pensar que la noia li fa un favor. El transforma en tot allò que tothom desitja. En una persona desitjable. Però la cruesa de tot plegat va molt més enllà, perquè ell, en el fons està perdent la seva identitat. I quan perds la teva identitat, agradi o no, t’acabes perdent a tu mateix, i pots arribar a no saber qui ets i et quedes buit.
Suposo que la gràcia és cuidar-se i agradar-se un mateix. Estar bé amb un mateix i fer les coses perquè un vol, no per agradar a ningú.
Però perquè tothom acaba sent tan banal i posant una façana que no cal? Tots els personatges, s’estimin o no entre ells, viuen de façana, viuen tenint en compte l’exterior, tan estètica com fins i tot intel·lectualment. Tot és aparença.
I només hi ha moments de sinceritat i autenticitat.
Per sort, encara hi ha qui creu en les persones. Oi?
2 comentaris:
m'ha agradat molt la crítica que en fas i com ho expliques! em fa venir ganes d'anar-la a veure (però a la web posa que s'han exhaurit les entrades...)
Salutacions!!
moltes gràcies, francesc!!
a veure si tens sort i aconsegueixes alguna entrada!
Publica un comentari a l'entrada