Una vegada es va arribar a creure que podia canviar el món. Que podia fer la revolució, que el seu company idealista podria vèncer tots els obstacles polítics, econòmics i socials i arribar al socialisme més pur i més autèntic. Va arribar a creure que tots som iguals, que tots podem –hem- de tenir els mateixos recursos i les mateixes oportunitats, esperonat per una flama de seguretat i convenciment autèntic.
Però un dia, ja tot sol, va creure’s massa que tenia la veritat absoluta. I no va saber entendre que els idealistes sovint caiem dins les nostres pròpies contradiccions. Però sobretot no va tenir en compte la resta, el seu entorn.
Arrossegar tot un poble per seguir uns ideals és una responsabilitat massa gran. Demanar que tothom pensi com tu és una irresponsabilitat massa cruel.
I ara, davant del defalliment, què queda? Un poble, fidel al seu esperit, esperonat per fer el correcte, però una societat massa tancada, allunyada i dèbil davant les temptacions d’un món que gira en sentit contrari. I com sempre, massa interessos, rancors i odis que espanten.
Que tota dictadura mori, que tota limitació de la llibertat humana desaparegui, però que sigui per renéixer, amb dignitat i autenticitat. Per revolucionar i treballar cap a un món més just.
L’autenticitat de Cuba parteix de la seva diferència, la fa especial, commovedora i tendra. La seva gent dóna esperit de vida, d’alegria davant les dificultats, i d’aquest esperit és del que hem d’aprendre tots. Però no sé perquè (potser per una tendència al drama) alguna en passarà.
Per cert, mai he aconseguit anar a Cuba –de fet fins fa poc no m’interessava especialment-, una llàstima perquè crec que ja serà més difícil pujar-se a un cadillac descapotable turquesa......
Però un dia, ja tot sol, va creure’s massa que tenia la veritat absoluta. I no va saber entendre que els idealistes sovint caiem dins les nostres pròpies contradiccions. Però sobretot no va tenir en compte la resta, el seu entorn.
Arrossegar tot un poble per seguir uns ideals és una responsabilitat massa gran. Demanar que tothom pensi com tu és una irresponsabilitat massa cruel.
I ara, davant del defalliment, què queda? Un poble, fidel al seu esperit, esperonat per fer el correcte, però una societat massa tancada, allunyada i dèbil davant les temptacions d’un món que gira en sentit contrari. I com sempre, massa interessos, rancors i odis que espanten.
Que tota dictadura mori, que tota limitació de la llibertat humana desaparegui, però que sigui per renéixer, amb dignitat i autenticitat. Per revolucionar i treballar cap a un món més just.
L’autenticitat de Cuba parteix de la seva diferència, la fa especial, commovedora i tendra. La seva gent dóna esperit de vida, d’alegria davant les dificultats, i d’aquest esperit és del que hem d’aprendre tots. Però no sé perquè (potser per una tendència al drama) alguna en passarà.
Per cert, mai he aconseguit anar a Cuba –de fet fins fa poc no m’interessava especialment-, una llàstima perquè crec que ja serà més difícil pujar-se a un cadillac descapotable turquesa......
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada