Aquests dies al meu barri...

Sóc de Sants. M'estimo Sants. Per coses de la vida no hi visc, però família, amics i tot el que em mou és a Sants. Si parlés de Sants, m'agradaria parlar de la seva gent, de com convivim persones amb maneres ben diferents, que sortim i ens associem, que treballem per la pobresa que tenim al barri, perquè n'hi ha i molta, perquè reindiviquem els nostres espais, les nostres mancances i estimem tot allò que ens envolta.

I m'indigno amb la situació actual política, econòmica i social que vivim. I intento ser coherent i viure amb el màxim de compromís amb el que penso. Sovint no m'en surto, però ho intento.

Dilluns va decidir-se desallotjar Can Vies, i en això no entro, doncs mai he estat massa simpatitzant amb el seu moviment, però des del respecte, tothom pot conviure. I convivíem. 

Sabíem que passaria, però no d'aquesta manera. Completament inadequada i desmesurada.

Des de les tres del migdia el barri estava assetjat de BIRMO's, metro tancat i identificacions a qui vestia de determinada manera. I l'helicòpter, el ditjós helicòpter. Desmesurat i desproporcionat. Indignant. I més quan saps que hi ha una primera càrrega programada a les cinc. Tot progamat i calculat al mil·límetre, i tots els efectes més que pensats.

I violència sols genera violència. I ha passat. I s'ha anat de mida. A uns, i als altres. I els violents, s'han fet seu un barri que no crec ni que coneguin.

Sants no es mereix els brots de violència que hi va haver dilluns, dimarts i dimecres. Intolerable. La violència policial no la penso defensar, però respondre amb més violència, tampoc. 

Per sort, sembla que se n'han adonat. Ahir molts de Sants van sortir amb cassoles per fer fora la policia i pacificar. Sols necessitem això. Sols espero que tot es pacifiqui i s'arribi a bon port. Per Can Vies i per tots els que ens estimem el barri.

Personalment, aquests dies m'han remogut massa coses. Un primer suport, un refús ahir i necessitat de demanar que s'aturi la violència. I avui, agraeixo que Can Vies anunciï que demà donarà la cara, que dirà el que necessita i es farà entendre. Així si, no deixarem que els mossos i els polítics guanyin.

ps. El regidor.... mareta meva..... és el número dos del Trias, per això el defensa, però no. Ha desencallat temes que feia temps que no trobaven sortida, però no enten la complexitat d'un barri com Sants, i si no estàs amb ell, estàs contra ell.

Escoltar el Trias, fa que se'm remogui el sopar.... i un post que feia estona que penso, doncs ha quedat una mica estrany. Però és que vivim els dies que vivim. 

A quatre dies

Quantes pelis de casoris hi ha? Sense pensar-hi massa, em venen aquestes al cap:

- El padre de la novia (que guapa era l'Elizabeth Taylor!).

- Quatre bodes i un funeral (sempre, molt millor, en català o en anglès, traduir tacos mai se'ns ha donat bé!).

- La boda del meu millor amic.

- La boda del Monzon (versió hindú del tema).

- Planes de boda.

- El día de la boda.

- Novia a la fuga (amb la núvia dels USA, la Julia!)

- Mi gran boda griega.

- 27 vestidos.

- La boda de mi novia.

- La boda de mi mejor amiga.

- Mamma mia (el musical d'Abba anva de bodes)

- Tres bodas de más (versió espanyola i tot del tema!).

I segur que n'hi ha moltes més! Per no parlar, de les situacions sobre bodes que es poden donar en alguna pel·lícula i que son més o menys trascendents. Com per exemple, el casament a Love actually.

I llavors, em pregunto, per què? Per què una gran part de la humanitat femenina continuem veient pelis i devorant somnis de casament, quan la majoria ja ni hi creiem? Perquè, deseganyem-nos, si en fan tantes, és perquè son rendibles i algú les veu. Jo, les puc veure. Ho confesso. I en canvi, no és una cosa que vulgui o necessiti per a mi.

Però sí, perquè en el fons, més que un casament, totes les dones, el que volem és sentir-nos estimades. Hi ha qui ho expressarà d'una manera o d'altra. Hi ha, qui ho expressarà així.

Ma germana es casa d'aquí quatre dies. I portem tot un any de casament. De prepraratius, d'emocions, tristeses, incerteces i discussions. Li he qüestionat moltes vegades el que està preparant, cal tant? La darrera vegada, diumenge, i gairebé se'm posa a plorar. Però la meva petita princesa vol ser princesa de conte de fades per un dia i té els seus motius per voler-ho ser. I en el fons, això ho vaig entendre fa molt. I en el fons, si ella és princesa de conte de fades, en bona part, jo també ho sóc i en tinc més que suficient. És veure-la amb el seu vestit i somriure. Està tan bonica!

Aquest darrer any, he tingut la meva dosi de sucre tant i com he volgut. Malgrat, qüestionar coses, he estat en tot (si, dec ser la cunyada pelma que ho critica i canvia tot!) i segurament he ficat més cullerada que ningú, fins i tot he triat la cançó que vull que soni mentre parlo! És com viure-ho tot, però des de la tranquilitat de la barrera de seguretat.. Serà un dia fantàstic, n'estic segura. 

De vegades em sorprenc a mi mateixa en atacs de cursileria, penso que ni em reconnec, doncs què és el que em fa més il·lusió? Ser la primera que la veurà baixar del cotxe i posar-li bé el vestit per entrar del braçet del pare.

I del que estic més orgullosa de tot és que sols he tingut dos moments baixos. Dos moments, instants, de perquè jo no tinc. Però de seguida s'han esfumat i prometo en aquest petit espai que totes les llàgrimes que em puguin caure dissabte seran d'emoció i es recolzaran en els pòmuls que somriuran ben efusivament.

ps. Això si, em fa mooolta il·lusió posar-li bé el vestit, xò carai, que m'he descuidat d'entrenar anar amb talons, que feia quatre anys que no me'n posava!!!! encara cauré i si serà un espectacle!!!

Algna peli més?

No puc posar cap altra foto! això és secret de sumari, almenys fins diumenge!!

RC. Qwerty

- Eeeeerrrrre, iiiiiiii, teeeeeeeeeeee, A- apretava ben fort les tecles la nena de gairebé cinc anys, enfilada   i de puntetes a la cadira de braços del despatx per arribar al faristol que guardava la màquina d'escriure.

- Ja tornes a estar aquí, rateta? Ja saps que no hi pots entrar, que hi tinc molts papers escampats - va dir l'home gran de les ulleres i el cigar Celta a la mà.- Escribies el teu nom? Va, seu a la falda que algun dia cauràs de la cadira. I si vols escriure, com a mínim, posem-hi paper. Entre tots dos, apretem les tecles, que van força dures i escriurem el cognom de la família: b alta,..

- Avi Pepitu, la iaia Teresina ens portarà crussants de xocolata?

I l'avi, va somriure i fer un petó al front de la seva néta, mentre aquesta baixava de la falda per anar corrents a la porta que s'obria amb el berenar.

ps. Nova aportació per al RC.

Aquest cop, un record ben personal, del meu avi, que va morir quan tenia cinc anys. M'encantava entrar al despatx de l'avi, o amagar-me sota de la taula de despatx.

You can't ignore that

D'acord, avui a la platja no s'estava massa bé. Feia molt de vent. Però dins la voràgine de coses a fer, també hi ha la d'intentar trencar el color blanc d'hivern a la pell per al dia D. Això sí, la remor de les onades, el cabell voleiant i cert silenci sols trencat per un "cerveza, beer", ho compensava. Descans, sobretot de mi mateixa, doncs el matí em retornava certa tristor, amargor. 

Mirant sense rumb cap a l'horitzó i, de tant en tant, a la vela del kite surf que passava per davant, hi he tornat. A Nova York. Un cap de setmana de desembre de 2007. Segurament, és la influència de La botiga vintage Astor Place; recordar vells camins, els carrers, l'olor, el fred, els colors d'aquella ciutat. Eren bons temps.

I també per la influència de l'Olive, m'ha vingut al cap la frase aquella, la de la meva primera galeta de la sort d'un restaurant xinès: You need to live authentically, and you can't ignore that.

On està aquest troçet de paper? El vaig dur molt de temps al moneder, per enrecordar-me, doncs sovint me n'oblido. I ara no recordo que en vaig fer.

Potser per això em sento així com em sento? Com pot ser que un s'oblidi de viure autènticament, amb els seus pensaments, les seves emocions, els seus sentiments? Com es fa per ser un mateix? Per què sempre acabo tenint la sensació de traïr-me a mi mateixa? De no saber ni què vull.

Fa massa que vaig fent, i fent i fent. I fent.

I faig un munt de coses que em mantenen, que em sostenen. Que m'agraden. Però, tinc la sensació que amb això no n'hi ha prou. No en tinc prou.

Sembla que no m'atreveixo a viure.

Llasts del passat, carícies no resoltes que s'apareixen en nits, missatges continguts, sense atrevir-se. Mal humors, rutines, distàncies. I per molt que ho intenti, mai n'és suficient, que mai l'encerti. Per més que faci, no sé cap on vaig. I això, per més que vulgui, no em tranquil·litza. Encara no.

ps. La imatge, de fa uns dies, no masses, un diumenge de bo a la platja del Bogatell.
La cançó, set de viure, del millor del dia. I la lletra, d'aquelles que es claven ben endins.

Rentat de mans.

Als infants, quan anem d'excursió, els fem fer cua per rentar-se les mans abans d'entrar al menjador a dinar o sopar. Els fem rentar la cara i les dents, que vagin nets i polits. En diem hàbits de neteja personal. 

En canvi, sovint, els adults no hi parem atenció. Si aquests hàbits no els tenim ben interioritzats, sovint, es poden descuidar; rentar-se les mans abans i després d'anar al lavabo, de cuinar, per netejar una ferida, en sortir d'un hospital, de netejar alguna eina, .... És allò de... va, tan li fa, no passa res.

Després, hi ha qui exagera, com la meva antiga companya de pis, la italiana, que es rentava les mans cada dos per tres, amb alcohol i tot. Crec que era malatís. Sobretot perquè no era una persona molt neta, polida o endreçada.

Personalment, que tampoc sóc massa neta ni polida, ni em cuido gaire, és d'aquelles coses que me n'adono que cada cop faig més, sobretot des de que tinc gat. Però segur que he de millorar molt, doncs sovint ni s'hi pensa.

ps. Aquest video el van estrenar ahir i l'han fet els professionals del Clínic a través de l'Àrea de comunicació i RSC amb la col·laboració del Cor del Clínic i del Ramon, el seu director i bon amic. D'ell n'he aprés força d'hàbits d'higiene que ni m'havia plantejat. 

Bocins d'abril

★ Un troç de tul, cartolina de colors, floretes seques o acabades de collir. Un retolador bonic, cola d'enganxar, tisores. Gasa de color vi, esmalt transparent, gespa verda i un blanc especial.
★ Escoltar en directe Los colores de una sombra i a sobre, de regal, amb Ramon Rodríguez. Genial. Sobretot, perquè crec que és la meva cançó preferida ara mateix.
★ No parar de ballar.
★ L'altra. El llibre i el club. Una delícia per les emocions.
★ Fer una coca esponjosa i saborosa.
★ El solet.
★ Tocar la sorra de la platja amb els dits dels peus.
★ Històries de la Xina mil·lenària. Espases, màgia, dolor, amor, honor. L'orfe del Clan dels Zhao.
★ Fer amigurumis.
★ El riure i no parar de moure's de la Júlia.
★ Una rosa 2.0
★ El toc de gràcia a un mes estrany: converteix-te en la dona que vols ser.

ps. I quins son els vostres bocins?

Ho sé, tard, tard! què hi farem!!!
Les imatges no es corresponen gaire amb els bocins. Potser es completen. Son imatges del mòbil, les que faig i penjo a instagram, on sóc darrerament més (més ràpid i ho tinc a l'abast en qualsevol moment.)

Bon Sant Jordi

Molt bon Sant Jordi!!! Tinguem moltes lletres per llegir i roses per olorar aquesta primavera que avui ens regala un sol ben eixerit!!!

ps. I quins llibres us han regalat/us heu regalat? 
Jo, el proper per a L'altra "La botiga vintage Astor place"i el poemari "Pianos i túnels", de la Silvie Rothkovic. De moment, tot molt blogaire. Qui sap si en caurà algun més.
La rosa, de Conrad Roset. M'enamoren, les seves il·lustracions. 

Aquests, aquells, dies

Va ser la tarda d'un dia de vaga general. Potser la del 2010. Tant de temps fa?  Si sembla que fou ahir. Vaig arribar a passeig de Gràcia, per primer cop anava a buscar als companys de la feina per fer la manifestació amb ells. Sempre vaig pel meu compte. I et vaig trobar, i vas fer un somriure ben ample i sincer, érem tants pocs. I en arribar, vaig tenir la necessitat de dir-te de seguida que no havia fet vaga, que al matí havia anat a treballar. I la teva expressió va canviar sobtadament. Però després, pocs segons després, tornaves a recomfortar-me.

Sempre vas tenir aquest do. Ser coherent, sincer i saber entendre a la gent. Mai em vas retreure res, i segurament tenies motius per fer-ho. Sempre em vas ajudar, com el dia que van anar a fer-me mal.

Sempre vaig creure en tu i si ara sóc com sóc, és gràcies a persones com tu, de les que he après molt.

Per això aquests dies et necessitaria. I et recordo. M'agradaria poder-te explicar el que no m'ha deixat dormir la darrera setmana. La lluita entre ideals i realitats, el poder discernir i ajudar a no fer-me sentir tan malament en mi mateixa per voler el que no hauria de voler. O simplement, enriue't de mi i com d'un no res en faig un gra massa per ser massa idealista. He estat feta un embolic, i encara que hagi anat tot molt ràpid (massa per a mi) he hagut de pensar molt. I ara, al final, amb la decisió presa i firmada, m'agradaria poder compartir amb tu el bon moment, les bones notícies que em fan estar contenta de la meva feina, del bon treball fet.

No sé què fas. Crec que ni ho he de saber. Mai vam ser amics, sols companys. I sé, que en tot això, la culpa, la distància, la vaig posar jo.

Avui, ara, et penso. I ric. I em maleeixo de com vaig actuar. Llavors, la por encara em podia.

M'agrada pensar que ara seria tot ben diferent. Que ara no dubtaria, no tindria por i vindria quan em vas deixar acostar-m'hi.

ps. Fa massa, moltíssim temps, i en canvi hi ha persones i sentiments que, quan menys t'ho esperes, et retornen.

Tinc tants records de vagues, manis,... què curiós. És un record que mai hagués pensat que tindria.

Realment, encara hi ha gent bona

Doncs sí, hi ha gent bona. I l'hem de reindivicar.

I no parlo de grans accions, grans donacions, sinó de les petites coses que ens fan avançar.

Abans de parlar del petit heroi, cal dir diverses prèvies. No es tracta d'una heroicitat, però si un petit gest, que per a mi ha significat molt. La segona prèvia, dir que a la feina, tinc flexibilitat horària, de manera que puc entrar entre les 7.30h i les 9h. El meu objectiu de cada dia és entrar a les 8h, però desenganyem-nos, sempre acabo arribant a les 8.20-8.30h. Cal dir, també com a prèvia, que torno a estar apunt de saturació mental. El nivell d'exigència, de volum de feina i responsabilitat, fa bullir l'olla apunt de fer-la vesar.

Doncs bé, dilluns, després d'un d'aquells caps de setmana de no parar, d'anar amunt i avall i que per més compromís que tinguis, de vegades, et superi, doncs bé, dilluns després de dormir gairebé nou hores de cansament, em trobava a la parada del bus, a les 7.55h, pensant "bé, no hauré de recuperar tant". I de cop, una llumeta! tenia reunió important a les 8h!

Començo a caminar desesperada i finalment trobo un taxi, a qui, desesperada demano que em porti el més ràpid possible a gairebé l'altra banda de la ciutat. L'home somriu i em diu que sí, que en 15 minuts, fins i tot 12 podem estar, que a aquella hora no hi ha tant de trànsit. Li demano si porta canvi de 50€, doncs pensava que duia un bitllet i em diu que cap problema. I llavors, vaig a mirar la bossa per assegurar-me, i..... la cartera no hi era! Suor freda, curtcircuits i la demanda que aturi el taxi, que he de baixar perquè no porto la bossa. L'home, intenta ajudar-me dient-me que em torna a casa, però sóc incapaç de reaccionar, si torno a casa, arribaré massa, massa tard... i li demano que segueixi.  Ell em diu que no em preocupi, que em dóna el seu telèfon mòbil i que ja li pagaré! Els meus ulls, com a taronges, no reaccionen i li dic que no, que no puc acceptar això, que no em sembla bé. Finalment, penso que entraré a la feina i demanaré a algú que em deixi diners, i llavors miro la bossa on porto la roba de rehabilitació. I la cartera estava allà.

L'home somreia, i jo em sentia un desastre total. Em parlava, explicava les coses que he de fer per no anar tan estressada, com fer més esport, però tot i que li seguia la conversa, era incapaç d'escoltar-lo, només pensava en el desastre de la cartera i el desastre d'arribar tan tard, d'haver-me oblidat de la reunió.

Com el taxista em va dir, vaig arribar a les 8.15h, i crec que ni li vaig donar les gràcies. Però ahir, em va salvar. 

Entrar a la reunió, i fins i tot el meu cap no s'enfadi, sols faci broma i em tiri un cable. Que segueixi la reunió i fins i tot, que el lletrat que et guia, deixi parts d'un escrit que saps que no deixaria, simplement perquè les havies escrit i no fan nosa, i alhora no canviï tant l'escrit. Que et defensin quan qui la caga intenta buscar excuses.

Hi ha bona gent pel món. I els hem de reindivicar. I aquesta setmana, me n'he trobat un bon grapat. Fins i tot, l'informàtic que m'ha arreglat el portàtil. Segur que encara riu ara.

ps. Això d'entrar a les 7.30h... buf...
Avui, quan li explicava a la mare, arrufava el nas i em deia el sermó de sempre, és que fas masses coses.... la meva resposta, cosa d'un altre post..

Patapam, ordinador espatllat

Començava a volar massa alt amb el groxador, el vent feia anar els cabells, em refrescava les idees. Tant, que tenia massa idees. Somiatruites. Em volia donar un capritx. Dos. Tres. Fins i tot fer vacances.

Patapam. En sec. Ordinador espatllat i encara no sé si podré recuperar-lo. 

I de cop, i emmig del brogit de la ciutat,  de les presses d'una vida atabalada, de les mil i una coses que passen i que vols deixar constància, dels desastres còmics o no, dels malestars, maldecaps..... Desconnexió total.

Potser de les xarxes més immediates i superficials, sembla que no. Però dels espais més íntims, més personals, massa, massa lluny. Aquells que et demanen temps, aturar-te, pensar-hi, dedicar-t'hi. Molt, massa. Aquells que sovint passes de refiló i dius "hi escriuria això, o allò" però que no trobes el moment. En el fons, sovint, aturar-se ens fa mal.

.... 

I així ha passat amb el blog darrerament. Ara me n'adono. Excuses que no tinc ordinador, que no tinc temps, que hi ha masses coses, que sempre és el mateix.... excuses per no mirar-se dins.

....

Avui, he anat a obrir un arxiu que tinc a la meva carpeta personal de la feina. Si, si, aquella carpeta que se suposa que no tens però que tothom té. Hi tinc un arxiu amb unes frases que algú va dir que eren de Gabriel García Marquez. A mi m'agraden. No son ni de Paolo Cohelo ni de Jorge Bucay de qui malparaven a la més que recomenable obra de teatre que vaig anar a veure diumenge, "El año del cerdo", doncs com les protagonistes tampoc suporto com a escriptors, però aquestes frases potser tenen una mica això d'alliçonar per fer-nos sentir millor amb coses boniques. Però simplement, m'agraden.

No sé, a mi, per alguna raó cursilona, m'agraden. Em reconforten i quan l'obro, subratllo la que més intensament  em transmet el que visc. Avui, mirava les que tenia subratllades i no m'hi veia. Ho sentia tot tan lluny.....  I he tingut la necessitat de subratllar de noves.

Avui, de tornada a mi mateixa, les tradueixo i les deixo aquí (no tingueu en compte la meva ànima mig adolescent. És la primavera, i durant la primavera, s'hi valen cursilades, oi? que no només d'al·lèrgia hem de viure).

T'estimo no per qui ets, sinó per qui sóc quan estic amb tu.

Cap persona es mereix les teves llàgrimes, i qui se les mereix no et farà plorar.

Sols perquè algú no t'estima com vols, no significa que no t'estimi amb tot el seu ser.

Un amic de veritat és qui t'agafa la mà i et toca el cor.

La pitjor manera de trobar a faltar algú és estar assegut al seu costat i saber que mai el podràs tenir.

Mai deixis de somriure, ni tan sols quan estiguis trist, doncs mai saps qui es pot enamorar del teu somriure.

Pots ser tan sols una persona pel món, però per a una persona tú ets el món.

No passis el temps amb algú qui no està disposat a passar-lo amb tu.

Potser Déu vol que coneguis molta gent equivocada abans que coneguis la persona adequada, doncs quan la coneguis per fi, sàpigues estar agraït.

No ploris perquè s'ha acabat, somriu perquè ha passat.

Sempre hi haurà gent que et faci mal, així que el que has de fer és segui confiant i sols ser més acurat en qui confies dos cops.

Converteix-te en millor persona i assegura't de saber qui ets abans de conèixer algú més i esperar que aquesta persona sàpiga qui ets.

No t'esforcis tant, les millors coses passen quan menys t'ho esperes.

ps. cursi, eh!
Disculpeu l'absència.