Patapam, ordinador espatllat

Començava a volar massa alt amb el groxador, el vent feia anar els cabells, em refrescava les idees. Tant, que tenia massa idees. Somiatruites. Em volia donar un capritx. Dos. Tres. Fins i tot fer vacances.

Patapam. En sec. Ordinador espatllat i encara no sé si podré recuperar-lo. 

I de cop, i emmig del brogit de la ciutat,  de les presses d'una vida atabalada, de les mil i una coses que passen i que vols deixar constància, dels desastres còmics o no, dels malestars, maldecaps..... Desconnexió total.

Potser de les xarxes més immediates i superficials, sembla que no. Però dels espais més íntims, més personals, massa, massa lluny. Aquells que et demanen temps, aturar-te, pensar-hi, dedicar-t'hi. Molt, massa. Aquells que sovint passes de refiló i dius "hi escriuria això, o allò" però que no trobes el moment. En el fons, sovint, aturar-se ens fa mal.

.... 

I així ha passat amb el blog darrerament. Ara me n'adono. Excuses que no tinc ordinador, que no tinc temps, que hi ha masses coses, que sempre és el mateix.... excuses per no mirar-se dins.

....

Avui, he anat a obrir un arxiu que tinc a la meva carpeta personal de la feina. Si, si, aquella carpeta que se suposa que no tens però que tothom té. Hi tinc un arxiu amb unes frases que algú va dir que eren de Gabriel García Marquez. A mi m'agraden. No son ni de Paolo Cohelo ni de Jorge Bucay de qui malparaven a la més que recomenable obra de teatre que vaig anar a veure diumenge, "El año del cerdo", doncs com les protagonistes tampoc suporto com a escriptors, però aquestes frases potser tenen una mica això d'alliçonar per fer-nos sentir millor amb coses boniques. Però simplement, m'agraden.

No sé, a mi, per alguna raó cursilona, m'agraden. Em reconforten i quan l'obro, subratllo la que més intensament  em transmet el que visc. Avui, mirava les que tenia subratllades i no m'hi veia. Ho sentia tot tan lluny.....  I he tingut la necessitat de subratllar de noves.

Avui, de tornada a mi mateixa, les tradueixo i les deixo aquí (no tingueu en compte la meva ànima mig adolescent. És la primavera, i durant la primavera, s'hi valen cursilades, oi? que no només d'al·lèrgia hem de viure).

T'estimo no per qui ets, sinó per qui sóc quan estic amb tu.

Cap persona es mereix les teves llàgrimes, i qui se les mereix no et farà plorar.

Sols perquè algú no t'estima com vols, no significa que no t'estimi amb tot el seu ser.

Un amic de veritat és qui t'agafa la mà i et toca el cor.

La pitjor manera de trobar a faltar algú és estar assegut al seu costat i saber que mai el podràs tenir.

Mai deixis de somriure, ni tan sols quan estiguis trist, doncs mai saps qui es pot enamorar del teu somriure.

Pots ser tan sols una persona pel món, però per a una persona tú ets el món.

No passis el temps amb algú qui no està disposat a passar-lo amb tu.

Potser Déu vol que coneguis molta gent equivocada abans que coneguis la persona adequada, doncs quan la coneguis per fi, sàpigues estar agraït.

No ploris perquè s'ha acabat, somriu perquè ha passat.

Sempre hi haurà gent que et faci mal, així que el que has de fer és segui confiant i sols ser més acurat en qui confies dos cops.

Converteix-te en millor persona i assegura't de saber qui ets abans de conèixer algú més i esperar que aquesta persona sàpiga qui ets.

No t'esforcis tant, les millors coses passen quan menys t'ho esperes.

ps. cursi, eh!
Disculpeu l'absència.