Cap de setmana

Ha estat un cap de setmana genial, m'ha generat molta alegria, bon rotllo i energia. I alhora no ho ha estat, sinó que m'ha generat tristesa i angoixa.

Ens hem trobat les cinc amigues de la facultat. Hem anat a conèixer dos dels tres fills d'una d'elles a Palma. Feia tres anys de la darrera visita i dos fills han nascut entre mig. I ens hem retrobat cinc frikis completament diferents, amb vides i maneres de viure completament diferents. Però que ens estimem molt, moltíssim. I que sabem que comptem les unes amb les altres malgrat no ens veiem gaire, no ens escrivim ni truquem. Que quan ens retrobem és com si continuéssim anant a classe de Dret Romà, enfotent-nos de tot, compartint les misèries i tristors, podent-nos dir-ho tot i rient, podent estar en silenci quan no pots dire res, i sobretot rient de tot. He rigut tant que fins i tot encara em fa mal la mandíbula.

Ha estat un cap de setmana on ens ha passat de tot. Des de gairebé no poder agafar el vol per culpa d'una manifestació, a perdre trens, a perdre'ns per la ciutat, com a trencar maletes. Dues han caigut, entre elles, la meva. Però és que som un desastre, i mentre en d'altres ambients, desastres com els que tenim podríen posar nerviós a més d'un, quan estem plegades, cap dels nostres defectes, “despistes”, patositats, té importància. Al contrari, ens fan riure de valent, fins i tot enmig d'una plaça o en un aeroport amb uns guàrdies civils enmig.

Ha estat un cap de setmana d'explicar-nos aventures, les vides que avencen (o no) i de saber que envellirem plegades, doncs una amistat com aquesta, encara que no sigui la del dia a dia, és per sempre. De recordar aventuretes, no masses, però viscudes. De festes i riures, de bromes i enteses, de moments de vida compartits.

No hem sortit de festa com volíem, la veritat és que els anys passen i els nens esgoten. Però ha estat fantàstic poder jugar a cavallers, fer trencaclosques, pujar i baixar de tobugans, … No hem trepitjat ni la platja ni la cripta de la catedral del Barceló, però ens coneixem molt bé els parcs i les estàtues vivents del passeig i ara ja podem caminar tranquil·lament per la ciutat sense ni un mapa.

Però el cert és que també ha estat molt trist. No sé com encarar els problemes de l'amiga d'allà. Em costa i entristeix molt profundament. I no en puc parlar perquè tot plegat és massa fort d'entomar. I em sento egoista perquè torno, agafo un vol i continuo amb la meva vida, amb les meves misèries, però mirant endavant. No sé com la puc ajudar, ni si ho he de fer, però el desassoseg que em genera, malgrat sàpiga que el millor que ha pogut passar és que haguem anat perquè en pugui parlar, és massa gran.

I també m'enrabio amb mi mateixa, perquè he estat molt idiota les darreres setmanes. Perquè les meves cabòries han afectat a molts que m'han tingut que aguantar tonteries inaguantables, perquè era un viatge que no em venia gens de gust fer, em costava i neguitejava. Perquè era absurd capficar-se amb coses que ja hauríen de formar part del passat, però que m'eren inevitables de pensar i donar-hi voltes.

Per tant, un cap de setmana ben peculiar, que em deixa uns colorets a la cara, un somriure i una ganyota de dolor a l'espatlla.

ps. la foto, no n'he fet gaires, a l'espera de les millor, de les poques salvables. La cançó, d'un grup que sempre em recorda nits universitàries al New York i a més genera bon rotllo, encara sóm joves!