Terriblement exigent

Ahir vaig anar al cine a veure una d'aquestes pelis que li diuen generacionals. Happy thank you more please. Que parlen de gent de més o menys la meva mateixa edat i que passen per situacions similars. I que et fas molt propera.

Al marge de si m'agraden o no aquestes pelis (que sí m'agraden), al marge de les moltes situacions similars per inversemblants que semblin, esbojarrades o tretes de context. Al marge de les situacions divertides, dramàtiques o romàntiques; al marge que també es parli de tòpics que no acaben passant (però que tots hem de continuar pensant que sí que poden passar, doncs si no, seria tot més trist i decadent). Al marge del missatge vitalista i positiu amb el que et quedes, el cert és que sempre em fan pensar. I com que darrerament (encara que, de fet, és marca de la casa de sempre) penso massa, doncs no sé si quedarà massa clar res en aquest post.

El fet és que un personatge de la pel·lícula és terriblement exigent. I no ho sembla gens. Desprén vitalitat, optimisme per els quatre cantons, indiferència o despreocupació. Però no és gens veritat. Segurament és exigent amb la gent, però sobretot amb ella mateixa. I les seves debilitats, que fa veure que no té o que no dóna importància, la matxaquen i la fan innaccessible al què la vida li pugui oferir. I així li passen els dies (encara que la pel·lícula de fet passa sols en una setmana), compadint-se dels errors, del que no va bé, del què li passa que no és el que voldria.

Tinc un company de feina que fa un temps em va dir el gran tòpic “és que mira que ets exigent” i jo em vaig posar a riure dient que era un tòpic. Perquè crec (o creia) que no ho sóc pas d'exigent. Només amb mi mateixa, i ho sóc tant que els meus nivells d'exigència sé que mai els assoliré i per això, alhora que exigent, sóc molt benévola amb mi mateixa. M'autocompadeixo de mi mateixa i penso que com no es pot canviar, doncs que tampoc cal intentar millorar.

En un moment de la peli, el noi de la pel·lícula li diu a la seva amiga que es mereix ser feliç, que es mereix que les coses li vagin bé.

I perquè les coses vagin bé, sols cal mirar endavant.

Les coses no tenen per què anar millor, de fet podríen anar pitjor, però potser cal mirar una mica més enllà. Fer el que toca fer i confiar. I deixar-se d'exigències, defectes i intentar millorar.

ps. La pel·lícula és molt recomenable. De la vida, l'amor i l'amistat. De personatges perduts que sols intenten passar, trobar-se o què sé jo. Que sobreviuen enmig de la ciutat. A més que hi ha una molt bona BSO per descobrir.

el cert és que avui anava a fer un post sobre defectes i allò que no faig bé. Però millor deixar-ho còrrer. No s'ho val. Que de aquí tres dies, quatre de vacances.