Bocins de Barça

El 20 de maig de 1992, nosaltres a casa i el pare a Madrid. Una nit estranya i alhora feliç, dos dies abans de fer 16 anys, el millor regal, tenyit de blaugrana☆entrepans de pernil del bo o bikinis de l'Antonio☆una gorra de llana i uns “calentadors” blaugranes fets per la iaia Esther☆tardes a la falda del pare☆olor de puro☆els crits de la dona del darrera☆la bandera del cosí Juli☆venir-me a buscar depressa per anar a veure passar l'autocar Julia amb la Copa del Rei del Venables al pont de la Gran Via☆porres guanyades, porres perdudes☆Barça-Madrids a casa, als bars, al camp☆enviar sms a dojo☆caminar amb la pota engixada per veure un Barça-Madrid i tenir lloc d'honor☆El Simonsen, el Quini, el Migueli, el “Lobo” Carrasco, el Shuster. L'Archibald, el Julio Salinas, el Koeman, el Laudrup, el Txiki i per suposat, en Bakero i el Luis Enrique (el meu ídol de joventut). Stoikov (o com s'escrigui), el Romario, el Ronaldo, Ronaldhino. El “chapi” o l'Amor.......☆Trobar el Pep a la cua del cine de pl. Catalunya, on ara és l'FNAC☆El penalti fallat pel Djukic, viscut des del Camp Nou, aquell silenci el tinc gravat a la pell☆Cants, càntics, crits, salts, eufòria☆Plors☆La bogeria de l'Iniesta a Stanford Bridge i tots cridant a casa amb mon tiet i el Quique tot alterats i incrèduls al què vèiem☆La final d'Atenes, uns dies abans de fer la sele☆La final de Paris i la de Roma, ai la final de Roma☆Una entrada per Paris☆Una trucada recomfortant després de ser eliminats de la final de champions “no passa res, sols és futbol i no sempre es pot guanyar”

La meva vida és blaugrana, és plena de bocins blaugranes.

ps. Aquest vespre, enlloc de veure el partit amb els amics com ve sent habitual darrerament (la meva segona família), he decidit veure'l amb la família. Els quatre tranquils i passi el que passi, amb una bona estona compartida que potser no tothom entendrà. Menjarem truita de patates (l'he demanat enlloc de l'entrepà,.... fa tant que no menjo truita de patates de la mare!) i ens direm poques coses, tots som de poques paraules. Potser la Laura farà algun crit i cantarà (és la més eixelebrada de tots), ens posarem nerviosos i passi el que passi, després farem com si res, recordant que a l'endemà ja només la Laura i jo hem de matinar. I segurament, el resultat serà el de menys.
Aquests bocins tan pocs bocins els dedico a la Conxita. No sé si vau veure el programa de TV3 d'ahir. Fent zapping me'l vaig trobar, i intentava fer memòria perquè sabia que la coneixia però no sabia de què. En veure el barri, reconéixer’l, vaig trucar directament a casa els pares. Es clar que la coneixia, les millors croquetes que he provat mai, millor fins i tot que les de la mare. Un munt de records de la meva infantesa, de costat de casa la iaia. Una abraçada molt gran per al seu marit i la seva filla. La recordo perfectament quan era just un nadó i lo contenta que estava la Conxita. Potser aquest post seria més convenient per a la nova final a Wembley, a la que hem d’arribar sigui com sigui i que per mi serà més important que no pas la final d’avui, però m’ha sortit avui. A més, si arribem, apa que no faré el que pugui per anar-hi!!
Ah, i també, dedicats al Roger, que tot i néixer Aries d'abril, ha estat la gran notícia del dia!