QdA

Aquest matí he anat d'excursió amb els mitjans. Bé, ells s'han avançat i ja me'ls he trobat a mitja pujada del bosc. Entre ells, anava l'I. Més ben dit, el tenien enderrarit per la seva poca habilitat en caminar per la muntanya. Un cop ens hem trobat tots hem mirat els caminets i hem anat a investigar si hi havia més bosc. Hi havia una baixada i esclar, el grup, cada dos per tres ens teníem que parar perquè I. quedava enderrarit i a més, anava amb por. Pensava que el grup, que ja sabeu com n'és de saberut de vegades, es queixaria i fins i tot patia perquè es dividís, a més jo vaig encara amb por per la muntanya i patia perquè si havia d'ajudar a I. em sentia insegura. Però no. A. acompanyava a I. S. també es retrassava i M. anava explicant totes les plantes que trobava. Hem agafat farigola, ossos de ves a saber quin animal i pals per fer eines per cuinar cactus mentre els més hàbils pujaven muntanya amunt per haver d'acabar al mateix lloc que nosaltres. Ha estat una estona encissadora.

Ahir, el seu germà, E. va descobrir què era un kiwi. Feia anys i panys que no em trobava amb una situació com aquesta. I el millor, és que li va encantar. Tant, que al vespre va voler tornar a compartir kiwi de postre (i no pas amb mi, l'altre mig també el va voler A.)

Molts cops hem parlat de l'I. i de l'E al centre. Tots sabem la seva realitat, la manera que tenen de fer, les seves mancances afectives, psicomotricials (o com es digui), intel·lectuals, i de relació amb els altres nens. Sabem (o intuim) que es couen canvis familiars i els comencem a notar. Es denoten canvis físics, estan atents i fins i tot m'atreviria a dir que somriuen. Fins i tot, m'han explicat coses que farien aquesta tarda amb la seva tieta.

Aquesta excursió ha estat per a ells. S'han esforçat, han descobert noves coses, s'han sentit a gust. Potser han mancat molts altres nens, que segurament també voldríen i podríen haver viscut aquesta excursió, però també crec que ha estat una bona oportunitat per a aquests infants, perquè se sentin valorats i estimats. Que el mijac és per a aquests infants. Si realment volem i creiem que un nou món és possible, aquest comença per donar oportunitats a aquests infants que no en reben gaires.

Podria dir que aquesta ha estat la meva primera excursió de la nova etapa. La del primer trimestre va ser una mica estranya, personalment desituada encara, amb moltes coses personals que em desbordaven i el ritme encara no clar, sense conèixer els nens i nenes, ni la manera de funcionar del centre, els hàbits i peculiaritats que tots tenim.

Aquest cap de setmana ha estat molt millor. Descobreixo que conec molt més els nens tot i que no estigui tots els dissabtes, però tot el que es va coent a les reunions, les vivències de tots plegats crec que em van quedant una mica. I sento que els nens també em coneixen. I tb em sento part de l'equip, amb els meus despistes, anades a pinyó, masses bronques, però també formant part d'una gran família. Sento que torno a ser animadora i que poc a poc vaig trobant el lloc. Per mi també ha estat una sortida a mida, tot i que estic terriblement cansada. M'alegra tornar a jugar, a anar per la muntanya (amb molta por, ho reconec, però això és un altre tema) i a saber que els petits gestos com compartir i descobrir un kiwi, donar la mà per baixar de la muntanya o ajudar a plegar un sac, poden ser del més important per aquests infants.

Ara, a encarar les colònies, ja demanades a la feina com a setmana de vacances i on tot canvi es multiplica per vint i et retorna encara més.

ps. D'això se'n diu quadern de l'animador, on es van apuntant les vivències que anem descobrint. A l'altre centre feia temps que no en feia, i de fet, el teníem mig integrat en la fitxa de seguiment. Ara, n'havia de fer un per un recull que hem de donar i avui ha estat un bon motiu per fer-lo.

És la primera vegada que parlo de noms concrets amb inicials. No m'agrada, però com que no es tracta d'amics o fills d'amics sinó de persones fora de la meva vida personal, no he de posar noms.

I si, estic baldada!!!!!!!