Capgirar-se tot

I, de cop, la vida et dóna una altra bufetada.

Potser havia d'estar preparada. Fa mesos. Però el núvol de tot plegat, feia que visqués entre cotons, evitant pensar-hi.

Estava tan contenta.

Ara, de cop, tot altre cop de l'inrevés. Tot a recompondre's.

A fer-me gran de cop. A oblidar-me de ser la nena de la mare.

Tinc por. Em toca ser forta i acompanyar. tenir el cap clar i somriure. Trobar força.

I sols així, amb empemta i decisió, tot serà un malson.

Això si, em pregunto perqupe els bons moments passen tan ràpid, com un sospir enmig de la foscor.

ps. Avui, el metge ens ha dit que la mare està malalta, una malaltia autoimmune, com n'és de difícil entendre-ho. Ara, a saber la gravetat i començar el tractament. I posar-hi molta força. Avui no queda ni ànims per foto, ni cançó; demà, demà serà un altre dia.

Fa un mes

Fa just un mes, estava ja ben cansada. Ben acalorada (quina calor vam passar!), ben beguda, ben divertida i ballant sense parar. Fa un mes, estava en una masia del Penedès, ballant sense parar les nostres cançons, celebrant el més bonic que pot haver-hi: l'AMOR.

Fa just un mes es van casar dues persones ben especials per a mi. D'aquelles que et toquen el cor, aquelles on la paraula AMISTAT es queda curta.

No recordo el dia que vaig conéixer el F. Devia ser un sopar o una festa de cap d'any. Per aquells temps encara no érem una colla consolidada com som ara, i en canvi si dos colles que pul·lulàvem en orbites similars que es trobaven i s'allunyaven. En aquells temps no sabia com es pot ser tan bona persona i somriure eternament malgrat les coses no siguin agradables o fàcils.

Si que recordo el dia que vaig conéixer el N. Va ser el meu primer viatge a Nàpols. Recordo com era jo llavors. I com he canviat. Ja llavors vaig pensar que era una gran persona. El que no sabia que seria tan adorable i que es convertiria en una d'aquelles persones que et mira els ulls i sap perfectament com estàs.

Poc a poc ens vam anar retrobant i ara mateix son de les persones més importants que tinc al meu voltant més íntim i personal. Els estimo i que s'estimin com s'estimen, com comparteixen les seves vides i es refan a cada entrebanc, és d'aquells motius que em porten a la necessitat de tirar endavant i somriure.

Per això, celebrar el seu casament, que per a ells tenia una connotació important que per la resta de la colla no tenim i segurament no necessitem, era de les cites més importants de l'any. I per això, i perquè ens els estimem sense mesura, vam viure cada instant, com si fossim part, com si fos la nostra pròpia felicitat.

I ara, ara que ja ha passat un mes, recordo cada instant. Els dies previs, el gran comiat divertit i tal i com volien els nuvis, la gent a casa, les trobades, la indecisió del vestit, la vida pròpia que no pots deixar i no vols deixar, les angines i febre el dia abans del casament. Però va ser allò d'arribar a l'ajuntament i començar la festa. Els plors, les emocions en sentir La vida és bella, els poemes, les emocions i les llàgrimes. Els nervis perquè tot sortís bé. L'autocar, les bombolles gegants, el menjar, les ulleres i disfresses. Les mil i una fotos. Estar a la taula amb els nuvis, quin honor, encara ara em fa vergonya. Els balls. La borratxera de felicitat.

La flashmob. Miro el video, ho penso tot, ho revisc tot, i se'm posen els ulls humits. Una idea esbogerrada, d'aquelles que penses, per què et fan cas? un estiu de preparacions, d'inseguretats pensant que ningú hi voldria participar, pensant coreografies, gravant-nos en video amb les vergonyes, traduïnt un missatge d'amistat a tres idiomes, i demanant participar a persones que ni coneixíem d'Estats Units, Itàlia, Japó, Argentina, que celebréssim junts el amor d'aquest parell d'amics. Pensant que seriem quatre gats. Una clau, la cançó Imagine, i després, l'extasi de tots plegats. Perquè començar a ballar i que als dos segons fossim gairebé cent persones ballant una coreografia de cinc minuts, tots en demostració d'amistat als nuvis, és d'aquells moments indescriptibles que els recordaràs tota la vida.

Ara, un mes després, les emocions son encara ben grans. Però certa melancolia, tristesa, fins i tot, ens envaeix. Els nuvis, lluny de viatge. I nosaltres, a preparar-nos, doncs el destí, la crisi, la manca d'oportunitats per a la ciència ens envien un científic ben bo i un amic genial, a viure, altre cop, en la distància. I encara que saps que aconsegueix el somni de la seva vida, fa una miqueta de ... dolor. 

Però, de tot, ens refarem. N'estic més que convençuda. I quan calgui, tornarem a ballar.

you can dance, you can jive, having the time of your life.....

Ps. 2014 potser serà moltes coses, entre elles els dels dos casaments més importants: el de ma germana i el de F&N. Crec que serà insuperable.

Bocins de setembre

Ulls de color mel.

Sentir-te cuidada.

el segon casament de l’any.

Dancing queen i la flashmob.

Un ram d’olivera i una caixa d’herbes aromàtiques.

Pintar samarretes.

Deixar un parell d’equips de treball. Si més no, un, ja és oficial.

L’atabalamenta enyorada de la meva compi de feina.

El descans de després que alguna cosa que se’t feia feixuga, acabi sortint.

Voluntat, Vot, Victòria.

L'inici de la tardor, la meva estació de l'any preferida.

Decret 129/2014, de 27 de setembre.

Un diumenge tarda amb pluja.

Les bones notícies dels que estimes.

Les retrobades després de molt de temps.

ps. Els meus bocins son força dolcets. I els vostres, quins han estat?
Hi ha cançons que son tan especials. Si aquesta ja ho era, perquè sempre estarà relacionada amb una de les persones més importants de la meva vida, ara, sempre estarà en un dels moments més màgics de la meva vida, un moment d'amor i amistat pura.

Ja ha arribat el dia

Avui, la Kika ens deia que es sent en un Dragon Khan, apunt d'entomar la baixada espectacular amb l'adrenalina i les mil i una coses que passen. Jo, li comentava que mai he pujat al Dragon Khan (em fa por, i tinc tantes pors, que penso que aquesta no em cal superar) però que entenia perfectament el que sentia. També tinc aquesta sensació de vertígen, que, per fi, les coses en aquesta la nostra vida política i vida nacional ja no tenen aturador.

Mai hagués pensat que arribariem fins aquí. Estic contenta, orgullosa del president que tenim (i que digui això és molt heacy, doncs estic en profund desacord amb la gestió que s'està fent i la visió política del seu partit) i també un pèl espantada. Ha arribat l'hora. Hem d'estar amb les conviccions. Les meves, una mica poc sòlides i sempre amb el temor de no acabar sent coherent amb les meves conviccions, crec que tenen un camí, el del dret de poder votar, d'exercir els meus drets com a ciutadana. Ha arribat l'hora de deixar de complir solament amb els meus deures. I no m'espanta (bé, una miqueta si).

Demà, toca sortir al carrer. M'hauria agradat que també sortís molta gent per manifestar-se quan s'aprovaven els pressupostos de la misèria, que molts s'aturéssin quan en una oficina bancària es demana una dació en pagament per una hipoteca, que més gent defensi la Sanitat pública i denunciï la manca de llits o altres tantes injusticies que sembla que no importin quan ens afecten a tots; però bé, ara toca sortir. I desobeïr.

Per el nostre futur: nacional, identitari. I per poder tornar a començar: un país nou, una oportunitat de fer política i vida d'una altra manera.

ps. Estem vivint uns dies apassionants. Mai hauria pensat que arribaria. Però ha arribat. Espero que no sigui un souflé, crec que molts no ho podriem suportar.

Tisorada i nuca descoberta

A principis del 2011 em vaig tallar el cabell. Recordo aquell post; quant de temps, quantes coses han passat. Poc després, em van explicar que hi ha dones que es tallen el cabell quan volen tancar una història. Fer un punt i apart, sovint, en l'àmbit sentimental, per deixar enrera aquella història dolorosa. Potser, segurament, en aquell moment va ser així.

Vaig estar tres anys amb els cabells curtets (no en plan garçon, però si força curts). M'agradava molt el pentinat, podia dur el cabell tan allissat com arrissat. Em vaig sentir nova, renovada. Més atrevida i tot. Van haver-hi uns temps ben bons.

Quan a mitjans de 2013 ma germana va dir que es casaria el 2014, vaig decidir tornar-me'l a deixar llarg. Per què? No ho sé, volia poder-me fer un pentinat. Però potser eren moltes coses més. Doncs el que sí que sé veure és que aquests darrers temps he perdut molt de tot allò que havia aprés i que tant m'agradava de com conduia la meva vida quan em vaig tallar el cabell.

Aquest setembre he tingut un altre casament ben important (encara no he pogut escriure sobre les emocions viscudes, crec que encara ho estic processant tot) i també volia dur els cabells llargs. Però el cert és que, passat el dia, vaig fer cua a demanar hora cap a la perruqueria. I tot i que ahir no era el dia més indicat per anar-hi, no vaig voler-ho deixar passar.

Per què el cabell curt aquesta vegada? No tinc cap desamor per oblidar, però en canvi, potser si deixar enrere, per totes, totes, els temps de desorientació i pèrdua que tant m'han  acompanyat. 

Un nou curs comença i un nou tall de cabell, per tornar a començar! I és que el més curiós de tot plegat és que llegint aquell post de 2011, allà ja deia que cada cop que em tallo el cabell de manera dràstica, m'acompanya un nou començament vital. I aquesta vegada, també vull que sigui així!

Tots necessitem canvis vitals, que ens facin evolucionar. I amb els petits gestos, els anem aconseguint.

ps. Ara, a pel següent canvi, el del pes. Aquest, buf, crec que costarà molt més.

 

Bocins d'agost

La terrassa del Casa Fuster.
El salmó marinat.
La cala Morisca.
Passejar per la ciutat i ni veure els guiris que t'acompanyen.
Les reunions clandestines per a una flashmob.
Un vinet blanc fresquet.
El Julen.
Tornar a les festes de Gràcia, com en els bons temps.
El concert de sempre, el de cada any. Genial.
Abraçades genuïnes, estimades.
Llàgrimes de felicitat.
Begin Again.
El riure descansat de la mare.
Complir l'aposta.
Un puchinela i un minyó recorrent la ciutat.
Veure el primer partit del Barça.

Ps. potser avui és un dia ben important, per tot el que ens envolta. Però per a mi, serveix per tancar aquest agost, que encara que sembli mentida, no volia que s'acabés.

Bona Diada!

Molt bona Diada a tots!!!!

Ens trobem a la V!

Tot allò que em dius

Un dia em vas dir que ja era hora que em cuidés. Que no podia estar sempre pels altres i descuidar-me més; i sí, ja m’ho havia dit altra gent (molta gent i moltes vegades), però no d’aquella manera, tan simple, tan directe, sense conèixer gaire què faig, però furgant-me en el més endins. I em vas ajudar a començar a fer-ho. De la manera més fàcil, més divertida i en allò que més em costa. Crec que mai sabré com agrair-t’ho prou.

Fa poc, en un dels nostres passejos, em deies que el meu barri és molt maco, que no sembla que estigui a la ciutat, i et donava la raó explicant que aquí he aprés a gaudir els cels. I així, com si res, arribaves al fons dels meus maldecaps quan, com si fos el més evident, explicaves que sempre vaig amunt i avall com una baldufa girant sense sentit i en canvi no visc el que tinc ben a prop.

Em fas sentir vulnerable, ja has abatut alguna de les meves cuirasses i quan en parles obertament, com si realment no hagués d’importar i ho pogués canviar tot, em sento completament desconcertada, fràgil, nua davant la veritat. Potser, tot allò que intento amagar queda al descobert quan estic amb tu.  Però també em dones força, tendresa i em fas riure. Fas que trobi el coratge per enfrontar-me a mi mateixa així com que no fugi de tu. Des de la senzillesa, la calma, la petitesa de les coses realment importants del dia a dia. 

No sé cap a on anem, si el que tenim quedarà en el que hi ha ara, així  ja ets molt important per a mi, o si les nostres diferències acabaran pesant. I si, tinc por, molta por. A espatllar-ho. A mostrar-me més.  A decebre’t. A fer-nos mal. Sento que ho tenim complicat, que no sé què et puc aportar i en canvi, quan et vull explicar tots aquests dubtes i pors, em retornes amb la claror, calidesa i serenor de les teves paraules que fan fàcil i senzill el que en el meu cap és un cabdell embolicat.

El que si que és ben cert és que si a l’agost va ser fàcil cuidar-nos; per cuidar-me, també vull cuidar-te. I ara he de poder trobar-te espais, guardar-te’ls, ara que tot el voltant torna a començar. T’he de trobar un raconet que sigui només per a tu i per a mi. Perquè sigui el que sigui el que hi hagi, ho puguem anar coent  a foc lent, com ens agrada i ens va bé, doncs quan intento anar de pressa, per arribar a tot arreu, em cremo i ho espatllo.

ps. la foto, d'ahir, quan els dies comencen a ser més curts. Complint l'aposta que tenim, baixant a córrer a la platja, fins i tot en aquesta setmana, que m'has donat peixet. Clar exemple que massa filtres, poden espatllar la foto.

Disculpeu que aquests dies no passi pels blogs ni respongui els vostres comentaris.. Vaig molt atrafegada, amb un casament a la cantonada ben important i emotiu, l'assemblea, la feina, deixar responsabilitats .... i és clar, ell.

Fer equip

Una de les coses que aprens quan estàs associat és a treballar en equip (que també es pot aprendre a l’escola o al treball, però també en el món associatiu, sigui quin sigui l’àmbit o la tipologia). En els anys que fa que estic associada he passat per diversos equips. He tingut problemes, no diré que sempre ha estat fàcil. I segur que he posat pals a les rodes molts cops. Però he tingut molta sort i he passat per equips fantàstics, on hem treballat de valent, hem obtingut resultats que ens omplen (sobretot l’ànima) i ens ho hem passat molt bé. Recordo un equip que ens veiem cada divendres a la tarda i un munt d’hores, i en canvi, mai ens qüestionàvem el fet d’estar una tarda de divendres reunits. Era un equip que funcionava molt i molt bé, i del que en guardo un molt bon record.

Poc a poc, vas agafant una manera de treballar, de fer. El comptar amb els altres, respectar les opinions de tots, trobar el punt mig, renunciar a idees pròpies, deixar-te interpel·lar. I no és gens fàcil. Sovint, esperes que l’altre reaccioni com tu, i no sempre passa. També és cert que poc a  poc vas agafant confiança, t’expliques coses personals, comparteixes vida i això ajuda a entendre decisions, actituds, a acompanyar en moments durs o difícils.

Des del curs passat estic en un nou equip. Reconeixeré que la responsabilitat que m’ha portat a estar en aquest equip no és que l’agafés amb ganes i il·lusió sinó per simple compromís amb l’entitat. Aquest fet, ben real, m’ha marcat el curs, doncs en moments m’ha costat i se m’ha fet feixuc. L’equip està format per persones molt maques, amb molt bon cor, que aprecio molt i amb les que ja havia coincidit anteriorment, però em costa entendre’m-hi. No funcionem com a equip o si més no, com m’agrada entendre que funciona un equip. Ens reunim poc, les tasques no queden prou definides i cadascú va molt a la seva. No podem comptar els uns amb els altres, responsabilitzar-nos, gestionar o engrescar-nos amb nous reptes, doncs sembla que no es vulgui fer més enllà. O aquesta és la sensació que tinc, i que sovint penso que ningú més té. Com a militant amb recorregut (anys i panys), la meva tasca seria precisament poder fer equip, aportar l’experiència del pas dels anys, formar, explicar coses. Sento que el curs passat, en molts moments, no ho vaig saber fer i que les mancances de temps i ganes personals marcaven també el poder ser més empàtica amb el grup, cuidar-lo per afrontar nous reptes i deixar que moltes coses les portessin els altres fossin com fossin. I potser perquè precisament la meva responsabilitat és la que veig que no faig bé, em costa tant entrar-hi.

Pel nou curs, volia precisament cuidar aquest equip. Fer que treballi, justament, com a equip. Però en tornar a posar-m’hi després d’una desconnexió que necessitava molt, m’he trobat una mica estranya. No entenc coses d’algun membre i no sé com afrontar-les. Que no es respecti el que s’ha parlat i acordat en una reunió i es faci arribar un document completament diferent, per mi, ha vessat un got.  No sé com afrontar aquest tema però no podia fer ulls clucs i respectar simplement perquè ha presentat un document. Crec que no seria bo ni com a equip i sobretot per a l’entitat.

Després de donar-hi alguna volta vaig decidir que no ho podia deixar estar i vaig dir el que pensava. I el resultat ha estat molt més que bo. Resulta que tot era un malentés (una mica estrany, però bé) i un acabar donant les gràcies per l'equip que fem. I aquí la meva estupefacció. No sé com prendre-m'ho. Massa exigència per part meva? Les noves maneres de fer molt, massa, superficials que fan que una mica de feina ja sigui un munt? Un nou començar? Crec que prefereixo quedar-me amb aquesta darrera i començar de nou. Un nou curs.

ps. De les coses que més em fascinen és que la manera de treballar de l'entitat, de fer equip, m'ha portat a saber treballar en equip en tots els àmbits. I això, me'n fa estar molt orgullosa.

Totes les lletres que necessito llegir ara

"Todo lo que de yo quisiera de ti, son esas cosas cotidianas, el olor de tu cuerpo, saber lo que piensas de cualquier cosa, de ti, de mi , de nuestro entorno. Que mires más allá de mi apariencia física, que me recuerdes con pasión, y que el placer que juntos inventamos sea otro signo de la libertad.”

Julio Cortázar

Per al club de lectura, aquesta vegada tinc dos llibres, i com que un el porto una mica enderrarit, vaig decidir atacar el segon aquest cap de setmana. Quin llibre tan trist. Cadascuna de les paraules és trista. Quant de dolor. I me n'adono que en d'altres moments, m'hagués commogut, no per identificar-me però si per identificar els sentiments, les emocions. 

Però ara no puc. Em costa digerir tots aquests sentiments. Fins i tot, sento que els repel·lo. I en canvi, m'han portat ganes de recordar Bennedetti, Neruda, Martí i Pol, i sobretot, redescobrir Julio Cortázar, a qui durant molt de temps m'havia negat. És com si fos una adolescent, però només tinc ganes de paraules boniques, d'aquelles que t'arriben a l'ànima i et toquen el cor. Deixar-me de paraules lletges, rudes, mortíferes, doloroses, paraules que t'esquinçen el dolor més profund; ja arribaran els temps que les necessiti per recomfortar.

ps. Avui es compleix el centenari del neixament de Julio Cortázar, un esdeveniment que ha passat gairebé desepercebut. Una llàstima. Per celebrar-ho, m'he deixat el seny que vaig tenir per Sant Jordi i m'he comprat una edició (la 50a) especial de Rayuela, que celebra l'efemèride així com els 30 anys de la seva mort.