Baixar a còrrer a la platja

Posar-me samarreta i pantalons curts. Les bambes amb mitjonets. Baixar les escales caminant. Fer els estiraments que em va ensenyar el fisio abans de començar, per intentar protegir aquests talons d'aquil·les des de fa un temps tan fràgils.

I començar a caminar. Trobar nous racons d'art urbà, paisatges de ciment que canvien dia rera dia, fàbriques decadentment precioses, gent fent una copa després de treballar, turistes perduts en la immensitat de la ciutat.

Arribar a la platja. I còrrer una miqueta. Ara, només una miqueta, qui sap si d'aquí unes setmanes, una miqueta més o tot el passeig.

La platja força buida, encara que a partir de la setmana vinent segur que estarà més plena. Runners experimentats o no, alguns sense samarreta, lluïnt músculs. Nens que es resisteixen a marxar, malgrat la mare els arrossegui. Algún turista fent-se fotos aguantant l'hotel Vela, una parella fent ioga o meditant. Grups d'amics rient i passant-ho bé, fins i tot un friki buscant objectes de metall. Descobrir que hi ha una plaça per eskaters, envejar la parella que abraçats caminen mentre es confessen confidències, esquivar un gos que juga amb una festa o i més turistes que venen de la festa del xiringuito.

Veure la immensitat del mar, platejat, tranquil, seré, en calma. Contemplar la immensitat del cel. Gegantí, espectacular. Amb núvols foscos i una mica tenebrosos cap al Maresme, quines ironies, i un cel clar al meu davant, amb quatre núvols prims que dibuixen infinitat de tonalitats de blau cel, suaus tendres, amorosos, fins i tot una mica rosats, doncs just darrera meu, el sol es vol amagar entre la torre Mapfre i Collserola, deixant-nos rajos intensos, com aquells que es veuen a l'Empordà.

La fresca del mar, l'olor de sal. I que soni una cançó perfecte del vell ipod, d'aquell que té les cançons de temps enrere, dels bons temps que no ho semblaven tant.

Tornar a casa, vorejar el cementiri del Poblenou, el grup d'amos de gossos que comenta la jugada, la ciutat que es prepara per la nit. I arribar a casa, dir-me que pujaré caminant, però al final no fer-ho, fer unes abdominals i tornar a fer estiraments, aquest cop a totes les parts del cos.

I això, no pas per l'operació bikini, ni per aprimar-me el que m'hauria d'aprimar, doncs això ara com ara sembla una fita impossible. No pas perquè estigui de moda això del runner, no va pas amb mi. Només per mi. Per desencarcarar-me de tant de temps de descuidar-me, desatrontinar-me del brogit de les obligacions i dels maldecaps, deixar de pensar en tot allò que m'envolta, deixar de donar voltes a tot allò que m'encadena, per generar endorfines, per dormir una mica millor. 

PS. I no, no hi ha foto. El mòbil es queda a casa. Ho haureu d'imaginar. O potser millor, provar-ho.

De moment, només ho faig un cop a la setmana, encara no he aconseguit tenir l'hàbit i no tinc gens de voluntat. A més, veure molta gent en forma i tu no, costa una miqueta. Però per això aquest post, aviam si agafo l'hàbit, doncs quan ho faig, m'agrada molt. El següent pas, tornar també a la piscina i combinar-ho.

"Dir coses en nom de la veritat no vol dir poder dir el que sigui sense pensar en el mal que es fa".

ps. I tanmateix, al dir aquesta frase enmig d'una discussió, caus al parany de cadascuna de les seves paraules.

Tancar una història

Ahir, tornant a casa en cotxe i xerrant de mil coses, un amic m'explicava que una parella d'amics seus s'ha trencat. Una parella de molt de temps, de molts alts i baixos, deixades i tornades però que als meus ulls (que només els connec de vista) i als de molta gent, eren una parella consolidada.

El meu amic em parlava, per sorpresa meva, d'una història difícil, d'aquells amors malaltissos. Des de l'objectivitat de no conèixe'ls, vaig arribar a la conclusió que quan t'estimes una persona, per molt que sàpigues que allò no et convé, que potser t'estàs fent mal, lluites, t'aferres a ella fins a l'extenuïtat. Sempre diem que l'amor mou muntanyes, que l'amor ho és tot, el més important. I quan estimes algú és molt difícil deixar-lo enrera per molt que sàpigues que no et porta enlloc o que només s'estan fent mal. I amb tot, hi ha històries que han d'acabar, però crec que això només passa quan l'amor s'acaba, quan és tan minso que no pot amb la càrrega de pes al cos.

Avui, parlant amb una amiga que fa poc que connec però que m'ha portat a una conversa molt íntima, personal i sincera, hem parlat d'aquelles històries que no son històries però que no es tanquen. Històries que saps que son el que hauríen de ser doncs son homes que no et convenen, homes que saps que et fan mal, que no t'aporten res, que no t'estimen, homes però que per molt que passis d'ells, que et diguis que ja està, que s'ha acabat, continuen a la teva ment, d'una manera o altra. Per què som incapaços de deixar enrera certes històries que ja no hi son?

I mirant la conversa d'ahir vespre arribo a la mateixa conclusió. Les persones que has estimat, és molt difícil tancar els temes, sobretot quan no han quedat clares les coses. Hi ha històries, homes que et retornen de tant en tant, que no pots deixar-los oblidar en el més profund del record.

El meu amic, ahir, també em manifestava la seva preocupació de com estar enmig, de com aquest fet li afecta directament. No vaig saber què dir-li i sols treure-li importància. Però avui, me n'adono que el temps ho cura tot, que hi ha històries que no son ni històries però que continues mantenint certa amistat, que per molt tòpic que sigui, el temps ho cura tot, i que sols cal mirar endavant. Històries que es tanquen i que et deixen un somriure.

Doncs, com em va dir el meu amic fa molt de temps en un context molt tontaina, "un clavo quita otro clavo" i de vegades, és ben cert i històries que sembla que no s'han de tancar o que t'han afectat més del què pensaves passen a ser, una part del viscut. Per tant, ara només tinc que pensar que aquesta història que no sé tancar per molt que sé que he de tancar, que em dic que he tancat però que continua fent-me pensar més del compte, sols necessita un recanvi al cor, com si fos una peça que poder canviar. I si, no és fàcil, però sols vivint es pot aconseguir.

ps. Potser un altre post és com ens sentim els que ens envolta, una ruptura. Però ... ves, això és un altre post... 

Bocins de maig

Cançó de bressol després del tsunami

El somriure de la Laura.

Les peonies. La paniculata. Les roses. Totes les flors. Però, sobretot, les peonies.

Després de voltar i voltar per tota la ciutat, trobar just el que volies. El detall perfecte.

Nens que ja no son nens que t'expliquen com els va la vida, il·lusionats, amb aquella llum a la mirada de la joventut.

The New Raemon.

Tornar a menjar gamoneu (mmm, tot i que em sentés malament tant de formatge a la nit).

Sentir els talons recuperats. Ja no em fan mal per dormir.

Pintar-me les ungles dels peus.

Un 3d9f i unn 3d8f com si res, un pim pam.

Acabar el mes recuperant tot el meu jo.

Ps. I quins son els vostres bocins de maig?

Maig ha estat el mes del casament. Tot pendent, un mes que passarà en un munt de records, tots preciosos. Ara, toca refer-me a mi mateixa, allò que havia deixat de banda. I encarar l'estiu.
La cançó, ... és la que em vaig demanar per acompanyar musicalment el que vaig llegir al casament de la meva germana, el text del Petit Príncep. I que em diu tant. És preciosa.
I així, sense pretensions, compleixo el que em van demanar a principi d'any, posar una foto meva, encara que sigui així de petita....

Aquests dies al meu barri...

Sóc de Sants. M'estimo Sants. Per coses de la vida no hi visc, però família, amics i tot el que em mou és a Sants. Si parlés de Sants, m'agradaria parlar de la seva gent, de com convivim persones amb maneres ben diferents, que sortim i ens associem, que treballem per la pobresa que tenim al barri, perquè n'hi ha i molta, perquè reindiviquem els nostres espais, les nostres mancances i estimem tot allò que ens envolta.

I m'indigno amb la situació actual política, econòmica i social que vivim. I intento ser coherent i viure amb el màxim de compromís amb el que penso. Sovint no m'en surto, però ho intento.

Dilluns va decidir-se desallotjar Can Vies, i en això no entro, doncs mai he estat massa simpatitzant amb el seu moviment, però des del respecte, tothom pot conviure. I convivíem. 

Sabíem que passaria, però no d'aquesta manera. Completament inadequada i desmesurada.

Des de les tres del migdia el barri estava assetjat de BIRMO's, metro tancat i identificacions a qui vestia de determinada manera. I l'helicòpter, el ditjós helicòpter. Desmesurat i desproporcionat. Indignant. I més quan saps que hi ha una primera càrrega programada a les cinc. Tot progamat i calculat al mil·límetre, i tots els efectes més que pensats.

I violència sols genera violència. I ha passat. I s'ha anat de mida. A uns, i als altres. I els violents, s'han fet seu un barri que no crec ni que coneguin.

Sants no es mereix els brots de violència que hi va haver dilluns, dimarts i dimecres. Intolerable. La violència policial no la penso defensar, però respondre amb més violència, tampoc. 

Per sort, sembla que se n'han adonat. Ahir molts de Sants van sortir amb cassoles per fer fora la policia i pacificar. Sols necessitem això. Sols espero que tot es pacifiqui i s'arribi a bon port. Per Can Vies i per tots els que ens estimem el barri.

Personalment, aquests dies m'han remogut massa coses. Un primer suport, un refús ahir i necessitat de demanar que s'aturi la violència. I avui, agraeixo que Can Vies anunciï que demà donarà la cara, que dirà el que necessita i es farà entendre. Així si, no deixarem que els mossos i els polítics guanyin.

ps. El regidor.... mareta meva..... és el número dos del Trias, per això el defensa, però no. Ha desencallat temes que feia temps que no trobaven sortida, però no enten la complexitat d'un barri com Sants, i si no estàs amb ell, estàs contra ell.

Escoltar el Trias, fa que se'm remogui el sopar.... i un post que feia estona que penso, doncs ha quedat una mica estrany. Però és que vivim els dies que vivim. 

A quatre dies

Quantes pelis de casoris hi ha? Sense pensar-hi massa, em venen aquestes al cap:

- El padre de la novia (que guapa era l'Elizabeth Taylor!).

- Quatre bodes i un funeral (sempre, molt millor, en català o en anglès, traduir tacos mai se'ns ha donat bé!).

- La boda del meu millor amic.

- La boda del Monzon (versió hindú del tema).

- Planes de boda.

- El día de la boda.

- Novia a la fuga (amb la núvia dels USA, la Julia!)

- Mi gran boda griega.

- 27 vestidos.

- La boda de mi novia.

- La boda de mi mejor amiga.

- Mamma mia (el musical d'Abba anva de bodes)

- Tres bodas de más (versió espanyola i tot del tema!).

I segur que n'hi ha moltes més! Per no parlar, de les situacions sobre bodes que es poden donar en alguna pel·lícula i que son més o menys trascendents. Com per exemple, el casament a Love actually.

I llavors, em pregunto, per què? Per què una gran part de la humanitat femenina continuem veient pelis i devorant somnis de casament, quan la majoria ja ni hi creiem? Perquè, deseganyem-nos, si en fan tantes, és perquè son rendibles i algú les veu. Jo, les puc veure. Ho confesso. I en canvi, no és una cosa que vulgui o necessiti per a mi.

Però sí, perquè en el fons, més que un casament, totes les dones, el que volem és sentir-nos estimades. Hi ha qui ho expressarà d'una manera o d'altra. Hi ha, qui ho expressarà així.

Ma germana es casa d'aquí quatre dies. I portem tot un any de casament. De prepraratius, d'emocions, tristeses, incerteces i discussions. Li he qüestionat moltes vegades el que està preparant, cal tant? La darrera vegada, diumenge, i gairebé se'm posa a plorar. Però la meva petita princesa vol ser princesa de conte de fades per un dia i té els seus motius per voler-ho ser. I en el fons, això ho vaig entendre fa molt. I en el fons, si ella és princesa de conte de fades, en bona part, jo també ho sóc i en tinc més que suficient. És veure-la amb el seu vestit i somriure. Està tan bonica!

Aquest darrer any, he tingut la meva dosi de sucre tant i com he volgut. Malgrat, qüestionar coses, he estat en tot (si, dec ser la cunyada pelma que ho critica i canvia tot!) i segurament he ficat més cullerada que ningú, fins i tot he triat la cançó que vull que soni mentre parlo! És com viure-ho tot, però des de la tranquilitat de la barrera de seguretat.. Serà un dia fantàstic, n'estic segura. 

De vegades em sorprenc a mi mateixa en atacs de cursileria, penso que ni em reconnec, doncs què és el que em fa més il·lusió? Ser la primera que la veurà baixar del cotxe i posar-li bé el vestit per entrar del braçet del pare.

I del que estic més orgullosa de tot és que sols he tingut dos moments baixos. Dos moments, instants, de perquè jo no tinc. Però de seguida s'han esfumat i prometo en aquest petit espai que totes les llàgrimes que em puguin caure dissabte seran d'emoció i es recolzaran en els pòmuls que somriuran ben efusivament.

ps. Això si, em fa mooolta il·lusió posar-li bé el vestit, xò carai, que m'he descuidat d'entrenar anar amb talons, que feia quatre anys que no me'n posava!!!! encara cauré i si serà un espectacle!!!

Algna peli més?

No puc posar cap altra foto! això és secret de sumari, almenys fins diumenge!!

RC. Qwerty

- Eeeeerrrrre, iiiiiiii, teeeeeeeeeeee, A- apretava ben fort les tecles la nena de gairebé cinc anys, enfilada   i de puntetes a la cadira de braços del despatx per arribar al faristol que guardava la màquina d'escriure.

- Ja tornes a estar aquí, rateta? Ja saps que no hi pots entrar, que hi tinc molts papers escampats - va dir l'home gran de les ulleres i el cigar Celta a la mà.- Escribies el teu nom? Va, seu a la falda que algun dia cauràs de la cadira. I si vols escriure, com a mínim, posem-hi paper. Entre tots dos, apretem les tecles, que van força dures i escriurem el cognom de la família: b alta,..

- Avi Pepitu, la iaia Teresina ens portarà crussants de xocolata?

I l'avi, va somriure i fer un petó al front de la seva néta, mentre aquesta baixava de la falda per anar corrents a la porta que s'obria amb el berenar.

ps. Nova aportació per al RC.

Aquest cop, un record ben personal, del meu avi, que va morir quan tenia cinc anys. M'encantava entrar al despatx de l'avi, o amagar-me sota de la taula de despatx.

You can't ignore that

D'acord, avui a la platja no s'estava massa bé. Feia molt de vent. Però dins la voràgine de coses a fer, també hi ha la d'intentar trencar el color blanc d'hivern a la pell per al dia D. Això sí, la remor de les onades, el cabell voleiant i cert silenci sols trencat per un "cerveza, beer", ho compensava. Descans, sobretot de mi mateixa, doncs el matí em retornava certa tristor, amargor. 

Mirant sense rumb cap a l'horitzó i, de tant en tant, a la vela del kite surf que passava per davant, hi he tornat. A Nova York. Un cap de setmana de desembre de 2007. Segurament, és la influència de La botiga vintage Astor Place; recordar vells camins, els carrers, l'olor, el fred, els colors d'aquella ciutat. Eren bons temps.

I també per la influència de l'Olive, m'ha vingut al cap la frase aquella, la de la meva primera galeta de la sort d'un restaurant xinès: You need to live authentically, and you can't ignore that.

On està aquest troçet de paper? El vaig dur molt de temps al moneder, per enrecordar-me, doncs sovint me n'oblido. I ara no recordo que en vaig fer.

Potser per això em sento així com em sento? Com pot ser que un s'oblidi de viure autènticament, amb els seus pensaments, les seves emocions, els seus sentiments? Com es fa per ser un mateix? Per què sempre acabo tenint la sensació de traïr-me a mi mateixa? De no saber ni què vull.

Fa massa que vaig fent, i fent i fent. I fent.

I faig un munt de coses que em mantenen, que em sostenen. Que m'agraden. Però, tinc la sensació que amb això no n'hi ha prou. No en tinc prou.

Sembla que no m'atreveixo a viure.

Llasts del passat, carícies no resoltes que s'apareixen en nits, missatges continguts, sense atrevir-se. Mal humors, rutines, distàncies. I per molt que ho intenti, mai n'és suficient, que mai l'encerti. Per més que faci, no sé cap on vaig. I això, per més que vulgui, no em tranquil·litza. Encara no.

ps. La imatge, de fa uns dies, no masses, un diumenge de bo a la platja del Bogatell.
La cançó, set de viure, del millor del dia. I la lletra, d'aquelles que es claven ben endins.

Rentat de mans.

Als infants, quan anem d'excursió, els fem fer cua per rentar-se les mans abans d'entrar al menjador a dinar o sopar. Els fem rentar la cara i les dents, que vagin nets i polits. En diem hàbits de neteja personal. 

En canvi, sovint, els adults no hi parem atenció. Si aquests hàbits no els tenim ben interioritzats, sovint, es poden descuidar; rentar-se les mans abans i després d'anar al lavabo, de cuinar, per netejar una ferida, en sortir d'un hospital, de netejar alguna eina, .... És allò de... va, tan li fa, no passa res.

Després, hi ha qui exagera, com la meva antiga companya de pis, la italiana, que es rentava les mans cada dos per tres, amb alcohol i tot. Crec que era malatís. Sobretot perquè no era una persona molt neta, polida o endreçada.

Personalment, que tampoc sóc massa neta ni polida, ni em cuido gaire, és d'aquelles coses que me n'adono que cada cop faig més, sobretot des de que tinc gat. Però segur que he de millorar molt, doncs sovint ni s'hi pensa.

ps. Aquest video el van estrenar ahir i l'han fet els professionals del Clínic a través de l'Àrea de comunicació i RSC amb la col·laboració del Cor del Clínic i del Ramon, el seu director i bon amic. D'ell n'he aprés força d'hàbits d'higiene que ni m'havia plantejat. 

Bocins d'abril

★ Un troç de tul, cartolina de colors, floretes seques o acabades de collir. Un retolador bonic, cola d'enganxar, tisores. Gasa de color vi, esmalt transparent, gespa verda i un blanc especial.
★ Escoltar en directe Los colores de una sombra i a sobre, de regal, amb Ramon Rodríguez. Genial. Sobretot, perquè crec que és la meva cançó preferida ara mateix.
★ No parar de ballar.
★ L'altra. El llibre i el club. Una delícia per les emocions.
★ Fer una coca esponjosa i saborosa.
★ El solet.
★ Tocar la sorra de la platja amb els dits dels peus.
★ Històries de la Xina mil·lenària. Espases, màgia, dolor, amor, honor. L'orfe del Clan dels Zhao.
★ Fer amigurumis.
★ El riure i no parar de moure's de la Júlia.
★ Una rosa 2.0
★ El toc de gràcia a un mes estrany: converteix-te en la dona que vols ser.

ps. I quins son els vostres bocins?

Ho sé, tard, tard! què hi farem!!!
Les imatges no es corresponen gaire amb els bocins. Potser es completen. Son imatges del mòbil, les que faig i penjo a instagram, on sóc darrerament més (més ràpid i ho tinc a l'abast en qualsevol moment.)