Tot ja no és tan fàcil com quan jugàvem a la platja. Com quan el nostre gran dilema era a quin joc jugar mentre fèiem la digestió que durava dues hores abans de poder-nos banyar.
Tot ja no és tan fàcil com quan els convencionalismes eren una paraula que ni sabíem que existia. Ja no podem anar despullades per la platja, sense que ens importin els mitchelins, les arrugues o les cicatrius.
Tot ja no és tan fàcil com quan la paraula amistat ho era tot. Però ens tenim els uns als altres. Per les alegries i les tristors. Acompanyant quan faci falta, ficant la pota més del costum. Fallant-nos però també retrobant-nos. Estimant-nos. Recordant, en petits instants de llum i brisa, l'alegria de compartir-nos la vida.
ps. La nova proposta dels Relats Conjunts.
9 comentaris:
sempre ens adonem que ho passem bé quan mirem el passat, hem d'aprendre a gaudir del moment al màxim i no en els records.
Algú nota que s'està fent gran?
A mi també em fa venir nostàlgies aquesta imatge. Encara no he escrit res, però.
XeXu... sobretot jo noto que m'estic fent gran. ;)
mirar enrere... Ens manté vius! O més vius!
Quin text més bonic, rits!
mirar cap al món meravellós, o no tant de la infantesa ....sí t'ha sortit ple de tendresa i melangia .....ens fem grans !
Records d'infantesa que porten una espurna de llum a la mirada.
Els records d'infantessa ens ajuden a no perdre la innocència i el gust de jugar cada dia.
Gràcies pels vostres comentaris. Era inevitable, els records sempre ens acompanyen i ens vénen al cap el dia menys pensat.
Publica un comentari a l'entrada