No n'hauria de tenir

Tinc por.
No n’hauria de tenir. Arriscar-se, intentar-ho i qui sap què pot passar, potser res, segurament res, però potser qui sap què hi puc descobrir. Qui puc descobrir.
Em paralitzo i sobretot tenint en compte les notícies que corren al voltant.
Intento avançar amb moviments forçats i molt subtils –massa-, esperonada per les veus amigues que tot ho veuen amb un somriure i de forma ben natural.
La barreja de vergonya i por, la manera de fer tan diferent, la manera tan curiosa de conèixer-nos (o de retrobar-nos) i de relacionar-nos a fa que tot m’ho compliqui encara més de com complicat ja m’ho faig jo soleta.
I sé que si no faig res, la imatge serà cada dia més difuminada i menys real, i el record cada cop més idealitzat. I també sé que si no faig res i me n’oblido, segur que no patiré.
Però no puc. No puc deixar-ho estar, no he de deixar-ho estar.
Però, alhora, no puc.
Tinc por.

ps. Aquest havia de ser el post número 500? carai! quina mala passada, com sempre les mil i una contradiccions d'una mateixa, que ni amb 500 posts es poden canviar.