Veig el primavera

No, no. No aniré al Primavera Sound. Ja m'agradaria. És l'únic festival que em sap greu no haver anat mai i que m'agradaria, per molts dels músics que hi han tocat.

Però des de fa un parell d'anys que no me'l miro amb els mateixos ulls. M'interpel·la el preu. Com se'l poden pagar els joves precaris d'avui en dia? Esclar, la majoria són estrangers de visita. Com podem accedir a aquests concerts? En què ens estem convertint? En una façana. Hipster, moderneta, només per a uns quants.

De veritat aquesta és la ciutat que volem? La que ha de portar el progrés? Vull viure en una ciutat que es pugui viure, on els barris tinguin equipaments, estiguin nets. On es cuidin les persones i no els mercats. On es pugui passejar sense ser assetjat per mil turistes. Que tingui comerç com anys enrere. Que sigui capdavantera si, sense renunciar a la seva virtud.

Em sembla que som uns quants que ens estimem la ciutat i hi volem viure. I molts d'ells van votar una confluència de grups que també ho volen. Però espanta. Al poder espanta. I molt.

No podem donar una oportunitat? Una oportunitat per viure en aquesta ciutat tan bonica. I potser és cert que els objectius de canvi seran molt difícils, però si no s'intenta.

El més trist és com la por del que és desconegut comporta l'insult, el menyspreu. I com n'és de fàcil caure en la crítica més superficial sense entrar en el fons de les paraules.

I no, no he votat Guanyem. Hi ha coses en les que no estava d'acord i que no m'agraden com s'han portat durant la campanya. Però a cada insult, a cada menyspreu, em veig defensant la seva candidata. Mai havia sentit que es menystingués una persona, una dona, tant com aquesta setmana. Quan encara no ha tingut ni temps de res de canvi.

I no, no veuré el primavera. Ja no en tinc ganes. Prefereixo els concerts gratuïts de la Mercè o les festes majors dels barris.

ps. I no entro en el tema procés. És tant trist caure en aquest tema.

Entre els indecisos

Fa un parell de dies escoltava que gairebé un 45% dels votants de diumenge són indecisos. Senyores i senyors, estic entre aquest percentatge.

Mai m'havia sentit així. Sense saber a qui votar de totes, totes. Sense ser ni militant ni simpatitzant de cap partit, crec que mai m'havia sentit tan, tan perduda com ara.

I se suposa que les municipals són les eleccions més importants. Són aquelles que ens toquen, que les polítiques que es facin són les que reverteixen més directament sobre la ciutadania. O això penso.

L'únic que sé és a qui no votaré. Tinc molt clar que la ciutat en la que visc no és ni un mirall de la que m'agradaria viure i que en algun moment, hi vaig viure.

Pels que em coneixen i seguit els darrers anys, coincidiran amb mi que el meu lògic hauria de ser clar. Conec, encara que no directament, part de les persones que es presenten en aquesta candidatura, els fonaments en certes conviccions. Escolto el programa i el defenso moltíssim. És allò que sempre he defensat i que ara pot ser possible. Un canvi.

Però la meva determinació en un camí i l'ambigüitat s'interposa. Així com que en formi part una formació que no m'agrada pel personalisme que extrapola constantment.

I per acabar-ho d'adobar, la formació que aglutinaria les dues vessants i que a nivell nacional em representaria, a nivell municipal de Barcelona, l'experiència que en tinc és d'una manera de viure que tampoc és amb la que hi estaria d'acord, doncs té una vessant llibertària en la que no hi estic d'acord.

Un embolic. Potser tota jo sóc un embolic. 

Sento que si no voto pels fonaments en els que crec, aquests s'esquerdaran, i crec que ara ha arribat l'hora que fa quatre anys molts demanaven. Que ara és l'hora. Però al mateix temps, tinc la sensació que potser m'equivoco.

I això em genera tants i tants dubtes, que a hores d'ara, encara no sé a qui votar. I crec que mai m'havia llegit tant els pamflets que arriben a casa, escoltat tant els candidats. I si bé això hauria de ser positiu, caram!

ps. I per cert, va ser justament després d'unes municipals que es va proclamar la IIa república. No vull dir que es proclami una IIIa, però si que les municipals marquen molt més del que podria semblar. Poden precipitar fets, poden obrir noves maneres, poden ser un nou futur.

D'abraçades

Us en riureu. O direu "que n’és de beneita aquesta dona". Però és així. Ho confesso: Durant força temps, vaig creure que les abraçades estaven sobrevalorades. Que no n’hi ha per tant. Potser perquè a casa no som massa afectuosos, o potser perquè per diversos motius, jo sempre m’he mostrat freda. Potser perquè al grup d’amics sempre havia mostrat certa distància. Potser perquè n’havia rebut algunes que m’havien semblat fingides o massa buscades. Segurament per tot això i més, m’havia anat posant una cuirassa al damunt que no em deixava gaudir-les, i tampoc donar-les.

I les cuirasses són ben difícils d’abatre.

Fa ja uns mesos - recordo perfectament el dia - tornava d’una excursió de cap de setmana amb els nanos; estava molt cansada i, a més, tenia un neguit que no em deixava sentir bé. I vaig rebre una abraçada que em va trasbalsar. Tanco els ulls i encara em sento embolcallada, encara percebo la seva força.

I la cuirassa es desplomar.

Des de llavors, sento una debilitat exquisida per les abraçades sinceres, sento necessitat d’abraçar. Fins i tot, algú fa un parell de mesos, en marxar em va dir “ui, que bé, una abraçada de la rits”.

Però sé, del cert que poder arribar a percebre aquella abraçada, de poder gaudir-ne i entendre la seva importància, ha necessitat un llarg camí. Un procés d’obrir-me als altres de manera molt més sincera i propera, del que pensava, del que pensava que era el normal. A tenir relacions properes i íntimes, sent jo mateixa, deixant enrere les pors. 

I en això, el blog, hi té força a dir.

Recordo perfectament quan fa uns anys vaig viure les meves primeres desvirtualitzacions. Tenia molta recança i alhora en tenia moltes ganes. La por de decebre, del què pensaran de mi, segurament com a part d’una baixa autoestima, de no complir amb certes expectatives, de la vergonya, del què parlar, tot em frenava. Però les vaig fer. I de totes elles en guardo molt bon record. I molts bons amics.

Sembla mentida com el que fa ja anys em costava horrors i em comportava hores i hores, voltes i voltes de si anar o no anar, ara ni m’ho plantejo. He fet tants bons amics, companys, coneguts a la xarxa. Que encara que fos cinc minuts (bé, ja sé que va ser més de cinc minuts), poder anar a la trobada del roda el món i torna al blog, va ser tot un plaer. Retrobades que feia molt de temps, veus que feia temps que volia escoltar o descobertes quan ja blogejo poc. 

I fer abraçades. 

Veure que tot continua com sempre. Com quan estava més per la xarxa. La facilitat, la complicitat, l'explicar-te tot allò que vas veient a la xarxa, teixir aquest entramat que anem teixint. Sentir-te una mica avergonyida per no haver dedicat una estona als deures i rebre emocionada molt de calor en forma de paraula, enigma, vers, detall.

La propera, ben aviat.

ps. I de música, la del Barbollaire, esclar. Moltes gràcies.

I així, enllaço un post que fa temps que vaig pensar, dels molts que vaig pensant, amb la trobada de dissabte.
La propera, esclar, trobada o abraçada, el que vulgueu.

Pujant Santa Maria de Cabrera

No, no us penseu. No penso tornar-me excursionista, però reconec que m'agrada sortir del ciment, oxigenar-me una mica, deixar de sentir botzines i crits i amb sort sentir un ocellet o el soroll del vent. M'agrada veure rapinyaires, camps d'herba, les floretes de la primavera i no esternudar i mocar-me per la rinitis al·lèrgica.

Però, no us penseu: Ho passo molt malament, i això que la d'avui no era pas difícil. No estic gens en forma, el sobre pes i la manca d'exercici continuat o de poder fer més sortides, influeixen molt. La por a caure des de que em vaig trencar el peroné també em limita massa.

Veure que faig anar poc a poc els companys, que m'he de parar, que la gent em passa, que necessito força aigua o pensar que no arribaré, que serà massa difícil per mi, em fa sentir una mica trista.

Però arribar i sentir que ho has aconseguit. Que pots fer-ho i gaudir de la vista, ho canvia tot. Dinar els entrepans, descansar, recuperar-se i saber que sí, que pots canviar allò que et penses que no pots. Et dóna l'energia que havia perdut.

I baixar més animada, conversant i tot, gaudint de l'estona que tenim, que ja no sovinteja. Saber que amb els pals has trobat uns bons companys i van ser un bon regal, que les roques que a la pujada pensaves que serien difícils de baixar, no ho són tant. Que pots fer-ho.

I ara, ara estic trinxada. Em fa mal tot. Però tinc un somriure a la cara que feia dies que no tenia.

ps. No, no començaré a pujar ni molt menys. En un any he fet: la mola, sant jeroni, el montargut i ara Santa Maria de Cabrera, al massís de Collsacabra. Falta moltíssim per l'alta muntanya i crec que no em cal, que no sóc d'aquesta mena de persones. Però si, m'agrada poder sortir de la ciutat, fer el pixapí, una necessitat vital. Per cer, un paratge preciós. Si algun dia no sabeu què fer, aneu fins L'esquirol, és preciós.

Bon Sant Jordi

Molt bon Sant Jordi per a tots i totes!!!!

Desitjo per a tots que floreixin moltes flors en els nostres cors, que ens deixem de dracs que ens espanten i ens enriquim amb paraules ben boniques cada dia!!!

ps. Ens trobem per carrers, rambles i camins de Catalunya

Fora la màfia

ps. Només aquesta imatge em diu molt. I no, no és la imatge d'avui xò és que no em mereix que la posi, no m'agrada. Avui, és d'aquells dies que me'n vaig a dormir pensant que sí, que alguna cosa pot canviar. Que encara ens falta, però que la gent tenim el poder. O la sabata. Gràcies @15paRato que va interposar la querella. Gràcies a tots aquells qui feu possible tot el canvi. Gràcies David. Aquí tenim molta feina, també. I sembla que no ens en sortim. Si, treballant per la justícia, en farem per aconseguir una societat més igual.

44 dies

Avui he cobrat els 44 dies meritats de la paga que ens van treure al 2012. Després de molts càlculs i especulacions (el Decret és del més inintel·ligible possible. Una mas-colellada, que li dic jo, doncs segur que ha fet mil càbales per pagar el mínim que la sentència judicial precedent li obligava, doncs no és pas per un gest de bona voluntat) l'import ha estat més sorprenent del què em pensava, i el cap de finances, que m'ho ha vingut a anunciar, ha somrigut per la meva cara de felicitat absoluta. He de confessar que, avui, el meu dia laboral, ha estat productivament molt més rendible que d'altres, quan darrerament, les forces de molts companys, i les meves en concret, comencen a defallir.

Immediatament, he dit que aquells diners me'ls gastaria. No en coses banals sinó en coses que necessito, algunes molt, i que vaig deixant per la meva economia doncs no són de subsistència. I el cap de finances encara ha somrigut més. Sobretot perquè per molt que sigui cap i ell no cobri, entén que hagi pogut deixar de comprar-me unes bambes amb plantilla que necessito per uns turmells amb unes tendinitis que tornen a dir prou.

Ara, però, miro i remiro textos, alguns dels que llegeixo al vespre, en un intent de meditar una mica o alguns que m'arriben aquests dies i la meva reacció d'aquest matí, doncs em sap una mica de greu. I és que per molt que ens diguin que tot va millor, que ens paguin el que ens deuen o convoquin subvencions que fa un any eren impensables, el cert és que no és veritat que tot vagi millor. Continua havent-hi molta gent en aquesta paraula políticament correcta que es diu "risc d'exclusió social" però que jo en dic pobresa. Continua havent-hi amics que no troben feina, amics i familiars que cobren sous indignes per la feina que fan, amics que els fan fora. Tots ens hem empobrit. No tots no, els rics s'han fet més rics.

I llavors penso en si m'he de comprar aquelles bambes d'aquella marca X que ves a saber on està feta, segurament en explotació dels treballadors, o què he de fer, doncs necessito unes bambes. I llavors penso que darrerament només estic capficada en mi mateixa, i per molt que digui que m'he de cuidar a mi per poder cuidar els demés, darrerament no faig ni una cosa ni l'altra (l'altra era pensar tant en els demés que em descuidava a mi mateixa).

ps. Per cert, els cristians de meditar en diem pregar. Només és un apunt. És el mateix. I això és cosa d'un altre post que fa massa temps que tinc present.

Sentir-se a casa

Hi ha blogs, revistes,... de coses boniques, de cases encantadores, de racons preciosos. De delicadesa, tendresa i amor. Espais reconfortants paraules enlluernadores i inspiracions que mai queden igual. Maneres de viure molt més calmades, recordant tots els detalls, repartint amor en tot el que es fa.

Sempre penso en el caos de casa meva. En el desordre constant, en els pèls de gat que s'amunteguen com boles de palla de l'oest o que trobes a cada peça de roba. En tot allò que constantment s'ha de netejar. Les piles de papers per endreçar, les muntanyes de roba per plegar o planxar.

Però és un petit caos que em té enamorada. Quan aconsegueixo parar, quan aconsegueixo posar en marxa algun dels molts projectes de casa que tinc apuntats a la llista, em torno a sentir a casa, la meva llar. Un petit espai que em dóna pau, seguretat i descans. Sense gaires mobles, amb poca tecnologia punta (com m'agrada la tele de tub) però sobretot molta llum i calidesa. Fins i tot quan encara no tinc sofà. 

És a casa on les llàgrimes poden sortir, encara que sigui sota la dutxa, on aconsegueixo llegir en silenci amb la tassa d'herbes a la que em vull acostumar als vespres; és a casa on espero una trucada que no arriba i on he rigut com mai.

I així intentar recuperar una nova vegada més l'essència d'un mateixa. Un tornar a començar, un voler ser millor.

ps. La primavera arriba a casa. L'orquídia brota, la llum entra tot i que he posat les cortines. I les piles de papers, van baixant.

De totes les imatges d'aquests dies....

.... jo amb quedo amb la carona d'Hudea. I més tenint en compte el relat anterior.

Aquests dies de tristors, de dol comunitari, però també de reconciliació i pasqua, tal i com m'han dit avui, desitjo que aquests dies ens facin repensar-nos, i que la pasqua de diumenge ens porti llibertat per tornar a començar, amb pau.

ps. M'avanço una miqueta, ho sé, però per si de cas.

RC: La petita obrera

Ostres, tan debò el Maurici no em vigilés tant, m'escaparia una estona a veure si tenia raó. L'envejo tant, al Josep. 

Ahir, en sortir de la fàbrica, com cada dia, vaig anar a buscar la mare, que acabés de treballar pels seus pares abans d'anar al pis petit que tenim a la colònia. Ens vam trobar al jardí de casa seva. Les magnòlies estan florint, son tan boniques i fan un perfum, el perfum del Josep. Li vaig portar un pastisset que havia fet la mare, era el seu sant. Vam jugar a la xarranca, em vaig deixar guanyar, de tant en tant, ho faig. Em va explicar que a l'escola els havien dit que avui passaria una cosa fantàstica, que faria por i tot. El sol desapareixeria, tot es tornaria fosc. Però que no m'havia d'espantar, que és perquè la lluna es posa al davant del sol, i que sols dura una estona, que no es pot mirar el sol directament, però que han inventat un sistema per veure-ho. Li vaig dir que era mentida i ell es va riure de mi "ets una mica tòtila, eh! si vinguessis a l'escola, ho entendries". 

Li vaig clavar un cop de peu al turmell i me'n vaig anar corrents. He plorat tota la nit, però no ho sabrà pas, no penso anar a jugar cap dia més amb ell.

- Pst, pst, Aurora, aquí, gira't, a la finestra! Que et vinc a buscar! què deus estar pensant! Va, gira't i mira'm, el Maurici té per estona a la teixidora que he espatllat! Va corre, que et portaré a veure l'eclipsi! 

ps. Nova aportació per als Relats conjunts. L'havia de penjar divendres, però millor tard que mai.