No, no us penseu. No penso tornar-me excursionista, però reconec que m'agrada sortir del ciment, oxigenar-me una mica, deixar de sentir botzines i crits i amb sort sentir un ocellet o el soroll del vent. M'agrada veure rapinyaires, camps d'herba, les floretes de la primavera i no esternudar i mocar-me per la rinitis al·lèrgica.
Però, no us penseu: Ho passo molt malament, i això que la d'avui no era pas difícil. No estic gens en forma, el sobre pes i la manca d'exercici continuat o de poder fer més sortides, influeixen molt. La por a caure des de que em vaig trencar el peroné també em limita massa.
Veure que faig anar poc a poc els companys, que m'he de parar, que la gent em passa, que necessito força aigua o pensar que no arribaré, que serà massa difícil per mi, em fa sentir una mica trista.
Però arribar i sentir que ho has aconseguit. Que pots fer-ho i gaudir de la vista, ho canvia tot. Dinar els entrepans, descansar, recuperar-se i saber que sí, que pots canviar allò que et penses que no pots. Et dóna l'energia que havia perdut.
I baixar més animada, conversant i tot, gaudint de l'estona que tenim, que ja no sovinteja. Saber que amb els pals has trobat uns bons companys i van ser un bon regal, que les roques que a la pujada pensaves que serien difícils de baixar, no ho són tant. Que pots fer-ho.
I ara, ara estic trinxada. Em fa mal tot. Però tinc un somriure a la cara que feia dies que no tenia.
ps. No, no començaré a pujar ni molt menys. En un any he fet: la mola, sant jeroni, el montargut i ara Santa Maria de Cabrera, al massís de Collsacabra. Falta moltíssim per l'alta muntanya i crec que no em cal, que no sóc d'aquesta mena de persones. Però si, m'agrada poder sortir de la ciutat, fer el pixapí, una necessitat vital. Per cer, un paratge preciós. Si algun dia no sabeu què fer, aneu fins L'esquirol, és preciós.
13 comentaris:
una bona excursió! i dius que no estàs en forma ? au si no cal fer l'Everest....deu n'hi do les muntanyes que has pujat i baixat!
Es una excursió molt maca. A mi m'encanta!!! Em porta records de petita i l'he fet un munt de cops.
M'alegro que hi hagis arribat. Val la pena...
Doncs mira, avui estic com tu. He perdut la forma completament i he deixat de banda l'exercici físic, en favor d'altres activitats molt més sedentàries, i avui hem decidit sortir a caminar, sense agafar el cotxe ni res, prop de casa, i pujar dos turonets, que ens han deixat ben trinxats també. Poca broma que han estat 16 km, amb dues bones pujades. Res de l'altre món, però donada la forma actual, per estar-ne content. A mi sí que m'agradaria poder anar més enllà i tornar a fer una mica de muntanya, però actualment és impossible.
Pel que fa a tu, enhorabona. Si no pensessis que no podràs, segurament faries moltes més coses. Alta muntanya no cas, és clar que no, però hi ha moltes excursions intermèdies que podries afrontar segur, només et cal una mica de rodatge a les cames, i seguretat en la voluntat.
Que xulo!!, cansada...però ho has aconseguit, felicitats! Als que vivim a ciutat, és una necessitat, oxigenar-se, desconnectar...Ara tens les piles carregades :-)
Aquesta ruta és molt xula i té part d'història molt interessant, només cal veure com pugen el menjar amb la politja des de baix, és divertit.
No pateixis per la forma física, ja ho aniràs agafant, poc a poc i sense pensar en si el que t'avança està més fort que tu.
Tu vas a gaudir de la natura, de la companyia i del dia, i això ho vius tu, així que no ho deixis de fer. Que a vegades també hi ha molt fantasma per la muntanya.
Aquesta excursió a la primavera és fantàstica. A la tardor, amb les fulles roges als arbres té una dimensió extraordinària.
Oi tant que sí, sempre està bé aprofitar els caps de setmana per sortir de la ciutat i fer natura i salut! :)
Ho has fet, has gaudit, has respirat natura, genial! jo vaig caure dos cops en mitja hora a Collserola, dos cops! Aiii,, la natura és molt maca però podrien fer el terra pla! (és broma), petonets campestres
Ho has fet, has gaudit, has respirat natura, genial! jo vaig caure dos cops en mitja hora a Collserola, dos cops! Aiii,, la natura és molt maca però podrien fer el terra pla! (és broma), petonets campestres
Sembla que tinguis 60 anys xD
Dues fotos precioses i una sensació final molt maca! :-))
Com més costa, més alegria d'haver-ho aconseguit i aquest somriure a la cara no té preu! :-)))
Crec que de vegades ens limitem a nosaltres mateixos donant-li voltes al cap que si podem o no fer això o allò. Ja has vist que siii i això et donarà forces per emprendre altres metes, poquet a poquet, perquè el cos vagi recuperant la seva energia, aquesta que t'ha omplert de somriures.
Aferradetes, nina!
Publica un comentari a l'entrada