44 dies

Avui he cobrat els 44 dies meritats de la paga que ens van treure al 2012. Després de molts càlculs i especulacions (el Decret és del més inintel·ligible possible. Una mas-colellada, que li dic jo, doncs segur que ha fet mil càbales per pagar el mínim que la sentència judicial precedent li obligava, doncs no és pas per un gest de bona voluntat) l'import ha estat més sorprenent del què em pensava, i el cap de finances, que m'ho ha vingut a anunciar, ha somrigut per la meva cara de felicitat absoluta. He de confessar que, avui, el meu dia laboral, ha estat productivament molt més rendible que d'altres, quan darrerament, les forces de molts companys, i les meves en concret, comencen a defallir.

Immediatament, he dit que aquells diners me'ls gastaria. No en coses banals sinó en coses que necessito, algunes molt, i que vaig deixant per la meva economia doncs no són de subsistència. I el cap de finances encara ha somrigut més. Sobretot perquè per molt que sigui cap i ell no cobri, entén que hagi pogut deixar de comprar-me unes bambes amb plantilla que necessito per uns turmells amb unes tendinitis que tornen a dir prou.

Ara, però, miro i remiro textos, alguns dels que llegeixo al vespre, en un intent de meditar una mica o alguns que m'arriben aquests dies i la meva reacció d'aquest matí, doncs em sap una mica de greu. I és que per molt que ens diguin que tot va millor, que ens paguin el que ens deuen o convoquin subvencions que fa un any eren impensables, el cert és que no és veritat que tot vagi millor. Continua havent-hi molta gent en aquesta paraula políticament correcta que es diu "risc d'exclusió social" però que jo en dic pobresa. Continua havent-hi amics que no troben feina, amics i familiars que cobren sous indignes per la feina que fan, amics que els fan fora. Tots ens hem empobrit. No tots no, els rics s'han fet més rics.

I llavors penso en si m'he de comprar aquelles bambes d'aquella marca X que ves a saber on està feta, segurament en explotació dels treballadors, o què he de fer, doncs necessito unes bambes. I llavors penso que darrerament només estic capficada en mi mateixa, i per molt que digui que m'he de cuidar a mi per poder cuidar els demés, darrerament no faig ni una cosa ni l'altra (l'altra era pensar tant en els demés que em descuidava a mi mateixa).

ps. Per cert, els cristians de meditar en diem pregar. Només és un apunt. És el mateix. I això és cosa d'un altre post que fa massa temps que tinc present.

Girar la truita

Una de les aptituds que es valora d'un cap és la seva seguretat. Fermesa i decisió. I atenir-se a les conseqüències de les seves decisions, sense debilitat.

El meu cap té aquestes aptituds. I les hi valoro, per molt que no ens portem gaire bé. Però hi ha una aptitud que no estic segura de com valorar-la, però que la té: ser capaç de girar la truita. De portar qualsevol decisió, procediment, acte,... al seu terreny i fer-la favorable als seus interessos i la seva gent (entre la qual dubto que hi sigui jo).

Pot equivocar-se, però mai ho sembla.

A vegades m'agradaria ser així, saber-ho fer. I no anar tan de cara, posant la galta, bé les dues galtes, i entomar tots els cops de tot arreu. Responsabilitzant-me de tot.

Sovint penso que si molta gent ho sap fer, per què jo no? per què sempre acabo tenint la sensació de culpabilitat en tot el que passa? És el que em fa ser més dèbil, això conjuntament amb el fet d'estar de volta de tot a la feina i enfadar-me amb tothom.

I sobretot, per què aquest cap té la capacitat de fer-me plorar? Quan valorarà la feina que faig? Per què sempre tinc la sensació de no fer-ho prou bé?

I si, és clar, ara entoma, pren mesures i fer com si res. Fins la propera bofetada. 

ps. deixo enrere una setmana laboral horrible. Amb tasques molt difícils, ordres molt neguitoses, com sempre fent feina per damunt de la nostra categoria laboral, i on tot i intentar fer tot el possible, no estava bé del tot. I per molt que entenc que et trepitgin, encara que sigui per a salvaguardar els drets dels usuaris, fa mal. Precisament perquè sempre els tinc per davant de tot. Però és clar, la feina grisa mai es veu.

Sovint sé que no sé res

Nota: El meu objectiu no és que hi hagi spoilers, però potser algú se n'adona d'alguna cosa de la història. No crec, doncs vaig força enderrarida de la nissaga.

Avui fa 10 anys exactes que vaig signar la meva entrada en una nova nissaga: el meu particular Joc de Trons. Avui fa 10 anys que vaig signar el meu primer i únic contracte laboral (després he signat subrogacions i un minso augment de categoria, però sempre el mateix contracte).

Vaig arribar a aquella casa plena de vidres, bon rotllo i un ambient immillorable com si fos una autèntica Sansa. Ingènua i fleuma, em posava vermella amb tots els caps i cavallers. Fins i tot em vaig enamorar (i no per una vegada). Van ser uns anys ben bons, vivíem en un hivernacle constant, un estiu florit de festes, bon rotllo i on em sentia orgullosa de treballar en alguna cosa relacionada amb el dret i en un àmbit ben proper. De tant en tant, veia que no encaixava, sovint encara ho penso, una petita Jon Nieve, bastarda sense acabar de trobar el seu lloc però posant per davant l'honor i l'amor. Això em passaria factura, certament.

Però tot estiu no és etern. I aviat s'iniciaria una tardor que anunciava que s'acostava l'hivern.

Desenganyem-nos, Desembarco del Rey no és un lloc pacífic i on tothom vagi de cara. El poder és present en cada un dels dies.

Moure'm silenciosament, atenta al que es coïa, propera als amics i per tots els racons, no em va servir de gaire. Arya sols és una nena que vol sobreviure.

Vam viure batalles, plors i moltes fletxes se'ns van clavar per defensar la nostra feina. El poder era gran i encara que vam guanyar una batalla, el nostre rei al Nord, Robb era increïblement valent, generós i astut. I vam viure en pau uns anys, però, l'hivern s'acosta.

He vist coronar diversos reis, vinguts de tots els racons; bé, de tots no, però gairebé. Alguns han sigut magnànims i fiesteros, Robert crec que es deia; d'altres amb tantes ànsies de poder que ni el Joffrey semblaria odiós. També n'hem tingut d'esbogerrats, efímers.... I he vist tallar caps. N'hi ha dos que em saben molt de greu: els dels meus pares laborals. D'en Ned vaig aprendre moltíssim i sóc com sóc en el meu ambient laboral gràcies a ell. La Catelyn era odiosa, tenia un mal geni i sempre volia tenir raó. De fet, no tenia gaire bona premsa i crec que es va equivocar en alguna ocasió, però ha estat la millor reina que he vist mai. Implacable i alhora es movia pel cor.

I ara,... ara no sé on sóc. Em moc afamada i cansada enmig del desert. Amb el pes de molta feina al damunt i molt pocs recursos. Veig les lluites i en rebo les conseqüències i el que creia que era una bona feina, doncs ja no em permet viure independentment. Però a diferència de la Daenerys, no tinc dracs. No sóc de la sang del drac, no he estat capaç de despertar el drac. I els dracs que encenc ho faig de males maneres i destructivament, autodestruint-me. He d'anar en compte i encara he de créixer.  

Em van destruir Hivernalia i estic presa a Harrenhal. Les illes del ferro es mouen marejades i Nido de Águilas segueix en el seu somni. Dorne sembla que visqui en un altre pel·lícula i el trindente està dividit, tothom està a l'expectativa,  i ningú sap què passarà demà. 

Però segueixo. I he de donar gràcies. He vist clavar fletxes molt doloroses i he sentit el plor de qui han decapitat fa molt poc, una Cersei a qui li va tocar rebre i alhora m'ha fet llàstima. 

Sé que no estic sola, que compto amb uns quants cavallers nobles que em seguiran, que en Tyrion tot i moure's per a ell, per sobreviure, té bon cor i que ens entenem. I sobretot, que potser algun dia el gel i el foc es trobaran. És la meva esperança.

Potser m'hauré de posar a llegir Festín de cuervos. Ja tocaria, no?

ps. A la feina som uns frikis i tenim personatges assignats i tot. Fins i tot àrees son reialmes. Estem fatal, ho reconec. I jo, en un acte d'egocentrisme de no sé què, em vaig demanar ser la Dany. Però és clar, només havia llegit Joc de trons.

Sé que el nom de la nissaga és Cançó de foc i gel, però sempre li dic Joc de trons, fins i tot el hastag és aquest.