Què passa quan un dels teus pitjors defectes, d’aquells que no t’agrada gens, queda al descobert? Ets sents completament fràgil. Absurda i impotent.
Hi ha tantes coses que m’agradaria canviar. Però no es pot canviar la manera de ser.
Pots anar amollant aquells defectes, esforçar-te en superar-los perquè els tens presents, perquè els saps i et coneixes. Però sempre formen part de tu mateixa.
Però quan, fins i tot, per a aquest treball de superació hi interfereix part del defecte, tot és el doble de complicat. El doble de trist.
Sovint les coses m’acaben petant a les mans. La manca de decisió, la manca de rumb, d’organització, el pensar que les coses es poden resoldre per si soles, el no enfrontar-me al que més costa, la por a ferir, em porta sempre pitjors conseqüències. Quan peta, l’ona expansiva és més gran, el forat fa més mal.
I alhora, mentre et mantens en aquest stand-by, esperant que la solució et caigui del cel, el neguit intern creix i creix.
El pitjor és que sé que em passa. Aquest posposar les decisions m’ha passat tantes vegades! I m’agrada tan poc en els altres. De fet, no l’he acceptat en altres qüestions.
M’agrada tan poc en mi mateixa.
Però fins i tot això, sabent que ja m’ha passat, no l’he pogut evitar. I quan et diuen “és part de tu. Ets així, i et tornarà a passar” et sents un desastre total. En un carreró sense sortida.
Deixar anar el nus que et lliga el coll (d’acord, està sonant el tren de mitjanit mentre escric) ajuda. Vol dir començar a deixar de posposar i afrontar. Almenys ara ja ha petat tot i per tant sols queda trobar la solució. Fins la propera vegada que em torni a passar. Però m'agrada pensar que si m'ho dic una vegada més, la propera vegada, m'esforçaré com havia aprés temps enrere, a no posposar certes decisions, a no deixar-me portar.
Ps. Fa molts i molts dies que tinc present els anys a hobbiton. És curiós. Segurament quan vivia aquells moments tampoc em sentia bé del tot i em queixava de coses. Però va ser una bona època. Sento que em construïa i em superava, que creixia i era capaç de molt, encara que fos a pas de tortuga. Tinc tantes ganes de tornar a aquells temps, darrerament la sensació de enderroc, de caiguda és molt gran.
Però alhora sento que potser és que ara l’enderroc és de murs més durs que els que estava trencant en l’època de hobbiton, els temps d’inici d’aquest blog.
La foto, la pl. Jamma el Fna, de qui volia parlar aquest matí, i feta des del bar que va petar ahir. Un viatge que darrerament també em ve molt al cap. Que en aquell moment no vaig trobar transcendental, però que ara, amb el temps, veig com l’inici d’un final d’un temps de llum.
Darrerament em costa deixar anar emocions al blog. Massa gent que em coneix llegeix el blog, massa blogaires em coneixeu. I em fa certa vergonya. És una sensació molt curiosa, que potser podria ser un post però que prefereixo deixar en una post-data.
