Rependre

I follow rivers. Lykke Li.

Reprendre la quotidianitat. La rutina. Tornar. Acabar les vacances.

I somriure. 

Retrobar-te amb la família, amb els amics. Fer una copa a la terrassa mentre s'acosten els llamps i trons de la tempesta, riure i retrobar complicitats. Rebre bones notícies, missatges alentadors.

Explicar el viscut. La vida. Els camins, els menjars, les aventures, les gents. Reconèixer que no t'has atrevit a fer rafting, que això ja no és per tu.

Tenir novament presents, la intimitat que creix a cada instant. Fins i tot en les desavinences. Sobretot per les complicitats explicades, insinuades, teixides.

Descobrint país; fent país.
Fent camí.

ps. Ja fa una setmana que he reprès l'activitat quotidiana, però agost ja ho té això, no és gens quotidià. O potser sí, en una nova quotidianitat.

La foto, Sant Joan d'Isil.

Cuidar-se

Stay Alive, Jose Gonzalez

Tot fent una cerveseta no massa refrescant - pot refrescar alguna cosa, aquesta calorada que portem?- amb una amiga, em deia que feia molt bona cara, que les vacances anaven molt bé. I d'aquesta conversa vam acabar parlant de la importància de cuidar-se.

Sembla fàcil de dir, que tots ens cuidem, i que a més hem de cuidar els altres. Però sovint, hi ha qui aquest primer aspecte, cuidar-se un mateix, l'oblidem o fins i tot entenem que és una demostració d'egoisme i que està malament. Aquesta visió esbiaixada del fet de cuidar-se, pot portar just al contrari, a descuidar-se, oblidar-se tant d'un mateix, en molts casos per cuidar als altres, que provoca justament l'efecte contrari. Si un no es cuida, no pot cuidar.

Cuidar-se no vol està pendent d'un mateix i del seu gaudi per damunt dels altres, potser aquesta és la diferència. I tampoc vol dir fer mil i una activitats de plaer o una gran despesa. Però si que vol dir tenir-se en compte un mateix, les necessitats pròpies per estar bé. I avarca tres vessants: el cuidar-se físicament, mentalment i socialment. I totes tres s'han de cuidar -oi que no és fàcil, comporta força feina!-.  I aquests tres aspectes, incloure'ls en tots els àmbits de la vida pròpia.

Socialment, entenc que vol dir mantenir unes relacions socials saludables. Amistats sanes, sense enveges, on un pot ser un mateix. Mantenir relacions cordials amb totes les persones que ens envolten: veïns, companys de feina, família..... Sempre he assegurat que tinc molt bons amics, que m'han cuidat quan ha calgut i amb qui he gaudit molt. No estic segura si els he sabut cuidar quan ha calgut, però bé que ho intento. Això si, no puc negar que en moments m'he sentit sola i potser aquest sentiment de solitud m'ha fet no gaudir-ne prou, de les amistats que tinc, exigir massa.

Mentalment, suposo que vol dir no deixar que les emocions ens aturin, ens ofeguin en el pensament. Havent vist Inside Out aquesta setmana potser costa d'entendre però precisament vol dir que cada emoció jugui el seu paper, sense que cap d'elles aclapari o anul·li les altres. Que la capacitat de pensar i raonar estigui per damunt i ens faci veure tot allò que ens passa de manera molt més clara. Cuidar la ment també vol dir fer aquelles accions que ens produeixen benestar: llegir, fer exercici o altres activitats que ens donin benestar.

I finalment, està el cuidar-se físicament. Que desenganyem-nos, personalment és el que més em costa. Per què? Ni idea, però tendeixo a descuidar-me força en aquest aspecte. Vol dir tenir cura d'una mateixa en la part més  frontal, i potser incideix en les altres. I què vol dir cuidar-se físicament? L'agradar-se un mateix. Des del pes fins al pentinat dels cabells. Des de les celles fins a les ungles dels peus. Des del vestir-se com un se sent bé i còmode a tenir una pell hidratada. I tot això passa per menjar bé, per dutxar-se, hidratar-se, portar la roba cuidada, dormir les hores necessàries, ..... una feinada!

I és que cuidar-se és estimar-se. I si estimar hauria de ser fàcil però de vegades pot ser difícil, amb el cuidar-se passa el mateix. Demana temps i paciència. Ara estic fent dieta, i em costa moltíssim, però es mereix l'esforç. 

El Sr. E m'ha dit alguna vegada que quan em va conèixer va pensar que estava descuidada. També m'ha dit que ara ja no. I encara que no m'agradi reconèixer-ho, potser ha tingut alguna cosa a veure. Però continuo pensant que una s'ha de cuidar per un mateix, per viure intensament cada cosa bonica que et pugui arribar, i que de fet, les coses bones, arriben quan et cuides i t'estimes. Fins i tot el Sr. E.

ps. La foto, de la xarxa.

Vacances, per fi!

As sweet, Núria Graham

Ara sí, per fi, de vacances. I quines ganes, i quina necessitat!

Ja no recordo què ha estat altres anys, suposo que com aquest, però aquest any tinc molta necessitat de vacances, sobretot, de descansar. Més enllà de la feina, que ha estat un curs molt i molt dur, també d'oblidar-me de grups de whatsapp, de reunions, de trajectes en bus o en metro estressants creuant la ciutat amunt i avall, amb presses per arribar a tot arreu, oblidant-me del que realment vull, necessito o sóc, simplement per fer allò que se suposa que he de fer. També per oblidar-me i refer llaços esquinçats pel dia a dia d'obligacions i cansament.

I ganes, moltes ganes de fresqueta, de camins nous, de descans a la platja. De silencis, tinc molta necessitat de silenci, de corriols de rius, ocells. De les onades de la platja, d'una orxata al capvespre. De llegir sense pressa,  d'una capbussada refrescant. De passejar entre vinyes, conèixer racons del nostre país que no he vist mai. Trepitjar terra nova.

Fins i tot, de no marxar massa lluny. Tenia una proposta i a últim moment, la vaig anul·lar. No tinc ni ganes de fer turisme, amb el que a mi m'agrada! però m'estaré fent gran? No, simplement no és el que necessito ara. És ben curiós com el cos i la ment manen.

Desitjo que també tingueu les vacances que necessiteu!

ps. De fet, vaig començar vacances divendres a la tarda, però va ser el darrer spring estressant del curs, marxar de colònies fins ahir a la tarda. I encara que em diguin que amb el temps lliure un fa el que vol, marxar de colònies no és que sigui, precisament descansar.

I bé, començo les vacances amb una setmana força atapeïda de coses, però el ritme, ja és diferent.

La foto, de la xarxa. No ho faria mai, això d'una hamaca enmig del riu, quina por! xò transmet tot allò que vull per aquests dies.

A la lluna, a les estrelles, als núvols

Please, please, please let me get what I want. The Smiths

Permeteu-me, per poc que sigui, poder-m'hi quedar una miqueta. Aquesta vegada sí. Quedar-me aquí dalt, als núvols, a la llum de la lluna brillant i formosa, amb els estels fugaços o intermitentment estàtics. Permeteu-me estar-hi una micarrona, uns dies, unes setmanes. I gaudir: d'aquestes estones, migdies, tardes o nits. I somriure com feia temps que no ho feia. I superar pors. I cuidar-me, i fins i tot, estimar-me un xic.

Perquè aquesta vegada sí, ho penso disfrutar. I ni boicotejar per pors, ni limitar per silencis inexpressius,ni buscar mil excuses. I no penso buscar-me o inventar-me problemes simplement perquè pot ser que passi. Deixeu-me viure intensament el moment, que de coses dolentes, ja vindran.

I no importa si l'enfoc no és correcte als ulls dels altres, per mi és genial. I no importa si és borrós, així m'esforço més en veure-ho clar. I no importa si anem poc a poc, sempre he sigut una tortugueta, oi? 

Així doncs, a dansar i riure!

ps. la foto és molt dolenta, ho sé, però és d'ahir la nit i intentava agafar la lluna espectacular que hi havia. Lo dit, ho intentava. Una nit d'estiu.

Mereces un amor

"Mereces un amor que te quiera despeinada,
con todo y las razones que te levantan de prisa,
con todo y los demonios que no te dejan dormir.

Mereces un amor que te haga sentir segura,
que pueda comerse al mundo si camina de tu mano,
que sienta que tus abrazos van perfectos con su piel.

Mereces un amor que quiera bailar contigo,
que visite el paraíso cada vez que mira tus ojos,
y que no se aburra nunca de leer tus expresiones.

Mereces un amor que te escuche cuando cantas,
que te apoye en tus ridículos,
que respete que eres libre,
que te acompañe en tu vuelo,
que no le asuste caer.

Mereces un amor que se lleve las mentiras,
que te traiga la ilusión,
el café y la poesía."

Frida Kahlo

ps. Fa molt que no penjava res escrit per altres. Fa molt que buscava paraules que no em surten. Aquesta diu moltes de les coses que he anat barrinant aquests darrers dies. Espero que us agradi.

El sol interior

Ahir em va arribar aquest article. 

El vaig llegir i em vaig emocionar. És molt bonic i hauria de donar empenta.

El primer que vaig pensar és si realment tenia un sol dins meu. Em va costar, de fet, encara el busco. 

Les dues darreres setmanes em costa molt fer-lo lluir. M'enfado massa: amb els de l'entitat, amb la família, amb els amics, amb els companys de la feina. A tots he mostrat les meves tempestes, de llamps i trons. I buf, veure'm així d'enfadada encara ho empitjora, ja que em sento molt culpable amb mi mateixa.

Estar enfadada és molt cansat. I vull no estar-ho, perdo tota credibilitat defensant, de vegades, posicions que en el fons no crec. Estar enfadat és molt trist.

Avui m'he tornat a enfadar amb algú. I me n'he adonat que tots aquests mals humors, en el fons tenen a veure amb aquest darrer aspecte. Hauria d'estar contenta i feliç, però fa temps que les coses no són com voldria. I intento adaptar-me, però les frustracions són molt grans. Intentant no veure-ho, ho paguen tots els altres. I en el fons, me n'adono que la ràbia i mal humor amaga la tristesa, com aquell conte de fa molt de temps.

Se suposa que veure-ho ja és un primer pas. Però ara mateix encara no veig com fer tornar a brillar el sol, la meva manera de viure i ser. 

De moment, avui mirarem el partit de la Champions, que el futbol ja va ser creat per això, abstreure'ns una mica.

ps. Sé que passo poc pel blog i lamento aquesta vomitada, simplement, la necessitava.

Veig el primavera

No, no. No aniré al Primavera Sound. Ja m'agradaria. És l'únic festival que em sap greu no haver anat mai i que m'agradaria, per molts dels músics que hi han tocat.

Però des de fa un parell d'anys que no me'l miro amb els mateixos ulls. M'interpel·la el preu. Com se'l poden pagar els joves precaris d'avui en dia? Esclar, la majoria són estrangers de visita. Com podem accedir a aquests concerts? En què ens estem convertint? En una façana. Hipster, moderneta, només per a uns quants.

De veritat aquesta és la ciutat que volem? La que ha de portar el progrés? Vull viure en una ciutat que es pugui viure, on els barris tinguin equipaments, estiguin nets. On es cuidin les persones i no els mercats. On es pugui passejar sense ser assetjat per mil turistes. Que tingui comerç com anys enrere. Que sigui capdavantera si, sense renunciar a la seva virtud.

Em sembla que som uns quants que ens estimem la ciutat i hi volem viure. I molts d'ells van votar una confluència de grups que també ho volen. Però espanta. Al poder espanta. I molt.

No podem donar una oportunitat? Una oportunitat per viure en aquesta ciutat tan bonica. I potser és cert que els objectius de canvi seran molt difícils, però si no s'intenta.

El més trist és com la por del que és desconegut comporta l'insult, el menyspreu. I com n'és de fàcil caure en la crítica més superficial sense entrar en el fons de les paraules.

I no, no he votat Guanyem. Hi ha coses en les que no estava d'acord i que no m'agraden com s'han portat durant la campanya. Però a cada insult, a cada menyspreu, em veig defensant la seva candidata. Mai havia sentit que es menystingués una persona, una dona, tant com aquesta setmana. Quan encara no ha tingut ni temps de res de canvi.

I no, no veuré el primavera. Ja no en tinc ganes. Prefereixo els concerts gratuïts de la Mercè o les festes majors dels barris.

ps. I no entro en el tema procés. És tant trist caure en aquest tema.

Entre els indecisos

Fa un parell de dies escoltava que gairebé un 45% dels votants de diumenge són indecisos. Senyores i senyors, estic entre aquest percentatge.

Mai m'havia sentit així. Sense saber a qui votar de totes, totes. Sense ser ni militant ni simpatitzant de cap partit, crec que mai m'havia sentit tan, tan perduda com ara.

I se suposa que les municipals són les eleccions més importants. Són aquelles que ens toquen, que les polítiques que es facin són les que reverteixen més directament sobre la ciutadania. O això penso.

L'únic que sé és a qui no votaré. Tinc molt clar que la ciutat en la que visc no és ni un mirall de la que m'agradaria viure i que en algun moment, hi vaig viure.

Pels que em coneixen i seguit els darrers anys, coincidiran amb mi que el meu lògic hauria de ser clar. Conec, encara que no directament, part de les persones que es presenten en aquesta candidatura, els fonaments en certes conviccions. Escolto el programa i el defenso moltíssim. És allò que sempre he defensat i que ara pot ser possible. Un canvi.

Però la meva determinació en un camí i l'ambigüitat s'interposa. Així com que en formi part una formació que no m'agrada pel personalisme que extrapola constantment.

I per acabar-ho d'adobar, la formació que aglutinaria les dues vessants i que a nivell nacional em representaria, a nivell municipal de Barcelona, l'experiència que en tinc és d'una manera de viure que tampoc és amb la que hi estaria d'acord, doncs té una vessant llibertària en la que no hi estic d'acord.

Un embolic. Potser tota jo sóc un embolic. 

Sento que si no voto pels fonaments en els que crec, aquests s'esquerdaran, i crec que ara ha arribat l'hora que fa quatre anys molts demanaven. Que ara és l'hora. Però al mateix temps, tinc la sensació que potser m'equivoco.

I això em genera tants i tants dubtes, que a hores d'ara, encara no sé a qui votar. I crec que mai m'havia llegit tant els pamflets que arriben a casa, escoltat tant els candidats. I si bé això hauria de ser positiu, caram!

ps. I per cert, va ser justament després d'unes municipals que es va proclamar la IIa república. No vull dir que es proclami una IIIa, però si que les municipals marquen molt més del que podria semblar. Poden precipitar fets, poden obrir noves maneres, poden ser un nou futur.

D'abraçades

Us en riureu. O direu "que n’és de beneita aquesta dona". Però és així. Ho confesso: Durant força temps, vaig creure que les abraçades estaven sobrevalorades. Que no n’hi ha per tant. Potser perquè a casa no som massa afectuosos, o potser perquè per diversos motius, jo sempre m’he mostrat freda. Potser perquè al grup d’amics sempre havia mostrat certa distància. Potser perquè n’havia rebut algunes que m’havien semblat fingides o massa buscades. Segurament per tot això i més, m’havia anat posant una cuirassa al damunt que no em deixava gaudir-les, i tampoc donar-les.

I les cuirasses són ben difícils d’abatre.

Fa ja uns mesos - recordo perfectament el dia - tornava d’una excursió de cap de setmana amb els nanos; estava molt cansada i, a més, tenia un neguit que no em deixava sentir bé. I vaig rebre una abraçada que em va trasbalsar. Tanco els ulls i encara em sento embolcallada, encara percebo la seva força.

I la cuirassa es desplomar.

Des de llavors, sento una debilitat exquisida per les abraçades sinceres, sento necessitat d’abraçar. Fins i tot, algú fa un parell de mesos, en marxar em va dir “ui, que bé, una abraçada de la rits”.

Però sé, del cert que poder arribar a percebre aquella abraçada, de poder gaudir-ne i entendre la seva importància, ha necessitat un llarg camí. Un procés d’obrir-me als altres de manera molt més sincera i propera, del que pensava, del que pensava que era el normal. A tenir relacions properes i íntimes, sent jo mateixa, deixant enrere les pors. 

I en això, el blog, hi té força a dir.

Recordo perfectament quan fa uns anys vaig viure les meves primeres desvirtualitzacions. Tenia molta recança i alhora en tenia moltes ganes. La por de decebre, del què pensaran de mi, segurament com a part d’una baixa autoestima, de no complir amb certes expectatives, de la vergonya, del què parlar, tot em frenava. Però les vaig fer. I de totes elles en guardo molt bon record. I molts bons amics.

Sembla mentida com el que fa ja anys em costava horrors i em comportava hores i hores, voltes i voltes de si anar o no anar, ara ni m’ho plantejo. He fet tants bons amics, companys, coneguts a la xarxa. Que encara que fos cinc minuts (bé, ja sé que va ser més de cinc minuts), poder anar a la trobada del roda el món i torna al blog, va ser tot un plaer. Retrobades que feia molt de temps, veus que feia temps que volia escoltar o descobertes quan ja blogejo poc. 

I fer abraçades. 

Veure que tot continua com sempre. Com quan estava més per la xarxa. La facilitat, la complicitat, l'explicar-te tot allò que vas veient a la xarxa, teixir aquest entramat que anem teixint. Sentir-te una mica avergonyida per no haver dedicat una estona als deures i rebre emocionada molt de calor en forma de paraula, enigma, vers, detall.

La propera, ben aviat.

ps. I de música, la del Barbollaire, esclar. Moltes gràcies.

I així, enllaço un post que fa temps que vaig pensar, dels molts que vaig pensant, amb la trobada de dissabte.
La propera, esclar, trobada o abraçada, el que vulgueu.

Pujant Santa Maria de Cabrera

No, no us penseu. No penso tornar-me excursionista, però reconec que m'agrada sortir del ciment, oxigenar-me una mica, deixar de sentir botzines i crits i amb sort sentir un ocellet o el soroll del vent. M'agrada veure rapinyaires, camps d'herba, les floretes de la primavera i no esternudar i mocar-me per la rinitis al·lèrgica.

Però, no us penseu: Ho passo molt malament, i això que la d'avui no era pas difícil. No estic gens en forma, el sobre pes i la manca d'exercici continuat o de poder fer més sortides, influeixen molt. La por a caure des de que em vaig trencar el peroné també em limita massa.

Veure que faig anar poc a poc els companys, que m'he de parar, que la gent em passa, que necessito força aigua o pensar que no arribaré, que serà massa difícil per mi, em fa sentir una mica trista.

Però arribar i sentir que ho has aconseguit. Que pots fer-ho i gaudir de la vista, ho canvia tot. Dinar els entrepans, descansar, recuperar-se i saber que sí, que pots canviar allò que et penses que no pots. Et dóna l'energia que havia perdut.

I baixar més animada, conversant i tot, gaudint de l'estona que tenim, que ja no sovinteja. Saber que amb els pals has trobat uns bons companys i van ser un bon regal, que les roques que a la pujada pensaves que serien difícils de baixar, no ho són tant. Que pots fer-ho.

I ara, ara estic trinxada. Em fa mal tot. Però tinc un somriure a la cara que feia dies que no tenia.

ps. No, no començaré a pujar ni molt menys. En un any he fet: la mola, sant jeroni, el montargut i ara Santa Maria de Cabrera, al massís de Collsacabra. Falta moltíssim per l'alta muntanya i crec que no em cal, que no sóc d'aquesta mena de persones. Però si, m'agrada poder sortir de la ciutat, fer el pixapí, una necessitat vital. Per cer, un paratge preciós. Si algun dia no sabeu què fer, aneu fins L'esquirol, és preciós.