Papers, papers, papers

Demà ve el fuster a fer el pressupost del canvi de portes per al pèrit. M’he cansat d’esperar que les rajoles de l’estudi s’assequin del tot per posar una de les estanteries a lloc. Les piles de llibres, de carpetes o de caixes, amuntegades al menjador poc a poc van minvant però encara em queda moltes estones de feina a fer del què vaig desfer en poques hores. El sofà segueix a la galeria però li he entrat un coixí al Puck perquè no enyori tant el seu racó preferit. Poc que mirava la tele, ara ho faig menys, i des de la butaca, com feia la iaia Esther a ca seu.

Vaig pensar que tot plegat em proporcionava un bon moment per fer neteja i endreça, aquella endreça que saps que has de fer però que mai trobes temps, fins que els imprevistos et fan maleir-te per ser tan poc ordenada. Vaig pensar que si hi havia papers que s’havien fet malbé, potser és que s’havien de llençar i que ara havia arribat el moment. Que allò que sovint penso que em comença a dir adéu es materialitzava d’aquesta manera.

Llibretes esteses, viatges que s’esborren de les llibretes de notes, fotos enganxades, apunts a boli quan encara no s’anava amb portàtil a classe. Papers mullats que fan pudor, notes de reunions, de trobades, milions d’hores dedicades als altres. Pensava que potser seria fàcil desprendre’s.

El cert, però, és veure una data, una reunió, i recordar bons moments, persones delicioses, sensibles, amigues. Fotos d’infants que ja son adults, bons moments viscuts que en aquells instants no apreciava. Regals d’una vida viscuda.

Fa un temps que no trobo el meu lloc on pensava que hi era. El compromís i militància, el creure-hi, m’hi manté. Sovint amb mals humors. Els darrers temps ha passat que el dia a dia em pot però que quan arribo a una trobada, a una reunió, per més mandra que em faci, recupero el sentit del què faig. Diumenge esperava que em passés. Però trobar amics, compartir vivències, llegir un testimoni preciós, de moment, no ha estat suficient. Seguiré buscant per retrobar-lo. 

Mentrestant, continuaré assecant, arxivant, guardant dins del cor tot allò que fins ara he rebut com un tresor.

ps. Què pesat que és el món de les assegurances. Ja prou poc que m'agrada quan em toca a la feina, que ara, se'm fa molt i molt feixuc. Un pal!

Cròniques gatunes IV

Dia 2389

Camarades,

Estic bé. No patiu. Gràcies pels missatges d'ànims i preocupació.

Va ser tot molt ràpid. La meva subjecta d'estudi havia marxat a treballar i jo estava tranquil·lament fent els informes que tenia endarrerits de totes les novetats.

De cop vaig sentir un espetec i un soroll inquietant que venia del lavabo. No em vaig poder contenir. Estava tot moll d'aigua, ecs! i en sortia desbocadament per darrera una columna. No vaig poder mirar més, m'estava quedant moll.

Me'n vaig anar de seguida damunt del llit. Allà és on em sento més segur. Va passar molta estona. No us puc dir quanta, però se'm va fer molt llarg. L'aigua no deixava de brollar i el terra que cada cop s'omplia més d'aigua com quan la subjecta d'estudi diu que es dóna un capritx i omple la banyera.

 

Va parar de rajar aigua i es va fer el silenci. L'ambient era insuportable, aigua condensada, calor que s'evaporava, olor de mar. Una sensació d'ofec a tot arreu. I jo, sense poder-me moure.

Van ser les hores més llargues que recordo de mai. Vaig tenir por, us ho confesso.

De cop i volta, vaig sentir la clau i pel nostre comandant en cap, vaig demanar que fos ella. Desesperadament, em buscava i va seure amb mi, contemplant la magnitud de la tragèdia. Es va treure les botes, els mitjons i es va arremangar els pantalons. I va desaparèixer. Trucades, visites als veïns de baix i tovalloles pel terra.

Pensava que ja estava sa i estalvi i necessitava de les seves carícies i vaig saltar a buscar-la. Però no, el menjador encara era ple d'aigua i no sé com, em vaig veure envoltat. Intentava anar a algun lloc, però res em salvava, donava voltes en mi mateix però l'aigua em mullava de valent la cua i les potes, és un infern, tot mullat i cada cop pesant més. Fins que em va pescar, em va tornar al llit i em va demanar que no em mogués d'allà, sense menjar, aigua ni sorra. Per sort, va arribar el pare de la subjecta d'estudi i va estar per mi. Em va calmar i em va donar una llauneta.

Van ser moltes, moltíssimes hores. Potser unes quatre traient aigua i tot el dia desmuntant mobles, corrent-los per eixugar l'aigua estancada, buidar-los prèviament, una feinada.

Cinc dies després, tot continua sent un caos. La casa fa olor a humitat, una olor molt desagradable. Es veu que hem d'esperar que vingui un tal pèrit i que ens digui si s'ha d'aixecar el terra o si s'hauran de canviar les portes ja bufades. Es continuen trobant fotos per estendre i assecar o llibretes amb records que la meva subjecta d'estudi es mira sense ni mutar-se. De fet, no ha deixat anar ni una llàgrima, segurament per ràbia. Tothom que ve a casa per ajudar, li diu que ho porta força bé. Tant, que no ha deixat de fer res. Però està esgotada, li fa mal tot el cos, els peus, les cames, els braços. Com comprendreu, la meva tasca és fonamental, els massatges als peus a l'hora de dormir no me'ls salto pas!

Tinc una feinada per endavant!!! Disculpeu que me'n endarrereixi. Segur que ho enteneu.

Sempre vostre, puck.

ps. Nova entrega de les cròniques gatunes. Aquesta vegada, de fa ben poc per explicar l'actualitat que supera qualsevol ficció. 

Diumenges a casa

No saber per on començar.

Sentir-se completament abatuda. Completament distreta. Completament absorta en els pensaments monotemàtics.

Donar-se un temps per una mateixa. Això recomanava la taxista sàvia de la nit. Per on començar?

Tampoc dedicant-lo on l’has de dedicar. A qui s’ha de dedicar? Acostumada a estar al servei de tots. Perduda dedicant-se.

Empatxada de sentiments que sobrepassen la consciència i la maduresa. Que escapen a tota la raó però que fan sentir viva. Que fan tenir mal de panxa.

Mirades que es perden en infinit del no dir, del tenir por. Paraules tallades que no saps el significat, silencis que prefereixes escoltar abans de les poques paraules de tendresa.

Estar com sempre, sentir-se diferent. No saber què dir.

Mil i una maneres de notar el fred de l’hivern malgrat faci sol. Mil maneres de covar un constipat que fa dues setmanes que ronda.

Ps. Això de tenir un dia sense anar amunt i avall. Sense quedar amb ningú. De feinejar. Endreçar. De reposar. Resulta que no és massa bo.

O potser és que feia massa que no tenia moment de solitud. Amb el que els temo, amb el necessaris que són a cops.

Cròniques Gatunes III

Dia 2.363.

Camarades, estic abatut.
Els vostres informes ho deien. Tots en parlàveu però jo, em resistia a creure-ho. El meu subjecte d'estudi semblava diferent.

Després de rebre diferents subjectes que s'allotjaven a l'habitació de l'armari, ha arribat un humà que de forma intermitent, esporàdica i imprevisible, s'instal·la a l'habitació principal.

És un subjecte diferent. Ens mirem amb recel. He intentat acostar-m'hi però mostra distància. Sembla com si conegués a la perfecció els nostres plans. Els protocols no em serveixen. Tot i així, com en d'altres ocasions, he realitzat la meva estratègia d'aproximació. Marcar territori amb la cara a les cames, posar-m'hi a sobre al sofà, jugar amb la pilota. Però sempre em defuig.

Estic perden posicions. Camarades, dir aquestes paraules em sonen a humiliació. Estic perdent posicions!!! Ara ja sé que quan la meva subjecta d'estudi passa l'aspirador, tot és terrible. La porta de l'habitació se'm tanca als bigotis i a les nits no puc, no puc...; no puc mantenir un dels privilegis més grans que tenia. Ja no puc dormir amb ella, als seus peus. La porta em resta tancada.

Estic desesperat. Ni que em passi estona miolant i rascant, la porta no s'obre. Camarades, això és una tragèdia! Penso i repenso totes les estratègies de l'entrenament que vàrem rebre, però res. He pensat, fins i tot tècniques cruels, estic preparat per a tot.

Però el somriure d'ella quan hi és, és tan bonic. No puc fer-li això. M'estic estovant?

Espero les vostres instruccions. La nostra missió és massa important.

Camarada, Puck.

ps. Nova entrega de les cròniques gatunes.

Set anys enrere

Fa set anys, quan vaig començar el blog, el vuitè vuitena era tan sols un projecte. Vivia a Hobbiton, entre Sagrada Família i Sants; amunt i avall. Treballava o feia veure que treballava i pensava que el món podia ser molt més fàcil del que era. Tenia una responsabilitat, anava sempre de bòlid i no gaudia dels petits moments. Em volia aprimar i mai estava contenta amb el que tenia. Tenia els meus cercles i creia que ja en tenia prou. M'espantava conèixer gent nova. Sortia sense pensar en més, viatjava el que podia i em feia un tatuatge. Pensava que ja estava tot bé, que eren bons moments, però em matxacava pensant en el que no tenia.

El cert és que imaginava la vida. Una, o diverses, vides.

Tots aquests anys després, mil i una aventures, desenes de persones conegudes i per conèixer, sotracs, entrebancs i alegries, doncs resulta que tinc casa meva, que continuo anant amunt i avall sense parar, però que tinc casa meva. I un gat. Treballo molt, moltíssim i faig el que puc perquè el món sigui una mica menys .... aspre. Tinc una responsabilitat, de la que sempre em queixo i vaig molt de bòlid i molt cansada. Gaudeixo cada instant i ric, sobretot ric. I també ploro, massa que ploro. Comparteixo la vida amb la família, les meves altres famílies, els amics de sempre, les de la uni, els equips, els compis de la feina, els dames del club, els blogaires. Hi ha el Sr. E. I potser ja no surto tant, ni viatjo i encara no sé on fer-me aquest segon tatuatge que tant de valor simbòlic li dono. I potser no aconsegueixo aprimar-me, ni acabar-me de sentir bé amb mi mateixa. Però sé que està tot bé, que hi ha bons moments i que puc canviar els que no ho són tant.

El cert és que visc la vida. La meva vida.

I aquest blog ha estat part d'aquest canvi, d'aquesta realitat. I tots vosaltres, en sou part. Moltes gràcies per ser-hi! Moltes gràcies per tot el que heu estat i sou. I sobretot avui que fa 7 anys que vaig escriure el primer post i que han passat 799 més fins fer-ne 800. 

Brindem?

Per molts més, que aquest any arribem al 888!!!!!!

Un petó ben gran!!!

ps. I el dia ha estat ben especial, d'aquelles nevades que es recordaran.  Gràcies als autors de les fotos, ells ja saben qui són. I gràcies a la Cantireta per haver-me inspirat la manera de fer aquest post.

Per cert, la segona foto té trampa, el més important no és el que es veu a simple vista! :)

Bocins de desembre i gener

★ La primera cançó.

★ Els ulls emocionats quan es rep un regal.

★ Un nou Sant a celebrar.

★Les muralles de Tarragona.

★ Les escopinyes.

★ Una nova afició: decorar porcellana.

★ Una frase: Estàs més bonica.

★ Jugar als barrufets.

★ Allargar fins les set del matí, com quan érem joves.

★ Descansar i desconnectar de la feina.

★ Noves incorporacions a l'equip.

★ Retrobar-te amb una nena, que ara té 27 anys.

★ Els primers Reis.

★ Superar una primera crisi.

★ Les copes de vi.

★ L'escalforeta del cos humà.

★ Tornar a anar al cinema.

★ Trobar una cançó nova que no et pots treure del cap.

ps. I quins són els vostres bocins.

No han estat mesos d'alló més genials, i en canvi, posats així, no ho sembla pas!

Fa fred

Fa fred. I diuen que demà i passat, més.

Ahir, a Lleida, em sentia glaçada. M'havia equivocat amb la roba i vaig passar fred. Tot i que m'agrada molt més l'hivern que la calor, passar fred no m'agrada gens. No crec que agradi a ningú.

Per això, avui us recomano aquest post i aquest blog: Entre cartones. 

T'interpel·la tant, que no sé què més dir. Simplement, que té tota la meva admiració. I que quan defalleixo en allò que faig, me'n recordo que hi ha qui dóna molt més. Que hi ha qui ho passa molt malament.

Fa una setmana que veig una tenda de campanya en un racó. Quan dijous o dissabte bufava el vent, apart dels ensurts, pensava en aquella tenda. I en els jardins, o els caixers que tanquen per la nit perquè no hi entri a dormir ningú. Tan debó s'aconsegueixin totes les mantes necessàries.

ps. Vaig conèixer l'Enrique fa molts i molts anys, abans que comencés la seva tasca a Arrels. Fa vint anys que fem el seu taller d'acció transformadora. I cada vegada que el faig o repasso penso com n'és d'important tot allò que fem o tot allò que podem fer i no fem. Per ajudar, per transformar, per transformar-nos. Allà on siguem, allà on puguem. 

Aquesta cançó, quan va sortir, jo era molt joveneta. I la rebutjava. Ara, m'impacta sovint. Suposo que era el vídeo. Com impacten les imatges. Cal tenir els ulls ben oberts. 

Diumenge musical

Algú recorda els diumenges musicals d'en Ferran? Jo sí! M'encantaven.

Doncs avui us deixo una cançó que m'ha encantat. Que em dóna empemta i bon rotllo. Força i delicadesa. Amor i llibertat.

Feia molt que no em passava, que una cançó se'm repetís al cap hores i hores i hores.

Simplement, i a les meves oïdes, genial.

ps. Ah i si llegiu la lletra, voleu descobrir qui eren les amazones? Completament desconegudes per mi. Fascinants.
Nou disc de The New Raemon, "Oh rompehielos!" un títol ben sugerent.

Set dies

D'aquí set dies el blog fa set anys. Aquesta és l'entrada 796 i fa dies que havia pensat que seria genial escriure el post 800 el dia del 7è aniversari. Buf, això vol dir que en set dies hauria d'escriure tres posts més.

Impossible?

Temps enrere, no. Ara,.....

Per què estic menys a la blogosfera i/o escric menys? Havia tingut etapes de tot, de poca inspiració, de tenir masses pensaments, o poca motivació. Això, fa temps va acabar. Fa més d'un any que em dic que tinc ganes d'estar al blog, d'escriure, de reformar el blog, de compartir la vida, de saber de la vida dels blogaires, de compartir.

El cert, però, és que he anat incorporant moltes coses a la meva vida. I és clar, quan afegeixes, n'has de treure. La vida només té 24 hores al dia. I ja no tinc 20 anys (però en molts moments encara no ho assumeixo). 

La feina cada cop demana i exigeix més, vaig més cansada i faig hores de més. Els amics continuen sent el meu motor, però viure a l'altra banda de la ciutat, no és fàcil de gestionar, i sovint em desgasta emocionalment. La família darrerament ha ocupat molts moments que no acostumaven a tenir. Els pares es fan grans i és una qüestió no massa fàcil de digerir. A més, diferents qüestions familiars m'han alterat moltíssim, i en segons quins casos, encara no sé gestionar i em fan aïllar-me. I l'entitat on estic, doncs no acaba d'arrencar, i això em desmotiva i em demana estar al canó quan ja no tinc edat i no vull que sigui la meva prioritat (fet que em fa sentir molt malament, per altra banda). I... ah,.... tinc una casa i un gat que he de cuidar!

A tot això, li sumo un club de lectura que m'aporta moltíssim, sortides teatreres, noves amistats, responsabilitats dins de l'entitat, noves aficions com el ganxet, una aposta que em demana fer exercici tres cops per setmana o un noi que viu a 40km però que sembla que visqui a 400 i que veig en compte-gotes.

I no en trec masses. Sols una responsabilitat i un avís que aniria a poques reunions (i que visc malament cada cop que decideixo que tampoc hi vaig).

I què passa? Doncs que el blog se'n resenteix. Ja no hi sóc tant com voldria. Però molts dies quan abans al vespre tenia l'ordinador a la falda i us llegia, ara estic esgotada. I ni obro l'ordinador.

No sé si així podré seguir massa temps. No pel blog, eh, però si pel ritme vital que porto. Em veig malhumorada, capficada, lletja. Ha de venir un canvi.

Sols espero que el setè any de blog ho porti i us ho expliqui. Perquè el món dels blogs em continua semblant genial, i he tingut la sort de conéixer gent fantàstica. No podria dir noms, però molts sou molt especials.

Així doncs..... m'ajudeu a pensar tres posts fàcils, senzills i ràpids d'escriure perquè el dia 4 de febrer pugui celebrar el setè aniversari del blog amb el post 800?

ps. Aquest post és arrel d'un comentari d'en XeXu a la celebració del Roda al món i torna al blog. 

Ep. m'encantaria que em féssiu propostes de posts!

Fer-se el sord

No m'agraden els crits.

Em molesten. No ho puc evitar.

No m'agrado quan crido, 

perdo tota credibilitat. I em matxaco per fer-ho.

I faig com si res. Com si no anés amb mi.

Fins i tot als crits sords.

Sobretot dels sords.

Aquells en els que em demanes que et deixi.

He après molt bé a fer-me la sorda.

ps. Però el silenci no pot durar sempre. La por s'ha de vèncer algun dia. I sé que jo l'he vençut. Puc donar temps, però no una eternitat.

ps2. M'encanta quan porto dies i dies pensant un post, o dos o tres, i quan et poses davant del blogger, surt una altra cosa. Per cert, per fi divendres.