Coldplay, Viva la vida
Una de les grandeses del món blogaire és la d’apropar-nos, teixir relacions humanes. Temps enrere, hi havia una por estesa que deia que internet ens faria quedar-nos aïllats, tancats a casa. El cert, però, és que la naturalesa humana necessita relacionar-se. Al mateix temps, la societat d’avui en dia és crua, superficial, vanitosa, ràpida i exigent. Penso que els blogs han ajudat a molts a relacionar-nos sense tantes cuirasses ni exigències socials. També penso que la nostra comunitat ens ha fet teixir un espai de companyonia que, sovint, ens ha salvat.
Però parrafada apart, avui celebrem el 10è aniversari dels moments col•leccionats de la Carme, que en son un bon grapat! I ens ha demanat que compartir algun record blogaire. En tinc tants! Quin triar? Molt íntim o superficial? De riures o d’arrufar el nas? Pensant-hi, tots els que em venen al cap ara mateix tenen un denominador comú: el fet de traspassar l’espai virtual per trobar-te en persona, i la importància que li he anat donant a aquest fet.
Així doncs, em disposava a explicar la primera experiència d’un sopar blogaire, i com em va costar fer aquest pas per inseguretats absurdes. O com, abans, no em vaig decidir anar a Berlin. Però, pensant-hi, m’ha vingut un record anterior a aquests, un que em fa somriure, que és entranyable i que reflecteix tot el que deia abans. Va ser un estiu, de ja fa molts anys, que, després de compartir xerrades filosòfiques sobre la vida i d’altres, vaig rebre un missatge “avui vaig a la festa major de Gràcia, fem una cervesa?” I amb aquesta naturalitat inesperada, quedava una mica en xoc. Però la espontaneïtat es va diluir com el sucre en un cafè deixant el regust amarg de les inseguretats a flor de pell, i una estona més tard, la proposta s’anul•lava. Cal dir que, per a mi, també va ser fàcil que es posposés la proposta, però es clar, l’orgull ferit em va fer deixar anar un dels meus prontos “doncs hi anirem però no ens trobarem, i això si, portaré pantalons, res de faldilles on es vegi el tatuatge, no fos cas que em reconeguessis tu a mi i jo a tu, no”.
Alguna vegada no heu pensat que potser estàveu compartint espai amb un/a blogaire amic/ga i no ho sabíeu? Que potser la persona que tens a la taula del costat llegint el diari el podries estar comentant després per la xarxa? En fi, coses que passen pel cap.
Després d’un temps, amb aquella persona ens vam acabar coneixent en persona. La relació es va estrènyer i es va distanciar; van passar moltes coses, i ara ho recordo amb un somriure. En bona part, m’agrada pensar que aquella amistat que es va teixir en aquell temps encara perdura d’alguna manera i que tot allò que vaig viure m’ha permès entendre, aprendre i viure la vida que visc ara. De fet, me n’adono ara (i potser per això recordo aquella no trobada) que aquella mateixa experiència la vaig reviure anys després, essent jo qui, estona abans, anul•lava una trobada. Per sort, l’altre part va ser molt més pacient i atent que no pas jo.
El que és cert és que tots els i les blogaires amb qui més a prop m’he sentit, els he acabat coneixent en persona, alguns he trigat molts anys, però ens hem conegut. I fins i tot, alguns han esdevingut amics amb qui comparteixo moltes de les estones que potser ara ja no passo davant del blog. Com sempre he dit, gràcies per tot el que he après de tots.
Ps. Sempre hi ha alguns que es resisteixen a fer acte no virtual de presència. Tots ho sabem, però, què hi farem, n’hi ha d’haver de tots colors, oi? Respectar-los, també és quelcom he après a través del blog.
La foto, d'una festa major de Gràcia, la de l'any 2013. La cançó, un himne d'aquests anys.
Moltes felicitats, Carme!!
